Adrian Shubert (Manchester, 1953), hispanista i catedràtic de la York University de Toronto ens presenta la magna biografia Espartero, el Pacificador, una clara reivindicació del segle XIX —tenint en compte la seva desatenció habitual— com a període clau en la conformació de l’Espanya contemporània, concretament de la inestimable contribució del liberalisme espanyol en l’avanç cap a la modernitat, en un context de ruptura amb l’Antic Règim i l’absolutisme. La vida de Joaquín Baldomero Fernández Espartero Álvarez de Toro (1793-1879) —si bé sempre fou conegut com a Baldomero Espartero— és testimoni d’aquesta difícil implantació de l’Estat liberal a Espanya, marcada pels episodis revolucionaris i per tres guerres civils amb intervenció internacional. Tanmateix, la seva figura no és la d’un simple observador dels fets, sinó la d’un dels seus protagonistes principals, sobretot entre 1836 i 1843 i durant el Bienni Progressista (1854-1856), si bé la seva transcendència política s’allargà fins a l’inici de la Restauració el 1876 i la seva popularitat, fins després de la seva mort el 1879. Hem de prendre consciència que el culte a Espartero no tenia precedents a Espanya i només era comparable —i els contemporanis així ho expliciten— als de Napoleó i Garibaldi i el seu prestigi, al de George Washington.

Tenint en compte l’etapa d’èxit i prosperitat que experimenta la biografia com a subgènere historiogràfic —inesperada segons alguns, com afirma Elena Hernández Sandoica (2005: 23)—, Espartero, el Pacificador és una biografia amb vocació historiogràfica o, segons el mateix autor, un producte d’història biogràfica: cuenta la historia de la vida de Espartero en el modo tradicional, pero procura también iluminar aspectos más generales de la historia contemporánea de España y contribuir a una forma incipiente, más sofisticada, de entender el siglo XIX (Shubert, 2018: 24). En aquest sentit, a mesura que hom avança en la lectura, pot comprovar com la història d’Espanya i la d’Espartero es fusionen quan aquest esdevé una figura central de la política espanyola.

El bombardeig de Barcelona durant l’aixecament del novembre de 1842. Font: Wikipedia.

El bombardeig de Barcelona durant l’aixecament del novembre de 1842. Font: Wikipedia.

La vida de Baldomero Espartero (1793-1879)

Espartero nasqué el 1793 a la localitat manxega de Granátula de Calatrava, en una família humil que, segons l’autor, marcà profundament la seva vida, que veié en la carrera militar una manera d’ascendir socialment i de canalitzar el seu tarannà impetuós i agosarat. Inicià la seva carrera militar el 1809, en plena ocupació napoleònica de la península Ibèrica, estudià a l’Acadèmia Militar de Cadis —coincidint amb les sessions de les Corts— i el 1814 sol·licità el trasllat voluntari a les colònies americanes, on s’estaven produint aixecaments aprofitant l’ocupació francesa de la península. L’experiència americana d’Espartero li permeté guanyar expertesa en la guerra de guerrilles i en la gestió dels comandaments militars, fer créixer de forma notòria la seva fortuna personal i, sobretot, una gran quantitat de contactes —els anomenats ayacuchos— que li serien de gran utilitat al llarg de tota la seva carrera militar i política.

Pocs anys després de tornar a Espanya, la seva ambició personal el dugué a abandonar la seva posició de buròcrata militar a Logroño —on residia amb la seva esposa Jacinta Martínez de Sicilia i Santa Cruz—, fet que, en un context bèl·lic com el de la Primera Guerra Carlina, li permeté ascendir ràpidament i a prendre part en batalles que li reportaren una gran popularitat per la seva audàcia i implicació i, alhora, contribuïren a la creació del seu mite, sobretot les de Lutxana (1836) i Ramales (1839), que el convertiren en el Duc de la Victòria. El seu ascens fulgurant en la jerarquia militar li atorgà un paper destacat en la presa de decisions polítiques, tant durant el transcurs de la guerra com en la signatura del conveni de Bergara (1839) i la pacificació del Llevant i Catalunya. Espartero esdevingué l’home imprescindible de la monarquia, que es veié forçada a utilitzar la popularitat del general per garantir l’estabilitat política del país.

La negativa d’Espartero a posar fi a les revoltes del setembre de 1840, motivades per una controvertida llei que pretenia posar fi a l’autonomia municipal, el duran a la Regència (1840-1843), l’únic moment en la història d’Espanya en què una persona aliena a la monarquia ha esdevingut regent. Tanmateix, la manca d’unitat del progressisme al voltant de la figura d’Espartero, la inestabilitat política i els últims aixecaments de la revolució liberal, entre ells el del novembre de 1842 a Barcelona —que acabà amb el famós i controvertit bombardeig—, provocaren la seva caiguda el 1843 en mans d’una aliança antiesparterista, que el forçà a exiliar-se a Londres, on arribà a entrevistar-se amb la Reina Victòria.

