Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La tesi principal sostinguda per Josep M. Torras i Ribé a Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808) és que la implementació del decret de Nova Planta a Catalunya no només va abolir les institucions catalanes, sinó que va intentar canviar el model social, «imposant una estamentalització obsessiva de la societat i les institucions, en detriment de la burgesia mercantil, de la menestralia i dels gremis» (p. 191). Estem davant, així doncs, d’un treball d’història social que es pregunta per les conseqüències que va tenir la implantació del règim borbònic en la societat catalana després de 1714. Dit d’altra manera, l’obra que ressenyem narra el fracàs que va experimentar el model institucional de la Nova Planta a Catalunya i les dificultats que va haver d’afrontar per esdevenir funcional.

Aquest llibre posa el focus d’atenció en els efectes que van tenir dos fenòmens concrets: el cobrament del cadastre i la corrupció política. Efectes que són analitzats detingudament al llarg del llibre i que van tenir un denominador comú: la misèria. L’autor es desmarca, així doncs, d’aquells plantejaments historiogràfics que presenten la Catalunya borbònica com una etapa de prosperitat i dinamisme econòmic i la presenta, contràriament, com un període en què «els vicis de funcionament institucional propiciats pel règim borbònic» van condemnar la societat catalana a l’empobriment i, en conseqüència, a la conflictivitat (p. 10).

La prova que, d’acord amb l’autor, demostra aquesta afirmació és l’existència de desenes de documents, molts d’ells generats per les mateixes autoritats borbòniques, que assenyalen una relació de causa-efecte entre, per una banda, l’abús fiscal i la corrupció política i, per altra banda, la proliferació de diferents i abundants formes de protesta popular. Abús fiscal, corrupció i protesta popular són els tres eixos que, de fet, vertebren els vuit capítols i un epíleg que articulen el llibre.

Josep M. Torras i Ribé realitza un advertiment a l’inici del llibre, que emergeix reiteradament a mesura que avancem en la seva lectura: la caiguda de Barcelona el 1714 va anar acompanyada de la censura i la destrucció de tots aquells documents que fessin al·lusió al govern anterior. Malgrat tractar-se d’un fenomen habitual en qualsevol contesa, l’autor incideix en ell per advertir al lector de què les conclusions a les quals arriba estan fonamentades en una documentació escrita des del poder borbònic i que, per tant, mostren un retrat parcial i condicionat de la realitat. Un advertiment oportú que, certament, també podria fer-se extensiu a altres tipus de documentació del període.

Malgrat «l’apagada documental» assenyalada, aquest llibre, que no supera les 200 pàgines, és el resultat d’una exhaustiva recerca documental en més d’una desena d’arxius locals, comarcals i d’àmbit més general. Una exhaustivitat que no fa més que reflectir l’interès de l’autor per, no només reconstruir de la forma més fidel possible la realitat social de la Catalunya del segle XVIII, sinó de fer-ho atenent a totes les perspectives i punts de vista disponibles.

Gravat francès de Barcelona al segle XVIII. Font: Sàpiens

Un aspecte a destacar, tanmateix, és l’anàlisi de les consultes i els expedientes redactats pels magistrats de la Reial Audiència, testimonis on s’hi registren queixes de diversa índole i que van acompanyats d’informes institucionals realitzats sobre el terreny. En la majoria de casos, aquest repertori de queixes i denúncies «no tenen un component polític explícit, sinó que són de pura supervivència» (p. 21); és a dir, aquells que protesten ho fan, fonamentalment, contra el nou i abusiu impost del cadastre, però no defensen, per contrapartida, cap alternativa política. L’autor destaca que aquells que criticaven la nova fiscalitat no només era la població afectada, sinó que la majoria de crítiques provenien de les mateixes institucions borbòniques amb la finalitat, «no d’abolir-la i derogar-la, sinó de fer-la més eficient i prevenir les possibles causes d’agitació popular» (p. 70).

A l’abusiu cobrament del cadastre ―a vegades repartit de forma sectària i com a arma política― se li sumaven els fraus que cometien els regidors, els nous oficis municipals amb caràcter vitalici sorgits de la Nova Planta: fraus que afectaven els arrendaments urbans, la gestió dels mercats i el proveïment de queviures. A més a més, i amb la finalitat d’obtenir recursos extraordinaris, entre 1739 i 1743, Felip V va ordenar la venalitat dels oficis municipals dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó, situació que va afavorir la compra de càrrecs per part de famílies com a pura operació especulativa.

Els capítols del llibre segueixen un ordre cronològic que, tenint com a fil conductor la protesta popular, permet diferenciar dues grans etapes. La primera, que comprèn entre 1715 i 1735, està caracteritzada per conats de violència i aixecaments més o menys organitzats. La segona, entre 1735 i 1790, està marcada per la incorporació de formes de protesta alternatives a la violència vehiculades a través de nous mecanismes de representació política.

