Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Pandèmies, canvi climàtic i crisi, de la pesta romana al coronavirus

Explica Kyle Harper en el seu llibre The Fate of Rome que els romans solien fer desfilades amb animals exòtics de tots els territoris de l’imperi com a mostra d’orgull i ostentació de tot allò conquerit, però també com a mostra del domini humà sobre el que consideraven la major de les seves conquestes, la natura. Els romans llauraven els camps de tres continents i de set climes diferents i en treien fruits molt diversos. La riquesa alimentària de les classes benestants romanes no tenia cap mena de precedent. Com afirma Néstor Luján a la seva cèlebre història de la gastronomia, els romans menjaven productes de llocs molt dispars gràcies al comerç, i lluny de la subsistència començaven a pensar en el luxe de menjars més elaborats.

Malgrat tot, el cert és que els romans es trobaven lluny de dominar la natura, i si les batalles més sanguinàries de l’imperi, com per exemple la derrota romana a Adrianòpolis, van suposar vint mil baixes, la que sembla que va ser la menor de les tres pandèmies que va patir l’imperi en la seva etapa final, la coneguda com a “pesta antonina”, va suposar prop de set milions de morts. Seguint el símil bèl·lic que aquests dies sentim molt en boca de Pedro Sánchez, la guerra contra els virus va ser un dels reptes més grans que va tenir l’imperi romà.

El llibre de Kyle Harper segueix l’estel dels nous replantejaments de la historiografia en clau climàtica. Un factor que sovint ha estat eludit i que avui dona llum a molts misteris històrics que estaven per resoldre.

Quan parlem de la fi de l’imperi romà sovint invoquem raons de pressió fiscal excessiva sobre la població, creixement demogràfic i territorial massa pronunciat, l’emergència del cristianisme i la pressió exterior constant durant els últims segles, que acaba desembocant en el conegut saqueig de Roma que funciona gairebé com a símbol, com una antiga llegenda, en la que els anomenats bàrbars entren a capital i se n’emporten tots els seus tresors, donant fi de forma bruta a més de 500 anys d’imperi. Ara bé, hem d’entendre el procés de descomposició imperial com un desgast continuat on, avui ho sabem, juga un paper important un canvi en el clima que es produeix a partir del 150 dC, moment on l’imperi viu, precisament, el seu període d’expansió i abundància màxim.

Imatge d’una part de la Columna de Trajà. Font: Viquipèdia – Benjamín Núñez González

L’imperi romà, com sistema socioeconòmic contemporani, estava dissenyat per un món previsible i estàtic, per unes condicions climàtiques i demogràfiques ideals que si bé van ser les condicions de possibilitat del gran èxit econòmic imperial, no havien de durar per sempre en un món que és irremeiablement canviant i que sovint escapa per complet al nostre control.  Diuen que les comparacions són odioses, però com veurem en aquest cas, són molt pertinents.

El clima de l’imperi romà era molt diferent del nostre, a Egipte plovia tots els mesos de l’any menys a l’agost i en general el clima era temperat, humit i estable. Un clima molt favorable per a construir una economia agrícola forta i profitosa. Harper constata que si el període d’expansió romana va coincidir amb l’expansió agrícola i comercial de la dinastia Han xinesa, no va ser per casualitat, el clima sembla ser l’agent que possibilita l’expansió de totes dues economies. El problema és evident, l’economia romana es fonamenta en unes condicions climàtiques que són transitòries. Els cicles climàtics, tot i que la contaminació humana accelera els seus canvis, tenen la seva pròpia dinàmica en constant moviment a causa de les rotacions terrestres i la radiació desigual solar.

Els romans vivien una època de pau climàtica anòmala que consideraven que era permanent. Cap erupció volcànica entre la mort de Juli César i l’any 169 dC, clima més càlid de l’actual on el retrocés glacial ha pogut ser comprovat (si sempre imaginem als romans en màniga curta, no és casual) i pluges constants que anaven molt bé als sistemes de regadiu dels cultius.