La presa del pont a la batalla de Lutxana (24 de desembre de 1836) durant la Primera Guerra Carlina (1836-1839), gravat de l’època. Font: Zumalakarregi Museoa.

La presa del pont a la batalla de Lutxana (24 de desembre de 1836) durant la Primera Guerra Carlina (1836-1839), gravat de l’època. Font: Zumalakarregi Museoa.

No obstant això, una nova crisi política provocada per la impopularitat de la Reina dugué la monarquia a recórrer a Espartero i li permeté tornar a Espanya el 1848. Amb l’adveniment del Bienni Progressista (1854-1856) —després que l’aliança entre la monarquia i els moderats entrés en crisi—, Espartero fou reivindicat per alguns dels revoltats i, alhora, cridat per Isabel II per pacificar la capital i refermar el tron. La seva enorme popularitat fou també clau per posar fi a la vaga general del 1855 a Barcelona, la primera de la història del país. Tanmateix, Espartero optà per no liderar la revolta que hauria evitat el cop d’Estat moderat que posà fi al Bienni Progressista el 1856, fet que féu trontollar, almenys temporalment, la seva popularitat i l’obligà a abandonar la política de nou.

Retrat de Baldomero Espartero vestit de general (1872), José María Casado del Alisal. Galeria de Presidents del Congrés dels Diputats. Font: Wikipedia.

Retrat de Baldomero Espartero vestit de general (1872), José María Casado del Alisal. Galeria de Presidents del Congrés dels Diputats. Font: Wikipedia.

Tot i així, no es tractà del final de la carrera política d’Espartero, que seguia gaudint d’un enorme suport entre les bases del progressisme —especialment a Catalunya— i fou reclamat per la monarquia a l’hora de preservar el tron durant la crisi prèvia al Sexenni Democràtic (1868-1874). A partir de 1868, arran de l’abdicació d’Isabel II, fou reivindicat, també, com a cap d’Estat, fos com a monarca o, en el cas del republicanisme federal, com a president. Tanmateix, Espartero rebutjà totes aquestes ofertes, fet que contribuí a ampliar encara més el seu mite. Al final de la seva vida, doncs, Espartero era una figura de consens, reivindicada per gairebé tots els sectors, des de la monarquia al republicanisme.

Malgrat el seu retir, Espartero seguí present en la política espanyola, fins al punt que, pocs anys abans de morir, rebé la visita d’Alfons XII a casa seva. En un gest profundament simbòlic que pretenia legitimar el règim monàrquic restaurat, el vell general entregà al jove monarca la Gran Cruz de San Fernando —que li havia estat atorgada pels seus mèrits durant la Primera Guerra Carlina— i, poc després, quan Alfons hagué posat fi a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), el reconegué com a Pacificador, el títol que Espartero havia rebut arran del seu paper en la signatura del conveni de Bergara el 1836 i el consagrava com a garant de l’estabilitat de la monarquia. Ara, el nou garant era Alfons XII i Espartero així li ho reconeixia.

La llegenda negra

Certament, Espartero, el Pacificador reflecteix el gran esforç de l’autor per aproximar-se a una de les figures més rellevants de la història d’Espanya, però que actualment suscita valoracions no precisament positives, que van de la indiferència i el desinterès a la controvèrsia i a l’animadversió. A Catalunya, la memòria col·lectiva l’associa al bombardeig de la ciutat del 1842, ocorregut durant la seva regència, i és prou coneguda la cita que se li atribueix —falsament, ja que Espartero no la va pronunciar mai— relativa a la necessitat de bombardejar la ciutat cada cinquanta anys com a forma de prevenir aixecaments contra el poder establert. En aquest sentit, Shubert pretén desmuntar i denunciar la llegenda negra que envolta el personatge, basada en el relat memorial del present i no pas en el rigor històric.

L’autor posa constantment de manifest, mitjançant diversos exemples, l’enorme popularitat de la qual gaudia Espartero des de la dècada de 1830, que no parà d’augmentar, amb les excepcions temporals de 1843 i 1856, especialment a Catalunya. Certament, Espartero hi tenia admiradors molt fidels, des del moviment obrer català, molt vinculat al progressisme, fins a Víctor Balaguer, escriptor progressista, impulsor de la Renaixença i encarregat d’elaborar el nomenclàtor dels carrers de l’Eixample. Alhora, l’admiració envers el general era present en les festes que tenien lloc arreu amb motiu del seu sant i aniversari o en el costum de posar el nom de Baldomero als nounats. Tanmateix, aquesta admiració del personatge en vida no es reproduí després de la seva mort, ja que, deu anys després d’aquesta —com afirma Shubert —, el culte a Espartero havia començat a decaure i desaparegué poc després.

Vergara durant la Guerra Civil (1936-1939), L’Esquella de la Torratxa, 12 de març de 1937. Font: ARCA.

Vergara durant la Guerra Civil (1936-1939), L’Esquella de la Torratxa, 12 de març de 1937. Font: ARCA.

