Què podem aprendre de la guerra civil espanyola encara? El conflicte que va enfrontar a les “dues Espanyes” durant gairebé tres anys (1936-39) continua sent, a dia d’avui, ‘trending topic’ i és un dels fets històrics més tractats del món. Probablement, com diu Paul Preston, el fet que la guerra continués present en el paper després de la victòria dels ‘nacionals’ sublevats expliqui part d’aquest fet. Es calcula que existeixen uns 30.000 llibres sobre el conflicte. Unes xifres que només són comparables a la quantitat de bibliografia generada per la Segona Guerra Mundial.

Però d’entre aquests milers de llibres que ha engendrat la guerra civil, són molts menys els que, de manera unànime, són coneguts per al gran públic internacional per mèrits propis. L’hispanista Paul Preston (Liverpool, 1946) és un d’aquests pocs historiadors que ha sigut capaç, gràcies a la profunditat dels seus coneixements i investigacions sobre la II República, la Guerra Civil i el franquisme, d’escriure un corpus historiogràfic que és internacionalment reconegut i respectat. La seva obra La guerra civil española va ser publicada per primera vegada el 1986 (ja fa trenta anys); i se n’han fet tres reedicions (una cada deu anys) que han anat actualitzant el contingut, gràcies en bona part a les pròpies obres en castellà i català que van anar apareixent quan la democràcia a Espanya es va consolidar i quan els tabús sobre la guerra civil espanyola i el règim franquista que va engendrar van anar esvaint-se.

L'historiador anglès Paul Preston. Font: El País

L’historiador anglès Paul Preston. Font: El País

La guerra civil es lluita encara avui a les pàgines. D’una manera semblant al final de la Segona Guerra Mundial, la postguerra va generar molts silencis. Caldria esperar a una nova generació d’investigadors espanyols per a tornar a tractar el conflicte des d’Espanya. Els tabús i les cicatrius que el franquisme va crear eren profunds i va caldre esperar fins a la dècada dels 90 per a que certs temes poguessin tornar a ser discutits.

Discutits, però no exempts de polèmica. L’entrada biogràfica que va fer Luis Suárez, exmedievalsita i alt càrrec de la Fundación Francisco Franco, per al diccionari biogràfic de la Real Academia de la Historia el 2012, afavorint la figura de Franco i descrivint el franquisme com a un règim “autoritari”, però no ‘dictatorial’ denotava el bon estat de forma del que gaudeix l’apologia franquista. Autors de la talla de Paul Preston o Ángel Viñas han anat denunciant des de ja fa uns quants anys aquestes actituds i com encara gaudeixen d’una respectabilitat preocupant. És per aquest motiu que encara es necessita una literatura ‘de combat’ que posi fre als intents de legitimació dels mites glorificadors del franquisme; en aquest aspecte, és d’agrair obres com En el combate por la historia (Pasado & Presente, 2012), que va néixer en bona part per a ser el “contradiccionari” de la Real Academia de la Historia: 34 investigadors nacionals i internacionals, coordinats per Ángel Viñas, analitzaren el període 1931-75 per a recordar què va significar la II República i els horrors del règim que la substituiria després de la guerra civil.

En aquest ‘combat per la història’, l’etiqueta i l’exigència han de ser fonamentals. I en aquest sentit, l’obra de Paul Preston brilla amb llum pròpia. Per sort, el franquisme no va poder enterrar la veritat, tal com pretenia. Durant la dècada dels seixanta i setanta, una generació d’investigadors anglosaxons (el mateix Preston, però també Gabriel Jackson) van investigar què havia passat entre el 14 d’abril de 1931 i l’1 d’abril de 1939, fent que aquell fet no caigués en l’oblit i començant a generar les primeres obres historiogràfiques del període.

L’editorial Debate no només va fer una edició actualitzada de La guerra civil española aquest any, sinó també una adaptació al còmic. José Pablo García ha sigut el responsable de posar-hi color i guió (amb el vist-i-plau de Preston). El còmic és un buidatge adaptat de l’assaig de Preston, i per aquest motiu la vinyeta es veu molt sovint molt massa atapeïda de lletra. Cal dir que no és una tasca gens fàcil la d’adaptar un assaig d’història i convertir-ho en un còmic. Òbviament, el gran avantatge que té aquest fet és la imatge. Alguns relats de fets i processos explicats al llibre guanyen en entitat gràcies al fet d’anar acompanyades d’il·lustracions, moltes de les quals estan basades en fotografies de l’època. 

Espanya va ser entre 1936 i 1939 l’epicentre de la política mundial. La retardada Espanya va ser, a partir de 1931, la seu d’un interessant experiment democràtic que no sobreviuria més enllà de cinc anys. Un període de temps breu, però molt intens i que acabaria essent l’escenari d’una guerra internacional en territori espanyol. El Regne d’Espanya havia passat, aparentment, de puntetes per totes les grans crisis mundials del segle XX, però la veritat és que dintre seu estaven enfrontant-se les forces que volien conformar la modernitat, tal com estava passant a la resta d’Europa.

Moltes de les imatges del còmic estan basades en fotografies de l'època. Font: El País

Moltes de les imatges del còmic estan basades en fotografies de l’època. Font: El País

Són molts els que encara avui dia vinculen perversament República i Guerra Civil (els mateixos llibres de text dels alumnes de primària i secundària, per exemple). Winston Churchill (1874-1965) deia que els espanyols no estaven preparats per a la democràcia, mentre al mateix temps ignorava deliberadament les violacions flagrants de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista del Tractat de no Intervenció. Paral·lelament, el bàndol nacional articulava un discurs sobre com lluitaven per a alliberar a Espanya del liberalisme i del comunisme. Vuitanta anys després, part de la població encara té assumit que el règim republicà havia de caure pels seus suposats excessos i els desordres socials que provocà la seva arribada: “La dictadura no està bé, però a la República es van passar”.

