La persecució i repressió de les idees o persones contràries al poder existeix des dels orígens de la Humanitat. Tanmateix, a finals del segle XVIII es va produir un canvi de model que va portar a l’aparició del que avui coneixem com Estats de Vigilància. Aquests, són  estructures estatals basades en la recollida d’informació sistemàtica de la seva població, i tenen l’objectiu voluntat d’esbrinar i castigar comportaments o ideologies que podrien posar en risc la continuïtat del poder existent. L’inici d’aquest període no va suposar en cap cas la invenció de quelcom nou, sinó l’estructuració i intensificació de totes aquelles mesures coercitives que ja existien prèviament.

Tenint en compte aquestes qüestions, José M. Faraldo presenta la Inquisició Espanyola com un sistema precursor i aïllat que avui és susceptible de ser considerat el precedent de les policies secretes feixistes i comunistes. La missió de buscar i agrupar informació sobre un presumpte enemic, exceptuant el cas aïllat de la Inquisició, no es va estendre per tota Europa fins al segle XVIII, segle en el qual, seguint el model francès introduït per Joseph Fouche i Napoleó, van ser creades les policies polítiques. La instauració d’aquests cossos policials, apunta l’autor, es va recolzar en la idea que l’autoritat havia de provenir de les altes esferes, mentre que la confiança en aquestes havia de sorgir del poble. Una visió sobre la legitimitat i les funcions del poder que va ser introduïda en un moment en què la societat estava atemorida davant de la possibilitat de noves revoltes. Així doncs, preferien refugiar-se sota l’abric d’un estat capaç d’intimidar i informar de qualsevol acte pervers dels veïns a canvi d’una seguretat major.

«La persecución, la tortura y la delación se justificanporque el poder busca el bien y la virtud de los ciudadanos, de la generalidad. Comenzará la idea de la “limpieza” del cuerpo social – la “salud pública”- y para elloseránecesario un cuerpo policial que, respondiendo al peligroescondido, se oculte y mimeticetambién para combatirlo.» (Faraldo, 2018).

És així com la necessitat de protecció va acabar portant a la substitució de la llibertat individual i la privacitat pel teòric benestar del grup.

Quadre de Francisco de Goya: Escena de Inquisición. Font: Google Art Project

Quadre de Francisco de Goya: Escena de Inquisición. Font: Google Art Project

La professionalització d’aquestes policies polítiques i la introducció de mètodes com la infiltració i la delació van produir-se al segle XIX, juntament amb les primeres col·laboracions policials entre estats i l’establiment permanent de les pràctiques repressives per part de les policies. Al llarg del segle XIX, amb l’aparició de l’anarquisme i el socialisme, la figura del confident i l’infiltrat va prendre forma donant pas a l’espionatge i contraespionatge com a eines per a l’obtenció d’informació. Aquestes pràctiques van consolidar-se plenament al segle XX, període que l’autor anomena “el segle de la Policia Secreta”.

Aquest etapa no s’hagués produït sense l’aportació de la policia secreta comunista, tema que José M. Faraldo analitza en aquest llibre, amb la voluntat de posar llum sobre a unes pràctiques que van fer possible l’experiment comunista. La visió amplia que ofereix l’autor sobre l’origen del fenomen, és a dir, el desenvolupament i les conseqüències de la policia secreta comunista, en cap moment pretén negar la complexitat i la necessitat de seguir investigant sobre la temàtica. No obstant, permet al lector elaborar una imatge de la qüestió desmuntant un seguit d’idees preconcebudes més pròpies de la ficció de Hollywood que no pas de la realitat.

Partint del cas rus, Las redes del terror s’endinsa en el cas de les policies secretes de Romania, la RDA i Polònia amb l’objectiu de mostrar diverses cares de la mateixa qüestió i donar eines al lector perquè elabori les seves pròpies conclusions.