El sistema de la Restauració, doncs, optà per fer desaparèixer Espartero del conjunt de referents col·lectius en relació a la construcció de l’Estat liberal, probablement per fer desaparèixer també el relat del liberalisme insurreccionalista, que no casava amb un sistema que pretenia posar fi a la inestabilitat política i social. La memòria col·lectiva no el recuperà fins a la dècada de 1930 i ho féu en clau negativa, una interpretació que ha perdurat fins als nostres dies. Tanmateix, per a Shubert, que aquesta llegenda negra pervisqui actualment es deu a la defenestració que el franquisme féu del liberalisme, que ha perdurat en forma de recel o indiferència cap a la història del segle XIX i els seus actors. Com dèiem, però, la percepció negativa d’Espartero sorgeix ja a finals del segle XIX i contrasta, paradoxalment, a l’enorme popularitat que tingué en vida. En la darrera dècada, aquesta ofensiva antiesparterista ha estat especialment virulenta a Catalunya i a Barcelona, on ha arrelat amb molta força la identificació entre Espartero i el bombardeig de la capital de 1842, tot i que fou en territori català on Espartero gaudia de més suports i admiració.

Espartero, el Pacificador: aportacions

En primer lloc, hem de destacar la riquesa i la gran quantitat de fonts consultades —plasmades en el volum ingent de notes— i, sobretot, la capacitat de l’autor de cercar-ne de noves, d’imaginar àmbits en els quals hom pogués, col·lateralment, trobar informació rellevant per ampliar la interpretació sobre el personatge. Alhora, per primera vegada, Shubert ha emprat documentació provinent de l’arxiu personal d’Espartero que li permet accedir no només al personatge públic, sinó també al seu vessant més íntim. També suposa una aportació interessant el darrer capítol Muerte y vida después de la muerte, dedicat a l’evolució del relat memorial i la representació en l’espai públic del liberalisme del XIX i d’Espartero, des de la seva mort fins a l’actualitat.

Retrat de Jacinta Martínez de Sicilia y Santa Cruz (1840), José de Madrazo. Font: Wikipedia.

Retrat de Jacinta Martínez de Sicilia y Santa Cruz (1840), José de Madrazo. Font: Wikipedia.

També cal tenir en compte l’esforç de Shubert per aproximar-se a la història del s. XIX amb perspectiva de gènere, a partir de l’estudi de Jacinta Martínez de Sicilia, l’esposa d’Espartero, i de la relació existent entre ambdós, que Shubert defineix de dependència emocional. La importància de Jacinta en la vida política d’Espartero era destacada, ja que l’aconsellava i l’informava de la situació política quan ell es trobava en campanya, cultivava amistats que l’afavorien, l’acompanyà a l’exili i li donà una llar a Logroño, d’on era originària. Era una dona molt culta i ben relacionada. Tanmateix, l’intent de l’autor de convertir a Jacinta en coprotagonista de la recerca —parla d’una doble biografia— no és reeixit, ja que totes les referències a ella van associades a Espartero, com a dona de. És més que probable, i així ho apunta l’autor, que la manca de fonts sigui la causa principal d’aquest fracàs, però també caldria preguntar-se fins a quin punt es pot concebre una doble biografia quan l’objectiu inicial i de fons no era realitzar una recerca sobre Jacinta, sinó sobre Espartero.

En síntesi, Shubert ens presenta Espartero com un home de guerra, que encarava els conflictes polítics des del prisma militar. Era ambiciós, però se sentia molt més còmode en l’èpica del camp de batalla i la disciplina militar —en pro de la qual cometé alguns excessos— que en les intrigues polítiques de la cort, per la qual cosa sovint rebutjava els càrrecs polítics que li oferien o utilitzava la dimissió com a mesura de pressió per aconseguir els seus propòsits. Tant la seva implicació militar com la seva peculiar forma de despatxar els conflictes polítics contribuïren a la seva popularitat. Tot i la seva adscripció al progressisme, detestava els partidismes, que considerava focus d’inestabilitat que feien perillar allò més sagrat, la unitat nacional en un sentit liberal. En conseqüència, la seva relació desigual amb els líders del progressisme contrasta amb la popularitat indiscutible que tenia entre les bases del partit. Espartero era un fervent monàrquic que defensà l’estabilitat de la monarquia com a base d’aquesta unitat nacional, però també fou en pro d’aquesta que no s’oposà activament a la proclamació de la república el 1873 i que abraçà i legitimà, pocs anys després, la Restauració borbònica. Per sobre de tot, Espartero era el Pacificador, el que havia permès l’estabilitat necessària per a la consecució de l’Estat liberal a Espanya i aquest amor a la pàtria que manifestava per sobre de qualsevol partidisme el convertí en un dels personatges més estimats durant bona part del segle XIX. En aquest sentit, l’obra d’Adrian Shubert és una contribució inestimable, a més de doble: a la recerca sobre Baldomero Espartero i a la història de l’Espanya contemporània.

PER SABER-NE MÉS

Hernández Sandoica, Elena (2005). La biografía, entre el valor ejemplar y la experiencia vivida. Asclepio: Revista de historia de la medicina y de la ciencia. Vol. 57, Fasc. 1, p. 23-42