El 2008 va llençar una gerra d’aigua freda a la nostra consciència col·lectiva i ens va recordar quelcom que havíem oblidat: la història no és un relat del progrés sostingut. Dit d’una altra manera, no necessàriament hem de viure millor que aquells que ens van precedir (tot i que 1973 ja ens ho havia enunciat).

La Gran Recessió, de la qual encara arrosseguem les conseqüències, ha anat obrint esquerdes cada vegada més grans respecte a allò que tan sols fa un parell de dècades semblava impensable de fer: plantejar-nos si el capitalisme era el millor sistema per viure i tenir una existència plena.

Ara fa cent anys, en l’endarrerida Rússia de 1917, va triomfar una revolució que va “capgirar el món”. La seva naturalesa era socialista i va implementar-se en un imperi que era el més endarrerit del bloc capitalista global.

Durant tot el segle XIX, el món havia testimoniat com el desenvolupament del capitalisme havia creat un sistema capitalista-imperialista global, amb un centre i una perifèria. El nucli d’aquest centre estava conformat per diversos països que, nominalment o no, eren imperis: controlaven directament o indirecta enormes extensions de terreny en diversos punts del planeta.

L'imperi rus el 1912 era immens, però estava pobrament desenvolupat. Font: Viquipèdia

L’imperi rus el 1912 era immens, però estava pobrament desenvolupat. Font: Viquipèdia

Quan esclatà la Primera Guerra Mundial, la primera guerra industrial i massiva de la història contemporània, l’imperi rus era l’integrant d’aquest bloc que menys preparat estava per aguantar-la. La incompetència, la corrupció, els interessos de la burgesia nacional, el malestar creixent de la població, l’empitjorament de l’economia, etc. donaren lloc a dues revolucions: la primera (al febrer de 1917) convertí, nominalment, Rússia en una democràcia liberal i parlamentària; mentre que la segona establí, uns mesos després (novembre de 1917 en el nostre calendari), el primer règim socialista de la història. El desenllaç d’aquesta revolució, malgrat el seu prometedor inici, acabà en una tragèdia.

Tot aquest desenvolupament ha estat tractat i continuarà essent tractat en molts i diversos llibres sobre la Revolució Russa i els esdeveniments que tingueren lloc a partir de 1917. Què ens aporta, doncs, de nou el llibre de Neil Faulkner sobre la Revolució?

Faulkner no fa concessions i deixa clar des de la primera línia del seu llibre que ha escrit una obra per prendre partit (aquests darrers dies, a Catalunya estem sentint molt Gramsci: “viure vol dir prendre partit”), que no busca ser neutral. Ha vingut a esmicolar vells tòpics historiogràfics que porten estigmatitzant la Revolució Russa des de sempre, especialment des de la caiguda del bloc soviètic i el projecte que encarnava. Avís per a navegants: és un llibre de combat, pensat no únicament  per saber història, sinó per aprendre d’aquella experiència i poder bastir alternatives a un capitalisme actual fora de tot control i fora de tota lògica redistributiva.

L’imperi rus era l’integrant més dèbil del nucli imperialista entre finals del segle XIX i principis del XX

Treballar des d’una lògica de combat no significa fer-ho sense rigor. Cal recordar la iniciativa (també publicada per Pasado & Presente) del “contradiccionari” editat per Ángel Viñas per contrarestar les mentides publicades pel Diccionario Biográfico Español sobre la guerra civil i el franquisme. Aquella obra, lluny de ser un pamflet, va significar el treball coordinat d’algunes de les millors ments acadèmiques de tota Espanya per posar rigor científic en els tòpics franquistes, llavors legitimats pel segell de la Reial Acadèmia d’Història.

Així doncs, qualsevol crítica per aquesta banda hauria d’estar desautoritzada. Faulkner construeix un relat vibrant, ben escrit i rigorós dels fets de 1917, així com els seus antecedents… i les seves conseqüències, que arriben fins a la dècada dels 30. Malgrat que és un estudi introductori, apte per a tots els públics, qualsevol pot entendre la complexitat i multicausalitat de l’esclat revolucionari.

