El llibre i la seva rellevància en la historiografia espanyola

És en el context historiogràfic de l’estudi de la resistència antifranquista i la contraresistència a l’Espanya dels quaranta on, aquesta publicació de Fernando Hernández, és força rellevant i guanya una posició destacada dins la temàtica en tractar la part més fosca i allunyada geogràficament per l’exili, de l’organització i la lluita antifranquista. D’aquí que la incorporació al títol del concepte de “frente sombrío del combate contra Franco” no pugui ser més encertada. Aquests són aspectes històrics on manquen anàlisis més profundes i, fins i tot, comparatius, i que l’autor tracta amb èxit en aquesta publicació en lligar la situació i relacions dels comunistes espanyols amb la dels companys francesos o italians, per exemple. Les fonts primàries consultades d’arxius espanyols però també als arxius departamentals francesos són claus per entendre la qualitat del llibre. A la que se suma la dilatada experiència de l’historiador dins l’anàlisi del PCE i el comunisme a Espanya, on s’ha guanyat ser un dels referents gràcies a treballs com aquest i d’anteriors com, per exemple, Los años de plomo. La reconstrucción del PCE bajo el primer franquismo. Historiogràficament aquesta publicació resulta una aportació necessària, que es veu millorada narrativament per la inserció de relats d’espies, d’informació i contrainformació que doten a la narració d’una qualitat que, al lector, li va fent créixer l’interès per allò que està tractant l’obra.

Guerrillers, espies i les dificultats dels exiliats antifranquistes

Els guerrillers espanyols, agrupats una bona part d’ells en la Unión Nacional Española “UNE”, i organitzats en set divisions i subdividits en trenta brigades, van participar de forma molt notable en la lluita antifeixista i contra l’ocupació a territoris francesos. Però, el seu paper no es va veure reduït només a la lluita contra els alemanys i col·laboracionistes, sinó que les seves intencions eren les d’aprofitar el context internacional —que a l’altura de 1944 era favorable pels aliats— per tractar de derrocar el franquisme des de l’exterior i des de l’interior del país. La seva lluita a França havia d’anar molt més enllà d’haver alliberat el sud del país, ara: “Hay que armar inéditamente a todos los españoles e incorporarles a nuestros guerrilleros”. Una vegada alliberada França, es van tornar una constant proclames per derrocar el feixisme espanyol:  “¡A por Franco!”, “¡ A por Falange!”, o “Ahora con las armas a combatir en España”. Sota aquestes consignes una gran part d’aquests guerrillers va decidir no deixar les armes i combatre al franquisme després de la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial.

Guerrillers de la UNE abans de formar part de la invasió de la Vall d’Aran. Font: Heraldo.es

Guerrillers de la UNE abans de formar part de la invasió de la Vall d’Aran. Font: Heraldo.es

L’autor tracta l’allunyat que alguns dels guerrillers i líders comunistes, així com els serveis d’intel·ligència francesos després de la victòria enfront del nazisme, estaven de la realitat interior d’Espanya un cop acabada la guerra mundial. En un informe intern francès s’exposava que al voltant del 80% de la població era favorable als republicans, “així com la major part de l’exèrcit”, i que en tot el país els falangistes estaven sent assetjats pels maquis. Una realitat amb la qual van topar en veure la dura resposta de l’Estat davant les incursions guerrilleres, la manca de suport popular produïda per l’èxit del procés de feixistització de la societat espanyola i, la instauració d’una por que va paralitzar la majoria de potencials col·laboradors interns que podien trobar els partisans al país. L’Estat franquista va blindar la regió pirenaica en instaurar-se el temor d’una imminent penetració de tropes republicanes, franceses i, fins i tot, soviètiques. Mentre, els guerrillers es van agrupar a la frontera sota l’ordre del PCE de “volcar inmediatamente todo lo que tenemos en Francia Hacia España”. L’objectiu de la invasió a través de la zona de la Vall d’Aran fou la d’establir un cap de pont en territori espanyol i, fins i tot, les mateixes autoritats militars franceses van creure la formulació de Jesús Monzón de què, un cop establert el cap de pont, França reconeixeria el govern republicà i el cas seria portat a les Nacions Unides. Però res d’això va passar per culpa del context internacional, que va impossibilitar el triomf antifranquista. La intervenció aliada mai arribaria, Yalta i Postdam i més tard, la doctrina Truman, ho van evitar. Una segona no-intervenció va fer triomfar novament el feixisme a la Península.

El president nord-americà Harry S. Truman. La Doctrina Truman va ser marcadament anticomunista i va tractar de lluitar contra la influència soviètica en el marc de la Guerra Freda. Font: Wikipedia.

El president nord-americà Harry S. Truman. La Doctrina Truman va ser marcadament anticomunista i va tractar de lluitar contra la influència soviètica en el marc de la Guerra Freda. Font: Wikipedia.

Pel que respecta a la lluita antipartisana, l’Estat franquista es va valer de la infiltració com a mètode molt efectiu a l’hora de fer caure partides guerrilleres. Tant d’aquelles que estaven dins d’Espanya com les que s’estaven preparant en sòl francès per creuar els Pirineus. Així, la Segunda Bis, el nom amb el qual es va conèixer tot el conjunt de serveis d’espionatge franquistes, van infiltrar homes que havien de “provocar, sembrar el derrotismo, producir sabotajes, atentados, recoger información militar y política y, como objetivo final, penetrar en España encuadrados en grupos guerrilleros y señalar su paso hasta la captura”. Una estratègia, la de la infiltració, també seguida per fer caure els quadres polítics que es trobaven a l’interior de  França.

