El “quart poder”
El periodisme és poder en ell mateix, i en pot soscavar d’altres.
L’arribada de la societat de masses, a finals del segle XIX, significà l’acceleració dels temps històrics: l’aparició de les grans ciutats, l’articulació dels grans sindicats i partits obreristes, noves formes de viure, l’oci, la modernitat, les carreres de cotxes… però també els diaris i més tard, la ràdio. Arriba el periodista modern, que viu exclusivament de seguir l’actualitat i fer-la arribar a una societat cada vegada més alfabetitzada.
També aterraren els primers magnats de la premsa. Aquells que entengueren ràpidament el potencial social de la premsa i la seva capacitat d’influència (i també els guanys econòmics): Joseph Pulitzer (1847-1911) o William Randolph Hearst (1863-1951) (ambdós, no casualment, nordamericans) en són els més paradigmàtics. Només cal recordar el paper imprescindible que jugaren els seus mitjans amb la invasió ianqui de Cuba el 1898. A mesura que avançà el segle XX, la importància de la premsa continuà en ascens: ja fos per informar de dues guerres mundials o per arribar a fer caure un govern als EUA (el famós cas Watergate, donat a conèixer, entre altres, pel Washington Post).
Més endavant, se li sumà un nou mitjà de masses: la televisió. Aquest nou invent, que aviat passaria a ser considerat un element tan quotidià en una societat de consum com la nevera, i assequible per una puixant classe mitjana, podia arribar a fer decidir el vot de la gent per un debat televisat.
La política, per tant, es veurà obligat a conviure amb la premsa. Haurà de lidiar amb aquest “quart poder”.[1]Expressió emprada per referir-se a la influència social que té la premsa. S’anomena així en al·lusió als tres altres poders proposats per Montesquieu i que estructuren les societats liberals … Continue reading Les possibilitats seran diverses, però arreu, el poder polític desenvoluparà els seus propis mecanismes per resistir l’embat. A l’Espanya de la Transició, i durant els primers anys tendres de la nova democràcia, el gran mitjà, que condicionarà l’opinió de la societat espanyola seria El País. En aquest diari hi treballà, també, el protagonista d’aquesta ressenya.
A casa nostra, el 1983, la televisió pública de Catalunya (TV3), començava a emetre. Seria una de les grans fites de la primera legislatura del primer president de la Generalitat restaurada: Jordi Pujol (1980-2003). La ment pensant i executora d’aquell èxit majúscul era el periodista Alfons Quintà, qui representà com ningú, a Catalunya, les connivències entre el poder mediàtic i el polític.
Una infància en el Camelot de Josep Pla
El 1960 és un adolescent, però ja havia enviat una carta, fent-li xantatge a l’escriptor Josep Pla (1897-1981). O parla amb el seu pare, en Josep Quintà, perquè el convenci que firmi per al seu fill dues autoritzacions per poder demanar el passaport i per treure’s el permís de conduir (cosa que li permetria aplicar per a una beca als Estats Units), o es veurà ‘obligat’ a comunicar a l’inspector Joan Vicens Creix (l’inspector en cap de la Brigada Política Social de Barcelona) que Pla, el seu pare i l’historiador Jaume Vicens Vives es reuneixen secretament, entre altres, amb Josep Tarradellas (1899-1988).
Alfons Quintà (1943-2016) era algú desconegut per al gran públic català fins que Jordi Amat (1978) escrigué el llibre El fill del xofer (Edicions 62), originalment publicada en castellà per Tusquets.
Quintà fou un dels periodistes de major repercussió del seu moment: tenia bones fonts, sabia on era la notícia i sempre tingué un sisè sentit per saber cap a on bufaven els vents del poder. Segurament, aquest do li fou donat gràcies a la seva infància. I és que el seu pare era el ‘xofer’ de Josep Pla, l’home que el duia arreu i que molt sovint s’emportava el seu fill amb ell (a vegades, perquè li servís de coartada en cas que el paressin les forces de l’ordre franquistes).
La vida de Quintà fou privilegiada en aquest sentit: ell, el fill del xofer que acompanyava el seu pare, cresqué impregnant-se dels diferents ambients conspiratius irradiats des de la figura de Josep Pla, una persona amb poder que jugava en i amb les esquerdes del franquisme per alentir i afavorir una oposició de caràcter liberal, moderada i una mica catalanista, que tingués una certa influència en el règim. També es familiaritzà amb algunes de les grans personalitats dels anys cinquanta i seixanta: Dionisio Ridruejo, Carles Sentís, Manuel Ortínez, Manuel Ibáñez Escofet o el ja esmentat Jaume Vicens Vives. Tots ells, al mateix temps, tenen la seva pròpia xarxa de contactes, alguns dels quals arribaven fins als despatxos ministerials de Madrid. És el “Camelot” de Josep Pla, on ell exerceix el paper de rei Artús.
I al voltant d’aquesta Taula Rodona d’intel·lectuals, economistes, polítics o periodistes, van desfilant algunes personalitats essencials del període. Per exemple, un tal Florenci Pujol, traficant de divises i qui compraria un banc d’Olot (la Banca Dorca) per finançar part de l’oposició política del seu fill, Jordi i que constituiria la llavor d’un escàndol amb el qual Quintà, anys després, podria haver fet caure qui seria el primer president de la Generalitat restablerta; o un tal Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili. Molts d’ells encara tindran un paper destacat durant la Transició o, almenys, hi tindran moltes coses a dir.
Quintà s’aprofità d’aquesta situació gràcies a una intel·ligència esmolada (l’ambient ajuda, però també esdevingué un àvid lector), però sentimentalment desequilibrada per culpa d’uns traumes infantils que mai no el deixarien en pau: l’abandonament del seu pare, principalment, el marcà per sempre més. Durant la segona meitat de la dècada dels seixanta, Quintà ja té una font de contactes prou àmplia per convertir-se en un informador del corresponsal de Le Monde, José Antonio Novais i segurament treballava pel The New York Times.