Fragment d’una estàtua de Dioclecià. Foto: Wikipedia – G. Dallorto

Resulta interessant, però, veure com els moviments naturals del clima van interactuar també amb l’efecte humà, per exemple, la desforestació dels boscos per necessitats humanes va suposar un territori desert major que feia que les pluges disminuïssin. Així i tot, al segle III, els romans ja eren conscients de què el clima havia canviat. Els cristians, que cada vegada tenien més influencia en l’imperi i que acabarien per convertir-se en la seva religió oficial, van considerar que estaven vivint la vellesa del món, que la terra es trobava en els seus últims anys. El sol ja no brillava i escalfava amb la mateixa força, les pluges eren menys habituals i els fruits dels cultius no maduraven amb la mateixa facilitat. Les sequeres es van tornar constants a la conca del Nil, important motor agrari de l’imperi, ja no hi plovia tots els mesos. Aviat arribaria el que es coneix com a petita edat de gel de l’antiguitat tardana, que com és sabut, no seria la darrera.

Tot i que coneixem a la societat romana pels seus avenços en l’habitabilitat de les ciutats com ara amb la construcció de clavegueram i la seva gestió de l’aigua, el cert és que els romans encara vivien en unes condicions sanitàries força precàries. Les mans es rentaven amb poca freqüència i els aliments solien ser portadors de malalties. Les malalties infeccioses eren, segons defensa Harper, la causa més gran de mortalitat dels romans i les epidèmies víriques eren habituals. La societat creixia més aviat per un increment de la natalitat propiciada per polítiques públiques que incentivaven als romans a casar-se aviat i tenir molts fills, que no pas per un augment de l’esperança de vida que se situava al voltant dels trenta anys. La societat romana disposava de molts menys recursos sanitaris que la nostra i els metges improvisaven tractaments guaridors que podien fer perillar la vida de qualsevol persona sana, però les raons per les quals les epidèmies esporàdiques focalitzades en ciutats dispars es van convertir en pandèmies són molt similars a les que han desembocat la nostra Covid-19, la globalització.

L’expansió de les malalties infeccioses segueix un cicle que va des del nomadisme dels primers homes que portaven microbis d’un lloc a un altre, a les primeres ciutats que concentraven un nombre elevat de població en un mateix lloc facilitant així el contagi, fins a la domesticació d’animals cada cop més diversos que permetien el salt dels virus d’animals a homes i d’homes a animals. Però seria l’imperi romà del segle I dC que necessitava grans xarxes de comerç per satisfer les demandes cada cop més grans d’esclaus i de productes exòtics com ara les especies, el marfil o la seda el que crearia una societat interconnectada on per primera vegada una espurna a qualsevol lloc de l’imperi podia tenir efectes arreu del seu territori en pocs dies.

El que resulta interessant de tot això és que les pandèmies romanes tenien origen fora de les seves fronteres, la pesta antonina, per exemple, sembla tenir l’origen a l’Àfrica. Malgrat l’extensió de l’imperi, els vincles comercials d’aquest amb territoris exteriors a les seves fronteres no eren casuals sinó necessaris. Potser la visió contemporània excessivament eurocèntrica no ens fa conscients de la magnitud de la interconnexió entre continents. La dependència del comerç exterior feia que les xarxes del comerç romà s’allarguessin fins a Etiòpia al sud (marfil, especies, perles) i fins a l’Índia (especies, joies) i la Xina (seda) a l’est.