Els maquis retornats a sòl francès es van negar a incorporar-se a les unitats dels exèrcits aliats, i com a conseqüència van restar milers de comunistes espanyols a França que a partir d’aquell moment i contextualitzats en el marc anticomunista de l’inici de la Guerra Freda, van representar una obsessió i paranoia envers el comunisme dins les autoritats franceses fins a 1950. El govern provisional francès es va marcar com a objectiu impermeabilitzar la frontera amb Espanya, un focus d’inestabilitat i inseguretat no sols pel trànsit de guerrillers, sinó per tenir una frontera “abierta a elementos sospechosos y a los agentes del enemigo”. Ara, el nou Estat francès, havia de mostrar-se sobretot davant els estatunidencs com un govern capaç de reconduir el país. Per això, en relació amb els partisans espanyols, el tractament va canviar i “todo español o todo maquis español que penetre en territorio francés proveniente de España debe ser desarmado e internado”. Es va anar creant des de l’Estat fins a la població una creixent hostilitat cap a aquells espanyols que havien participat en l’alliberació del país i que el context internacional convertia ara en subjectes perillosos per la seva ideologia política. Així, l’anticomunisme va esdevenir sobretot des de finals de 1948 un nexe d’unió entre els representants diplomàtics i cossos policials de la república francesa i de l’Espanya franquista. L’estreta col·laboració entre uns i altres va arribar fins i tot a la comissió de robatoris a les seus dels partits polítics exiliats a França. Els arxius d’ERC, del PCE, de la Federación Nacional de la Juventud Socialista o del PSOE van ser sostrets i enviats a Espanya, sent aquesta una informació valuosíssima pel règim i el seu aparell repressiu.

En la mateixa línia, un aspecte força rellevant del llibre es troba en els casos de racisme que van esdevenir a França contra el col·lectiu espanyol exiliat. Així doncs ens ofereix la possibilitat de reflexionar amb el nostre present arran de l’augment de la xenofòbia a Europa. Així descrivia als espanyols, per exemple, un agent encarregat de supervisar un acte del PCE a Tolouse:

El hecho no es aplaudirla a ella o a cualquier otro político español de cualquier partido (referint-se a la Pasionaria), sino ver a tres mil holgazanes, parados voluntarios al parecer, dedicarse en nuestro suelo a manifestaciones cualquiera un día laborable […]. ¿De qué viven estas tres mil personas? ¿Quién subvenciona las necesidades de su familia, de los que tengan una? ¿De qué ayuda son ellos a nuestra economía nacional?
Cúpula del PCE fotografiada a Tolouse al 1945. Font: Publico.es

Cúpula del PCE fotografiada a Tolouse al 1945. Font: Publico.es

Les mostres racistes i d’intolerància cap al col·lectiu exiliat es van reforçar sobretot entre els grups de francesos que durant l’ocupació havien format part de la “majoria silenciosa” o que, directament, havien estat favorables a Vichy, doncs detestaven que els republicans espanyols es presentessin com protagonistes de l’alliberació francesa, un fet per altra part incontestable com bé recalca l’autor.

Fernando Hernández, mitjançant múltiples relats mostra els conflictes i picabaralles entre diplomàtics franquistes a França i els republicans exiliats, com també els malabars de la política francesa per no crear problemes entre uns i altres, així com les corrupteles en el cos diplomàtic franquista i l’arribada massiva de milers de nazis a l’Espanya franquista. La seva obra mostra un seguit de narracions de segrestos i venjances dignes de protagonitzar avui dia alguna sèrie televisiva de Netflix o HBO. La manca de col·laboració franquista per entregar persones en cerca i captura a França va provocar la creació de tota una xarxa clandestina per detenir nazis i col·laboracionistes i aplicar-los els càstigs corresponents segons la justícia francesa. Així, per exemple, es va intentar impartir justícia sobre Michel Szkolnikoff, un protegit per l’ambaixador franquista Lequerica i un rellevant especulador i traficant que, gràcies al tràfic d’or i joies, havia aconseguit una autèntica fortuna. Davant la impossibilitat d’aconseguir la seva extradició, agents del servei d’intel·ligència francès, entre d’altres, van ordir un pla per capturar-lo. Però la malaptesa a l’hora d’injectar-li probablement droga per a portar-lo cap a França més còmodament va provocar-li la mort. En el segrest van participar-hi dos Peugeots amb matrícules del Cos Diplomàtic, i l’aparició del cadàver i la detenció del comandament per part de la policia espanyola van provocar un escàndol internacional i diplomàtic.

Conclusió

La frontera salvaje és un degoteig constant de conflictes diplomàtics on els interessos nacionals dels francesos, en la qüestió de l’ajut als republicans per fer fora Franco, van restar per sobre de la lluita antifeixista, igual que per la resta de guanyadors de la guerra. És una narració del desànim imperant entre els exiliats espanyols a França davant la frustració sorgida de la no-intervenció dels aliats per fer fora l’últim gran reducte del feixisme, i del desencant dels militants del PCE davant el fracàs en assolir els objectius establerts durant gairebé una dècada. Esdevé obra clau per entendre aquest procés d’alts i baixos emocionals, polítics i d’acció armada on els espanyols, en aquest cas exiliats, van estar més assabentats que mai de la política internacional de la qual eren conscients que depenien per tornar a veure una Espanya lliure de feixisme. És una història política de com es va articular el PCE en l’exili, quins eren els seus integrants, com estaven escampats per la geografia francesa, com es finançaven i gestionaven els seus recursos, la seva propaganda i, sobretot, com van relacionar-se amb els camarades francesos, així com amb aquells que s’oposaven a la seva presència i els enfrontaments amb la resta de forces polítiques espanyoles exiliades. Una obra que esdevindrà clau en la historiografia de la resistència i del combat antifranquista.