Arno Kersten, l’autor del llibre, és fill de Felix Kersten. Felix va néixer a Tartu (Estònia) i va lluitar per Finlàndia durant la Primera Guerra Mundial, cosa que el va permetre aconseguir la nacionalitat finlandesa al 1920. Va estudiar fisioteràpia sota la tutela de rellevants doctors reconeguts internacionalment. Entre els seus clients més destacats trobem al príncep Enric dels Països Baixos i el Comte Ciano, gendre de Mussolini. A la primavera de 1939 es va convertir en fisioterapeuta personal de Heinrich Himmler i va aprofitar les seves extenses converses per endinsar-se en els misteris del Tercer Reich. El seu fill Arno, autor del llibre, ha editat juntament amb l’historiador Christer Bergström les memòries d’en Felix, que constitueixen la present obra.

Kersten ja va publicar algunes de les coses que en Himmler li va confessar durant la Segona Guerra Mundial, a la seva obra Memorias de Felix Kersten, però aquell llibre només es basava en una petita part del gruix d’informació que el fisioterapeuta havia extret del Reichsführer de les SS. En el nou llibre que ens ocupa es presenten totes les informacions que no es van fer públiques durant els anys 1940, després de ser revisades i contrastades per l’especialista Christer Berström

En la present obra, l’autor ofereix al lector un seguit d’informacions, algunes d’elles inèdites, sobre les lluites de poder entre l’alta jerarquia del partit nacionalsocialista alemany, juntament amb els temors, crims i intrigues que van dominar l’entorn de les SS durant la contesa més gran de la Història de la Humanitat.

Felix Kersten

Felix Kersten, fisioterapeuta de Heinrich Himmler. Font: ElPeriódico.com

Heinrich Luitpold Himmler (1900 – 1945) és recordat actualment com un dels dirigents més prominents de l’Alemanya nazi  i especialment com l’impulsor imprescindible de la Solució Final contra el poble jueu. La seva personalitat i vida privada, extraordinàriament desconeguda pel gran públic malgrat ser una de les personalitats més decisives de la història d’Europa del passat segle XX, són exposades de manera pública i totalment detallada a l’obra de recent publicació d’Arno Kersten.

El lector que s’enfronta a les pàgines d’aquesta obra no ha d’esperar trobar extenses referències bibliogràfiques, ni cites comentades sobre tots els esdeveniments històrics esmentats al llarg del llibre, però és indubtable que Las confesiones de Himmler ofereix un seguit d’afirmacions i tesis explicatives sobre el funcionament de les estructures de poder del Partit Nazi, juntament amb rivalitats internes i discussions teòriques sobre les bases ideològiques dels feixismes, que són difícilment equiparables amb altres llibres d’aquest mateix estil.

Felix Kersten va ser el fisioterapeuta personal del Reichsführer-SS Heinrich Himmler al llarg de tota la Segona Guerra Mundial i va guanyar-se el respecte i fins i tot l’amistat –tot i que ell mai va ser membre del Partit Nazi- d’aquest prominent jerarca nacional-socialista. Aquesta estreta relació entre ambdues persones, va afavorir que Kersten pogués influir amb un èxit més que sorprenent en la presa de decisions de la mà dreta d’Adolf Hitler. En l’obra que ens ocupa, constituïda gràcies a desenes de documents inèdits, juntament amb el diari personal del doctor Kersten, les intimitats més inconfessables dels líders del Partit Nacional-Socialista dels Treballadors Alemanys són tretes a la llum.

L’estructura de Las confesiones de Himmler, segueix una línea cronològica estrictament marcada pels principals esdeveniments produïts durant la Segona Guerra Mundial, però també per les experiències més colpidores viscudes pel pare de l’autor d’aquesta obra. Malgrat tractar-se d’un diari personal, tota la informació sensible i inèdita que apareix en aquesta obra és analitzada i comentada per l’especialista Christer Bergström, el qual en diverses ocasions realitza uns brevíssims estats de la qüestió en termes historiogràfics sobre els esdeveniments que explica Felix Kersten gràcies a les seves extenses estades amb el líder de les SS.