A la primera etapa hi té un paper destacat l’aixecament dels carrasclets, moviment que representa un dels darrers vestigis de la resistència armada. Es tracta d’un aixecament que, a ulls de l’autor, té una doble causalitat derivada d’un mateix fenomen: l’interès d’Alberoni, ministre de Felip V, per recuperar la influència de la monarquia espanyola als territoris italians. Un interès que va desencadenar, entre 1718 i 1720, la Guerra de la Quàdruple Aliança. Per una banda, les guerres d’Itàlia van generar un profund malestar en sectors de la societat catalana que van ser forçats a participar-hi. Un malestar que, per altra banda, va saber aprofitar el duc d’Orleans, regent de Lluís XV, per desestabilitzar la monarquia espanyola des de dins. El regent francès va encarregar al duc de Berwick contactar antics miquelets, com ara Pere Joan Barceló «Carrasclet», i organitzar un aixecament al sud del Principat amb l’objectiu de dificultar les empreses expansionistes de la monarquia espanyola.

Malgrat el component polític que podria albirar-se en aquest moviment popular, l’autor apunta que la revolta dels carrasclets era més «contra la misèria que contra el rei» (p. 53). Els escamots, que en cap cas formaven una milícia unificada ni tenien un comandament centralitzat, estaven formats per pagesos empobrits i sovint obeïen a lògiques locals més que no pas estratègies de geopolítica internacional. De totes maneres, és molt difícil discernir quines accions eren motivades per potències estrangeres i quines altres el resultat de la dinàmica de revolta local. En qualsevol cas, el que sí que constata l’autor és que la derrota de l’exèrcit espanyol a Sicília i la retirada de les tropes aliades dels Pirineus va posar fi a la insurrecció popular.

Retrat oficial de Felip V (1700-24; 1724-1746), el primer monarca Borbó i que implementà la Nova Planta a Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Més enllà de la resistència armada, l’autor sosté que, a mitjans del segle XVIII, els gremis van esdevenir l’eix vertebrador de la protesta popular. Tot i que sense emparament legal, els gremis es van erigir en els òrgans fiscalitzadors de la gestió dels regidors, organitzant-se en fronts que van adoptar noms com «junta dels veïns», «procuradors dels comuns» o «síndics dels gremis», entre d’altres.

En paral·lel al moviment gremial, Torras analitza un conjunt de pasquins i fulls volants que durant les dècades dels quaranta i cinquanta van ser difosos pels carrers de les ciutats catalanes i, a la dècada dels seixanta, van formalitzar-se en extensos memorials que van ser enviats a la Cort.  Es tracta de documents, en la seva majoria, d’origen desconegut que denuncien els principals problemes que afligien a la societat catalana i incorporaven propostes polítiques per pal·liar-los. Algunes d’aquestes propostes van ser la supressió de l’impost del cadastre o la recuperació de la insaculació com a mecanisme per a escollir els regidors, quan no reivindicaven sense embuts l’ordenament institucional previ a 1714. Són memorials, però, que no van ser atesos, com tampoc ho van ser les propostes que va redactar Francesc Romà i Rossell, advocat de pobres de la Reial Audiència i precursor de les primeres obres il·lustrades de pensament econòmic escrites a Catalunya.

Durant la segona meitat del segle XVIII, després de la reforma municipal de Carles III (1766), els gremis van reafirmar-se com a articuladors de l’oposició als abusos dels regidors. Aquest és el plantejament que sosté l’autor en un capítol dedicat a analitzar les característiques d’una reforma que va crear dos nous oficis municipals, els «diputats del comú» i els «síndics personers», als quals se’ls va donar competències «per a l’escrutini de les decisions consistorials que afectessin la fiscalitat i la hisenda municipal» (p. 161). L’element d’aquesta reforma que fa dels gremis uns actors clau en la política municipal va ser el fet que aquests nous oficis fossin escollits per sufragi de segon grau a partir de circumscripcions electorals fonamentades en les corporacions gremials. Es tractava d’una especificitat catalana que va desencadenar forts enfrontaments entre uns regidors que veien els seus privilegis amenaçats i uns diputats i síndics que exigien progressivament cada cop més competències. El 1771, la Reial Audiència va suprimir la circumscripció electoral basada en el gremi i va instaurar el model originari que fixava la circumscripció en els barris o parròquies. Una decisió que, no només no va alleugerir els enfrontaments, sinó que va afavorir l’absentisme electoral.

El fracàs que al llarg del segle XVIII va experimentar la Nova Planta no només hauria quedat palesat per les constants i reiterades protestes populars i memorials de greuges enviats a la Cort, sinó per un fet que l’autor qualifica «d’increïble i totalment excepcional»: la recuperació de la insaculació el 1798 per intentar acabar amb les males pràctiques. Un mecanisme encara per estudiar el dia d’avui i que va quedar interromput per l’inici de la Guerra del Francès i l’aparició de noves institucions com les juntes de govern i defensa.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>