Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’any 2020 les editorials Tigre de Paper i Pol·len Edicions reediten una obra cabdal del pensament anticolonial, Els condemnats de la terra, de Frantz Fanon. Els escrits de Fanon, però, entrant a la dècada dels vint del segle XXI, s’han de llegir com un testimoni directe del seu temps. Fou una obra d’una actualitat candent, ja que s’escriu durant els anys en què l’Àfrica i l’Àsia visqueren successives guerres d’independència que buscaren trencar amb el domini de les metròpolis europees, i assentaren les bases dels mapes polítics actuals, que només es modificarien de forma substancial al final de la Guerra Freda, a l’Europa Oriental.

Pel que s’acaba d’exposar, l’obra de Fanon és de fet, una font històrica en si mateixa. Els historiadors construïm relats sobre els fets del passat, i per a fer-ho analitzem els testimonis d’altres temps i els fem encaixar en el seu context que s’ha anat teixint d’acord amb les anàlisis d’altres historiadors que han estudiat altres –o els mateixos– testimonis. Domini colonial versus descolonització o alliberament nacional, seran alhora el context i els dos temes centrals d’Els condemnats de la terra.

Però, de què parlem exactament, quan parlem de descolonització durant la segona meitat del segle XX? On són les arrels de l’imperialisme que “les masses” africanes i asiàtiques –seguint la terminologia emprada per Fanon– estaven destruint durant les dècades dels 50 i els 60 del segle XX?

La gènesi del colonialisme, segles XV-XIX

A finals del segle XV, Europa, i principalment la península Ibèrica (Castella i Portugal) tingueren capacitat per expandir els horitzons del cristianisme fins a espais geogràfics totalment o parcialment desconeguts fins al moment. Si bé l’Àfrica subsahariana i l’Àsia tingueren contactes amb Europa des d’aquest moment inicial, l’Imperialisme del qual s’alliberarien els protagonistes de l’obra de Frantz Fanon no es consolidaria fins alguns segles més endavant. Fou a Amèrica on es desenvolupà en tota la seva duresa el colonialisme inicial. La conquesta i colonització de Sud-amèrica ocupà tot el segle XVI, tenint com a principals executors a castellans i portuguesos.

Soldats portuguesos desplegats a Angola durant la Guerra d’Independència del país africà. Font: Viquipèdia

El paper hispànic, però, aniria perdent pes, i al segle XVII altres regnes europeus entraren a l’escenari americà. Tot i que el gruix de regnes europeus tingueren algun paper a l’anomenat Nou Món, destaca la importància d’Anglaterra i França com a poders colonials emergents. Ambdós regnes començaren a ocupar els espais que la Monarquia Hispànica era incapaç de mantenir. El gruix d’illes del Carib (amb l’excepció de Cuba, Puerto Rico i l’actual República Dominicana), passaren a mans angleses o franceses. El mateix Frantz Fanon, naixeria a Martinica, actualment un departament francès d’ultramar, ocupat durant l’auge del primer colonialisme no-peninsular. L’altre espai conquerit durant el període, seria part de la costa est de Nord-amèrica, l’origen del qual posteriorment serien els Estats Units.

El segle XVII, i sobretot el segle XVIII, estigué marcat en el món colonial per l’esclavitud. Fanon enllaça en tota la seva obra, les lluites per l’alliberament a l’Àfrica i l’Àsia amb la lluita per l’emancipació dels esclaus. I no és un fet menor. Tot i que l’esclavitud estigué present a Amèrica des dels primers moments de la conquesta castellana, no fou fins a l’establiment d’una economia de plantació, que la força de treball esclau fou la base del desenvolupament econòmic europeu dels països colonialistes.