Aquest llibre va molt més enllà d’un simple dietari, ja que permet trencar forces “veritats fossilitzades” en el temps sobre quin era el funcionament i les estructures de poder de l’Alemanya de Hitler. Concretament, un dels temes més comentats al llarg de tota l’obra són la gran quantitat d’odis i enveges que hi havia dins l’Estat Major de l’Exèrcit alemany, però especialment sobre el menyspreu i pors mútues que sentien els camarades del partit únic. L’obra de Kersten posa en negre sobre blanc el menyspreu que sentia Himmler per Joseph Goebbels –Ministre de Propaganda del Reich- i també per Hermann Göring, al qual considerava culpable de les grans derrotes produïdes a l’Est d’Europa per culpa de les mancances en l’operativitat de la Luftwaffe i per proposar constantment el Führer operacions d’invasió i destrucció d’Estats que col·laboraven amb la producció bèl·lica alemanya, com ara Suècia.

D’esquerra a dreta: Joseph Goebbels, Heinrich Himmler, Rudolf Hess i Adolf Hitler. El Reichsführer-SS sentia un veritable menyspreu pel Ministre de Propaganda del Reich. Font: GettyImages

D’esquerra a dreta: Joseph Goebbels, Heinrich Himmler, Rudolf Hess i Adolf Hitler. El Reichsführer-SS sentia un veritable menyspreu pel Ministre de Propaganda del Reich. Font: GettyImages

Si bé Heinrich Himmler ha estat definit per la Història i pels relats construïts per la pròpia propaganda nacional-socialista com un home impenetrable i dur, el relat del seu fisioterapeuta ens mostra exactament el contrari. Es tractava d’un individu carregat de pors que temia que la Història el condemnés per la política antisemita i radicalment contrària als pobles eslaus que va impulsar durant la guerra, però que per sobre de tot temia al seu propi Führer, malgrat sentir autèntica veneració per ell. Odiava profundament a Martin Bormann, secretari personal de Hitler, pel seu poder per determinar qui podia entrevistar-se amb el Führer i conseqüentment per tenir la capacitat de tallar la seva relació amb ell. En ocasions afirmava que era la reencarnació d’Enric I, que va governar els territoris germànics entre el 919 i el 936 d.C i que li servia per legitimar la seva presa de decisions contra els territoris de l’est d’Europa. Hi ha motius per pensar, segons la informació aportada per Felix Kersten, que Himmler estava molt acomplexat per les seves característiques físiques, especialment el seu color de cabell i els seus ulls lleugerament allargats, cosa que va condicionar la seva trajectòria política.

Heinrich Himmler era un admirador incondicional del líder nazi des dels inicis de la dècada de 1920, no obstant, sembla que la seva percepció del Führer va variar al final de la Segona Guerra Mundial. Font: GettyImages

Heinrich Himmler era un admirador incondicional del líder nazi des dels inicis de la dècada de 1920, no obstant, sembla que la seva percepció del Führer va variar al final de la Segona Guerra Mundial. Font: GettyImages

Fora del seu àmbit més personal, aquesta obra certifica que la suposada excel·lent relació que existia entre el Regne d’Itàlia i el Tercer Reich se sustentava quasi únicament en l’amistat de Mussolini amb Hitler i que un gran nombre de dirigents feixistes odiava profundament als nacionalsocialistes. El propi Galeazzo Ciano, Ministre d’Afers Exteriors italià –que a més estava casat amb la filla del Duce– va transmetre en nombroses ocasions a Kersten que el nazisme era un feixisme mal entès i que els alemanys no podien entendre la veritable naturalesa de la seva ideologia. Però la pròpia aristocràcia romana anava molt més enllà i afirmava que si Alemanya guanyava la guerra, a Itàlia li esperaria un veritable suplici, o que fins hi tot haurien d’esperar una invasió del país. Per altre banda, els dirigents de les SS consideraven que el feixisme italià era incorrecte al no potenciar els llaços ètnics propis de la seva societat i en canvi, el nacionalsocialisme era el millor model a seguir dins els totalitarismes, ja que era la comunitat ètnica la que creava un sistema estatal.

