Realment és necessari escriure un altre llibre sobre Hitler i el III Reich? Queda encara alguna cosa per descobrir, no ha estat tot prou explicat des de diversos punts de vista? Segons Norman Ohler, encara se’ns escapa alguna cosa, i això és ni més ni menys que el paper real que va tenir les drogues en la figura del Führer i sobre la societat alemanya. Hitler era poc menys que un ionqui, i l’exèrcit alemany anava fortament proveït de drogues abans d’envair Polònia. Aquesta és la imatge que pot quedar a la ment després de llegir el llibre.

D’entrada hem de dir que l’autor no és historiador, sinó periodista. Amb això no volem desmerèixer la seva feina, ni molt menys indicar que no pugui realitzar una obra amb rigor històric, però a més de ser periodista, és un autor que s’estrena en aquesta mena d’obres, ja que fins ara només n’ha escrit de ficció. I això es nota, tant per la part positiva com per la negativa. La lectura és amena i no es fa feixuga, però de vegades especifica detalls innecessaris: potser no ens cal saber que actualment, a un dels laboratoris on abans s’elaboraven drogues, hi ha un niu d’ocells a la cantonada.

Norman Ohler. Imatge extreta del seu lloc web, normanohler.de

Norman Ohler. Imatge extreta del seu lloc web, normanohler.de

L’obra comença encertadament amb una contextualització, ressenyant el paper d’Alemanya com a capital europea de les drogues de disseny durant el període d’entreguerres. L’objectiu de l’autor és demostrar que existeix un buit historiogràfic sobre l’ús de les drogues durant el III Reich, i contraposar aquest ús a la propaganda anti-drogues del partit nacionalsocialista, una propaganda que segons ell és clau per entendre el poc interès dels historiadors per aquest consum d’estupefaents. El cas és que, evidentment, sí que existeix documentació sobre les drogues al III Reich, però no un llibre específic com aquest que ho aglutini tot, i que a més utilitza documents fins ara inèdits. Fins avui dia, la recerca historiogràfica sobre aquest afer ha proporcionat alguns capítols de llibres i articles, però no extenses obres. En la justificació d’una obra sencera dedicada a les drogues durant el III Reich, tampoc cal fer-ne una exageració. Sí, és cert que Hitler era addicte a diverses substàncies que li donaven una imatge vital i frenètica molt important en els seus discursos. Però ni molt menys era la base de la seva popularitat, ja que gran part de la imatge que transmetia es devia a la minuciosa preparació del decorat el dia abans del discurs i a la presència del seu cos de seguretat entre els espectadors, difonent ‘entusiasme’ i convidant a marxar als elements distorsionadors. I, com no, a tot el culte a la seva personalitat.

L’autor ens presenta una Alemanya on qualsevol persona podia accedir a les drogues amb facilitat, comprant-les gairebé a qualsevol cantonada, un fet xocant a la dècada de 1930 després de l’hiperinflació de 1923 durant la república de Weimar. Resulta difícil d’imaginar un consum elevat i sostingut d’aquestes substàncies –el llibre en aquest cas concret parla sobretot d’heroïna–, ja que tots coneixem prou bé com en són d’addictives, i quins son els seus efectes sobre la salut si el seu consum es perllonga. El fet que aleshores no es coneguessin, no els fa menys nocius, tot i que Ohler presenta xifres reals de quantitats ingents de drogues prescrites amb recepta mèdica.

Un dels punts clau per a valorar aquesta obra és la bibliografia –es pot saber molt d’un autor esbrinant quins han estat els seus mestres. En aquest cas, Ohler ha documentat perfectament el seu treball amb llibres d’expert mundials sobre la figura de Hitler, com Joachim Fest i Ian Kershaw. Aquest últim ha lloat la feina feta per Ohler. I de la mateixa manera que l’autor ha fet una gran tria bibliogràfica, també ha sabut extreure informació de fonts molt variades i algunes fins ara inèdites, com les anotacions del metge personal de Hitler. El mateix autor assenyala encertadament la dificultat d’investigar en arxius on encara existeix material classificat, i dóna exhaustives referències de les fonts consultades. Al llibre també hi figuren cançons populars de l’Alemanya de l’època i propaganda nacionalsocialista. La música i la publicitat són sempre un bon reflex de la societat, i aquesta barreja d’informació diferent fa que ‘El Gran Deliri’ sigui un llibre molt complet en aquest aspecte.

Hitler saludant les tropes que marxen a Polònia. Imatge extreta del Bundesarchiv.

Hitler saludant les tropes que marxen a Polònia. Imatge extreta del Bundesarchiv.