Escut de la Cheka. Font: Wikipedia

Escut de la Cheka. Font: Wikipedia

Tot i la diversitat dins les policies secretes comunistes, segons Faraldo, l’origen de totes aquestes conflueix en la policia secreta russa. Si bé aquesta va néixer per aplacar la contrarevolució, en poc temps va estructurar-se al voltant de la Comissió Panrusa Extraordinària per Combatre el Sabotatge i la Contrarevolució i va començar a créixer tant en efectius com en competències. Més endavant, acabarien esdevenint un instrument clau per a la salvaguarda d’homogeneïtat ideològica que requeria la creació d’un nou Estat rus comunista. Ràpidament la Cheká va introduir nous elements de repressió, com els camps de concentració i la presa d’ostatges. Durant el període de la NEP la Cheká va servir per sotmetre la societat davant del creixement econòmic i l’augment de les llibertats. Posteriorment, en la coneguda com la Gran Guerra Patriòtica, va servir per defensar la rereguarda russa i purgar els enemics potencials.

Des dels seus orígens, la Policia Secreta russa va evolucionar prenent diverses formes i sigles, però sempre va mantenir uns objectius i tasques similars. El compliment d’aquests objectius, que tal com exposa Faraldo no haguessin estat possibles sense una nova percepció dels individus com a elements susceptibles al control i a l’ús del treball per la comunitat com a forma de redempció. A partir d’aquesta nova concepció de l’home i les característiques del nou estat comunista, les policies secretes es van convertir, seguint la idea d’Hannah Arendt, en un pilar fonamental del sistema i en l’espai de trobada entre el Partit Únic i l’Estat.

A mesura que l’URSS va annexionar-se dels territoris veïns, el control i desenvolupament d’aquests va anar a parar a mans del NKVD, dels quals depenia la repressió. Polònia, Letònia, Lituània, Estònia, Moldàvia i posteriorment part d’Europa Central van ser estructurades sota el poder del Moscou a partir de l’amenaça, la propaganda, el quintacolumnisme i els referèndums trucats gràcies al treball conjunt de l’Exercit i la policia secreta russa. A partir de 1947, un cop consolidats els nous estats sota la influència soviètica es van començar a crear les policies secretes pròpies de països com Romania, Alemanya i Polònia. A Romania va ser creada la Securitate, a Alemanya la Stasi i a Polònia la SB. José M. Faraldo mostra la dificultat per establir característiques generals i paral·lelismes entre cada un dels nous cossos policials, relacionant aquest fet amb les diverses reorganitzacions que van experimentar les policies, la complexitat per delimitar els cossos, la variació d’efectius i la comptabilització de les víctimes.

Al final de la Segona Guerra Mundial la policia secreta comunista es va convertir en un imperi burocràtic de vigilància i repressió queva perdurar fins a la caiguda del sistema comunista.La peculiaritat del cas rus recau en el fet que la policia secreta va ser capaç de contribuir i treure benefici també de la transició cap al capitalisme, dissolent-se però no desapareixent, en el nou marc capitalista emergent. Una qüestió similar va passar amb les policies de Polònia, Bulgària i Romania, mentre que les de l’antiga RDA, Txecoslovàquia i els Països Bàltics van ser ràpidament desactivades.

Gulag a Vorkuta. Font: Wikipedia

Gulag a Vorkuta. Font: Wikipedia

La quantitat de documents emesos per cada una d’aquestes policies secretes són ingents, aquest fet està estretament relacionat amb el creixement progressiu de les seves activitats dins com fora de les mateixes fronteres. A banda d’aquest fet, cal tenir en compte que en diversos moments de la història, ja sigui per part dels comunistes o no, s’ha fet ús d’aquest subterfugi en torn les policies secretes per expandir l’imaginari sobre les seves capacitat i presencia en els països no comunistes, però com és ben sabut darrere de qualsevol llegenda sempre hi ha una petita part de veritat.

Aquest misteri, com no podia ser d’una altra manera, també va ser usat per Espanya. Faraldo dedica tot un capítol a desenredar el vincle, en alguns casos reals i en altres fruit de la invenció, entre les policies comunistes i Espanya. L’autor desmitifica la voluntat comunista de sovietitzar Espanya a través de la República, desmunta el lligam entre les Chekas russes i les republicanes, intenta aclarir la qüestió dels espies comunistes en territori espanyol, concretant les tasques de les policies comunistes a Espanya, la investigació dels espanyols residents en països comunistes o els comunistes residents a Espanya i clarifica la vinculació d’aquestes policies amb ETA.

