A pesar de molts, la història continua important. Han dit a bastament nombrosos representants de l’estament polític espanyol que la guerra civil (1936-39), el fet pivotal del segle XX espanyol, ja no importa a ningú i que aquells que remouen el passat impedeixen que les ferides que allà s’ocasionaren puguin cicatritzar-se (en realitat, volen dir ‘oblidar-se’) correctament.

Darrere aquestes afirmacions, allò que es percep no és la voluntat de curar les “ferides del passat”; per a fer això, el que caldria serien polítiques de memòria històrica i de reparació moral de les víctimes. El fet que no sapiguem encaixar encara els fets d’aquell conflicte en el nostre discurs cívic i polític, és una bona mostra sobre fins a quin punt, hem decidit arraconar la història en la construcció de la democràcia espanyola (i com pot arribar a incomodar).

Amb la Revolució Russa (1917) passa quelcom similar. Al febrer es varen complir 100 anys de la primera part d’aquesta; i a l’octubre, la segona. I sembla ser que, més enllà de les novetats editorials i d’alguns actes acadèmics, la commemoració no ha tingut una àmplia incidència social, al contrari que el tricentenari de 1714 o el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914). Fins i tot a Rússia, bressol de la revolució que va “capgirar el món”, Putin i el discurs oficialista han desterrat aquells fets de l’esfera pública, confinant-los als historiadors, i s’ha negat la possibilitat a debatre sobre què queda d’aquella revolució, quina importància va tenir i quines són les qüestions que encara, cent anys després, no han estat resoltes.

Julián Casanova és un dels pocs historiadors espanyols que gaudeixen de reconeixement social: és a dir, hi ha sectors prou amplis de la població que saben qui és. És també un magnífic creador de síntesis i té aquest do tan preciós per a un historiador de resumir en unes poques línies tot allò que molts necessitaríem escriure en moltes més (o en moltes pàgines).

Rússia era temuda pel seu enorme tamany i els efectius militars que podia mobilitzar, però era molt dèbil. Dos anys després de l'esclat de la Gran Guerra havia perdut la meitat de les seves ingents tropes. Font: Spartacus Educational

Rússia era temuda pel seu enorme tamany i els efectius militars que podia mobilitzar, però era molt dèbil. Dos anys després de l’esclat de la Gran Guerra havia perdut la meitat de les seves ingents tropes. Caricatura de l’època. Font: Spartacus Educational

Personalment, admiro a Casanova per la seva voluntat d’arribar a públics amplis, cosa que explica el to didàctic de les seves obres i el seu estil senzill i amè. El seu últim llibre, La venganza de los siervos. Rusia 1917 no és una excepció. L’editorial Crítica continua volent ser un dels millors distribuïdors d’assaig històric de la Península, i la seva aposta cobra sentit amb la publicació d’aquesta obra.

Casanova no aporta cap novetat en el llibre. Moltes de les dades analitzades (especialment en el primer capítol, Una autocracia anquilosada, que analitza la Rússia tsarista que s’enfonsaria definitivament entre 1914-17) ja ens són similars si hem llegit altres síntesis o llibres sobre la Revolució Russa. El mèrit de l’autor aquí és la d’actualitzar la nostra perspectiva sobre la Revolució Russa.

I és que, de la mateixa manera que durant la dècada dels 90 la Revolució Francesa va suposar una revisió en clau conservadora de la mateixa (de cop i volta, semblava que el poble mai hi hagués tingut un paper), la Revolució Russa va patir un procés similar després de la caiguda del bloc soviètic. Van ser els temps en què historiadors conservadors com Richard Pipes fixaven l’ortodòxia historiogràfica sobre aquells fets: la Revolució Russa va ser un cop d’estat dut a terme contra el Govern Provisional per un petit grup de fanàtics que varen instaurar la pitjor de les dictadures possibles. En última instància, responia a la veritable ‘naturalesa’ del marxisme i la instauració de la URSS no havia servit per a res, més enllà de provocar milions de víctimes. La realitat de 1917, però, com recorda Casanova, va ser molt més complexa.

Amb la Revolució Russa s’iniciava el “curt segle XX” i el “segle soviètic”. De 1917 a 1989, el món va girar al voltant d’un fenomen singular: la construcció d’un ordre socialista. Era la primera vegada en la història de la humanitat que intentava posar-se a la pràctica les ensenyances dels mestres marxistes i socialistes. Els proletaris, els desposseïts havien aconseguit el poder; i el món tremolà per això. I tal fet no va passar en la industrialitzada Alemanya o en algun altre país liberal-industrialitzat avançat, tal com havia previst Marx, sinó en l’endarrerit imperi rus.

