En les darreres dècades hem vist augmentar de forma considerable les publicacions en el món acadèmic que pretenen recuperar el passat femení, fins llavors invisibilitzat. Moltes dones vinculades al món universitari, mancades sovint de referents femenins en els seus camps d’investigació, han necessitat recuperar i reivindicar aquelles dones que, abans d’elles, s’havien dedicat al coneixement científic i hi havien fet importants contribucions.

Adela Muñoz és catedràtica en Química Inorgànica a la Universitat de Sevilla. Font: Agencia Literària Carmen Balcells

Adela Muñoz és catedràtica en Química Inorgànica a la Universitat de Sevilla. Font: Agencia Literària Carmen Balcells

Adela Muñoz Páez, catedràtica de Química Inorgànica a la Universitat de Sevilla, pretén amb aquest llibre “poner a las mujeres científicas del pasado en el lugar histórico que les corresponde”, superant així la injustícia que suposa, per l’autora, el fet que moltes d’aquestes dones hagin viscut en l’oblit. Aquest important exercici històric ha donat lloc a més de tres-centes pàgines, amb les que es recorre el passat científic des de les primeres civilitzacions mesopotàmiques fins els nostres dies, amb una atenció especial a l’estat espanyol.

Si bé és cert que el llibre només recorre la història occidental i europeïtzada (no es parla, per exemple, de Xina, Sud-Amèrica o Índia), l’autora aconsegueix fer una història lineal, en la que relaciona el context social, polític i cultural amb la vida d’algunes de les dones que van aconseguir ressaltar, tot i les evidents problemàtiques, en els seus temps.

Una de les primeres reflexions producte de la lectura d’aquesta publicació és sobre la presència femenina en la història del coneixement, i és que Adela Muñoz aconsegueix demostrar que les dones han estat presents des del principi de la ciència. Teano (segle VI aC), dona de Pitàgores, va tenir un important paper en la descoberta de la relació àurea, i Apàsia de Milet (segle V aC) va convertir-se en una influent filòsofa i va fer de casa seva un espai central de reunió i discussió política en l’Atenes democràtica.

Tot i la dedicació d’algunes dones a la vida pública i científica, ja des de la Grècia Clàssica, han sigut sobretot els centres religiosos els que s’han configurat com espais d’autonomia femenina que els ha permès tenir accés a la cultura i, a vegades, també al poder. Ja en èpoques sumèries, la suma sacerdotessa Enheduanna va gaudir de poder i de l’oportunitat de dedicar-se a la poesia. Ella, Enheduanna, va ser la primera dona a la Història que va escriure el seu propi nom, entre 2300 i 2225 aC, fet que demostra l’autoritat de la que va gaudir.

La vida religiosa als convents medievals també va suposar per algunes dones la possibilitat de viure del coneixement, de la cultura i dels sabers, com van fer Herrad de Landsberg i Héloïse d’Argeneuil al segle XII. Però també aquests espais de certa llibertat per les dones van ser estroncats: el 1298 la butlla Periculoso restringia l’autonomia dels convents femenins i dificultava l’accés de les dones als llocs de poder, posant procuradors masculins als convents femenins.

Si els convents van ser els espais de cultura i difusió del coneixement durant l’Edat Mitjana, en la transició a la Moderna les universitas studiorum van substituir-los, amb una clara diferència: les dones hi estaven vetades. La creació d’aquests centres va suposar una barrera enorme per elles, incapaces ara sí d’accedir al coneixement oficial. En aquesta nova època, on les dones van ser “expulsadas de la Academia”, tal i com l’autora titula la segona part del llibre, també trobem nombroses dones que van decidir no obeir els mandats que requeien sobre elles i que van deixar constància de la seva dedicació científica, tot i els vetos.

Oliva Sabuco (1562-1622) va escriure el primer llibre en el que es criticaven les tesis aristotèliques, tot i el perill que això suposava. Maria Sybilla (1647-1717), a partir de l’observació directe de les erugues, va posar en dubte la generació espontània i va reivindicar la còpula com a via de reproducció d’aquests animalons en un moment on moltes dones, per molt menys, eren cremades a les fogueres acusades de bruixeria. I Émilie de Breteuil (1706-1749) va ser la primera traductora de Newton al francès, i una reconeguda física i matemàtica. La química Marie Paulze-Lavoisier (1758-1836), a qui l’autora atorga l’important paper de mare de la química moderna, i l’astrònoma Caroline Herschel (1750-1848), primera dona que va rebre un sou per les seves tasques científiques després del descobriment d’un cometa i descobridora del planeta Urà, tanquen la llista de les científiques que Adela Muñoz ressalta d’aquest període històric.