Sens dubte, la realitat política que es vivia al Mediterrani no era gaire afortunada segons paraules del propi Heinrich, ja que també sentia un gran odi pel general Franco, al qual considerava un ingrat, un traïdor i que en diferents ocasions havia titllat de “simi” per no haver entrat a la Segona Guerra Mundial quan els alemanys havien participat a la Guerra Civil espanyola. Segons el líder de les SS, Franco i Himmler havien acordat conquerir Gibraltar el gener de 1941, però finalment el general espanyol es va fer endarrere i Heinrich creia saber el motiu: la influència de l’Església Catòlica. De fet, ell era radicalment anticlerical, ja que acusava al cristianisme en general, i al catolicisme en particular, de generar una població de “raça baixa” per tal de poder-los controlar fàcilment i actuar així contra els germànics.

Franco y Hitler

El General Franco era en paraules de Heinrich Himmler un “ingrat i un traïdor” per no participar activament a la Segona Guerra Mundial en favor del Tercer Reich. Font: GettyImages

La identitat germànica era, veritablement, l’element central del pensament del Reichsführer fins al punt que les derrotes que anava patint la Wehrmacht durant la contesa van arribar a posar en dubte, dins el model de pensament de Himmler, el “germanisme” de les divisions de les Waffen-SS, que eren integrades per europeus de territoris no alemanys. Concretament, criticava als holandesos per tenir un pensament antialemany i d’allistar-se a les SS únicament per fugir dels problemes de subsistència que patia la seva nació. Aquesta informació, juntament amb altres observacions extremadament negatives que realitzava Himmler sobre un bon nombre de nacions europees, pot induir al lector a pensar que la concepció germànica d’Europa que tenien els alemanys es basava més aviat en criteris d’acceptació del seu model imperial que no pas en una veritable integració de tots els territoris d’identitat germànica.

Un altre element important de la present obra és l’anàlisi de la fe que professava aquest poderós dirigent nacional-socialista. Es tracta d’un autèntic trencaclosques que Felix Kersten intenta exposar al llarg de tota l’obra i mereix un anàlisi particular. Segons l’autor, Himmler havia afirmat en nombroses ocasions que la fe en Odin i altres déus de la mitologia germànica eren massa recents com per ser la veritable religió de tots els pobles germànics i que s’havien de cercar les arrels de la veritable fe en documents i llibres amb origen a l’Àsia Central. El que queda reflectit en nombroses ocasions al llarg de tota l’obra és que el Reichsführer era un individu amb una elevada sensibilitat religiosa i que tenia una certa obsessió amb el fenomen de la “reencarnació” i amb el pensament oriental.

Himmler sentia un gran menyspreu pels dirigents italians mentre que se sentia molt encuriosit pel sistema econòmic –especialment en termes agrícoles- de la Unió Soviètica, ja que superava enormement al Reich alemany en termes productius i assegurava que en termes de desenvolupament agrícola la URSS era el model a seguir. Afirmava en nombroses ocasions que els koljos o granges col·lectives eren un model que després de la guerra hauria de ser exportable al món germànic. Efectivament, el règim nacionalsocialista tenia planificades importants mesures de nacionalització de les empreses més importants de l’Imperi un cop acabada la guerra i el propi Robert Ley, líder sindical del moviment nazi, tenia preparades amb detall aquestes mesures econòmiques. A l’acabar el conflicte mundial, es crearia un nou sistema fiscal amb una moneda única per a tota Europa per incentivar el desenvolupament de la industria pesada i assegurar així el domini germànic del Vell Continent.

