L’any passat l’historiador noruec Odd Arne Westad va publicar La Guerra Fría: Una historia mundial. Un títol que vol deixar clar ja d’entrada, que ens trobem al davant d’una obra actualitzada d’història global- world history- sobre un dels períodes més convulsos en l’àmbit polític, social i econòmic de la humanitat com va ser la Guerra Freda.

Tradicionalment, la historiografia clàssica sempre ha utilitzat com a punt de partida de la Guerra Freda el final de la Segona Guerra Mundial i el seu període de postguerra.Westad, però, ens proposa un canvi de prisma i la seva afirmació principal és que l’embrió de la Guerra Freda el trobarem “a partir de les grans transformacions de finals del segle XIX i que finalitza al cap d’uns cent anys a causa d’uns canvis increïblement ràpids”, fent una anàlisi especial en l’àmbit ideològic-polític passant pel predomini econòmic i l’ús i domini de les noves tecnologies que determinaran el predomini d’una potència o un altre.  

Evidentment, tota l’obra utilitza aquesta premissa com un element central, però també busca analitzar un altre sèrie d’elements que van influir notablement en aquest procés històric, com van ser el complex sistema de relacions internacionals entre els estats, els interessos econòmics, polítics i militars que poguessin haver entre més d’un parell d’estats o fins i tot, l’impacte cultural en les societats del món capitalista i comunista o del Tercer Món.

Efectivament, les dues grans superpotències que van liderar la Guerra Freda formant el bloc capitalista -Estats Units- i el bloc comunista -URSS- tenien molt clar que no se’ls podia escapar el més mínim detall, tant interna com externament. Des de Stalin i Truman, passant per Eisenhower i Kennedy i Kruschev o Breznev i Reagan tots ells no van escatimar esforços en guanyar la batalla ideològica i política al seu rival, des d’Europa fins al punt més inaccessible de l’Àfrica o l’Àsia.

Tropes nord-americanes esperant helicòpters a la Guerra del VietnamFont: Wikimedia Commons

Tropes nord-americanes esperant helicòpters a la Guerra del Vietnam Font: Wikimedia Commons

En aquest llibre, Westad ha procurat parlar no només del paper que van jugar les superpotències que encapçalaven els blocs comunista i capitalista, sinó que en coherència amb el subtítol del llibre, té capítols específics dedicats a parlar-nos de la Xina i tot el procés històric que va experimentar amb l’arribada al poder del Partit Comunista de Mao Zedong el 1949, els processos de descolonització d’Àsia i la creació del bloc de països no alineats, o capítols sobre la Guerra del Vietnam i Corea i els seus antecedents històrics per posar al lector en context.

Els Estats Units i la Unió Soviètica són els actors principals de totes les polítiques i transformacions que es van dur a terme durant mitjans del segle XX i el llibre ens les explica al detall. Ara bé, Westad per contra afirma que també van tenir especial rellevància, encara que potser contra la seva voluntat, països com l’Índia, el Japó, la Xina, Corea, Vietnam, Europa Occidental o inclús els països llatinoamericans en el seu conjunt. Encara que les polítiques de la Guerra Freda no decidien completament tot el que passava al món, com ens explica l’autor, inevitablement aquestes van acabar influint fins i tot en els llocs més remots del planeta, afectant en un sentit o un altre, a la seva organització política.

Tot i que els Estats Units i la Unió Soviètica no tinguessin una actuació confrontada i directa entre ells, ambdues superpotències van optar per traslladar el seu conflicte fora de les seves fronteres. D’aquesta manera es comprenen conflictes militars com el del Vietnam, Corea o el d’Angola. En efecte, tot això havia de provocar una forta polarització tant en l’àmbit nacional com en l’internacional dels estats dels dos blocs. Qualsevol mena de decisió presa en aquests àmbits es va anar construint sobre una base que tenia dos eixos més o menys clars: el primer el poder polític que posseïen els estats i en segon terme, l’ús de la violència o l’amenaça de la seva utilització.

Edifici metrallat a Huambo durant el conflicte bèl·lic d’Angola (1961-2002) Font: Wikimedia Commons

Edifici metrallat a Huambo durant el conflicte bèl·lic d’Angola (1961-2002) Font: Wikimedia Commons

Aquest últim element s’ha de tenir molt en compte si tenim en consideració que l’amenaça d’un “holocaust o guerra nuclear” a escala global va ser present fins a la dissolució del bloc soviètic. De fet, el món va estar a punt d’arribar aquesta situació arran de la crisi dels míssils de Cuba de 1962 on finalment EUA i l’URSS van decidir aplicar una política de distensió.  Malauradament, aquesta crisi no va frenar en absolut les pretensions de màxim control de les dues superpotències sinó que, a més a més, la violència era l’última expressió sobre quina havia de ser la política de bloc a seguir.

