Que la guerra civil espanyola no va ser un conflicte armat més, sinó una lluita essencialment ideològica i que tenia com a objectiu primordial per part dels sollevats una neteja de totes les idees de caire obrerista o mínimament progressistes entre la població civil ja va quedar palès des del primer dia de l’“Alzamiento” militar contra el règim republicà, i, més concretament, contra el govern del Front Popular: el front d’esquerres que havia guanyat democràticament les eleccions del febrer de 1936 (http://bit.ly/29SnTXx)

Malgrat l’ajuda indispensable dels règims feixistes italià i alemany a Franco (sense els quals el bàndol sublevat no hauria guanyat la guerra), la superioritat militar dels rebels es va trobar una forta resistència a Madrid que li va impedir d’arribar a la capital i de finir la guerra en unes poques setmanes o mesos: el Madrid popular va frenar amb el seu “No pasarán” les tropes rebels i va deixar invalidades les octavetes dels militars que celebraven la caiguda de la capital. Tot això, sumat a la voluntat de Franco de fer una guerra de desgast i repressió, passant com un rodell entre la rereguarda (tant la republicana com la nacional) va allargar la guerra tres anys. És en aquest context que cal emmarcar la “campanya del nord” i la destrucció de Guernica.

José Pablo García, l'encarregat de portar l'obra de Preston al còmic. Font: Megustaleer

José Pablo García, l’encarregat de portar l’obra de Preston al còmic. Font: Megustaleer

José Pablo García ha tornat a posar forma i color a una altra obra del famós hispanista Paul Preston: La muerte de Guernica, que edita el segell editorial Debate. Com ja va fer anteriorment amb la seva La guerra civil española (també de Debate), (http://bit.ly/2gVUqNn) l’il·lustrador malagueny aconsegueix, mitjançant el dibuix, afegir dramatisme, personalitzar i humanitzar uns fets que, d’altra banda, potser ens semblarien massa freds i distants posats en un assaig historiogràfic. Com ja va fer també en l’anterior obra, les imatges ens porten directament al passat gràcies a l’ús dels colors, aquesta vegada, ja no de tonalitats sèpies, sinó de blaus i grisos.

Així doncs, com un collage de diferents fotografies en blanc i negre, ens endinsem a la història (o, millor dit, tragèdia) del bombardeig (o massacre) de Guernica, la població basca bombardejada per avions alemanys i italians que va esdevenir un símbol de la barbàrie feixista i que feia preveure els bombardeigs civils que tindrien lloc durant la Segona Guerra Mundial (1939-45).

Hay que sembrar el terror… hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”, diria Emilio Mola el 19 de juliol de 1936 (un dia després de l’alçament militar) en una reunió mantinguda amb els alcaldes de la província de Navarra.

Aquestes paraules mostren les intencions dels “nacionals” des de l’inici de la guerra i demostren com els actes que es desenvoluparien a Navarra i al País Basc (on se centrà especialment la “campanya del nord”) no tenien res de gratuït: el terror es planificaria i s’executaria amb bombes, tortures i execucions.

Com un collage de fotografies en blanc i negre, que ens evoca directament al passat: el còmic té la capacitat de traslladar-nos al lloc dels fets. Font: RTVE

Com un collage de fotografies en blanc i negre, que ens evoca directament al passat: el còmic té la capacitat de traslladar-nos al lloc dels fets. Font: RTVE

La primera mostra d’aquest terror, tal com mostra el llibre, ja es va mostrar el 22 de juliol (tres dies després de la reunió de Mola amb els alcaldes de la província navarresa), quan dos avions procedents de Vitòria bombardejaren el poble d’Ochandiano, deixant un rastre de 61 persones (dels quals 24 serien nens) i uns 80 ferits de gravetat. Va ser el primer bombardeig de la guerra civil. La justificació dels colpistes és molt indicativa per a veure les mitges veritats, tergiversacions i manipulacions que farien servir els militars per a justificar o tapar les seves atrocitats i que repetirien a Guernica: “La aviación ha infligido un duro golpe a grupos de rebeldes que se hallaban concentrados a retaguardia de la villa de Ochandiano”.

