Josep Pla ha estat un dels escriptors més prolífics en llengua catalana; en els seus llibres de les Obres Completes —i en la seva infinitat d’articles periodístics— ens ha plasmat les vides, els paratges, les situacions, les tensions i el tarannà no sols de Catalunya sinó també de molts indrets del món: Pla ens ha parlat de la URSS, d’Israel, dels grans homes que han construït Catalunya (els homenots), ens ha parlat del Catalanisme, de l’Europa d’entreguerres, de Maurras, de la Segona República, de la cultura francesa i, també, ens ha narrat centenars d’anècdotes divertidíssimes per explicar tot fent un vermut o en una llarga sobretaula. Pla és algú amb una llarga trajectòria car escriu, i viu escrivint, des dels anys 20 i fins als anys 80 del segle XX, és algú que s’ha construït la seva pròpia visió del món i de la vida, a voltes el podríem descriure com un conservador, altres vegades com un liberal, molts cops com un reaccionari però sempre com un català de pedra picada, com algú que s’estima Catalunya i comprèn els greus perills que afecten la catalanitat: el que ell defineix com la malaltia nacional catalana. Tanmateix, tot i ser el patriarca de la prosa catalana, mai se l’ha premiat amb el reconeixement del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; els recels i rumors sobre la seva adhesió al Franquisme apartaren un dels nostres més brillants autors del dit guardó. A finals de l’any 2017, però, sortí a les llibreries un llibre inèdit del mestre empordanès, un recull de cites disperses que han romàs tancades diverses dècades abans de veure la llum, un seguit de notes que reflexionen sobre la vida dins la dictadura, que mostren el desencís angoixant de veure una Catalunya minvant i ferida, que reneguen de l’opressió i anhelen llibertat. Escrits secrets, íntims i privats, notes disperses sobre l’experiència vital pròpia i col·lectiva. Amb aquest llibre Pla parla i no calla res, amb aquesta publicació ha arribat l’hora de valorar serenament l’actitud de l’escriptor durant el silenci forçat de la postguerra.

L’escriptor de Palafrugell és algú que ha tingut planejant sobre ell, fins a dia d’avui, l’ombra de col·laborador del Franquisme. Contra ell s’han llançat les acusacions d’haver estat espia del bàndol nacional durant la Guerra Civil i és que, certament, sabem que va participar en el SIFNE  (Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España) sota direcció, entre d’altres, del catalanista de dretes Josep Bertrán i Musitu, encara que Joan Fuster —bon coneixedor de Pla— digué que si Pla hagués estat espia de Franco, Franco hauria perdut la guerra. Sabem que Pla marxà a l’exili durant la Guerra Civil i s’agrupà amb els catalans que, com Carles Sentís, donaven suport al bàndol rebel durant la Guerra. Coneixem que, fins i tot, el dia 26 de gener de 1939, Pla entrà a Barcelona com un franquista amb les tropes vencedores al costat de Manuel Aznar, director de La Vanguardia i avi de l’expresident del Govern espanyol; eren dies en els quals l’escriptor ambicionava arribar a dirigir el cèlebre diari. Uns anhels que perdrà quan des de Madrid es nomenà a Luís de Galinsoga —autor de la frase: todos los catalanes son una mierda— al capdavant del rotatiu, serà llavors quan Pla acceptarà la necessitat d’un exili interior al seu mas, apartat de tot i amb prou distància per escriure i esdevenir un autèntic notari del que vagi observant i captant.

València. Joan Fuster amb Josep Pla, imatge procedent de l'Arxiu Joan Fuster.

València. Joan Fuster amb Josep Pla, imatge procedent de l’Arxiu Joan Fuster.

Però hem de ser curosos per entendre el posicionament de l’escriptor durant els anys de la guerra. Sabem que Pla ja era antirepublicà en els temps de la Segona República, coneixem que hagué de marxar a l’exili per salvar la vida després de ser amenaçat pels anarquistes, sabem que era un catalanista molt pròxim a la conservadora Lliga Regionalista. En uns anys on encara no se sabia quin perfil adquiriria el règim sorgit dels sollevats i on, fins i tot, encara hi havia negociacions per incorporar un catalanista de la confiança de Cambó dins el primer govern de Franco (vegeu “L’últim Cambó” de Borja de Riquer, 1996), podríem fer l’esforç d’entendre el posicionament de catalans com Josep Pla. Més difícil de comprendre fou, però, que entrés el 26 de gener amb les tropes d’ocupació a Barcelona, encara que el seu interès —totalment humà— per dirigir la Vanguardia motivessin aquells actes.