Una vida entre poders
Està clar que el punt fort del llibre d’Amat és el retrat del poder, des del franquisme fins a la democràcia, a Catalunya. I per dur-ho a terme es val de la figura de Quintà. Aquest, des de la seva infància, es relacionarà amb els cercles de poder i s’hi sentirà còmode. Juntament amb el Camelot de Pla, els altres dos punts forts de l’assaig, intrínsecament lligats en la biografia de Quintà, són el cas Banca Catalana i el naixement de TV3.
Després d’una Transició d’aprenentatge on va tenir ja els seus primers projectes propis, Quintà fitxaria pel diari El País. Aquest mitjà, en paraules d’Amat, era “la plataforma privada impulsada pel reformisme d’extracció franquista” que tenia com a objectiu “orientar la transició des de l’òptica del liberalisme conservador i molt descafeïnat del Madrid de la capital”. El fixatge parteix del jove director del diari, Juan Luis Cebrián (d’extracció democratacristiana moderada), qui busca un periodista de referència a Catalunya, aconsellat per Carles Sentís i Ramon Trias Fargas. Seria des de les pàgines del diari-emblema de la Transició, que destaparia un dels casos polítics-econòmics i de corrupció més rellevants de la nounada democràcia al Principat: Banca Catalana.
La fallida del banc posà de manifest una sèrie de mancances i temeritats per part de la junta directiva extraordinàries i que assenyalaven directament al recentment elegit president de la Generalitat de Catalunya. També se sospitava de l’existència d’una Caixa B, que, entre altres coses, hauria finançat part de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i enriquit els seus directius, incloent al president de la Generalitat, mentre l’entitat tenia pèrdues descomunals.
Per silenciar l’assumpte, el poder tornà a operar: complicitat del govern socialista de Madrid, intentar silenciar les investigacions periodístiques que hi havia sobre el tema, baix perfil de l’oposició, convèncer a Cebrián que deixés córrer les investigacions… i emmudir Quintà amb una oferta de treball: encetar la nova televisió pública de Catalunya, la futura TV3. Ell acceptà.
Quintà aconseguí crear una televisió pública moderna, ambiciosa i de gran qualitat, malgrat alguns entrebancs (inclòs el boicot de Televisió Espanyola, vetant a TV3 d’accedir a imatges de l’agència Eurovisió). Ara bé, els periodistes que l’acompanyaren en aquest projecte ho feren en un ambient de terror (i ben sovint, d’assetjament, entre les dones) imposat pel caràcter inestable del fill del xofer de Pla.
Un altre preu a pagar va ser el seguiment que Quintà feu fer sobre el seguiment acrític del cas Pujol-Banca Catalana, acatant les ordres de la mà dreta del president de la Generalitat: Lluís Prenafeta. TV3 va contribuir, d’acord amb Amat, a la creació del mite Pujol i a presentar el cas Banca Catalana com a una persecució contra les institucions catalanes.
El final tràgic de Quintà (s’acabà suïcidant després d’assassinar la seva última parella, perquè el volia deixar) seria el punt final d’una espiral descendent del personatge, el qual sense ser-ne conscient ja havia passat la plenitud de la seva carrera periodística i mai més podria ser el periodista que podria haver acabat amb Jordi Pujol. Després de dirigir TV3, la vida periodística de Quintà visqué de rendes minvants.
Massa pujolisme i massa poc Quintà?
Encara que volguéssim, no podríem separar l’home de la seva època. Per aquest motiu, criticar, com han insinuat alguns, l’obra d’Amat per fixar-se massa en l’època en la qual va viure Quintà no té cap mena de sentit. Tampoc en té qualificar-la com a “antipujolista”, perquè la cerca d’Amat té una altra finalitat: analitzar el poder cru. I durant aquells anys, era pujolista.
Fa temps, per sort, que els historiadors han entès que una biografia no ha de parlar exclusivament de la vida d’una persona, sinó que aquesta cobra sentit en tant que reflecteix la interacció del biografiat amb el temps que li ha tocat viure; i al revés, mostrar com aquesta persona condiciona l’època en què li ha tocat viure. No ha de ser fàcil destriar la vida de Quintà de la de certs àmbits de Jordi Pujol, ja que ambdues figures estaren fortament imbricades i el periodista acabaria desenvolupant una forta obsessió amb el primer president de la Generalitat restaurada.
Per altra banda, la manera amb què Amat ha decidit narrar la seva història, d’una manera literària (a vegades, massa forçadament), allunyant-se del to d’un assaig històric convencional, sovint fa la sensació d’una certa incertesa sobre quin és el focus de la narració. Aquest estil no és quelcom nou: ja ho hem vist en autors com Éric Vuillard (La batalla d’Occident, L’ordre del dia, La guerra dels pobres…), les virtuts del qual tampoc tinc massa clares.
No tinc els coneixements per valorar, com han dit alguns, si el paper en la cuina del poder de Quintà s’ha sobrevalorat en aquest assaig. En qualsevol cas, sí que crec que aquest llibre té prou elements per il·lustrar la tesi principal de Jordi Amat: “buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se” i voler posar el focus sobre dels fonaments d’impunitat amb la qual va edificar-se la democràcia a Catalunya.
Notes a peu de pàgina
| 1↑ | Expressió emprada per referir-se a la influència social que té la premsa. S’anomena així en al·lusió als tres altres poders proposats per Montesquieu i que estructuren les societats liberals (executiu, legislatiu i judicial). |
|---|
