Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“L’endemà de les grans epidèmies: De la pesta bubònica al coronavirus” és una obra que ben bé podria ser el mirall del passat del nostre panorama actual. Ruiz-Domènec ens guia fent un recorregut a través del temps de les grans epidèmies que han assolat a les societats al llarg de la història. Per altra banda, l’autor fa una contundent reivindicació del paper que té la història en el nostre present—i futur més immediat—. Afirma que és un element actiu per analitzar el passat i els nous escenaris mundials que es presenten com a causa directa d’aquesta pandèmia de la COVID-19. Un passat del qual tenim suficients dades i registres que ens haurien de servir per saber fer front a diverses situacions, o si més no, per no cometre els mateixos errors. El passat, si s’aprèn d’ell, és com un estel que ens guia en mig de la foscor. I aquesta és una reflexió personal que sempre m’ha acompanyat al llarg de la meva vida, i que també es pot extreure de la lectura que tenim entre mans. 

L’obra s’estructura en cinc grans blocs. En cada un d’ells exposa una gran plaga o epidèmia que va marcar la vida de diferents societats en diversos moments i que va acabar, en certa forma, esdevenint el punt d’inflexió per obrir pas a la transformació i el sorgiment d’una nova societat, iniciant una nova era. En finalitzar, Ruiz-Domènec, escriu un epíleg amb una sèrie de reflexions i conclusions sobre l’impacte del coronavirus, la seva gestió i la projecció que tindrà en aquest segle XXI.

Vegem-ne un breu resum d’aquest recorregut a través del temps:

La plaga en temps de Justinià i Teodora

L’any 542, l’Imperi bizantí va patir una gran plaga de pesta negra. Es calcula que van morir vint-i-cinc milions de persones. Aquesta plaga, com sabem avui dia, es va propagar cap a la Mediterrània i les Illes Britàniques gràcies als transports terrestres i marítims, sobretot els vaixells, que portaven amb ells uns passatgers diminuts, transmissors de la pesta. Parlem de les rates? No. Parlem de les puces que les acompanyaven. Ja Procopi de Cesarea, eminent historiador romà, contemporani de Justinià i Teodora, en parlava d’elles com a portadores d’aquesta malaltia, i amb la forta convicció que havien estat les protagonistes d’un motí de la naturalesa, iniciat pel canvi climàtic (sí, al llarg de la vida de la Terra han existit un seguit de canvis climàtics, essent el nostre només una excepcionalitat en tant que ha estat causat per l’acció antròpica).

La pesta negra al segle VI va suposar la disminució dels exèrcits imperials, així com l’abandonament de terres de conreu, va aturar l’economia de forma sobtada i va fer possible el pas de l’Antiguitat Tardana a l’Edat Mitjana.

Les fonts coetànies, entre elles la Història Secreta de Procopi, relaten l’horror que es vivia diàriament als carrers i per tots els indrets de l’Imperi: mort, violència i fam. A més a més, fiquen de manifest les negligents mesures dels governants, incapaços d’actuar amb resolució davant del problema. De fet, tant el sistema sanitari imperial com l’administració de l’Estat varen col·lapsar. Alguna de les mesures que es van dur a terme van ser els confinaments d’aquelles persones que patien els primers símptomes.

Després de la pesta negra

En aquest segon bloc es tracta la pesta negra patida entre 1347-1353, famosa per les seves repercussions: una catàstrofe demogràfica sense precedents, segons s’afirma, “un terç del món” moriria. Aquesta es va estendre des d’Euràsia, a través de la ruta de la seda, i es va veure afavorida pels pèssims sistemes d’eliminació dels residus a les ciutats. Els contemporanis també es plantegen les responsabilitats de les males gestions— com ho va fer Piacenza Gabriele de Mussis— i també van prendre consciència del paper que jugaven els factors ambientals: la variació de les temperatures alterava els cicles reproductius de les puces.

Amb aquesta pandèmia vam tindre constància de dos elements nous: l’ús de la pesta com a arma biològica i la proliferació d’antigues supersticions. El primer el podem trobar al setge dels tàrtars al barri dels genovesos a la ciutat de Caffa (Crimea), quan es van llançar cossos d’infectats per la pesta a l’interior de la ciutat per introduir la malaltia i debilitar les seves defenses. Quant a les antigues supersticions, es va difondre la creença que la pesta era deguda als pecats o inclús als jueus—poble injustament estigmatitzat per la història—, i que, per tant, tot plegat era un càstig diví.