Faulkner deixa clar des de la primera pàgina que el seu és un llibre de combat. Això no significa que no sigui rigurós

Fa uns mesos ressenyàvem també en aquesta revista La venganza de los siervos, de Julián Casanova http://bit.ly/2fSnS7i i és interessant de constatar com ambdues obres coincideixen en veure l’esclat de la Revolució Russa com una eclosió democràtica i espontània de les masses treballadores russes a través d’organismes que permetien la participació democràtica directa: els soviets. La revolució es va fer sense planejar i va sorprendre a molts líders revolucionaris, si bé es féu aprenent dels errors comesos de 1905: http://bit.ly/2fZLfPR. Però a diferència de Casanova, Faulkner esmenta el paper que juguen les petites cèl·lules bolxevics que havien sobreviscut a la repressió tsarista en les ciutats russes.

Forces bolxevics a la Plaça Roja de Moscou, 1917. Font: Viquipèdia

Forces bolxevics a la Plaça Roja de Moscou, 1917. Font: Viquipèdia

Un dels punts més destacats del llibre de Faulkner és la defensa aferrissada que fa del Partit Bolxevic, el qual surt molt afavorit en el seu relat, durant la Revolució. I és que desglossa molt tots els “tòpics” creats al voltant del partit de Lenin per a presentar-nos un organisme totalment diferent d’allò que tradicionalment ens ha arribat. En contra del ‘mite’ d’un partit mancat d’autocrítica i fortament centralitzat i jerarquitzat, Faulkner afirma la seva descentralització (com demostraria la gran autonomia de la qual disposaven les diferents seccions locals); així doncs, també n’afirma la seva capacitat d’autocrítica. Malgrat tot, també admet les seves limitacions, ja que la gran qüestió no resolta era com constituir un partit obrer i democràtic en un règim policial. Una mica xocant, tot plegat, i encara més si tenim en compte que, tradicionalment, molt historiadors contextualitzaven el caràcter tancat i jerarquitzat del partit per les contínues infiltracions de l’Okhrana en l’organització.

L’autor carrega contra molts dels tòpics atribuïts al Partit Bolxevic, com ara la seva pressumpta falta de democràcia interna i el seu “centralisme democràtic”

Igual que Casanova, Faulkner també analitza com, a partir de la Revolució de Febrer de 1917, es consoliden dos centres de poder: aquell que emana del Govern Provisional constituït pels Kadets (i aquelles altres forces moderades o faccions moderades d’altres corrents) i el dels Soviets, que anirà radicalitzant-se i acabarà xocant amb el Govern Provisional. Un poder bicèfal: aquell que es dividia entre les institucions, que sostenien els òrgans de govern, i el poder real provinent de les classes treballadores russes.

El fracàs d’un govern liberal a Rússia, malgrat que sigui plorat per una part d’opinòlegs i historiadors liberals, es va deure essencialment per la seva negativa a abandonar una guerra per a la qual no estava preparat i que estava portant el país al col·lapse. A més, com ja denuncià John Reed en el seu llibre Deu dies que trasbalsaren el món, s’advertia l’enorme decalatge existent entre la promulgació de noves lleis i la seva aplicació. Malgrat la proclamació d’una república, els camperols que tornaven a casa seva eren encara jutjats pels fets de 1905 i no disposaven de la terra que el govern teòricament els havia donat.

Faulkner, usant les lents de la participació popular i analitzant els esdeveniments des d’una perspectiva de les classes treballadores, no només exposa com les noves disposicions legals no eren aplicades, sinó que demostra com tota l’acció del govern anava destinada a salvar els interessos de les classes benestants. La reincorporació de la pena de mort en les files de l’exèrcit (prèviament abolida pels comitès militars) i de l’oficialitat eren una de les moltes mesures introduïdes pel govern provisional que demostraven que aquest anava en contra dels interessos de la Revolució. Pavel Miliukov (1859-1943) seria la gran ment pensant dels primers governs liberals, una figura que rarament troba el ressò que mereix per la seva importància, contràriament al que li passà a Alexandr Kérenski (1881-1970).  