Frantz Fanon planteja paral·lelismes entre el sistema esclavista i la societat colonial del segle XX. Acosta dues realitats diferents que tindrien en comú el grup humà que dóna títol al seu llibre, els condemnats. L’autor veu en els colonitzats que estaven lluitant per aconseguir la seva independència un reflex dels esclaus d’època Moderna. Hem d’entendre que Fanon, nascut a les Antilles, tingués molt present la memòria de l’esclavitud. En aquest conjunt d’illes del Carib després de l’aniquilació de la població indígena durant les primeres dècades de conquesta castellana, centenars de milers de persones esclavitzades a l’Àfrica subsahariana ocuparen el lloc dels natius com a principal força de treball.

El paral·lelisme esclavisme-colonització que Fanon utilitza, en part, com un recurs literari-històric, ens ajuda a entendre com el sistema colonial “modern”, que desenvoluparen societats d’antic règim, s’enllaça amb el colonialisme o imperialisme d’època contemporània. L’enllaç es donà al segle XIX, precisament quan el sistema esclavista al qual fa referència Fanon estava veient la seva fi, en l’àmbit legislatiu, i s’estava transformant en noves formes d’explotació, a la pràctica.

Al segle XIX es donaren dos processos paral·lels. Amèrica, el centre colonial dels tres segles anteriors, visqué diferents guerres d’independència. És important entendre que parlem de processos d’independència, i no de descolonitzacions. Les idees liberals que s’havien anat forjant a Europa, passaren a Amèrica, i impulsaren processos pels quals una part dels colonitzadors, europeus, reivindicaren la creació de nous estats. L’única excepció d’aquesta dinàmica fou Haití, on la independència es vinculà a la llibertat dels esclaus, que la impulsaren. En contraposició al cas haitià, trobem la independència dels Estats Units –que es donà a finals del segle XVIII–, quan unes poques colònies angleses, un cop esdevingudes independents, començaren un procés de conquesta, colonització i extermini de la població indígena, de la resta del subcontinent. A l’Amèrica Llatina, a una escala més petita, es donà un procés similar, en les diferents conquestes d’espais “buits”, és a dir habitats per indígenes. Els nous estats americans mantindrien la ideologia colonialista europea, que havia justificat més de tres-cents anys d’ocupació del Nou Món. En el cas llatinoamericà, a les característiques dels nous estats s’hi hauria de sumar, la influència externa primer, de diferents estats europeus i, després, dels Estats Units que establirien relacions de dominació neocolonial sobre les Repúbliques que naixerien a inicis del segle XIX.

És precisament el corpus ideològic –profundament racista–, que s’anà construint durant l’Època Moderna el que permeté que en paral·lel a les independències americanes, es produís l’ocupació d’un nou espai colonial des d’Europa. Entrant al segle XIX veiem com les potències europees, després de tres segles d’ocupar les perifèries de l’Àsia i de l’Àfrica, sense ocupar l’interior dels territoris, es decidiren a ocupar militarment el gruix dels dos continents.

Imperialisme colonial, segles XIX i XX

L’entrada de l’època contemporània, de la industrialització i del liberalisme, es donà en paral·lel a l’ocupació pràcticament total de l’Àfrica, i de parts molt importants de l’Àsia. La industrialització d’Europa no es pot entendre sense l’extracció sistemàtica, i forçada, de recursos del món colonitzat, del que en temps de Fanon serien els anomenats països subdesenvolupats.

Tot el bagatge colonial que s’obtingué a Amèrica es traslladà als dos continents a mesura que s’anaven ocupant territoris. Una expansió europea que s’acabà delimitant i organitzant en la famosa Conferència de Berlín (1884-1885), on es repartiren els territoris africans i asiàtics entre els naixents estats liberals europeus, entre els quals destacaren, com a grans potències colonitzadores, França i Anglaterra.

