Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La present obra trenca amb un fals mite que la historiografia medieval feminista s’esmerça en desvelar des dels anys setanta del segle passat: les dones també foren governants al llarg de l’Edat Mitjana. El llibre de Helen Castor planteja un gran repte interpretatiu, i és que la historiadora anglosaxona aconsegueix presentar la vida de quatre reines sense prendre com a referència i mesura els seus respectius marits, fills, pares o germans.

Lobas és una narració biogràfica d’una genealogia femenina de reines i governants d’Anglaterra a través de la qual Helen Castor brinda una visió històrica al regnat d’Isabel II i constata l’herència femenina que té, avui dia, la corona anglesa.

Matilde d’Anglaterra (1102 c.-1167) defensà durant més de vint anys el seu dret al tro com a legítima hereva de la corona. Elionor d’Aquitània (1122-1204) governà Anglaterra com a lloctinent, en l’absència del seu fill Ricard Cor de Lleó (1157-1199). Isabel de França (1295-1358) s’alçà contra el mal govern del seu marit Eduard II d’Anglaterra (1284-1327), en nom del seu fill, llavors encara massa petit per governar, Eduard III d’Anglaterra (1312-1377). Margarida d’Anjou (1430-1482) assumí l’autoritat reial en defensa dels drets del seu fill com a hereu d’Anglaterra i del poder del seu marit incapacitat, el rei Enric VI (1421-1471). Allò que veritablement uní aquestes quatre dones no fou tan sols l’accés al poder reial, sinó les seves virtuts com a governants, lloctinents i reines.

És així com Helen Castor ens endinsa en un viatge per la història d’Anglaterra amb quatre dones com a protagonistes. La mateixa autora inicia el llibre dient que aquest és el llibre d’història que a ella li hauria agradat poder llegir abans que la història esdevingués la seva professió.

Trobar referents femenins en la història medieval ofereix l’oportunitat de pensar la balança del poder des d’una altra perspectiva.

Llobes atacant els cavallers en un manuscrit del segle XIV. BNF Français 24364 Fol. 54. Font: Viquipèdia

Aquest viatge per la història d’Anglaterra, que és també una història d’Europa, comença amb Matilde d’Anglaterra, filla de Matilde d’Escòcia i d’Eduard I d’Anglaterra. Més coneguda com a Matilde l’Emperadriu, visqué a la cort alemanya del Sacre Imperi Romà, en qualitat d’esposa del rei Enric V. Aquest matrimoni segellava un pacte diplomàtic i prometia a Matilde un futur com a emperadriu. Això no obstant, després de la mort del seu germà Guillem l’any 1120, poc després de la del seu marit, Matilde torna a la cort del seu pare a Normandia. Fou llavors quan, única hereva legítima al tron, Matilde fou nomenada futura reina d’Anglaterra. Tanmateix, calia esperar l’arribada d’un hereu baró, així que obligaren Matilde a casar-se amb Jofré V d’Anjou (1113-1151). D’aquest matrimoni en naixeria el veritable hereu de la corona anglesa, Enric II (1133-1189). Helen Castor presenta amb una gran habilitat narrativa aquesta història de conflicte i traïció, en la qual poder i Església s’erigeixen com les dues cares d’una mateixa moneda.

Matilde comprengué aviat que havia de defensar al seu fill com a hereu al tron. Durant una llarga guerra civil, coneguda com l’Anarquia d’Anglaterra (1135-1153), Matilde i el seu fill Enric es disputaren el poder per la corona, usurpat per Esteve de Blois (1092/1096-1154).

Elionor d’Aquitània. Detall de la capella de Santa Radegunda de Chinon. Font: Viquipèdia

L’any 1154 Enric II fou coronat rei juntament amb la seva esposa Elionor d’Aquitània. Matilde romangué a la cort amb el seu fill exercint l’autoritat que li pertanyia fins al dia de la seva mort l’any 1167.

Elionor havia estat casada anteriorment amb Lluís VIII de França i, durant el seu viatge per la Segona Croada, romangué a la Cort del seu tiet Raimon de Poitiers, a Antioquia. En aquest sentit, la reina contragué matrimoni amb Enric II ja amb una dilatada experiència com a governant.

Quan morí Matilde bona part de Normandia i Anglaterra formaven un sol imperi. Elionor mantenia el control sobre Aquitània en qualitat de lloctinent, i aconseguí guanyar-se la confiança dels seus vassalls. Tanmateix, aviat Aquitània passaria a dependre del poder reial, a conseqüència dels interessos econòmics i polítics de la noblesa anglesa. Elionor inicià una campanya militar per tal de recuperar el control del territori que l’havia vist néixer.