Un altre punt que assenyala el llibre és evident el canvi de centre de poder un cop s’acaba la Segona Guerra Mundial, d’Europa Occidental- Regne Unit, França i Alemanya- cap als Estats Units i la Unió Soviètica. A partir de 1945, el continent europeu i el seus estats -excepte Suïssa- van quedar totalment devastats pel conflicte bèl·lic, mostrant-se incapaços de retornar als nivells d’abans de la guerra sense l’ajut econòmic i logístic dels Estats Units. Aquest canvi de poder provoca que no només els Estats Units, sinó també la Unió Soviètica coincideixin que l’antic model colonial mantingut encara per Regne Unit, França o Holanda s’havia d’anar desmantellant progressivament.

Tancs britànics a Port Said durant la Guerra del Sinaí Font: Wikimedia Commons

Tancs britànics a Port Said durant la Guerra del Sinaí Font: Wikimedia Commons

És a partir d’aquest moment quan les velles metròpolis europees observen i experimenten com no només el conflicte bèl·lic a Europa les ha deixat malmeses a nivell econòmic i social, sinó que, a més a més, van haver de renunciar a les seves antigues colònies i que aquestes esdevinguessin en estats plenament sobirans.

Un exemple encara més clar d’aquest canvi de poder global que ens dona el llibre, es refereix a la Crisi del Canal de Suez, durant la qual el militar Gamar Abdel Nasser va ser proclamat 1952 cap d’estat d’Egipte després d’un cop militar. Entre les primeres mesures de Nasser la més destacada va ser la nacionalització del Canal de Suez, on Regne Unit i França eren els principals gestors i inversors de la Companyia del canal.

El conflicte bèl·lic que van iniciar aquests dos estats juntament amb l’estat d’Israel, només va durar nou dies a causa de la ràpida intervenció d’Estats Units i la Unió Soviètica els quals van amenaçar amb mesures econòmiques i militars contra els seus vells aliats a la Segona Guerra Mundial si no aturaven el conflicte a Egipte. Finalment, el Regne Unit, França i Israel van claudicar davant de les pressions, evidenciant així el domini de les dues noves superpotències sobre les velles potències colonials europees i el nou estat d’Israel. Aquest estira-i-arronsa continu entre els Estats Units i la Unió Soviètica es farà cada cop més difícil de seguir, especialment pel bloc comunista, el qual s’acabarà dissolent a causa d’una sèrie de factors com va ser la glasnost o la perestroika que pretenien reformar un estat com el soviètic i la contínua despesa en la carrera per l’armamentística i l’espai amb els Estats Units.

Combatents magrebins d’Al-Qaeda Font: Wikimedia Commons

Combatents magrebins d’Al-Qaeda Font: Wikimedia Commons

Finalment, però, qui quedarà com a únic vencedor serà els Estats Units i la victòria del model capitalista sobre el comunista que donarà pas al predomini de l’economia de mercat i al predomini absolut fins als nostres dies de la política nord-americana. Pel que fa a la URSS, aquesta acaba desapareixent i fragmentant-se en diversos estats, deixant sense finançament a bona part dels estats que depenien del seu ajut logístic i econòmic. No obstant això encara avui, Rússia continua sent una amenaça malgrat que no tingui la capacitat que va tenir en el passat. D’aquest resultat sorgiran tota una sèrie de conflictes que, tot i que ja s’estaven començant a deixar veure, es faran encara més evidents a partir de la desaparició del bloc soviètic, com podrien ser el jihadisme, el terrorisme, l’autoritarisme, l’odi o el racisme expressat en noves formes polítiques.

Per últim, però no menys important, l’historiador noruec conclou aquest magnífic compendi global sobre la Guerra Freda apuntant que la seva obra “només intenta ser una visió global i superficial sobre l’impacte i la influència que va tenir la Guerra Freda en el nostre món actual. I que en última instància l’autor vol que el lector “se senti apel·lat a indagar més en el fons que no pas la forma en el qual la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.

Sens dubte, La Guerra Fría: Una Historia mundial esdevindrà des d’ara en una de les lectures obligatòries per a tot aquell que vulgui tenir una mirada global i acurada sobre que va ser la Guerra Freda i el seu llegat. Així doncs, podent afirmar que es tracta d’un llibre apte per a tots els públics, aquest només requereix de l’interès per conèixer com ens ha afectat al nostre món actual els esdeveniments provocats per aquell conflicte sorgit d’un altre gran conflicte com fou la Segona Guerra Mundial. Aquesta última contesa, com bé relata Westad, produïda arran de les profundes transformacions globals de finals dels segle XIX.