Aquestes modificacions en el teixit productiu arribarien a la seva màxima expressió als territoris ocupats de l’Est d’Europa, on es desenvoluparia un model econòmic, social i militar pensat per fer de bloqueig als grans pobles asiàtics i dominar un territori tant important en termes de producció d’aliments per tal de procurar l’autosubsistència d’Europa. Aquesta estreta relació entre nacionalsocialistes convençuts i el món rural és una màxima que es troba present al llarg de tota la obra, ja que els nazis en general i Himmler en particular, eren defensors a ultrança de la idea que les grans ciutats són “la mort de les civilitzacions” i conseqüentment calia recuperar la relació entre l’ésser humà i el la terra. La pròpia població de la ciutat de Berlín seria enviada als territoris conquerits de l’Est per tal “d’alliberar-los” dels vicis de les urbs cosmopolites i així convertir aquesta vella capital en un gran museu.

Aquest pla de reubicació massiva de població es basava en generar diferents comunitats humanes als territoris de l’oest de Rússia que s’estructurarien cadascuna d’elles a partir de cinquanta granges col·lectives que garantirien la seva pròpia defensa mitjançant una formació militar constant i gràcies al material bèl·lic que seria proporcionat des del Reich. Cada camperol rebria un lot de terra de setanta-cinc hectàrees per tal de garantir la seva pròpia autosubsistència i l’Estat se’n encarregaria de potenciar una elevadíssima natalitat en aquells territoris on fos necessari. Aquest augment demogràfic està detallat en les informacions que ens ofereix Felix Kersten ja que expliquen com el Reichsführer-SS perseguia la idea que el sexe també era qüestió d’Estat i que havia de generar-se una nova moral molt més tolerant amb els afers extramatrimonials –sempre i quan produïssin fills- per tal d’afavorir un augment radical de la població que permetés arribar a una xifra de cent milions de població germànica en el menor nombre de temps.

Programa de conquesta i colonització dels territoris de l’Est. Font: Bundesarchiv

Programa de conquesta i colonització dels territoris de l’Est. Font: Bundesarchiv

Una de les informacions que el doctor Kersten recull i explica amb més intensitat és la que li exposa el Reichführer-SS sobre la sífilis que patia en Hitler i que va contraure durant la Primera Guerra Mundial. Més enllà de la malaltia del dictador, hi ha un seguit d’observacions que fa el mateix Himmler que cal tenir presents ja que mostren els problemes de lleialtat, cada cop més freqüents durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial. Cal tenir en compte Kersten va provar en diverses ocasions de fer-li entendre al seu pacient que era més que necessari que fes saber aquesta informació al conjunt del Partit i que prengués el poder en detriment de Hitler. Malgrat mai ho va fer, no es va enfrontar rotundament a les idees del seu fisioterapeuta i en futures xerrades des d’aquell moment, en Himmler va rebel·lar més secrets d’Estat a en Kersten, com per exemple que Reinhard Heydrich havia cercat per obra del propi líder de les SS informació que pogués certificar que el Führer tenia ascendència jueva, cosa que ens pot permetre dubtar fins a quin punt el lema “La lleialtat és el meu honor” era seguit i defensat pels oligarques de les Schutzstaffel.

Com a conclusió, es pot afirmar que aquesta obra va molt més enllà de la descripció dels fets que va viure Felix Kersten al llarg dels seus anys de servei no només a Heinrich Himmler, sinó també a un elevat nombre de personalitats de vital importància durant la Segona Guerra Mundial com ho poden ser Galeazzo Ciano, Robert Ley, Joachim von Ribbentrop…entre d’altres. Els seus extensos diàlegs amb personatges de tan elevada posició li va permetre descobrir alguns dels secrets i confidències més importants durant aquesta summament crítica etapa de la història que ara queden exposats en aquesta obra, la qual rep el suport d’un prestigiós historiador i de nombrosos documents que són consultables en els darrers capítols del llibre. Tot allò exposat, malgrat no representar un trencament amb la documentació ja publicada sobre esdeveniments clau del Tercer Reich i la Segona Guerra Mundial, ofereix al lector una versió renovada i especialment íntima sobre com era la presa de decisions i quina era la matriu ideològica de la que partien certs jerarques del nacionalsocialisme.