Amb la resistència republicana centrada a Madrid i després de la victòria republicana (20 de març de 1937), Franco va haver de convèncer-se que la guerra havia guanyar-se en altres fronts, lluny de Madrid. Ara era el torn dels generals que havien aconsellat al Generalísimo que avancés cap al nord, focalitzant els esforços allà on l’enemic no era tan fort i on ja havien aconseguit alguna victòria notable amb uns esforços menors.

La concessió d’un règim autonòmic a Euskadi va accentuar l’hostilitat dels militars vers el País Basc

Més enllà de les raons militars, la conquesta d’allò que quedava del País Basc també tenia altres motius: la concessió de l’autonomia a Euskadi l’1 d’octubre de 1936 (ja iniciada la guerra) havia accentuat l’hostilitat espanyolista dels militars devers la regió, justificant-la en l’amenaça del “separatisme”.

Aquesta motivació ideològica (que també es veia reflectit en la voluntat de destruir la indústria per a evitar en el futur la conflictivitat social) diferia dels criteris més militars i tècnics de dos dels grans coprotagonistes de la campanya del nord: el coronel Wolfram von Richtofen (cosí del famós Manfred von Richtofen, as de l’aviació alemanya durant la Primera Guerra Mundial) i el general Hugo Sperrle, cap de l’estat major de la Legió Còndor i comandant de la mateixa, respectivament.

Hugo Sperrle (amb barret) a Espanya en una fotografia de 1936. Després de la Segona Guerra Mundial, on hi participà com a mariscal de camp de la Luftwaffe. Acabaria essent indultat pel tribunal de Nuremberg. Font: Bundesarchiv

Hugo Sperrle (amb barret) a Espanya en una fotografia de 1936. Després de la Segona Guerra Mundial, on hi participà com a mariscal de camp de la Luftwaffe, acabaria essent indultat pel tribunal de Nuremberg. Font: Bundesarchiv

La Legió Còndor, una força petita aèria i militar, però molt precisa i tècnicament molt avançada va ser decisiva en la campanya del nord. Es materialitzava així el suport d’Adolf Hitler a Franco aportant una unitat gairebé d’elit que va fer les primeres proves d’atacs coordinats aire-terra que més tard bastirien la Blitzkrieg nazi de 1939-41 a Europa. Richtofen i Sperrle sempre presumiren sobre com les seves propostes foren respostes amb agraïment per part de l’estat major franquista i del poder del qual gaudiren; si bé, tal com ordenà Hitler, només havien de respondre davant de Franco, la realitat de coordinar els atacs aeris amb els terrestres donà lloc a que s’haguessin de comunicar amb els generals Mola i Vigón, de l’estat major de Franco. Un punt important a l’hora d’aclarir responsabilitats pel bombardeig de Guernica i que el còmic dedica molt de temps a plantejar.

Wolfram von Richtofen i Hugo Sperrle, caps de la Legió Còndor alemanya, responien directament a Franco i al seu estat major

Miri com es miri, el bombardeig de Guernica no podia tenir altre objectiu que aterrir la població civil, al mateix temps que s’atacava un símbol de la cultura i política basques. Durant tres hores (de 16:40 a 19:45), en un dia de mercat i sense cap mena de defensa antiaèria o refugi, 10.000 persones estigueren exposats a les bombes de la Legió Còndor i de l’Aviazione Legionaria italiana, també sota les ordres de von Richtofen. Els atacs foren protagonitzats per 59 aparells aeris, motiu pel qual és impossible de pensar que l’estat major sublevat no estigués assabentat de l’operació. Malgrat que fins i tot a dia d’avui és molt difícil saber quants moriren, malgrat que les últimes investigacions apunten a que les bombes i la metralla feixistes deixaren més de 1645 persones mortes (la xifra que donà en el seu moment el govern basc) i 889 ferits.

