Contextualització de l’autor i el text:

Susan Southard té un postgrau en Escriptura Creativa per la Universitat d’Antioch (Los Àngeles) i va obtenir una beca de Narrativa de No Ficció en el Norman Mailer Center (Massachusetts). L’obra que ens ocupa ha guanyat el Premi Literari de la Pau del 2016 i el Premi J.Anthony Lukas del mateix any. Nagasaki ha aparegut en el New York Times, Los Angeles Times, Politik i a Lapham’s Quaterly entre d’altres publicacions.

Es singularment important per entendre la base emocional y personal que nodreix cada pàgina d’aquesta obra que l’autora va viure des dels inicis de la seva adolescència i durant uns anys immersa en la cultura japonesa i va conèixer de primera mà en la seva joventut el Museu de la Bomba Atòmica de Nagasaki juntament amb nombrosos testimonis dels supervivents de l’atac nuclear viscut el dia 9 d’agost de 1945 sobre l’anteriorment anomenada ciutat nipona.

L'autora, Susan Southard. Font: susansouthard.com

L’autora, Susan Southard. Font: susansouthard.com

Resum i anàlisi:

En major o menor mesura, el conjunt de la població occidental ha sentit a parlar o en sap alguns detalls sobre els atacs nuclears sobre el Japó que van comportar el final de la Segona Guerra Mundial, però els coneixements sobre “el dia després”i la tornada a la quotidianitat a l’acabar la contesa són desconeguts per la majoria de la població. Susan Southard va més enllà del relat històric i estadístic de morts per explicar el relat d’aquells que van tenir l’infortuni de ser greument ferits per la bomba atòmica.

Mapa Nagasaki Wiki

Nagasaki abans i després de l’atac nuclear on es poden observar els diferents nivells de destrucció de la ciutat a partir dels arcs concèntrics que partien de l’hipocentre. Font: Viquipèdia

Aquest estudi té una base històrica detallada que permet al lector endinsar-se en termes estrictament japonesos com el kokutai i el kodo l’essència nacional i la via imperial– i la marxa de l’Estat nipó després de la Revolució Meiji per rearmar-se i esdevenir una potència a nivell mundial. Després d’unes consideracions inicials sobre terminologia i cultura japonesa, l’autora uneix el detall i rigor propis de l’historiador amb la proximitat que ofereixen les converses íntimes i detallades sobre els somnis, temors i desitjos de tots els hibakusha –ferits per la bomba atòmica- que composen els testimonis d’aquest llibre. Aquest mètode de treball per part de l’autora té una gran proximitat amb altres escriptores, especialment en tot el referent a l’anàlisi del relat dels entrevistats amb l’obra de Svetlana Aleksiévitx, més concretament amb el llibre Els nois de Zinc on es posa l’accent sobre les vides i motivacions personals d’aquells que ho van perdre tot durant la intervenció soviètica a Afganistan i l’abandonament dels veterans de guerra per part de les institucions que va tenir lloc durant la fi de la URSS.

El món de la dona japonesa també és analitzat en aquesta obra a partir de les paraules de Do-oh Mineko i Nagano Etsuko, algunes de les afectades per l’atac i permet al lector entendre el model de rol social que les dones desenvolupaven durant el període Imperial i la difícil reincorporació a la vida pública d’una dona afectada per la radiació. L’estigma que suposava per una dona ser hibakusha provocava un gran rebuig social i a la vegada impedia que poguessin casar-se o ser acceptades de nou per les seves famílies en el cas que haguessin sobreviscut a l’atac.

La incapacitat dels mitjans de comunicació i dels editors japonesos durant la postguerra va deixar el relat dels fets bèl·lics en mans dels nordamericans, els quals arribaren a exposar que la mort nuclear era “molt plaent”

Susan Southard es especialment crítica amb l’actitud i la campanya de desinformació que van seguir el govern i l’exèrcit dels Estats Units un cop acabada la guerra contra el Japó i especialment en tot el referent amb l’assumpte atòmic. L’estricta censura de tots els mitjans de comunicació japonesos durant la postguerra i la incapacitat dels editors nipons de publicar estudis i llibres sobre la fi del conflicte armat van provocar que la construcció del relat quedés en mans de l’Estat Major nord-americà i el govern. El general Leslie Groves, dirigent del Projecte Manhattan per aconseguir la bomba atòmica va arribar a exposar en públic que l’atac nuclear generava una “mort molt plaent”. Aquesta actitud per part dels dirigents nord-americans no es va quedar en el pla de les declaracions i la guerra propagandística, sinó que es van emetre ordres específiques per apoderar-se d’historials mèdics, mostres d’autòpsies i de biòpsies de teixits de les víctimes japoneses per ser transportades a Amèrica i poder servir de base d’estudi per desenvolupar noves estratègies en els futurs conflictes que s’iniciaven a la incipient Guerra Freda.

