Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Isidre Molas, el FOC (Front Obrer de Catalunya) i la unitat dels socialistes de Catalunya 

Quan tot ens semblava possible (Eumo Editorial, 2020), d’Isidre Molas és una obra que explica la gènesi i desenvolupament d’una petita organització política, el FOC -que va comptar entre la seva militància amb personatges tan importants com Pasqual Maragall o Miquel Roca i Junyent-, a través de les vivències d’un dels seus membres més destacats i autor de l’obra, Isidre Molas. Com diu l’autor, no estem davant d’un text analític sinó d’un llibre de memòries en el qual s’exposen els fets i personatges que van intervenir en la trajectòria vital i política de Molas, del FOC i en la construcció de la unitat de les organitzacions socialdemòcrates catalanes que es va materialitzar en el naixement del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), una organització de cabdal importància en el sistema de partits polítics català postfranquista.

La universitat i la trobada amb la política i la repressió

Al llarg de les primeres pàgines del llibre, Molas fa un repàs dels seus anys a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, el lloc on va tenir la trobada amb la política de la mà d’organitzacions com el SEU (Sindicato Español Universitario), el seu contacte al falangista SUT (Servicio Universitario de Trabajo; on els estudiants -provinents normalment de classes benestants- prenien contacte amb el món laboral a través de brigades de treball que els portaven a diferents punts de la geografia treballadora espanyola). Als anys cinquanta, i dins d’aquell ambient universitari, tingué contacte amb les primeres organitzacions antifranquistes: el sorgiment de la NEU (Nova Esquerra Universitària; sector universitari de l’Acció Democràtica Popular de Catalunya) i del FOC (Front Obrer de Catalunya; el partit català germà del Frente de Liberación Popular-FLP que havia nascut a Madrid i d’Euskadiko Sozialitzen Batasuna-ESBA a Eukadi).

Durant aquells anys, aquesta nova organització política antifranquista, el FOC, ja comptava amb personatges importants com Francesc Casares, Jose Ignacio Urenda o Alfons Casares Comín, entre d’altres. En aquesta organització, molt vinculada al cristianisme de base (bona part de la seva militància provenia de moviments cristians) i a treballadors de l’administració, Molas hi va trobar el lloc on fer política des del seu tarannà socialista, heterodox i poc dogmàtic. El FOC va néixer, doncs, com a barreja d’elements provinents del cristianisme social, d’una posició de simpatia cap als moviments d’alliberament nacional i social que estaven tenint lloc al món (com la Cuba de Castro) i d’una concepció genèrica del marxisme. I, com diu el mateix autor, “mai no va ser un prodigi d’organització. Sempre es mantingué en un to primitiu i casolà”.

En aquells anys de despertar polític, d’estudis de dret, de passió per la poesia, la literatura i la música clàssica d’arrel russa, Molas també va patir la repressió franquista i va ser tancat a la presó durant un any. De la seva estada a presó, Molas en destaca el seu aprenentatge polític al voltant de la premissa que, per construir el futur d’un poble -des de qualsevol projecte polític concret- cal tenir en compte els diferents projectes de construcció política existents. És a dir, a la presó, Molas desenvolupa un tarannà dialogant i conciliador, amb voluntat d’entesa i allunyat de radicalismes.

Cartell del Partit Socialista de Catalunya – Congrés. Font: Viquipèdia

L’apropament a la Història i el “socialisme gradualista”

Molas surt de la presó i entra com a professor ajudant a la facultat de Dret. El seu activisme polític el porta a interessar-se cada cop més per la Història; primer per la Lliga Catalana i després pel federalisme de Pi Margall. Un federalisme que, més enllà de la historiografia, també defensarà en el si de la tríada organitzativa que conformaven FLP-FOC-ESBA. Al costat d’aquest federalisme, Molas i el FOC -amb corrents ideològiques internes diverses i en constant debat i conflicte- també van defensar una concepció gradualista del socialisme o “socialisme gradualista” d’influència francesa on s’observava l’assoliment del socialisme com un procés gradual que constava en crear condicions subjectives fins a fer del socialisme i les seves propostes una idea hegemònica i creïble.