Un altre vessant que tracta l’autor és com l’exèrcit alemany consumia abundants drogues abans de les batalles, un ús de substàncies que segons ell va resultar decisiu en el transcurs de la exitosa invasió de Polònia. Però no hem d’oblidar que el fet diferencial d’aquest moviment bèl·lic va ser l’anomenada Blitzkrieg, la guerra llampec: l’atac ràpid, per sorpresa i indiscriminat de les unitats alemanyes. Sí, segur que la pervitina va ajudar a aguantar les guàrdies nocturnes i a augmentar l’agressivitat de l’atac, però no la podem considerar crucial per més addictes que s’hi haguessin tornat els soldat alemanys. El fet no és que la Blitzkrieg triomfés gràcies a la pervitina, sinó que aquesta droga es va espadir a causa de les exigents característiques de la Blizkrieg. Tampoc és nou ni exclusiu de la Wehrmacht l’ús d’estupefaents: des de l’exèrcit de Napoleó (que consumia opi) fins als kamikazes japonesos, el binomi entre drogues i exèrcits –i cossos de seguretat– té un ampli historial, molts cops relacionat amb aquest plus de vitalitat que aporten i amb combatre el cansament.

Menció a part mereix també la informació que aquesta obra ens transmet sobre Hitler. Cau el mite del líder infatigable, i com bé diu Ohler, el propi metge del Führer acaba convertint-se en el veritable líder del dictador. En aquest sentit, Ohler discrepa d’un dels seus mestres historiadors, Ian Kershaw, sobre el paper fonamental del metge de Hitler, Theodor Morell. Trobem apassionants pàgines que ens transporten a la vida íntima i privada del dictador com a pacient dins del seu búnquer, la seva poliaddicció a les drogues i el clar declivi de la seva salut física i mental. De totes maneres, cal tenir clar que la vida de Hitler és de vegades paral·lela a la del Reich: després d’un inici ple de força i empenta, quan les coses van començar a anar malament, Hitler va començar a ser una persona més i més dèbil. Cal destacar que aquest Hitler dogoaddicte no era ni molt menys el d’anys anteriors, i que les drogues no van tenir pas un paper crucial en la seva elecció com a Canceller ni en el seu lideratge sobre el partit nacionalsocialista.

El llibre d’Ohler té altres aportacions interessantíssimes a la historiografia, tot i que desgraciadament no els treu tot el suc possible perquè s’aparten del seu objectiu principal sobre l’ús de les drogues. L’autor ens parla de com Hitler es subministrava injeccions al mínim símptoma de malaltia, no pas per donar un aspecte vital als discursos, sinó perquè es creia imprescindible a qualsevol acte, era incapaç de delegar en ningú. També ens trobem referències a cartilles sanitàries per controlar les addiccions dels ciutadans alemanys –cartilles que, segons l’addicció, et podien condemnar a mort. Aquesta era una altra manera d’espiar i tenir controlats els ciutadans i ciutadanes. Aquestes dues referències van lligades a un entramat de culte a la personalitat de Hitler i control sobre la població que es podrien exprémer al màxim per tenir un retrat complet de l’Alemanya del III Reich. Un altre element de gran rellevància és com es va utilitzar la propaganda anti-drogues juntament amb l’anti-jueva i la idea de puresa de la raça ària que en realitat estava corrompuda per aquestes substàncies, uns terrenys poc explorats fins ara.

Resulta molt subjectiu definir quin va ser el paper real de les drogues durant el III Reich. Cada persona es pot forjar una opinió diferent sobre quin va ser el factor que va tenir més pes en el període històric tractat. El que no es pot obviar és que, com diu Normal Ohler, si no parem atenció al paper de les drogues durant el III Reich, ens estem perdent alguna cosa. Potser ‘El Gran Deliri’ no és un llibre d’obligada lectura per a qualsevol estudiós de Hitler i el III Reich, però sí que és una obra molt recomanable per a tenir un enfocament global del període sense que se’ns escapi res, alhora que omple un ‘semi-buit’ historiogràfic. Per algú que no estigui familiaritzat amb la història, aquesta obra serà sens dubte tan instructiva com curiosa, però podria donar una imatge de major importància de les drogues que la que realment van tenir. Per algú que sí que estigui avingut amb el III Reich, és un pou de coneixements sobre un tema poc tractat fins ara, i que exemplifica com molts aspectes del Reich s’estenien al terreny de les drogues, alhora que l’envolcalla amb una trama apassionant amb informació no coneguda fins ara. També destapa el tèrbol passat de laboratoris tan respectats com Bayer -tot i que això ja ha vist la llum en altres escrits– i explica el naixement sorprenent i premeditat de molts estupefaents. En tot cas, és una obra molt recomanable.