Quan la Revolució de Febrer de 1917 va posar punt i final a la centenària monarquia tsarista dels Romanov, poques persones veien possible que el nou règim que en sortís (una democràcia liberal) acabés com la seva predecessora. L’octubre de 1917 (quan va triomfar la revolució socialista) no era inevitable.

Fins al febrer de 1917, la repressió tsarista havia anat llimant l’oposició a l’autocràcia amb una gran eficàcia i la majoria dels grans líders dels partits socialistes estaven empresonats, exiliats (com Trotsky i Lenin), a Sibèria o amagats; la seva desorganització era gairebé palpable i únicament els quadres intermedis i de base feien alguna feina d’agitació i conscienciació del proletariat. Dir que l’oposició estava morta és potser exagerar, però no ho és afirmar que passava per moments d’extrema dificultat. Alguns, com Lenin, ja havien afirmat que segurament moririen sense veure la revolució per la qual tant havien treballat.

L’entrada a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) de Rússia va canviar-ho tot. Poc preparada per a una guerra moderna, l’exèrcit rus va estavellar-se contra l’exèrcit d’acer alemany, que comptava amb un estat al darrere molt més industrialitzat, modern i preparat. En dos anys, Rússia havia perdut la meitat dels seus efectius militars, és a dir, uns 7’5 milions de soldats.

Va ser llavors quan la població russa va aixecar-se i va iniciar una revolució que acabaria amb el tsarisme. I ho va fer sense grans lideratges polítics, articulant un moviment de masses basat en el soviet (en rus, “assemblea” o “junta”), una reunió on es concentraven els treballadors a totes les fàbriques per a decidir un curs d’acció política revolucionària i alternatiu al poder. Aquest model d’organització genuïnament popular va anar articulant-se a nivell municipal i, més tard, nacional.

Assemblea de soviets al juny de 1917. Font: litci.com

Assemblea de soviets al juny de 1917. Font: litci.com

Les 139 pàgines que ens ofereix Tigre de Paper inclouen tres escrits (i en català, cosa que és d’agrair) relacionades amb el soviet: els d’Andreu Nin, Vladimir I. Lenin i Inessa Armand. Els tres combinats ens donen una visió prou completa sobre la novetat que implicava la constitució dels soviets i la presa revolucionària del poder. A més, els textos es complementen cronològicament, ja que plegats abasten des de 1905 fins a 1920, cosa que permet també entreveure quina és l’evolució del moviment i els problemes que es plantegen a l’hora de consolidar la revolució.

Malgrat la importància i enorme interès dels textos, aquests només poden ser veritablement entesos i gaudits per aquells que tenen un coneixement previ, més o menys aprofundit, de la Revolució Russa (1917-21). Manca un (breu) text introductori al principi de cada escrit per a contextualitzar correctament els textos. Com pot entendre’s, per exemple, les al·lusions que fa Lenin a la “pau precària” que viu Rússia amb la resta de potències europees sense saber que aquell mateix 1917 havia tingut lloc la duríssima pau de Brest-Litovsk, que havia obligat a les noves autoritats soviètiques a cedir la immensa majoria del seu territori europeu (que, a més concentrava una bona part de la seva activitat industrial i econòmica)? Què en sabem d’Andreu Nin? Per què un català escrivia sobre els soviets? Quina fou la seva relació amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS)? Per descomptat, la traca final és presentar-nos a Inessa Armand (inclosa encertadament per a donar una perspectiva de gènere a l’afer dels soviets) en dues línies (i al final del seu text), ja que el coneixement de la seva existència és molt minsa fora d’un públic molt concret.

Un revolucionari català a la Rússia soviètica

Andreu Nin (1892-1937) va ser segurament el català que més a fons coneixeria la Revolució Russa i el règim al qual donaria llum, com a integrant de la Internacional Sindical Roja i, més tard, secretari de Lev Trotsky. El català estaria bona part de la seva vida a la Rússia soviètica, fins a l’ascens de Stalin a la cúpula del partit i que el faria abandonar el país el 1930.