Fotografia de Frantz Fanon. Font: Viquipèdia

La consolidació a Europa del capitalisme com a sistema econòmic, i del liberalisme com a sistema polític que el sustentava, es donà en paral·lel a l’ocupació forçada de territoris habitats per milions de persones que no quedaren inclosos en les “llibertats” que s’anaren implantant per als blancs al llarg dels segles XIX i XX. Les dues ideologies antagòniques –cadascuna amb el seu respectiu model econòmic– que marcaren el segle XX, el capitalisme i el comunisme, es forjaren en paral·lel a la conquesta sistemàtica de dos continents, els habitants dels quals quedaven exclosos de les dinàmiques polítiques blanques, per la força, al ser considerats inferiors pels colonitzadors europeus.

L’entrada del segle XX, i la polarització política –a Europa–  que seguí el desenllaç de la Primera Guerra Mundial, portà al sorgiment del feixisme, com a ideologia que avui dia associem al racisme més recalcitrant. Hem de tenir clar, però, que els països europeus que es consideren els principals opositors al feixisme alemany i italià, foren al mateix temps, els més grans defensors del sistema colonial. És important tenir present, per entendre en quin context es dóna l’obra de Frantz Fanon, que els “vencedors” del feixisme durant la Segona Guerra Mundial, havien desenvolupat un corpus ideològic racista que justificava la seva presència a les colònies. El racisme colonial, transversal a tota l’Europa Occidental, no es qüestionà de forma immediata en el moment en què es veié com l’Alemanya de Hitler portava a l’extrem l’ideari racista europeu.

De fet, els governs anglès i francès –com a potències colonials més importants– no veieren en la participació sistemàtica de natius colonitzats com a tropes colonials durant la Segona Guerra Mundial, una contradicció en el manteniment de l’ocupació dels territoris dels seus soldats no blancs. El mateix Fanon aporta l’exemple del general De Gaulle, una de les icones de la resistència francesa al nazisme i, al mateix temps, un ferm defensor del colonialisme francès a Algèria.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, la retòrica d’alliberament que enarboraren les potències colonials europees, en un context d’inici de la Guerra Freda, acabà fent esclatar les contradiccions internes del sistema colonial. No era sostenible que els soldats africans o asiàtics que havien donat la seva vida per derrotar el feixisme, haguessin de mantenir-se sota un jou colonial que es basava en la seva –teòrica– inferioritat racial i cultural. El mateix Fanon lluità a Europa, arribant a ser condecorat pel seu paper militar l’any 1944. El fi de la Segona Guerra Mundial fou seguit per la descolonització i les Guerres d’Independència.

Frantz Fanon, ideòleg del pensament anticolonial

Fanon escriu “Els condemnats de la terra”, quan les guerres d’independència ja estan actives. Molts països africans i asiàtics ja havien aconseguit la seva independència, i afrontaven la creació de nous estats, deslligats –com a mínim formalment– del domini europeu. Altres territoris continuaven vinculats políticament a les seves metròpolis, o estaven en procés de descolonització. Destacaria el cas d’Algèria, un dels conflictes més durs del període, en el qual Fanon participà.

Un dels elements centrals de l’obra és la defensa de la lluita armada com a forma d’abolir el sistema colonial. L’autor considera que els europeus havien establert una realitat maniquea, en la qual els colons eren els privilegiats, i els indígenes els oprimits. Enfront d’aquesta situació, enfront de la violència sistemàtica a què se sotmetia a la població nativa dels territoris colonitzats, l’única forma d’aconseguir l’alliberament era eliminant, físicament, als colonitzadors. Expulsar-los del territori per aconseguir ocupar el lloc que havien pres als natius. Fanon defensa una ruptura completa amb la colonització, i amb els seus executors.

Continuant en aquesta línia, Fanon analitzà les possibilitats i els riscos que s’obrien un cop executades les independències. La retirada dels capitals metropolitans seria un dels principals riscos. L’autor, però, considerava que existia un deute històric, dels països colonitzadors, cap als colonitzats. Les riqueses dels primers eren fruit de l’explotació dels segons. Davant dels “riscos” de la independència, Fanon considera que la pèrdua hipotètica dels mercats d’ultramar, sumada a la pressió de les masses del Tercer Món, i a les del primer món, faria que els antics països colonitzadors acceptessin una redistribució de la riquesa que permetés el desenvolupament dels països recentment independitzats.

