Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

A l’Estat espanyol porta existint el “problema” territorial des de la seva pràctica existència. Aquest conflicte és el resultat de conformar l’administració territorial de l’estat sobre les estructures pretèrites dels regnes que el conformen, sota una política descentralitzadora, i després, de sobte, importar el model centralitzador francès. Quan es parla d’aquest tema en contextos més informals, es tendeix a establir una escala de valoritzacions subjectives sobre quins són els territoris amb més o menys legitimitat de situar-se com una més de les nacionalitats peninsulars que reivindiquen el seu dret a existir tal com vulguin les seves integrants.

Aquesta valorització obeeix a moltes raons (la primera és que és la mateixa Constitució Espanyola la que ens imposa una escala de pobles a dintre del marc del mateix Estat, al crear l’etiqueta “nacionalitats històriques”) però en el cas gallec (que fàcilment s’infravalora en comparació a les seves equivalències peninsulars pel que fa a desenvolupament de projecte polític alternatiu -Catalunya i Euskadi-) obeeix a raons de caràcter sociohistòric bastant pròpies i normalment fàcilment identificables. Per un costat, tindríem l’absència d’una elit dirigent de caràcter secular i lligada a l’èxit econòmic del país (o sigui, amb la seva supervivència com a classe privilegiada arrelada al territori) que evolucionés cap a una deriva regionalista o similar, una “capital” històrica que centralitzés tots els moviments de caràcter polític del territori i finalment, un autoreconeixement de la diferència que conformem a Galícia respecte a la resta de l’Estat.

El dret d’autodeterminació és un dret universal al qual tots els pobles tenen la possibilitat d’accedir-hi. Independentment de “l’èxit” que les seves elits intel·lectuals hagin tingut en la gènesi d’un discurs històric i en la possibilitat que la població l’hagi fet seu. No necessitem un “passat gloriós” per decidir conformar una realitat social de la qual formem part actualment. Al nostre context actual, aquests paràmetres d’èxits i fracassos són la forma de mesurar les correlacions amb societats pretèrites de les quals les diverses nacions i estats mundials es consideren hereves. Independentment de si la realitat nacional actual és de derrota, de victòria, d’imperialisme o de repressió, aquests relats se’n fan servir amb la intenció de “connectar” amb sintonies i aspectes més de caràcter metafísic, però que alhora conformen el relat sobre el qual es construeix tot l’aspecte de la identitat popular o nacional, i de com ens veiem a nosaltres mateixos i de com “els altres” ens veuen.

Precisament, és aquí on vol arribar el gallec Ramón Villares Paz, a desenvolupar quines han estat les estratègies que a Galícia s’han establert per pensar i construir el nostre passat -i en quins fets històrics es basen i s’interpreten, buscant d’erigir un futur diferent del present que vivien les elits -intel·lectuals- més responsables d’aquests discursos de cimentació històrica.

El llibre comença col·locant les bases del que després ens servirà per entendre totes les referències de la gènesi dels relats històrics, realitzant un minuciós “desgranat” de la mateixa ontologia historicosociològica gallega, les estructures més social-comunitàries del sud contra els desenvolupaments més “individualistes” del nord en aspectes que van des de la tinència de la terra fins a la gestió del territori. És, potser, en l’aspecte demogràfic on seguim veient una de les nostres característiques més intrínseques com a poble, i és que l’absència d’un centre urbà rector del territori gallec –o dit d’una altra manera, el “policentrisme” de les urbs gallegues- segueix sent un aspecte real del nostre territori a l’època contemporània. Aquesta característica prové de la definició històrica de Galícia com una “ciutat extensa” on es combinen aglomeracions urbanes amb pobles i aldees, hereva tota aquesta situació de la gestió de l’administració eclesiàstica del territori, que no va tenir cap mena d’oposició secular a Galícia després de la independència del regne de Portugal, i que va fomentar la “ruralització” del territori i la dispersió del poblament, fundant monestirs arreu el país que es van convertir en centres rectors de les parròquies i comarques.