El regnat de l’últim tsar, Nicolau II (1894-1917), va estar marcat per l’immobilisme i la reacció, tal com en el del seu pare, Alexandre III (1881-1894. Malgrat el creixement industrial dels últims anys del segle XIX (del 7-8% anual), els treballadors industrials (incloent als de temps parcial) eren amb prou feines el 2% de la població. L’immobilisme del poder autocràtic del tsarisme i la constant repressió van fer que l’oposició s’adonés ben aviat de que no podia arribar a compromisos amb el poder polític, cosa que explica el seu fort radicalisme històric.

Com recorda Casanova, dues guerres van marcar profundament el regnat de Nicolau II: la de 1904-05 contra el Japó i la Primera Guerra Mundial (1914-18); ambdues van portar la revolució. Però si bé en el primer cas, es pogué resoldre gràcies a concessions temporals i de la repressió, la segona portaria la fi definitiva del règim.

Retrat de Nicolau II (1894-1917), últim tsar de Rússia. El seu immobilisme polític va fer de la revolució quelcom inevitable. Font: Viquipèdia

Retrat de Nicolau II (1894-1917), últim tsar de Rússia. El seu immobilisme polític va fer de la revolució quelcom inevitable. Font: Viquipèdia

Si bé la Gran Guerra havia començat amb una onada de fervor patriòtica similar a la resta del continent europeu, al 1916 ja no hi havia rastre d’això: s’havien mobilitzat quinze milions d’homes, dels quals a finals d’aquell any n’havien mort o havien sigut ferits o fets presoners la meitat. El desastre militar, juntament amb la incompetència de l’administració tsarista (que deixava desabastat l’exèrcit i la rereguarda), el col·lapse econòmic i la incapacitat del tsar per a fer la més mínima reforma va acabar portant que els dos pilars del règim (l’aristocràcia/ Església i l’exèrcit)  li retiressin el suport i que la població civil esclatés.

I aquest últim punt és fonamental. El llibre de Casanova recalca enormement la importància del moviment popular en les dues fases de la revolució i com aquesta es desenvolupà per l’acció espontània de les masses, i no pas per un moviment liderat pels partits socialistes russos. De fet, la majoria dels seus líders estaven a l’exili o empresonats en aquell moment.

El poder bicèfal que es consolidà a partir del febrer de 1917 entre els soviets i el govern provisional fou un fet des del primer dia; i mentre els primers tingueren el poder real, els segons tenien les estructures i la legitimitat de l’estat. Contràriament a la visió tan estesa que el Govern Provisional (portat pels Kadets -liberals-) va significar la veritable democratització de Rússia, Casanova remarca com les noves investigacions apunten que els seus integrants pertanyien a l’elit de la societat russa i que la seva acció ha de veure’s més com un intent de controlar la revolució i salvar la seva pròpia posició social que d’una genuïna voluntat de democratitzar el país.

El llibre acaba amb la intervenció bolxevic (i el seu tortuós camí fins arribar al poder) i amb dos epílegs: un sobre la transformació de la revolució en la primera dictadura de partit únic del segle XX i un altre apartat que és, bàsicament, un resum de les idees centrals del llibre (a vegades, amb línies que són repetides d’altres pàgines). En aquest sentit, Casanova s’apunta a les últimes tendències que veuen a Lenin, no ja com aquell revolucionari impol·lut el llegat del qual va ser envilit per Stalin, sinó l’arquitecte que va posar les bases del sistema dictatorial que Stalin va perfeccionar i dur a l’extrem. Incomprensible, però, que no parli ni de la Nova Política Econòmica (NEP) leninista, ni aprofundeixi en el context internacional i intern que duu a Lenin i al partit a prendre aquestes mesures (tal com intentà fer també Rosa Luxemburg, a la qual cita). No per a justificar-les, sinó per a entendre-les en el seu context; un treball que sí que ha fet James Harris en el seu últim llibre El gran miedo, analitzant el terror estalinista dels anys 30, també de l’editorial Crítica i que esperem disseccionar en breus aquí.

Soldats marxant als carrers de Petrograd, el febrer de 1917. Font: vikipèdia.

Soldats marxant als carrers de Petrograd, el febrer de 1917. Font: vikipèdia.