Com recorda Preston, l’única pregunta que queda al voltant de Guernica és si la iniciativa va ser de l’estat major espanyol o una proposta alemanya (i el grau de coordinació entre Sperrle -que responia, recordem, directament a Franco- i el Generalísimo). Per tant, el mite construït al voltant del presumpte desconeixement de l’acció per part de Franco i dels seus oficials i que alguns encara esgrimeixen, cau pel propi pes dels fets.

Guernica no va ser el primer bombardeig de la guerra civil, ni l’últim; i, en comparació a altres bombardeigs que vindrien en anys posteriors, podria semblar un de menor. No obstant, va ser en el seu dia (i encara ara) el símbol de la barbàrie del feixisme, que semblava que estava a punt de derrotar els seus enemics polítics (el comunisme i el liberalisme) i apoderar-se del conjunt d’Europa (al 1939, únicament França, Gran Bretanya i un punyat d’estats occidentals menors tenien règims nominalment democràtics), encara que això signifiqués emprar la violència militar contra la població civil.

Guernica després dels bombardeigs feixistes. Font: ABC

Guernica després dels bombardeigs feixistes. Font: ABC

La segona meitat del còmic mostra l’altra gran batalla que es donà, però que no es lliurà amb bombes, sinó amb paraules: la batalla dels fets. I serà en aquesta part que cobren força dos personatges amb destins ben diferents: el pare Onaindia i el periodista George Steer, periodista anglès provinent de Sudàfrica. Mentre que el primer, testimoni directe dels fets, fou ningunejat per la jerarquia eclesiàstica davant la seva actitud de denúnica i sotmès a una duríssima campanya de desprestigi per part dels militars sollevats.

Steer, per la seva part, va escriure un dels articles que més detalladament va relatar els fets de Guernica i va aconseguir tenir un enorme ressò i repercussió internacionals i que va posar de manifest les vergonyes d’aquells sollevats que deien lluitar contra el comunisme i per la civilització cristiana… però també d’aquells que li donaven suport o callaven davant la guerra d’extermini que duien a terme els ‘nacionals’ contra el seu poble: França, Gran Bretanya, l’Església catòlica, Alemanya, Itàlia… Insuficient, però, per a fer entrar a la guerra a França i al Regne Unit i ajudessin a la República espanyola. Tot i així, el relat del periodista sudafricà va ser el que va inspirar el famós “Guernica” de Pablo Picasso. Els “nacionals” sempre sostingueren de cara a la galeria que Guernica havia estat destruïda per un escamot de republicans.

La crònica que el periodista sudafricà George Steer féu del bombardeig de Guernica va tenir un enorme ressò i repercussió mundials 

Segurament, una de les coses que més agraeixes a aquest llibre, una vegada que has llegit l’última pàgina és la descarnada passió i exactitud amb què està fet: el preciosisme de Preston com a historiador s’ajunta amb els dots artístics de Pablo García per a crear una obra singular que pot ajudar, una vegada més, a apropar la història més amablement al lector.

Aquesta forma de narrar fets verídics no és nova. Autors com Joe Sacco ja han fet servir el còmic per a narrar les seves experiències, barrejant la crònica periodística i la novel·la gràfica per a intentar arribar a un públic més ampli i, al mateix temps, fer augmentar l’empatia del lector vers el fet que explica.

Resumint: una lectura imprescindible per a joves i grans que dissecciona amb passió i rigor un dels episodis més negres i emblemàtics de la guerra civil espanyola. En un any on es commemora el 80è aniversari d’aquest esdeveniment, convé fer un esforç extra per a recordar.

El "Guernica" de Picasso ha esdevingut un símbol mundial contra la barbàrie de totes les guerres. Font: Museo Reina Sofía

El “Guernica” de Picasso ha esdevingut un símbol mundial contra la barbàrie de totes les guerres. Font: Museo Reina Sofía