És en aquest context quan sorgeix la fidalguía gallega. Aquesta “nova” classe social no s’ha de confondre amb la hidalguía castellana (nobles vinguts a menys o sense títol), ja que la fidalguía gallega són terratinents que ocupen l’espai deixat per l’alta noblesa secular. Com deia, l’aparició d’aquesta nova classe social no comporta el sorgiment d’una classe secular rectora del panorama polític del país, donat que aquesta queda totalment eclipsada pel paper de l’església. El reservori real de la societat i història gallega van ser els camperols, sostenint durant segles una llengua i una cosmovisió del món que encara avui dia influeix a la nostra percepció de la realitat. És a partir de la lluita per la propietat i defensa de la terra i del col·lectivisme i de la solidaritat rural com aquests camperols es van convertir en protagonistes històrics de Galícia. Tirant d’aquest fil, no deixa de ser curiosa la paradoxa que ens presenta l’autor, que Galícia mai havia estat tan rural i agrària com a la primera meitat del mateix segle -s. XX- que va veure néixer el procés que arribaria a fer-nos parlar de la Galícia menys rural i agrària de la seva història -segona meitat del s.XX-. Aquest és un tema molt interessant i que trobo que s’hauria d’incidir més en el llibre, ja que encara que se centra bastant en aspectes més de caràcter legal (tot el tema de Galícia com a país de “pleitos” per la terra, moviments de llindes, etc.) no acaba de quedar del tot clar com és que la gent va reubicar la seva existència objectiva amb els condicionants ideològics que s’anaven generant amb el pas del temps. Què opinaven els camperols de Madrid? Era el mateix per ells algú de Madrid que de Corunya? Es sentien més a prop dels seus iguals portuguesos? Sentien més proximitat amb la gent de la Meseta? Com es contextualitzava tot aquest volkgeist amb la gènesi dels discursos de les elits intel·lectuals?

“As Torres do Allo”. Pazo gallec del s. XVI. Paradigma de les vivendes rurals de la “fidalguia” gallega. Font: David Márquez Mato – pròpia, Domini públic

La segona part del llibre tracta sobre els mites, les històries, la història i la ubicació d’aquesta a dintre dels diversos corrents intel·lectuals que corrien per l’Europa dels segles XIX i XX. Això és el que va fer Manuel Murguía amb el seu esforç de generar el referent del celtisme com una versió gallega de l’alta cultura europea. El celtisme va ser el primer referent nacional de Galícia, donada la seva força inclusiva amb els països del “panceltisme” i la seva força excloent en mostrar la seva superioritat racial a l’estar lligada al grup ètnic ari, en contraposició al semític castellà i al mediterrani, que era el més comú a Espanya. Fins a aquesta època, la posició ideològica de Galícia estava ubicada en mostrar el seu paper de gran participació en la gènesi de la monarquia espanyola i la seva constitució com nació-estat. No deixa de ser curiós veure com aquesta darrera ha estat l’estratègia del partit conservador Alianza Popular, donat el buit polític que va deixar el galleguisme cultural a la dècada dels vuitanta. En l’àmbit de la gènesi dels discursos nacionals de caràcter històric també tenim la construcció del medievalisme, portada a terme majoritàriament per l’escriptor Benito Vicetto, centrant aquesta en la traïció de l’Arquebisbe Xelmírez en permetre -i provocar- l’escissió de la part sud del regne de Galícia-Portugal-. Un altre recurs del medievalisme galleguista va ser la reivindicació de la figura del Mariscal Pardo de Cela, ajusticiat pels Reis Catòlics en el que alguns autors van vindicar com “la primera guerra d’independència gallega”, centrant-se sobretot, en generar la vinculació entre la seva figura i el galleguisme de caràcter més polític, sobretot aquell dels vessants més radicals. Aquesta part és especialment interessant donat que (i el mateix autor ja ho comenta) actualment vivim en un moment d’expansió sociològica del celtisme, curiosament en el moment en el qual cada vegada més des de l’arqueologia es posa sobre la taula la reivindicació de la cultura pròpia “castrexa” (gentilici de les poblacions que habitaven els castros prehistòrics) versus l’herència cèltica del nacionalisme del s. XIX. Debats sobre cultures arqueològiques que no interessen gaire al desenvolupament del llibre, però està bé tenir-les en compte per ajudar-nos a mantenir una postura més crítica sobre el que el llibre ens intenta transmetre sobre la gènesi de discursos.

