El Turco. Diez siglos a las puertas de Europa

L’any 2006 Francisco Veiga publicava per l’editorial Debate la primera edició de El turco, un llibre extens i minuciós sobre la història del poble turc que prenia forma de manual. L’abast cronològic de l’obra abraçava més d’onze segles d’història: s’iniciava en les migracions i conquesta dels pobles turcmans a Anatòlia per acabar desembocant en l’admissió de Turquia com a país candidat per ingressar a la Unió Europea.

Més d’una dècada després els encaixos i prediccions geopolítiques que podien intuir-se en el tancament del llibre no poden estar més allunyades de la realitat. El Pròxim Orient ha tornat a convertir-se en un polvorí; la Primavera Àrab ha sacsejat bona part del món musulmà; s’han produït diverses intervencions militars occidentals; ha esclatat la guerra civil siriana i la consegüent allau de refugiats; el projecte d’integració europea sembla difuminar-se mentre Turquia s’allunya progressivament de les tesis liberals per virar novament cap a un autoritarisme de signe islàmic. Totes aquestes qüestions han transformat radicalment Turquia i la seva àrea d’influència, disparant el tret de sortida d’un nou cicle polític a la regió.

Atenent que la nova fase històrica reclamava noves anàlisis i interpretacions l’any 2019 el professor Veiga llençava la segona edició d’aquesta obra, estirant l’estudi fins a l’enigmàtic cop d’estat del 2016. El llibre, de gairebé 700 pàgines, s’estructura en cinc grans blocs i 42 capítols que repassen minuciosament els esdeveniments més rellevants de la història dels turcs i les diferents estructures polítiques en les quals n’han esdevingut la matriu. Per sustentar l’estudi l’autor es recolza en una imponent selecció bibliogràfica que en aquesta segona edició ha estat actualitzada i ampliada.

La primera part del llibre, titulada “La força“, és un intent per definir i estructurar l’origen del poble turcman en les estepes d’Àsia Menor i la seva distribució posterior per l’Orient Pròxim en constants onades migratòries. La destinació final fou la península d’Anatòlia, des de la qual forjaren el sultanat seljúcida de Rūm, la primera entitat política de pes.

Süleyman I, el “Magnífic” (1520-66), retratat per Ticià. El seu regnat marca la màxima esplendor de l’Imperi Otomà Font: Wikimedia Commons

El segon bloc, L’estat, s’obre descrivint la desintegració del sultanat de Rūm. A l’ombra dels poders bizantins i mongols que vacil·laven, sense una autoritat imperial amb presència efectiva a la zona, proliferaren un seguit de regnes i principats dels quals en destacà el beylik d’Osmanoğlu que inicià una agressiva política d’expansió. El líder d’aquest regne fou el bey Osman I (1299-1324), el primer membre de la nissaga que va fundar i dirigir l’Imperi Otomà durant més de sis segles. Des de llavors les fronteres no pararen d’ampliar-se a cavall d’Occident, per la península balcànica, i Orient, fins a prendre el control d’Anatòlia i el Pròxim Orient. En el transcurs engoliren l’Imperi Bizantí, prengueren la seva capital i es convertirien en una potència militar hegemònica per mar i terra. Tanca aquesta etapa el sultà Süleyman I, a mitjan segle XVI, en el moment de màxima expansió territorial. És en aquest període on el caràcter multiconfessional i multiètnic de l’Imperi, integrat a la perfecció dins de l’administració imperial, fou capaç d’extreure el màxim rendiment de la diversitat.

La tercera part, a la qual anomena “La tragèdia”, descriu el moment d’auge i declivi, lent però inexorable, de l’Imperi Otomà. Partint de la derrota militar a la Batalla de Lepant, l’any 1571, descriu la pèrdua d’hegemonia otomana davant la superioritat militar, econòmica, tecnològica i científica europea, que en alguns casos ja es beneficiava de l’extracció de llurs possessions d’ultramar. En aquest passatge de l’obra es descriuen a la perfecció les tensions entre la classe dirigent otomana, en disputes on les tendències reformistes eren incapaces de sobreposar-se a una burocràcia imperial ineficient en caiguda lliure.

El quart bloc, “Els buròcrates”, arrenca a principis del segle XIX i acaba abruptament al final de la Primera Guerra Mundial (1914-18). En aquest apartat es transita des de l’entusiasme que aixecaren les reformes del “Tanzimat”, que procuraven modificar l’arquitectura administrativa imperial per acabar amb la corrupció, el nepotisme i modernitzar-ne les estructures. No obstant això, el redreçament otomà no fou prou profund i eficaç. La pressió de les potències europees, en un context de crisi interna crítica, empenyeren la Sublim Porta a convertir-se en «l’home malalt d’Europa». La desmembració de l’Imperi no tindria final. L’inici de la Gran Guerra i la Revolta Àrab foren la crònica d’una mort anunciada. Després de la dura desfeta militar l’Imperi Otomà, la darrera gran potència islàmica, va enfonsar-se per sempre.

En la cinquena i última part, La República, es narra l’epitafi de la Sublim Porta, ocupada i desballestada per les potències estrangeres. De les cendres otomanes en nasqué la República de Turquia, dirigida per Mustafa Kemal Atatürk, posant fi a l’ideal imperial. En aquest bloc l’autor ens proposa un recorregut secular per la construcció de l’estat turc modern fins als nostres dies. Turquia, durant el segle XX, ha transitat entre la glòria i el fracàs, però ha sabut elaborar una identitat nacional turca i consolidar-se com una potència regional.

Comptat i debatut, aquest és el recorregut que ens proposa el professor Francisco Veiga en la millor obra genuïna sobre Turquia i els turcs escrita en llengua castellana. És a partir d’aquest cicle que n’extraiem la lliçó més important d’aquesta obra: la història turca és un periple que comença entre Occident i Orient, les dues ànimes d’aquest poble, que després d’expandir-se i contraure’s es mantenen intactes. La dualitat és un fenomen idiosincràtic d’aquesta col·lectivitat, que ha basculat en períodes claus cap a postures occidentals, posant en tensió els elements més conservadors de la societat. Quan aquests experiments han deixat de funcionar, sempre ha tendit a recloure’s en el seu vessant islàmic. La nova direcció d’Erdogan en podria ser l’exemple més recent. Més enllà d’això, El turco també és un esforç per presentar-nos la història del poble turc des del seu epicentre, narrant-nos els seus anhels i temors, defugint de les visions maniquees, sovint influïdes per l’herència del cristianisme.

Vistes actuals d’Estambul (antiga Constantinoble), la gran metròpoli històrica de Turquia. Font: Smuldur – Pixabay

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Subscriu-te a la nostra newsletter

Fitxa Técnica

Autor/a: Francisco
Veiga
Rodríguez
Editorial: Debate
Any de publicació: 2019

Per citar aquesta publicació

Comerma Sánchez, Marc (2020) "El Turco. Diez siglos a las puertas de Europa", Ab Origine Magazine, Ressenyes(30 Gener) [en línia].

Relacionat