Aquesta concepció del socialisme cal emmarcar-la en el context de les transformacions econòmiques i socials que tingueren lloc a l’Estat espanyol durant els anys seixanta, uns canvis orientats al monopolisme i multinacionals i uns canvis en la fisonomia de la classe treballadora que ja no només seria industrial. El context internacional també va influenciar-hi amb la construcció de la socialdemocràcia com a alternativa de govern a països com França, Alemanya o Itàlia (de la mà del PSI, dins del PCI). Pel “socialisme gradualista”, reformista i apropat a la socialdemocràcia l’autor diu que la revolució no era “ni possible ni desitjable” i que el camí al socialisme s’havia de buscar a través de “reformes revolucionàries” estructurals mitjançant la correlació de forces. Com s’exposa en el llibre, eren el “centre” de l’esquerra: enmig de la socialdemocràcia i la via revolucionària.

En aquest punt, cal exposar que el FOC fou una organització nascuda al món universitari i de la mà de treballadors de coll blanc, amb poca implantació social i sindical -més enllà d’organitzacions treballadores afins que eren més radicals que el sector intel·lectual-. Aquests debats ideològics s’emmarcaven en l’intent d’apropar aquesta organització a la classe treballadora catalana i espanyola, al carrer. Un carrer que, pel que fa a l’hegemonia de l’antifranquisme, era territori del Partit, del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En aquest sentit, al costat dels canvis socials i econòmics dels seixanta, cal esmentar també els canvis que es van donar a l’àmit polític antifranquista a Catalunya: defensa per part d’una part important de l’Església catòlica catalana de la catalanitat, de la qüestió obrera i social trencant amb el nacionalcatolicisme, represa cultural catalana (Congrés de Cultura Catalana, Edicions 62, Nova Cançó…) i transformacions sindicals al voltant del naixement de les Comissions Obreres. Els anys seixanta foren un moment de màxima ebullició política i cultural.

Delegats del SDEUB, durant la Caputxinada de Sarrià. Font: Guillem Martínez (Arxiu Nacional de Catalunya) – Ara

Els seixanta: la vida de professor sense cobrar i un carrer en plena ebullició

L’any 1965 Molas es casà amb Elisabet Laplana i s’incorporà a la vida de professor universitari sense cobrar -havent de treballar per editorials per poder subsistir-. A la universitat entrà en contacte amb el moviment de Professors No Numeraris (PNN), professors/es que donaven suport al moviment estudiantil i on hi havia personatges com Oriol Bohigas, Enric Lluch , Raimon Obiols, Jordi Solé Tura o Manuel Sacristan. A aquest darrer Molas li dedica un apartat per l’admiració que li tenia al personatge, tot i les divergències ideològiques.

En matèria universitària, aquells anys seixanta significaren un moviment frenètic. El març de 1966 tingué lloc “La Caputxinada” i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB. I, en aquell context, també la Taula Rodona de Forces Democràtiques (primer òrgan comú de l’oposició) que més tard esdevindria la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, embrió de la futura Assemblea de Catalunya. Un moment de pura efervescència de la lluita antifranquista.

En aquells anys també és expulsat de la universitat -juntament amb altres professors com Josep Fontana, Josep Termes, Ernest Lluch, etc.-, fet que el portarà a formar part de la breu, però intensa experiència d’estudis antifranquistes que suposà el projecte “Estudis i Investigacions S.A.

La lluita per la unitat dels socialistes catalans

Des de la seva militància al FOC, Molas parlava de la necessitat d’avançar cap a la confluència de les diferents organitzacions socialistes existents a Catalunya. Un primer intent fou la formació l’any 1966 de la Taula d’Acció Socialista juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), la Força Socialista Federal (FSF), l’Aliança Popular Esquerra Socialista (APES) i el PSUC; una taula merament per establir relacions. Molas, però, destaca que l’ambient d’aquesta taula no va ser de cooperació sinó de competició. Sobretot hi havia xocs amb el PSUC, el Partit comunista hegemònic. Un partit amb el qual el FOC tenia diferències pel que feia a la seva proposta de sistema polític i el seu projecte de societat. Volien esdevenir una alternativa al PSUC, però sempre estaven pendents de què feia o deixava de fer el Partit.