“Ponte do Pasatempo” a Mondoñedo, on conta la història que van entretenir la dona del mariscal Pardo de Cela, que portavaun indult per a l’execució del seu marit. Font: https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2439124

La tercera i última part del llibre tracta sobre l’emigració. Diu l’autor que l’emigració americana va fer de Galícia una terra transcontinental, esquinçada entre dues parròquies, la d’aquí i la d’allà. És curiós veure que mentre a altres nacionalitats com a Euskadi o a Catalunya es va veure la necessitat de reforçar la mateixa identitat a partir de la marxa de la població emigrant, a Galícia aquesta presa de consciència es realitza a la inversa, ja que és el xoc de l’emigrant amb la població de destí el que marca la gran diferència. La percepció de la diferència és una arma decisiva per a la construcció de la identitat (fora de discursos i percepcions racistes sobre aquesta diferència). Els fluxes migratoris gallecs van significar el 4% del total europeu, superant i per molt, en quantitat, a molts dels països europeus amb estat. Donat el seu pes específic i la seva diferència etno-cultural amb la resta d’emigrants espanyols, aquestes migracions van ser percebudes de forma diferencial, d’aquí la ben sabuda per tots costum de la identificació de tots els espanyols, al continent americà, sota el gentilici de “gallec”.

La migració gallega va ser una migració massiva i modesta que va crear pocs referents d’indians rics i filantrops, però que, altrament, va ser absolutament solidària amb els seus familiars i veïns que no emigraven. Aquesta darrera part del llibre exposa tots aquests fets sota el paraigua de tres exemples ben diferenciats, l’emigració gallega a Buenos Aires, La Habana i São Paulo. Analitzant les situacions a través dels ulls dels emigrants i de la seva situació, però tampoc sense oblidar les línies de força dels països d’acollida, entre assimilacionistes o multiculturals, on també van germinar corrents intel·lectuals i polítiques davant l’arribada massiva d’immigrants.

Per finalitzar, comentar que el llibre, fruit no només d’un laboriós treball de recopilació de dades, sinó també de tota una vida dedicada a l’estudi de la història de Galícia, recopila de manera molt complexa, però alhora senzilla de llegir i d’entendre, no només les vicissituds per les quals el nacionalisme gallec va transitar des del començament del seu període de construcció al s. XIX, sinó també els fets històrics, corrents intel·lectuals i intencions polítiques que es van dur a terme amb anterioritat.

Emigrants gallecs: de A Coruña a Nova York, el 1957. Font: Alberto Martí. Consello Cultura Galega

Parlàvem al començament d’aquesta ressenya que l’autor exposava una sèrie de circumstàncies que ens van allunyar, a Galícia, de la construcció del nacionalisme identitari basc o català. No dic (ni crec) que l’autor estigui d’acord amb tot el que exposa al llibre en el sentit que es limita a presentar un poc l’evolució que ha patit l’autodeterminació del poble gallec a través de fets històrics, construccions de discursos polítics i autoreferències sociològiques. El problema que li veig és que aquest llibre ens compon un panorama una mica dirigit. És a dir. Acabem parlant sempre d’intel·lectuals que generen discursos (és cert, això ha estat el que ha passat), elits que els fan seus (també ha passat) i de gent de l’altre bàndol que intenta desfer-lo o reinterpretar aquests discursos. Trobo molt a faltar coses que al principi del llibre (i sobretot quan es parla de la fidalguia) es suggereixen i es presenten de forma molt interessant i no sol de com el poble (la capa més popular de la societat) estructura aquests discursos pel que fa a la seva assimilació (en això entra una mica a la part de la migració) sinó també de com la població acaba generant discursos en el seu propi fer social.

Em sembla especialment interessant en tant que desmitifica en gran manera (volent o sense voler) la necessitat que es té des de les elits nacionals de generar discursos de mitificació d’allò “propi”. És un aspecte de l’estudi històric que a mi em sembla fonamental i que des de l’arqueologia (per la part que em toca) s’ha reflexionat de forma molt recent (dècada dels vuitanta com a molt) i únicament des de certs àmbits de l’espectre ideològic (l’arqueologia marxista i postmoderna) però en el que s’ha d’incidir més.

Treient aquesta petita opinió meva, sense dubte el llibre és un recopilatori molt ambiciós no tant respecte al contingut, sinó en la mateixa exposició d’aquest, pensada per poder-se transmetre a gent que no ha de ser, necessàriament, docta en el tema. Una bona obra de divulgació però que no deixa de contenir una gran part d’assaig.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>