Paul Preston fa molt que ha desmuntat tals arguments. Espanya va ser un dels primers llocs del món on les dones varen poder votar i va ser llavors quan, per primera vegada en la història del país, es plantejà una àmplia reforma agrària que posés fi als patiments del camp de milers de persones sense terra que venien la seva força de treball a uns patrons latifundistes que preferien seguir explotant-los de manera intensiva a invertir en millores al camp. Paral·lelament, en camps com els de l’educació, es feren passos de gegant i Catalunya, per exemple, esdevingué capdavantera en aquest àmbit.

Però malgrat aquesta cerca de millores per a la població, la República mai fou un règim revolucionari, i mai pretengué ser-ho. Les mínimes millores que volia introduir per al gruix de la població (no debades, Preston la nomena un règim “humanitari”) xocaven amb una oligarquia fortament consolidada que veia en els governs progressistes de 1931-33 i de 1936 el preludi d’una revolució, tal com havia passat a Rússia el 1917. Mitjançant unes dretes que, dintre o fora de les institucions republicanes, estaven obsessionades en destruir la República o convertir-la en un apèndix dels interessos de les oligarquies, el conflicte estava servit.

La tensió social viscuda al camp, especialment des del "trienni bolxevic" (1918-21) acabaria esclatant durant la II República i la guerra civil. Font: eldiario.es

La tensió social viscuda al camp, especialment des del “trienni bolxevic” (1918-21) acabaria explotant durant la II República i la guerra civil. Font: eldiario.es

Si bé els límits de la República van ser evidents i que no va arribar tan lluny com amplis sectors de la societat espanyola volien, aquest era un règim pel qual valia la pena lluitar. I amb l’aixecament militar de 18 de juliol de 1936 (que Santiago Casares Quiroga podria haver evitat si no s’hagués entossudit a negar la possibilitat que l’exèrcit estava preparant un cop d’estat) i la conseqüent guerra civil, molts ho varen interpretar així i la República seria aviat reconeguda mundialment com a un símbol de la democràcia en lluita contra l’apogeu del feixisme mundial. La internacionalització del conflicte es donà en la mesura que els colpistes comptaren ben aviat amb l’ajuda de Hitler i Mussolini; sense la qual no és tan clar que els sublevats haguessin guanyat la guerra. Així doncs, la República no havia de caure necessàriament, sinó que va ser la intervenció nazifeixista la que permeté que un cop d’estat amb unes possibilitats poc clares de triomf derivés en una cruenta guerra civil que acabaria amb l’establiment d’una de les dictadures més repressives del segle XX (el mateix Preston que Franco fou més repressiu amb els obrers que el mateix Hitler).

L'estigmatització de la dona. Fragment del còmic. Font: Zenda Libros

L’estigmatització de la dona. Fragment del còmic. Font: Zenda Libros

Preston mai ha amagat que no li interessa de mostrar-se ‘objectiu’ escrivint sobre la guerra civil, sinó que li interessa ser rigorós i aportar dades sobre allò que diu. En un camp com el de la Història, pertanyent a les ciències socials, no podem demanar més. Preston va conèixer de primera mà la repressió que el franquisme, el fill directe de la guerra civil, exercia contra la població i contra els “vençuts” de la guerra. El conflicte fou l’única legitimació de Franco i aquest creà un sistema dedicat a perpetuar les diferències entre els vencedors i els perdedors de 1939, cosa que mantindria fins a la seva mort.

L’obra de Preston és encara molt important per a conèixer allò que va passar durant el conflicte, però també abans i després, perquè no es pot entendre l’esclat de la guerra sense veure els enormes odis socials que s’havien anat vivint des de principis del segle XX, tant al camp com a la ciutat: entre latifundistes i bracers; i entre obrers i patrons. Així doncs, també cal entendre l’enorme brutalitat planificada duta a terme a la zona nacional com a una ‘inversió a llarg termini’: la lentitud de l’avenç de les tropes nacionals no es va deure a la resistència republicana, sinó al desig del futur dictador de dur a terme una tasca de repressió tal que, un cop acabada la guerra, ningú gosés tornar a alçar el cap. El terror era una eina política més. Les atrocitats comeses, si bé en podem registrar també a la banda republicana, provocaren moltes més morts en el bàndol nacional i, mentre que la República tingué l’objectiu de recuperar l’estat per a frenar els elements revolucionaris descontrolats, al bàndol nacional l’estat era el terror i promovia actes tals com tancades de la població en places de toros, on posteriorment era afusellada. Les dones “rojes” foren de les més perjudicades: vilipendiades com a “putes”, moltes patirien violacions, confiscacions de béns o serien castigades per les idees dels seus marits o fills.

La guerra va marcar definitivament l’Espanya contemporània. Avui dia, és feina de l’historiador que aquests coneixements arribin al gruix de la societat, però això no sempre és fàcil: els formats (complexos i pesats llibres amb molta lletra i poca il·lustració) no sempre acompanyen. Així que potser el còmic (o novel·la gràfica) és una bona solució a l’hora d’apropar la història a públics més amplis. Cal felicitar als autors: tant pel contingut com per l’obra i les il·lustracions, executades amb passió i en color sèpia que ens ajuden a posar-nos més apassionadament en la pell dels fets ocorreguts entre 1936 i 1939. Cal preguntar-se, però, si aquesta manera de fer l’adaptació de l’obra de Preston (el còmic respecta fins i tot l’estructura dels capítols del llibre) era l’única possible o si era la que més convenia per a atreure el màxim nombre de lectors possible.