En aquell context l’any 1968 va arribar i, amb ell, la contracultura, el pacifisme, el moviment hippie, també els ecos de la revolució cultural maoista de 1966, les drogues de disseny, els Beatles, els pisos d’estudiants on fer reunions i la llibertat sexual. Al mateix temps, els tancs soviètics entraven a Praga. L’esquerra tradicional patia turbulències. En el FOC això es materialitzà en el sorgiment de corrents “esquerranistes” que s’oposaven al socialisme gradualista i a la socialdemocràcia des de postulats leninistes. Uns postulats que es feren hegemònics a la III Conferència del FOC, on Molas ja hi estava en la segona línia, militant en el sector intel·lectual. Un sector intel·lectual que mostrà les seves diferències amb la direcció de l’organització. Les tensions entre els sectors van començar a sorgir i les esquerdes van començar a fer-se més grans provocant l’inici del declivi de l’organització.

Des d’aquest sector d’intel·lectuals, Molas va continuar la seva lluita per la unitat socialista cada cop més allunyada del FOC que passà a ser dominat pel sector maoista després de la IVa Conferència l’any 1969. Un FOC que acabà desapareixent l’any 1970 en un Big-Bang que portà a la creació d’una galàxia d’organitzacions que engreixaren la sopa de lletres de l’extrema esquerra catalana dels anys setanta.

Durant aquells anys d’allunyament vers el FOC, Molas havia anat participant d’espais de trobada informals on compartia hores amb militants d’altres grups socialistes. Uns espais informals que a poc a poc acabaren conformant en allò que més endavant seria la Convergència Socialista de Catalunya (CSC). Els punts en comú que aquesta unitat socialista havien de tenir eren, segons Molas, l’assoliment de la democràcia, les llibertats i el restabliment de la Generalitat. I, un cop assolit aquest horitzó, treballar per impregnar la societat dels valors socialistes. En aquest camí cap a la unitat socialista Molas parla dels diferents companys de viatge que hi va trobar a les seves diferents estacions: l’històric Joan Raventós, Raimon Obiols o Josep Pallach. Per altra banda, en el camí cap a la democràcia Molas tenia clar que calia enterrar la Guerra Civil i considerava necessària una aliança entre partits i entre classes. A més, Molas exposa que els comunistes no podien dirigir la Transició mentre que els socialistes sí, un fet que explicaria els contactes que Raventós havia mantingut amb els militars demòcrates de la UMD. Així i tot, Molas té un record cap al Guti, l’històric dirigent del PSUC del qual en diu que és l’artífex de la unitat civil del poble de Catalunya amb la democràcia.

De les reunions amb Raventós i Obiols en va sorgir la unitat dels socialistes catalans. El mirall que tenien era la socialdemocràcia europea, el centreesquerra reformista. El primer pas fou la creació d’una plataforma d’acció des de la qual les organitzacions socialistes durien a terme accions unitàries i, a poc a poc, s’anirien fonent dins de la plataforma que donaria lloc al nou Partit Socialista de Catalunya. Així nasqué la CSC  la voluntat de la qual era esdevenir el partit hegemònic de Catalunya. Un camí que començà el novembre de 1975 amb la mort de Franco, continuà el 1976 al Palau Blaugrana en el primer míting d’un partit autoritzat a Espanya i que culminà al novembre del mateix any en el Congrés Constituent del PSC (tot i la batalla existent per l’ús de les seves sigles i la necessitat d’emprar aclariments entre parèntesis: R -Reagrupament- pel partit de Pallach i C -Congrés- pel nou).

Isidre Molas, en una conferència al Museu d’Història de Catalunya, el 2001. Font: Wikimedia Commons

El nou PSC naixia, i ho feia amb molta força. A les eleccions generals de 1977 van esdevenir la primera força a Catalunya (es presentaven juntament amb la Federació catalana del PSOE). A les eleccions municipals de 1979 arribaren a l’alcaldia de la capital de Catalunya. El primer president de la Generalitat del PSC arribaria més tard, l’any 2003, però de la mà d’un amic i company de tot aquest viatge polític i vital de Molas: Pasqual Maragall. Es pot dir que aquella petita organització informal que fou el FOC aconseguí part dels seus objectius. Així com Molas i la seva concepció de la unitat socialista catalana.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>