Dit tot això, també sabem que els seus esforços per guanyar-se el favor del bàndol nacional esdevingueren força nuls. Mai no aconseguí la direcció de La Vanguardia i sabem que, a més a més, a el Archivo General de la Administración de Alcalá de Henares hi ha una fitxa de l’escriptor on es registrà que, de jove, era rojo-separatista. Endemés, al llibre “Fer-se totes les il·lusions possibles”, trobem una anècdota molt il·lustrativa —motivada, segurament, per un excés d’aquest lubricant social conegut com alcohol— de la relació que mantingué Pla amb la dictadura un cop aquesta ja estigué totalment instaurada: Després de la guerra civil,  vaig anar a Madrid, per una qüestió relacionada amb Casimir Vila, germà del meu cunyat. Un dia havent sopat vaig entrar al Palace. Hi vaig trobar Carles Sentís. Vaig tenir la debilitat d’explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l’estat del país. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja, cap de l’ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que havia dit. Orbaneja em féu presentar a la Seguretat, que era a l’edifici del Ministeri de la Governació de l’Estat —Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana. Vaig poder donar encàrrec a Sentís, demanant-li que el seu soci, Gregorio Marañón, em fes alliberar. Em donaren un salconduit i vaig anar-me’n a casa.

Aquesta anècdota que apareix en aquest llibre de Josep Pla no aparegué mai a les seves Obres Completes, com tampoc no aparegué la valoració que feia l’escriptor de l’Espanya franquista: un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques. A part, al final del llibre, podem llegir la carta que envià Sentís a Pla demanant-li que deixés de criticar-lo allà on anés arran dels fets del Hotel Palace; es tractà d’un escrit amb un to molt adulador però on li deixà caure frases com: He convivido contigo después de haberte leído y admirado desde pequeño. Cuando llegaste a Marsella me volqué desde que te vi en la cubierta del Anfa para que fueses uno de los nuestros… Y aquí en Madrid… Sentís ens demostra, de fet, que hagué de moure fils per presentar Josep Pla com un franquista de debò, perquè, a l’hora de la veritat, no el veien com a tal i, més endavant, hagué de fer el mateix a Madrid un cop acabada la guerra perquè, altre cop, els dirigents del Règim seguien sense tenir confiança en Pla. L’escriptor sempre serà algú dels altres, Josep Pla serà un derrotat dins el bàndol vencedor. De joven, rojo-separatista.

A part de l’antifranquisme de Pla, quan llegim el llibre podrem trobar les interioritats de la revista Destino, podrem descobrir anècdotes sobre l’inefable Mossèn Garrafa de Regencós —el qual diria que també ho fou del meu poble, Pineda de Mar—. Descobrirem un escriptor que parla obertament i càustica sobre l’estament eclesiàstic, sobre la vida, l’avorriment, la mort o la beguda. Trobarem un home que tem i es preocupa per la llengua i per la castellanització a la qual es sotmetia Catalunya. Notablement interessants, sobretot a dia d’avui, són les reflexions que fa Pla sobre la decadència de Catalunya, sobre la malaltia nacional catalana: […] Haurem de veure quines foren les causes del nostre drama cultural —de la nostra decadència literària, espiritual i sensible— coincident amb la formació de la unitat espanyola i la lligada amb Castella. […] a través de la projecció de les formes del catolicisme castellà sobre el nostre país, es produí un sobrepès de catolicisme sobre la nostra vida social. Aquest fou un factor de decadència, perquè els pobles d’esperit comercial s’ofeguen si la pressió del dogmatisme catòlic és excessiva.

Josep Pla i Casadevall. Font: La Razón

Josep Pla i Casadevall. Font: La Razón

El bilingüisme fou un altre factor de decadència. El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del subconscient català —origen de tot el drama cultural del país— perquè el poble que no logra mantenir les manifestacions del seu subconscient en un estat folgat, llibèrrim i normal, perd la seva personalitat d’una manera fatal i seguríssima. El subconscient català es troba en l’ambient castellà i andalús desplaçat i absolutament foraster. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a que al·ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent. […] Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’ésser ell mateix i al mateix temps no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’ésser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets. Són les característiques típiques del complex d’inferioritat.

[…] Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Aquesta por és com un tumor que porta a dins. El català amaga els seus sentiments vertaders, dissimula la seva manera d’ésser, escamoteja la seva autenticitat, tracta de presentar-se diferent de tal com és. La situació del català com a tal li ha donat tants mals de cap que en certs moments ha deixat de pensar en el país. El fet que el català sembli un home que no pensa prové del fet que no vol pensar en el seu país —i, com a conseqüència, no vol pensar en res. […] tracta d’arribar a l’hora de la mort amb la quantitat menor de molèsties possibles — i això encara el fa sofrir més. La careta que porta durant tota la vida li produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa  —que em faig— pena.

En aquest llibre veurem un Pla que pateix per la cruesa de seguir tenint fora de Catalunya, exiliats arran de la guerra, intel·lectuals i escriptors catalans de primer nivell. Llegirem un home que ens parla des de la seva intimitat, sense tabús, sense ponderacions excessives, sense por a la censura ni a les represàlies. El professor Xavier Pla explicava en una conferència a Mataró sobre el llibre aquí ressenyat que l’escriptor mostrava dues actituds totalment diferenciades: una en la vida personal —sarcàstic, distant, dur…— i una altra en la seva tasca literària —irònic, inclusiu, amable… En aquest llibre trobarem el Pla més íntim i amè, un home proper i cansat per la desídia del moment que li tocà viure a ell i el seu país. Un home que ens afirma que l’ideal de vida és fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Trobarem profundes reflexions sobre l’ànima catalana totalment necessàries a dia d’avui.