Si bé l’any 1174 un tractat de pau retornava a la reina el poder sobre Aquitània, Elionor romangué a la presó d’aleshores ençà i fins a la mort del rei Enric II l’any 1189. A partir d’aleshores la reina tornà a governar al costat del seu fill Ricard Cor de Lleó, qui morí l’any 1199, en un context de traïcions i batalles entre germans pel control de la corona. Elionor recolzà aleshores al seu altre fill Joan I d’Anglaterra, exercint de consellera política i militar.

La reina morí l’any 1202 i fou recordada com la mare del regne d’Anglaterra i protectora d’Aquitània.

Prop de 100 anys després Isabel de França arribava a la cort anglesa per contraure matrimoni amb el rei Eduard II. La reina es trobà amb una Anglaterra empobrida i castigada per la guerra i amb un rei que preferia la companyia d’altres homes. L’amant d’Eduard II aviat ocupà un espai predilecte a la cort, tant en assumptes públics com privats. Fou assassinat per part de la noblesa mentre els súbdits del rei s’alçaven en constants revoltes que auguraven una altra guerra civil. Ja l’any 1314 Isabel s’havia convertit en consellera i representant d’Eduard II. Fou llavors quan Hugo Despenser, el nou amant del rei, despertà la desconfiança dels súbdits d’Eduard II. Les revoltes contra el mal govern coincidiren amb un conflicte polític amb els escocesos i Isabel de França es refugià a Tynemouth. Despenser traí la reina.

Com a mare del futur hereu al tron, Isabel s’enfrontà al seu marit i al seu amant. L’any 1327 Eduard II abdicà en benefici del seu fill. Altra vegada, les traïcions obligaren Isabel a refugiar-se a Nottingham fins que l’any 1330 els seus aliats foren assassinats i ella es rendí formalment, aquesta vegada davant el seu fill.

Viatge d’Isabel de França a Anglaterra. “Grandes Chroniques de France”, 1455-60 Paris, BNF, Manuscrits, Français 6465, fol. 338v. Font: Viquipèdia

Després de la guerra dels Cent Anys (1337-1453) Margarida d’Anjou contragué matrimoni amb Enric VI l’any 1445, per tal d’assegurar la pau entre França i Anglaterra. Quan l’any 1448 el rei Carles VII s’alçà contra el regne d’Anglaterra, la incapacitat de resposta per part d’Enric VI, greument malalt, i del seu conseller Suffolk provocà el malestar i la desconfiança dels seus súbdits. Enmig del caos Margarida prengué el control polític poc després d’haver donat a llum a l’hereu de la corona. A partir d’aleshores, la disputa entre el poder de la reina francesa i les ambicions del duc de York desembocaren en la coneguda Guerra de les Dues Roses (1455-1485). El fill de Margarida fou penjat a la forca i ella empresonada. El seu cosí Lluís XI de França mitjançà per la seva alliberació. L’any 1478 Margarida sortí en llibertat i tornà a França, on es retirà al castell de Dampierre i on morí l’any 1482.

Helen Castor aconsegueix convertir aquestes biografies en el fil conductor de la història de la corona anglesa. Gràcies a un relat fluid i amb un to divulgatiu, l’autora presenta multitud de dades històriques que completen un relat complex dels entramats polítics de l’Europa baix medieval.

A partir de la reivindicació de la memòria d’aquestes dones, l’autora proposa repensar la història política a través del poder i l’autoritat femenina. Mentre que aquestes reines esdevingueren governants i defensaren el poder que per llinatge els pertanyia, els homes envejosos i recelosos enfront una amenaça als seus interessos polítics i patriarcals, s’alçaren en armes contra elles.

La lloba, entesa com una criatura salvatge guiada per a l’instin depredador, fou el símbol del malestar masculí contra el govern de les dones. Shakespeare parlà així de Margarida d’Anjou en el drama Enric VI, titllant-la de “lloba” (“she-wolf”). Més tard, Thomas Grey usà el mateix terme per Isabel, la lloba de França, en la seva obra The Bard. L’autora recupera aquest mal nom en un intent exitós de dignificar-lo.

L’obra de Helen Castor és, doncs, un clar exemple de com la història de les dones medievals pot aportar molta llum a aquelles qüestions que preocupen al feminisme contemporani.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>