L’acció del Govern provisional va anar destinada a salvar els interessos de les classes benestants russes

Al final, la gran contradicció que faria saltar pels aires el fràgil poder kadet (i dels seus diversos aliats) seria la continuïtat de Rússia en la guerra a causa dels interessos econòmics i imperialistes de les classes dominants russes i la dependència econòmica que tenia l’imperi de les economies de l’Entente, i com això contravenia els desigs populars. Això provocaria un esclat que portaria els revolucionaris al poder.

Soldats desfilant pels carrers de Petrograd. La continuïtat de Rússia en la Gran Guerra va ser la que va fer esclatar la revolució. Font: Viquipèdia

Soldats desfilant pels carrers de Petrograd. La continuïtat de Rússia en la Gran Guerra va ser la que va fer esclatar la revolució. Font: Viquipèdia

D’especial interès són les lluites ideològiques que es produeixen dintre del Partit Bolxevic (altre cop, sense una crítica interna, aquest procés seria impossible), ja que el triomf de les tesis de Lenin portaren el partit a l’esquerra i el feren convèncer de la necessitat de construir un ordre socialista sense haver d’esperar una etapa de transitorietat burgesa. Aquesta decisió va facilitar el col·lapse de l’estat i la radicalització creixent de les masses camperoles i obreres del país i seria clau per a entendre la influència creixent del Partit Bolxevic, especialment en els nuclis urbans.

Però un dels aspectes que més hauríem de valorar d’aquesta obra és la seva ‘valentia’ a l’hora d’explorar les conseqüències de la revolució. Ja és norma habitual que en moltes síntesis s’acabi el relat dels fets justament quan els bolxevics prenen el poder i que es resolguin en poques pàgines les mateixes conclusions: Lenin establí la primera dictadura totalitària del segle XX, va ser el responsable de posar les bases del primer estat-partit de la història…

Faulkner decideix saltar la barrera de 1917 per parlar dels dos fenòmens que van condemnar la Revolució Russa: la falta d’una revolució mundial i l’esclat de la guerra civil (i la ingerència de potències estrangeres en el conflicte per a derrocar el nou govern socialista). El primer fet va condemnar la revolució a una llarga agonia i aïllament internacional i el segon va empobrir encara més el país, destruí les bases socials i materials de la revolució, obligà a una gestió centralitzada de l’economia (o, millor dit, de la misèria) i acabà substituint la participació de les masses per un aparell administratiu i burocràtic que l’estalinisme acabà convertint en un “capitalisme d’estat” per reforçar el nou estat soviètic i enfortir-lo en una situació geopolítica adversa. Després de la guerra civil, només l’estat tenia la capacitat per acumular recursos i posar dempeus una indústria moderna i bèl·lica mentre es reproduïen les desigualtats salarials entre les diferents jerarquies de les indústries i de la burocràcia del partit. La fraseologia revolucionària només serviria per justificar l’acció política de la nova classe burocràtica (ara hegemònica) encapçalada per Stalin que aniquilà l’oposició de la dreta i l’esquerra del partit (matant així també el debat polític intern).

Una anàlisi, malgrat la condició de síntesi introductòria del llibre, molt més ambiciosa que els duts a terme per aquells que s’acontenten amb extrapolar el suposat caràcter autoritari del Partit Bolxevic a la nova realitat política soviètica o amb afirmar (poc científicament) que la veritable naturalesa del socialisme és autoritària. Rússia, el 1917, va demostrar que es podia implantar un ordre alternatiu gràcies a la mobilització de les masses polititzades i construir noves realitats que responguessin a les necessitats de la immensa majoria. Aquí hi ha la lliçó que ens donà Rússia i que Faulkner recorda… per a qui la vulgui aprendre.

Desfilada de tropes japoneses, nordamericanes i britàniques a Vladivostok en suport de l'Exèrcit Blanc. La guerra civil russa va marcar l'inici del final de la Revolució Russa. Font: Viquipèdia

Desfilada de tropes japoneses, nordamericanes i britàniques a Vladivostok en suport de l’Exèrcit Blanc. La guerra civil russa va marcar l’inici del final de la Revolució Russa. Font: Viquipèdia