Els seus escrits sobre el soviets són un clàssic ja per a endinsar-nos en ells i tenint la seguretat que estan redactats amb un bon coneixement del tema. Nin explica els orígens d’aquests organismes que tindrien com a arma més poderosa, no les baionetes, sinó les masses que arrossegava que estarien íntegrament formades per la classe revolucionària (els proletaris). Des del primer soviet a Ivànovo-Voznessenk el 1905 a l’assalt del Palau d’Hivern el 1917, el procés revolucionari rus s’allargaria dotze anys abans d’alçar-se amb la victòria.

Nin fa una radiografia completa d’aquest moviment, que nasqué durant la Revolució Russa, no de 1917, sinó la de 1905-06Ja en aquest període, els soviets constituïren un poder alternatiu a l’oficial, fent que l’estat tsarista, literalment, desaparegués del dia a dia de molta gent. Fins i tot Sergei Witte, cap de govern, estava subscrit a les Izvestia (“notícies”) de l’òrgan del Soviet de Sant Petersburg; i el mateix Nin explica que, mentre que el Consell de Ministres no podia disposar dels telègrafs i ferrocarrils quan volgués, el Soviet sí.

Andreu Nin (1892-1937) va viur bona part de la seva vida a la Rússia soviètica, cosa que li permeté de tenir un gran coneixement dels orígens i consolidació del moviment soviètic. Font: La Razón

Andreu Nin (1892-1937) va viur bona part de la seva vida a la Rússia soviètica, cosa que li permeté de tenir un gran coneixement dels orígens i consolidació del moviment soviètic. Font: La Razón

Un punt a remarcar és la relació que s’establiren entre aquests òrgans representants del poder obrer amb els partits socialistes, i Nin acaba retratant allò que es repetiria el 1917: molts dels líders del soviet eren membres o empatitzaven plenament amb els programes dels diferents partits socialistes russos (especialment, els socialrevolucionaris i els menxevics), que en anys anteriors havien fet una important tasca de difusió, propaganda i agitació. Un dels primers que va copsar la importància d’aquest moviment va ser Lenin, que va recomanar a la facció bolxevic que incrementés la seva presència en aquestes estructures de poder de la classe obrera.

Però Nin no es limita a fer un retrat dels soviets de Petrograd i Moscou, sinó que, essent conscient de l’enorme extensió i diversitat (també nacional) de l’Imperi rus, fa una radiografia completa al funcionament dels soviets a les provínces i al camp, on es copiaren (o es feren de manera molt similar) aquelles estructures de poder popular. El fet que fos un moviment construït de baix cap a dalt, democràtic i ben organitzat va permetre que pogués representar a la quasi totalitat de la classe treballadora russa.

La segona part dels textos de Nin giren al voltant del paper dels soviets a partir de febrer de 1917. Els soviets reaparegueren després de la caiguda del tsar (mai havien desaparegut del record popular) i ben aviat constituïren, novament, un poder paral·lel al nou règim liberal rus. Aquesta “dualitat de poders” no fou un recorregut pla i uniforme. Els soviets passaren de ser un element de pressió al nou govern rus a uns òrgans que advocarien finalment pel seu enderrocament davant la incapacitat del nou règim d’acabar amb la guerra i satisfer les necessitats més bàsiques de la gent. La consigna “tot el poder per als soviets” va acabar desembocant en una república de soviets i en la construcció del primer estat socialista del món.

Lenin: com articular el nou poder soviètic

Mentre esperava una revolució mundial que no arribava i una guerra civil que s’estava coent a l’interior de Rússia, Lenin es plantejava quins eren els reptes del Soviet (i, de retruc, del seu propi partit) i com s’havia d’articular el nou poder soviètic: “El Poder soviètic és el camí del socialisme, trobat per les masses treballadores, i, per això, un camí segur i invencible”.