Si la pandèmia antonina va tenir condicions dramàtiques en les estructures imperials i en l’exèrcit, cal pensar que la plaga de Cebrià del segle III va ser molt pitjor. Aquesta nova pandèmia va allargar-se durant aproximadament quinze anys amb pics de contagis als hiverns i sembla que va arribar a la majoria de ciutats i pobles de l’imperi. Les conseqüències polítiques sembla que van ser força clares.  El caos i la por, sumat a una situació econòmica i territorial complicada, va suposar el que es coneix com a període d’anarquia imperial o crisi del segle III, en què l’imperi no va tenir una autoritat clara des de la mort de l’últim emperador de la dinastia Severa al 235 dC fins al nomenament de Dioclecià l’any 284 dC. Una altra de les conseqüències indirectes de la pandèmia va ser el reforçament del cristianisme que va guanyar adeptes fruit del pànic i la inestabilitat.

Tombes cristianes d’època romana. Font: pxhere.com

Molt pitjor va ser la pesta justiniana de l’any 541 dC que va afectar l’imperi durant més de dos segles i que probablement va matar a més de 50 milions de persones, aproximadament la meitat de la població total. Tot i que sovint coneixem a les tres plagues amb el nom de pesta, la primera sembla causada pel virus de la verola, la segona per l’èbola i la darrera pel que coneixem com a pesta negra, que afectaria més tard també a la població medieval i que era transmesa als homes per les rates i era un virus molt més agressiu. El declivi de la població que ja no es recuperaria fins molts segles més tard. Es parla que fins a l’època moderna no tornaria a haver-hi una ciutat tan gran com la Roma del segle II, que superava el milió d’habitants.

No s’ha de pensar tampoc que la fi de l’imperi romà es deu exclusivament a les pandèmies i els canvis climàtics, però segurament després del que s’ha exposat en aquestes línies la visió històrica del destí dels romans agafa un altre color. Les decisions humanes són importants per la gestió dels destins polítics i econòmics, però quan els ciments climàtics (i patològics) en el que les societats es fonamenten trontollen en el moment que més necessàries són, calen decisions valentes i radicalment transformadores. Tota societat es creu infinita però ni tan sols les condicions en les què han construït les seves dinàmiques econòmiques durant tota la seva llarga existència ho son.

La tempesta perfecta que van fer arribar les pandèmies romanes és gairebé idèntica al context contemporani. La Xina, que els darrers anys ha fet un especial esforç per situar-se al capdavant del comerç internacional i establir xarxes d’intercanvi arreu del món, ha sigut precisament l’agent que ha possibilitat portar el virus a gairebé tots els països del món en poques setmanes. Com hem vist, la Xina s’ha vist obligada a tancar-se precisament quan més necessita recuperar l’intercanvi de productes amb nacions d’arreu del món. És en bona part per això perquè el gegant asiàtic és el màxim interessat a ajudar a la resta del món a superar el virus com més aviat millor.

De Roma també n’extrèiem per descomptat una conclusió no menys important. El creixement i el progrés d’una societat no és sempre l’únic futur possible. Les grans ciutats desapareixen i les poblacions disminueixen i no tornen a la mateixa extensió fins a segles més tard. Ser valents és també entendre que potser cal deixar de créixer econòmicament, que potser cal decréixer, que hem d’establir mecanismes per reduir l’impacte dels virus perquè el clima no ens condicioni tant com a societat alhora que reduïm l’impacte humà com a agent perjudicial per a l’entorn. Les xarxes de transport i comerç potser hauran de deixar de dependre tant de viatges transnacionals i potser algun dia , perquè no, el món de milers d’avions diaris que coneixem avui pot acabar passant a la història i el consum alimentari torna a abastir-se principalment de productes nacionals. Per descomptat, pensar en futurs com aquests en un món tan globalitzat i interdependent resulta gairebé utòpic. També és cert que el futur és imprevisible, com ho era que visquéssim una pandèmia d’aquestes característiques al segle XXI, i el futur pot ser encara més inesperat. El que sí que és cert és que res tornarà a ser com abans i la sensació de què tot això ha escapat, en gran part, del control dels homes és compartida. La natura sovint ens sobrepassa però potser mai és tard per trobar la manera de coexistir amb ella, per buscar els mecanismes que evitin que es converteixi, una altra vegada, en el nostre pitjor adversari. Serem capaços?

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>