Amb la mort d’Eva Serra i Puig el passat juliol la historiografia catalana ha perdut una de les seves majors figures. Gran coneixedora de la història moderna de Catalunya, la seva tasca investigadora va suposar la renovació dels estudis centrats en els anomenats segles de la decadència, sense oblidar la seva intensa activitat política dins l’independentisme d’esquerres. Investigació històrica i compromís polític, dos camps indissociables en la figura d’Eva Serra.

Eva Serra i Puig. Font: El Temps

Eva Serra i Puig. Font: El Temps

Abans de presentar aquesta obra pòstuma -que segurament no serà l’única- farem bé en repassar breument la seva trajectòria historiogràfica. Nascuda a Barcelona el 1942, es va llicenciar el 1967 i, tot i que l’any anterior ja havia publicat un llibre de caràcter divulgatiu sobre la Guerra dels Segadors, els seus primers estudis anirien dirigits a la història social i econòmica. Més en concret se centraria en la història agrària i el règim senyorial, el marc on se situa la seva tesi doctoral de 1978, publicada per Crítica deu anys després amb el títol Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat, 1590-1729. Una part d’aquest treball havia estat recollida a «El règim feudal català abans i després de la sentència arbitral de Guadalupe» (Recerques, 10, 1980), un important article que posava les bases per noves interpretacions sobre el sistema feudal català sortint de la sentència.

Tanmateix, el camp en què Serra contribuí de manera excepcional va ser el de la història política i institucional de la Catalunya moderna, impulsant la renovació i aprofundiment en un camp fins llavors gairebé erm, amb algunes excepcions, com l’obra de John H. Elliott. Entre nombroses publicacions i col·laboracions, cal mencionar la important tasca de Serra en l’edició i publicació de textos polítics catalans de l’època, així com les actes de les Corts de 1585 i 1705-1706, les de la Junta General de Braços de 1713 i la documentació referent al Tribunal de Contrafaccions.

És en aquesta segona i predominant línia investigadora on se situen els set textos que trobem a La formació de la Catalunya moderna (1640-1714), publicat per Eumo i l’Institut d’Estudis Catalans, de 294 pàgines. Es tracta d’una recopilació de treballs impulsada pel també desaparegut Josep Fontana i per Joaquim Albareda, que va comptar amb la revisió de la mateixa autora. El llibre pretén, segons Fontana, donar a conèixer al públic general una part petita però important de l’extensa i dispersa obra de la historiadora. Passem a introduir cada un d’aquests texts, que se succeeixen, quant al contingut, cronològicament.

Els dos primers textos, del 2005, tracten de forma sintètica l’evolució política i institucional del Principat durant els segles XVI i XVII. El primer és una mirada de conjunt de la vida parlamentària de la corona d’Aragó, sent l’únic text que s’acosta a les característiques institucionals dels regnes d’Aragó i València, mentre que el segon es centra en el desenvolupament políticoinstitucional de Catalunya i la seva vinculació amb la monarquia hispànica, des de l’ascens dels Trastàmara a la corona d’Aragó fins al darrer monarca de la casa d’Àustria. Destaca el paper subaltern de Catalunya d’ençà de la pèrdua de la dinastia del casal de Barcelona dins l’ampli panorama espanyol, en què el Principat només adquiriria centralitat política en moments de tensió i rebel·lió.

El Corpus de Sang, d’Antoni Estruch (1907). L’esdeveniment va marcar l’inici de la revolta popular que, junt amb el gir de l’elit política catalana, acabaria desembocant en la Guerra dels Segadors o de Separació. Font: Sàpiens

El Corpus de Sang, d’Antoni Estruch (1907). L’esdeveniment va marcar l’inici de la revolta popular que, junt amb el gir de l’elit política catalana, acabaria desembocant en la Guerra dels Segadors o de Separació. Font: Sàpiens

El tercer treball és la introducció de La Revolució catalana de 1640, obra coordinada per ella mateixa i publicada per Crítica el 1991. Tot i alguns estudis anteriors, aquest treball marca en certa manera el punt d’inflexió cap a la dedicació plena per la història política i institucional. En aquest text s’exposa el caràcter revolucionari d’allò que fins llavors es considerava, de la mà d’Elliott, una revolta típicament d’Antic Règim de defensa de privilegis per part de la classe dirigent catalana. Serra, en canvi, argumenta la idea de la revolució basant-se en la convocatòria de la Junta General de Braços que, tot i la no assistència del rei —per això no es podien anomenar Corts—, van actuar amb la potestat pròpia d’un sobirà. L’altre punt essencial d’aquest treball, que es troba contínuament a l’obra de Serra, és destacar la simbiosi entre la revolta social i la revolució política, reivindicant la importància d’unes estructures i dinàmiques institucionals que lluny de ser arcaiques, d’escassa eficàcia política i de servir únicament als interessos de l’elit catalana, eren els instruments utilitzats per a protegir, coordinar i legitimar jurídicament i política l’opció de revolta i posterior ruptura del conjunt del Principat.