Revolucionaris alemanys davant la Porta de Brandenburg (Berlin) al 1918. Les esperances de Lenin d'una revolució mundial anirien esfumant-se entre 1918 i 1920. Font: Bundesarchiv

Revolucionaris alemanys davant la Porta de Brandenburg (Berlin) al 1918. Les esperances de Lenin d’una revolució mundial anirien esfumant-se entre 1918 i 1920. Font: Bundesarchiv

Però per a consolidar el nou poder que havia nascut, Lenin era conscient que això no podia aconseguir-se únicament amb les forces russes. Al llarg del segon text de Lenin que apareix en aquest llibre, es veu com el líder revolucionari se n’adonà de la importància de la “revolució socialista a l’oest” que s’estava incubant en aquell moment (i que mai cristal·litzaria) i que la rivalitat entre les diferents potències imperialistes acabés amb la situació de “pau precària” que vivia Rússia amb la resta dels seus antics contrincants.

D’especial importància són les disquisicions que fa sobre la lluita contra la burgesia en un moment en què el nou règim feia només quatre mesos que vivia i sobre com encara es necessitava l’ajuda de certs estrats burgesos per a consolidar una comptabilitat global del país i per a incrementar els nivells de productivitat (essent el mateix Lenin conscient de la situació de ruïna en què es trobava el país després de la Gran Guerra) del país. Particularment interessant per a apreciar el realisme que sempre caracteritzaria el líder bolxevic i que l’acabaria portant a la proclamació de la Nova Política Econòmica (NEP), després de la guerra civil russa. Les seves crides a una nova ‘moralitat’ de treball i a un major control i exigència a tots els àmbits laborals són també importants d’analitzar.

Inessa Armand: el testimoni de l’alliberament de la dona

Inessa Armand (1874-1920). Com Andreu Nin, una estrangera en terres soviètiques que va viure l'auge i consolidació dels soviets. Malgrat la insuficiència del grau d'alliberament de la dona, la dona començava a estar considerada en l'àmbit públic. Font: Viquipèdia

Inessa Armand (1874-1920). Com Andreu Nin, una estrangera en terres soviètiques que va viure l’auge i consolidació dels soviets. Malgrat la insuficiència del grau d’alliberament de la dona, la dona començava a estar considerada en l’àmbit públic. Font: Viquipèdia

Dirigent bolxevic i encarregada del Departament de la Dona del Secretariat del Comitè Central del Partit Bolxevic, Inessa Armand va escriure el seu text el 1920, en plena guerra civil entre blancs (contrarevolucionaris) i rojos (revolucionaris). Es tracta de l’escrit més breu, però tot i així és prou important per a testimoniar l’alliberament de la dona gràcies a que, segons l’autora, s’aconsegueix alliberar-la del capitalisme, el qual li imposava tres cadenes: la de l’estat, la de les tasques domèstiques i la de l’explotació laboral.

En aquest sentit, i malgrat les dificultats objectives que la nova guerra imposava al procés revolucionari, Armand concorda plenament amb aquelles idees que promouen l’economia col·lectiva com a una manera de permetre l’emancipació de la dona de “l’economia domèstica i alliberar l’obrera de les seves funcions de mestressa de casa”, abolint les tasques específicament femenines que l’anterior economia promovia. El text, a més, emfatitza particularment la legislació pionera que s’estava duent a la Rússia soviètica en matèria de gènere. En altres paraules, Armand fa indissolubles la consecució del socialisme amb l’alliberament femení: no pot haver-hi un sense l’altre.

Tot i que l’experiència soviètica, vista en perspectiva, no va aconseguir l’alliberament complet de la dona (només cal veure la proporció d’homes i dones presents en les institucions de la URSS), va suposar un salt qualitatiu considerable. Mai en la història d’Occident, la figura de la dona havia participat amb tanta força en l’esfera pública i algunes de les iniciatives començades allà van ser un exemple per a futures experiències revolucionàries, com durant la guerra civil espanyola (1936-1939), especialment en la sexualitat i la maternitat.