Més enllà de l’anàlisi més global dels processos de descolonització, Fanon analitza l’interior de les societats colonitzades. La contraposició entre el proletariat urbà i la pagesia, els enfrontaments entre grups ètnics i religiosos, el paper de líders tribals, etc. L’autor analitza la gran complexitat de les societats colonitzades –principalment les africanes–, i planteja les diferents situacions que es podran donar durant el procés de descolonització, les possibilitats i els riscos que comportarà.

Frantz Fanon aborda, també, la qüestió del poder als nous estats. Per a l’autor, el risc de la consolidació d’una casta burgesa nativa era molt gran. La possibilitat que els partits que havien liderat els processos d’independència cristal·litzessin en dictadures corruptes que defensessin únicament els interessos de la burgesia –nacional i neocolonial–  era molt gran. Front aquesta amenaça Fanon proposa la implicació de les masses, del poble, en el procés de construcció nacional que havia de seguir les independències. Fanon combina la reivindicació de la justícia social amb la idea del progrés de les excolònies. Inversió de capitals, generació de riquesa, industrialització… tot un paradigma que avui dia pot sonar obsolet, però que en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial marcà les polítiques dels governs d’arreu del món.

L’autor, a “Els condemnats de la terra”, repassa totes les problemàtiques que envoltarien el procés de descolonització. Un cop abordats els més “materials”, Fanon passa a un element fonamental en la construcció dels estats independents que estaven naixent: la cultura. Frantz Fanon planteja, en primer lloc, la necessitat de trencar amb el relat colonial sobre les cultures africanes. Els colonitzadors haurien demonitzat les cultures existents en els territoris ocupats, considerant-les bàrbares. Enfront de la barbàrie, els blancs haurien dut la civilització, haurien salvat d’ells mateixos als colonitzats, als negres.

En l’àmbit cultural, Frantz Fanon va més enllà de la crítica i la superació de la història colonial. L’autor planteja que, els pobles africans, un cop desmuntat el relat negatiu que havien construït els blancs, havien de construir una cultura pròpia. Fanon considera que es donaria una folklorització de les cultures natives. Davant d’això, calia donar vida, renovar i transformar l’àmbit cultural africà, deslligant-lo de l’europeu, però també d’una percepció immobilista de les cultures africanes que havien quedat petrificades durant la colonització.

Barricades a la ciutat d’Alger, l’any 1960. Font: Viquipèdia

Els condemnats de la terra es tanca amb un darrer capítol on es tracten els trastorns psíquics que es desenvoluparien en un context colonial. Frantz Fanon fou psiquiatre, i en el seu manifest inclou un conjunt de casos, molt durs, de persones que patirien els efectes del mateix domini colonial, i del gran nivell de violència que es viuria durant les guerres d’independència. L’autor ens aporta els testimonis més extrems del procés històric sobre el qual ens parla.

A tall de conclusió, podem dir que Els condemnats de la terra, és un manifest. Està escrit com a tal. No busca fer un repàs històric exhaustiu dels processos de descolonització, sinó donar-los una cobertura ideològica. Sis dècades després de la seva primera publicació, l’obra de Fanon és un testimoni del seu temps, que ens pot ajudar a comprendre uns temps convulsos, que ens toquen de ben a prop, però que sovint tenim molt poc presents en la nostra memòria col·lectiva. Al llarg de la ressenya s’ha mirat de presentar el context històric en el qual s’inscriu l’obra de Fanon, i fer una descripció de les principals idees plantejades per l’autor, de forma acrítica. Però evidentment, després de més de mig segle, el pensament de Fanon ha estat revisat i qüestionat des dels moviments anticolonials. L’edició de Pol·len Edicions i Tigre de Paper es tanca amb un epíleg escrit per la historiadora Karo Moret-Miranda, on s’analitza des del present i de forma crítica Els condemnats de la Terra.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>