Entre finals del segle XIX i el XX, moltes dones van participar del progrés científic. Marie Sklodowska-Curie (1867-1934), primera dona professora de la Sorbona, primera dona en rebre el Premi Nobel i primer científic en aconseguir el segon, és segurament la més coneguda de les grans científiques. Però després de la descobridora de la radioactivitat, moltes han sigut les dones que han dedicat la seva vida a la ciència. No totes, però, van tenir el reconeixement que els pertocava: Rosalind Franklin (1920-1958) va dur a terme importants investigacions sense les quals no hagués sigut possible descobrir l’estructura de l’ADN, però no va rebre els mèrits que li pertocaven, uns mèrits que es van endur els seus companys homes.

Dorothy Hodgkin va descobrir l'estructura de la penicil·lina. Font: Viquipèdia

Dorothy Hodgkin va descobrir l’estructura de la penicil·lina. Font: Viquipèdia

El 1964, sota el titular Una mestressa de casa d’Oxford guanya un Nobel el diari britànic Daily Mail anunciava el fet que Dorothy Crowfoot Hodgkin (1910-1994) havia aconseguit aquest premi després de descobrir l’estructura de la insulina i la penicil·lina, fet que va permetre sintetitzar aquesta segona a gran escala durant la segona postguerra mundial, en un moment on més homes havien mort a les trinxeres per infeccions que per bales.

Totes aquestes dones van fer importants aportacions en el camp científic, i van ser reconegudes per això. Moltes van haver de compaginar la seva dedicació a la ciència amb la vida familiar, una càrrega que no tenien els homes. Algunes, com Rita Levi-Montalcini (1909-2012), van decidir ser solteres, com una via d’alliberament que els permetria comprometre’s amb la seva carrera professional.

A més de la càrrega familiar, moltes van haver de lidiar amb la càrrega que els suposava ser dones. Van haver de lluitar per fer-se un lloc en el món científic, un món masculí. Les grans dones científiques que van brillar es consideraven com una anomalia, un fet excepcional en una època on es relacionava intel·lecte amb masculinitat i on les dones eren considerades inferiors. Així, Voltaire escrivia sobre Émilie de Breteuil que era “un gran hombre cuya única falta fue nacer en un cuerpo de mujer”, o Du Pont sobre Marie Lavoisier que “nadie tiene más inteligencia, aptitud y talento para todo tipo de trabajos. Ella tiene un alma masculina en un cuerpo de mujer”.

Però no eren homes en cossos de dones, eren dones i així ho reivindicaven. Moltes d’elles van lluitar per millorar les condicions de les dones, i van ser unes fermes defensores de l’accés a l’educació com a via per la igualtat. Així, Émilie de Breteuil declarava que estava “convencida de que la mayoría de las mujeres o ignoran sus telentos por defecto de su educación, o los entierran por prejuicio o falta de coraje”. També Oliva Sabuco, uns segles abans, havia rebutjat amb arguments científics la inferioritat femenina. L’erudita Anna Maria Van Schurman (1607-1678) també es va erigir com una ferma defensora de la capacitat intel·lectual de les dones i del seu dret a l’educació.

Emmeline Panckhurst reivindicant el dret al sufragi. Font: Viquipèdia

Emmeline Panckhurst reivindicant el dret al sufragi. Font: Viquipèdia

Adela Muñoz dedica un capítol del llibre al naixement del moviment feminista i a la lluita de moltes dones per l’accés a la universitat, centre de saber. Durant el procés revolucionari francès van emergir les primeres veus femenines que reivindicaven els drets de les dones, en un moment on es van reconèixer els Drets de l’Home i el Ciutadà. Així, Olympe de Gouges (1748-1793) el 1791 va escriure els Drets de la Dona i la Ciutadana en els que denunciava l’opressió d’un sexe respecte l’altre. Mary Wollstonecraf (1759-1797) s’enfrontà públicament a Edmune Burke i va escriure la Vindicació dels drets de les dones.