El segueix un text del 2001 que estudia el panorama posterior a la caiguda de Barcelona de 1652, en què la monarquia anirà adquirint el control polític de Catalunya a través de les bosses d’insaculacions de les seves dues principals institucions. Es remarca especialment la repressió de caràcter interestamental, amb especial repercussió per les professions liberals i els menestrals, que faria que a Barcelona es rebaixés el nivell de representació política. També es toquen qüestions relacionades als canvis en el llenguatge polític i la pugna simbòlica i, sobretot, les dificultats fiscals de les institucions arran de la Guerra dels Segadors, que junt amb la derrota militar i política comportà la fallida de les finances públiques, amb la Diputació com a màxima perjudicada. Aquesta dinàmica se situa en relació amb l’esmentada primerament, ja que facilitaria la tendència de la monarquia d’adjudicar-se recursos fiscals propis de les institucions de la terra, provocant la reacció d’aquestes, que tornarien a armar-se dels vells però importants procediments legals propis del sistema politicoinstitucional català, com la denúncia de contrafaccions.

La compilació de les Constitucions catalanes sorgida de les Corts de 1701-1702. Font: Viquipèdia

La compilació de les Constitucions catalanes sorgida de les Corts de 1701-1702. Font: Viquipèdia

El cinquè treball, del 1996, se situa dins el context de creixement econòmic i canvis socials de la segona meitat del segle XVII i la necessitat d’adequar-hi un marc polític debilitat pels elements apuntats anteriorment i per la presència constant de la guerra en aquelles dècades. L’oportunitat de redreçar la situació arribaria amb les Corts de 1701-1702 de Felip V, la comprensió de les quals ha de sumar, segons Serra, a més del context recent, unes reclamacions polítiques que ja trobem al segle XVI i que havien quedat bloquejades a les Corts no concloses de 1626 i 1632. Les Corts de 1701-1702 són, segons la historiadora, una bona mostra de la “capacitat del model pactista” i de l’estret vincle entre les Corts i la societat, tenint en compte, a més dels importants capítols polítics, els capítols econòmics que havien d’adequar-se a les necessitats socioeconòmiques del Principat.

El sisè text, que data del 2015, subratlla algunes de les característiques principals del sistema politicoinstitucional català, remarcant-ne el grau de desenvolupament i maduresa que adquiriria durant els últims anys, amb les Corts de l’arxiduc Carles de 1705-1706 com a gran fita. Unes Corts que cal situar en el context de la Guerra de Successió i on es reafirmaria amb més força el blindatge de les institucions catalanes aconseguit amb Felip V. Ho exemplifiquen una major recuperació de l’autonomia política i econòmica perduda a partir de 1652 i, sobretot, el que Serra anomena “símptomes de modernització de l’aparell institucional” en base a, per exemple, un intent d’homogeneïtzació territorial i legislativa, un esforç per separar política i justícia, la posada en funcionament del Tribunal de Contrafaccions i una tendència embrionària de defensa del dret de les persones.

El setè i darrer text prové d’una conferència al Saló de Cent amb motiu de la commemoració de l’11 de setembre del 2015, amb un títol ben explicatiu: «La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica». Amb un marcat caràcter divulgatiu es fa una mirada sintètica de l’evolució del sistema polític i institucional català des dels seus inicis, tot remarcant la concepció pactista del poder com el seu element vertebrador i la seva maduresa i capacitat d’adaptació als canvis socioeconòmics, que el situava ben a prop dels models britànic i holandès.

Es tracta del text en què més clarament se’ns presenta la connexió entre les dues claus de la figura d’Eva Serra: la història i la política, com s’entén pel títol i la naturalesa del text, que ens deixa afirmacions com que “en els moments de crisi política […] [com el 1640 i el 1705] es tendia a augmentar la sobirania en termes republicans o pararepublicans i a eixamplar la base social de les institucions i a democratitzar les lleis”. Afirmacions que sens dubte seran criticades d’anacronisme i de parcialitat a l’hora d’acostar-se al passat, però que responen a una trajectòria extensa d’estudi aprofundit i rigorós de la vida política i institucional catalana durant els segles moderns, així com, evidentment, al posicionament polític de la investigadora, que, obertament el reconeixia i assumia com a premissa indissociable del treball de la historiadora, evitant tota pretesa neutralitat, que sabem que és una pura il·lusió.

En definitiva, es tracta d’una obra que ens ofereix grans pinzellades sobre les característiques i dinàmiques claus de la història política i institucional catalana d’època moderna, en una panoràmica equilibrada entre la síntesi i l’aprofundiment, conduïda a través d’una lectura fàcil i entenedora. Potser resultarà la punta de l’iceberg del conjunt de l’obra de l’Eva Serra. Considerem-la doncs com una invitació per aprofundir en l’obra d’una de les historiadores que més a fons va conèixer i reivindicar la història política i institucional de Catalunya i la seva tradició constitucional, que en els suposats segles de la decadència assoliria, segons l’autora, el seu major grau de maduresa i es mostraria com un dels trets més distintius de la societat catalana.