Arxiu de Seguretat de l'Estat de l'Antiga RDA (BStU). Font: stiftung-hsh

Arxiu de Seguretat de l’Estat de l’Antiga RDA (BStU). Font: stiftung-hsh

En acostar-se la fi del bloc comunista, tal com hem esmentat anteriorment, cada un dels països va establir el seu propi camí en el desmantellament de l’antic sistema. Faraldo, remarca la gran importància que van tenir els centres de memòria i d’investigació, finançats en alguns casos pels nous governs i/o per institucions d’origen estranger en la gestió de les piles de documentació acumulades en els arxius sobre els anys del comunisme. Destaca el cas de l’Arxiu de Seguretat de l’Estat de l’Antiga RDA (BStU), institució dinàmica i eficaç que fou usada de model per a la propagació d’aquest tipus de centres, la majoria dels quals, van enfocar la seva investigació en la figura dels confidents i els moviments anticomunistes. D’aquí prové la formació d’una nova identitat nacional basada en l’exaltació de les gestes de la resistència. De manera simultània, es va anar consolidant la historiografia oficial, donant pas a la creació de nous mites nacionals i a la recuperació d’elements del passat que van ser usats com a fonaments per a les noves societats democràtiques. En el ressorgiments d’entre les cendres, seguint la tesi de l’autor, els mitjans acadèmics van ser essencials a l’hora d’introduir altres punts de vista historiogràfics. Existeixen casos com el de Polònia o Txecoslovàquiaon els acadèmics des dels últims anys del comunisme es van dedicar a fer un examen exhaustiu de la repressió i les dictadures comunistes, fent possible a partir de 1995 la creació els primers centres d’investigació especialitzats. A tall d’exemple l’autor esmenta el Centre d’Investigació d’Història Contemporània de Postdam, l’Institut de la Història de l’Acadèmia de Ciències Poloneses, l’Institut d’Història Contemporània de l’Acadèmia Txeca o l’Institut d’Història de la Revolució de 1956 a Budapest. En aquesta magma, ple de noves institucions i centres, van aparèixer els primers discursos històrics que s’escapaven de la dicotomia establerta entre repressió i dissidència malgrat el discurs heroic predominantde la lluita anticomunista.

A partir d’un epíleg carregat d’idees, Faraldo estableix un paral·lelisme arriscat però revelador entre els mitjans de l’Stasi o el KGB i la vigilància desenvolupada a partir de les noves tecnologies que experimentem avui, plantejant la possibilitat de consolidar la vigilància total de la ciutadania. A més, l’autor indaga en les motivacions de la vigilància policial i remarca els canvis que s’han produït en els discursos que justifiquen l’existència d’aquestes policies secretes fins al dia d’avui. És així com s’evidencia que les raons actuals no estan gaire allunyades d’aquelles promogudes per Fouche o Napoleó en el segle XIX.

Un dels principals trets diferencials entre els homes d’avui i els del segle XIX és que ara tenim l’oportunitat d’accedir, a través dels arxius i instituts d’investigació, a coneixements que reafirmen que la ciutadania mai és un element passiu i posseeix la capacitat de canvi.

«[…] Las sociedades comunistas -y en realidad todas las modernas- serían gigantes panópticos donde nadie estaría libre de ser vigilado, controlado, grabado o convertido en parte de un dossier o una lista, pero en los que también participarían todos vigilando, mirando y controlado a otros.» (Faraldo, 2018).

Per concloure, esmentar que depèn de nosaltres ser usuaris o consumidors de vigilància, de la mateixa manera que ser difusors de relats històrics de relats sobre vencedors o vençuts. Però sigui quin sigui el nostre posicionament, segons Faraldo, no podem caure en l’error de normalitzar el passat -i en alguns casos el present- policial com un element implícit de tots els estats.Una bona manera de definir el posicionament que es vol prendre com a ciutadà és informar-se, motiu pel qual la lectura de Las redes del terror és altament recomanable. Aquesta obra no només resoldrà alguns dubtes a aquell qui la llegeixi sinó que també l’obligarà a formular noves preguntes.