La Convenció de Seneca Falls el 1848 es considera el tret d’inici del feminisme, que va tenir important arrelament en les sufragistes britàniques, entre les que destaca Emmeline Pankhurst (1858-1928). Tot i que l’autora, al llarg del llibre, destaca sobretot dones de classe alta —normal si tenim en compte que eren aquestes les que tenien més possibilitats per accedir a la cultura—, en l’apartat de feminisme dedica una part al feminisme socialista, iniciat per Flora Tristán (1803-1844). També destaca les tesis d’August Bebel, tot i que oblida i no anomena a Clara Zetkin, gran lluitadora socialista pels drets de les dones. En els capítols referents a l’estat espanyol, tampoc para atenció al moviment feminista desenvolupat en el si de l’anarquisme, amb noms destacats com Teresa Claramunt o Frederica Montseny, mentre sí que destaca el feminisme liberal representat per Concepción Arenal o Emilia Pardo Bazán. El repàs que fa l’autora sobre l’emergència i el desenvolupament del moviment feminista és, potser, més pobre que el d’altres camps.

Més enllà de la conscienciació feminista, és important veure com moltes d’aquestes científiques van aixecar la veu per combatre la societat militaritzada i guerrera (i masculinitzada), fent seus els crits de pau i tolerància. Ja Hipatia d’Alexandria defensava la tolerància entre religions al segle V, i per això va ser brutalment assassinada per fanàtics cristians. Harriet Beecher Stowe (1811-1896) va escriure novel·les en contra l’esclavitud, que van tenir una gran difusió en l’Amèrica de Lincoln. Flora Tristan va ser una de les primeres veus a criticar la pena de mort, i Kathleen Lonsdale (1903-1971), la primera dona a aconseguir una càtedra universitària, era també una militant pacifista i ferma defensora dels drets dels presos. Dorothy Crowfoot va compaginar les seves investigacions amb l’activisme pacifista, i es mostrà contrària a la bomba atòmica i a la invasió nord-americana de Vietnam, país al que va viatjar per documentar-se dels crims de guerra i al que va oferir assessorament i ajuda mèdica fins al final de la seva vida.

A més, també les dones han necessitat, al llarg del temps, discutir sobre temes femenins, com la família, el divorci, la sexualitat o la reproducció. Ja fa molts anys que la primera ginecòloga, l’atenesa Agnòdica (segle IV aC) ajudava a les dones durant els període d’embaràs i les aconsellava, i també fa uns quants segles que la monja Hildegarda (segle XII) va escriure sobre la sexualitat i l’orgasme femení, en un moment on es censurava qualsevol mostra de desig sexual femení.

Cal posar en valor el fet que Adela Muñoz hagi entès la ciència com un concepte ampli, que engloba diferents formes de coneixement, i hagi (re)descobert dones que van treballar en múltiples camps. Des de dibuixants o novel·listes fins a guanyadores de Nobels.

El dret a l'educació ha estat un dels més reivindicats per les dones al llarg de la Història. Font: RTVE

El dret a l’educació ha estat un dels més reivindicats per les dones al llarg de la Història. Font: RTVE

Després de descobrir la vida de totes aquestes dones, una es pregunta si van ser una excepció. I la resposta no és clara. En aquest sentit, potser mancaria un últim apartat en el llibre on l’autora reflexionés sobre aquesta qüestió, i recollís de forma global les vivències de totes aquestes dones per concloure quina va ser la seva aportació. Al meu entendre, el fet que tants noms femenins —i tots els que no surten— omplin les pàgines d’aquest llibre ens ha de fer veure que van ser moltes les dones que van superar límits i que van aportar molt al coneixement. Però les traves que els hi posaven en l’accés a la cultura ha fet que gran part del saber científic fos produït per homes, menyspreant la meitat de l’intel·lecte humà. Tot i els evidents avenços en aquest sentit —com declara l’autora, més de la meitat dels i les estudiants universitaris són dones—, encara queda molt camí per recórrer: per reivindicar les importants figures femenines en aquest camp i per valorar els coneixements femenins, sovint menystinguts per l’Acadèmia.