Però d’aquesta plaga se’n van sortir, i va permetre l’aparició de l’Humanisme i el Renaixement. Un bon conjunt d’intel·lectuals van dissenyar diferents mesures contra la plaga: la creació de l’anomenada “quarantena”, polítiques d’higiene social, remodelació urbana—on es van crear espais verds i formes arquitectòniques que permetien major ventilació i salubritat—, nous cultius i reconversió industrial. L’autor adjudica tot aquest conjunt de respostes socials del s.XIV-XV a l’anomenada “moralitat utilitària”.

A més a més, en mig d’aquesta transformació de les estructures socials neix la necessitat que l’Estat intervingui i es faci responsable de la problemàtica existent.  És aquí on comença a emergir una nova figura de poder: el príncep —recordeu l’obra de Nicolau Maquiavel, Il Principe, considerada el primer tractat de ciència política moderna—.

Espirals de contagi a Amèrica

Quantes vegades hem sentit que la conquesta d’Amèrica va ser deguda a la superioritat armamentística dels espanyols? Quantes vegades han ridiculitzat als pobles precolombins per la seva suposada inferioritat? En la història, intervenen elements diversos que provoquen certs fets o esdeveniments. En aquest passatge de la història, sobre la conquesta del “Nou Món”, res hauria estat possible sense la catàstrofe demogràfica dels pobles autòctons a causa de les malalties que varen portar els espanyols.

La grip va ser la primera malaltia epidèmica que va arribar a Amèrica a través del segon viatge de Colom. Més tard, la verola, juntament amb les guerres civils dels pobles mesoamericans, van fer un bon tàndem per fer caure la capital de Tecnochtitlan, i amb ella, l’Imperi Asteca. Per tant, poca superioritat armamentística, molts elements exteriors favorables. De fet, tal com vaig recollir en el meu article Les pandèmies al llarg de la història, les malalties europees van aniquilar a més del 85% de la població indígena.

El triomf de la mort, de Pieter Brueghel el Vell. Font: Museo del Prado

Plagues a mitjan segle XVII

El segle XVII va ser un segle replet de contratemps. Per una banda, la Guerra dels Trenta Anys; per una altra, el canvi climàtic que es coneix històricament com a “la Petita Edat de Gel”; i, com si ja fos poc, la pesta. Un altre cop. La catàstrofe humanitària que visqueren les societats europees donà ales a una generació de progressistes que reivindicaren un sistema polític que vetllés per la societat. A més a més, es començà a plantejar si aquesta sèrie de desgràcies era resultat del càstig diví o un motí de la naturalesa. És en aquest període quan els moderns s’allunyen de les supersticions i defensen l’ús de la Raó: per primer cop, s’observa una puça al microscopi, Charles Delorme (1584-1678) dissenya un vestuari que protegeix als metges de la infecció, es prenen mesures ràpides per evitar els contagis—desinfecció dels carrers, enterraments immediats i aïllament dels infectats—.
La ciència s’imposa a un període fins llavors dominat per la foscor i la fal·làcia, com podem veure amb la publicació dels  Principia, de Newton. La il·lustració neix per l’esperit de superació i transformació de la societat, com a resposta directa a una etapa negra de la història.

La devastadora grip A (subtipus H1N1)

Com sabem, el 1918 va aparèixer a Kansas la Grip A, que més tard seria coneguda com a “grip espanyola”. L’autor es focalitza en aquest període en les males gestions dels governs, així com en les mentides i difamacions dels mitjans de comunicació. Va ser una pandèmia cruenta, tapada per la Gran Guerra (1914-18), però la realitat és que mentre la guerra s’emportava setze milions de vides, la grip mataria cinquanta milions.

“L’endemà” de la grip va estar inundat per un gran esperit europeu que mirava per la innovació científica, pel creixement sostingut de l’economia de mercat, el foment de la recerca mèdica i l’aplicació de la raó pràctica a la vida. Fins ara.

Tal com afirma en el seu epíleg Ruiz-Domènec, la història pot ajudar a trobar sentit i aconseguir respostes del present. Hem vist com al llarg de la història, grans pandèmies han assolat el món, i amb l’arribada de “l’endemà” arribava el naixement d’una societat transformada, l’inici d’una nova etapa en la Història. Gràcies, sobretot, a l’esperit de superació, a deixar enrere uns sistemes culturals  i polítics negligents i nocius. El món actual no ha actuat amb eficàcia contra la pandèmia provocada pel coronavirus.

Aquesta pandèmia suposarà també un punt d’inflexió de la societat actual? Es transformaran les nostres estructures organitzatives? S’obrirà pas un escenari desconegut fins ara? Sigui com sigui, les fal·làcies i les negligències en les gestions no tenen cabuda si volem el renaixement d’un món millor, és per aquest motiu que vull finalitzar amb una gran frase extreta de l’obra de Ruiz-Domènc: “La intel·ligència ha de sortir d’una vegada de la clandestinitat”.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>