Comentari de l’obra:

Aquest estudi ens ofereix una nova visió sobre les vides dels afectats per l’atac nuclear, ja que a més de qüestionar el relat tradicional imposat per l’establishment nord-americà després del conflicte mitjançant informacions extretes d’estudis recents també procura respondre a qüestions sobre els traumes psicològics dels hibakusha i a la historia personal d’aquests afectats. També posa el focus sobre per què la majoria d’occidentals, especialment als Estats Units, sap ben poca cosa sobre les experiències de les víctimes de l’atac atòmic els anys posteriors a 1945.

Els hibakusha (les víctimes dels bombardeigs) i les seves famílies no poden parlar obertament dels fets a causa de la cultura nipona i hi existeix un rebuig social

Taniguchi Sumiteru, Do-oh Mineko, Nagano Etsuko, Wada Koichi i Yoshida Katsuji son els afectats per la bomba que mitjançant els seus testimonis, material gràfic, correspondència, historial mèdic i obres redactades per ells mateixos estructuren aquesta monumental obra sobre la desfeta de Nagasaki.  També hi ha un ús extensiu d’articles de diaris i revistes, transcripcions de discursos, entrevistes de ràdio i televisió, correspondència i material arxivístic dels principals centres d’investigació sobre la Segona Guerra Mundial dels Estats Units i el Japó, entre moltes altres fonts –especialment mèdiques- per tal de poder explicar el drama humà i personal que va suposar l’atac atòmic. Per la complexitat de les vides d’aquests supervivents i per tal de posar ordre entre l’enorme quantitat d’informació aportada per crear el relat dels seus testimonis el llibre s’estructura en nou capítols temàtics i cronològics des de 1945 fins l’actualitat.

Cal tenir en compte que la majoria dels hibakusha –afectats per la bomba atòmica- no parlen habitualment sobre les seves experiències relacionades amb l’atac nuclear ni tan sols dins les seves pròpies famílies, ja que la cultura japonesa tradicional no afavoreix la exposició pública de les dificultats personals, familiars i socials, juntament amb la por al rebuig i a l’aïllament social a causa de la radiació i de l’estigma d’haver estat blanc directe d’un atac que s’emmarca en el període més fosc de la història recent del Japó.

Una víctima dels atacs nuclears. Font: Viquipèdia

Una víctima dels atacs nuclears. Font: Viquipèdia

Respecte al conjunt d’informacions, anàlisis de dades i relats dels principals hibakusha entrevistats per realitzar aquest llibre, considero especialment rellevant tenir en compte que malgrat la Susan Southard és nascuda als Estats Units i està condicionada per la cultura occidental hi ha una visió dels esdeveniments ocorreguts i del recorregut històric que ofereix aquest estudi netament japonès. La pròpia autora, per tal de no apropiar-se dels relats de terceres persones utilitza les pròpies paraules i experiències que utilitzen els supervivents per després contrastar-les amb estudis històrics rigorosos per tal de situar les experiències dels supervivents en un marc general.

Aquest conjunt d’informacions i de consideracions sobre l’obra Nagasaki ha de permetre al lector obtenir una nova interpretació dels fets a partir de les vivències dels principals afectats d’una manera allunyada de l’òptica clàssica occidental i endinsar-se parcialment en la psique nipona per tal de descobrir com era el mode de vida diari dels hibakusha no només durant les acaballes de la guerra i el letal atac que va posar fi a la contesa més gran de tots el temps, sinó com els afectats d’aquesta atrocitat van haver d’encarar nous reptes davant una societat que els havia deixat de forma majoritària de banda.

Com a conclusió, es pot afirmar que aquesta obra ens ofereix un anàlisi global del que van ser els atacs nuclears sobre Japó posant un èmfasi especial al oblidat cas de Nagasaki i dels seus hibakusha sempre respectant els paràmetres culturals japonesos i oferint una visió menys occidentalitzada del que ens tenen acostumades les obres més generalistes sobre el conflicte entre els Estats Units i el Japó.

Fotografia que mostra la total destrucció de la zona dels temples de Nagasaki. Font: Viquipèdia

Fotografia que mostra la total destrucció de la zona dels temples de Nagasaki. Font: Viquipèdia