Todas las banderas. Las guerras ocultas del siglo XX (2018), publicada per l’editorial Pasado y Presente, és una interessant aproximació al tradicionalment considerat com el segle més violent de la història, amb les dues guerres mundials com a principals protagonistes. Amb la voluntat d’explicar les mentalitats polítiques i militars que definiren les disputes d’aquesta època, Juan Carlos Losada, l’autor, esquiva els dos grans conflictes mundials, així com les guerres civils (com l’espanyola de 1936-39) i fa un recorregut des de les lluites entre filipins i estatunidencs el 1899 fins a la segona guerra d’Iraq el 2003.

Un grup de soldats algerians durant la cruenta guerra que enfrontà la República Francesa amb el movimient independentista algerià (1954-1962). Font: Wikimedia Commons

Un grup de soldats algerians durant la cruenta guerra que enfrontà la República Francesa amb el movimient independentista algerià (1954-1962). Font: Wikimedia Commons

Aquests tempos no són casuals: l’autor, tot i que es centra en les guerres convencionals entre Estats, posa molt d’èmfasi en els conflictes d’una gran potència amb una de més petita, sent la guerra de guerrilles de l’última i  la lluita contra guerrillera del país més fort la clau de volta del conflicte. D’aquí que a través de l’experiència nord-americana en el primer i últim episodi bèl·lic puguem valorar l’evolució de la guerra en aquest llarg segle XX.

Juan Carlos Losada Málvarez, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona, té una gran experiència en el terreny de la història militar, havent escrit una ingent quantitat d’articles sobre el tema per a diferents medis i publicat un bon nombre de llibres, entre els quals podem destacar un De la Honda a los Drones. La guerra como motor de la historia (2014), un bon manual de divulgació sobre la humanitat i la seva infinita capacitat per autodestruir-se. Especialment destacats són els seus coneixements sobre el Segle d’Or Espanyol i el període franquista, a diferència de molts autors dedicats a l’estudi de la guerra, Juan Carlos Losada no glorifica l’exercici de les armes ni explica la seva evolució al marge de la societat que la pateix (aspecte prou rellevant en un temps que els feixismes creixen arreu).

El llibre es divideix formalment en tres parts: la primera narra alguns dels conflictes abans i després de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la segona parla sobre els xocs armats de la Guerra Freda (1945-1991) i la tercera relata les dues intervencions dels EUA a l’Àsia a la primera dècada del segle XXI. Deixant de banda les ben conegudes intervencions nazis, l’autor enfoca la primera part en conflictes menys coneguts protagonitzats per alguns dels participants en les guerres mundials: Turquia, Itàlia, el Japó i Rússia. Pel que fa a la segona, divideix les guerres per zones geogràfiques: Àsia Oriental, Orient Mitjà, Àfrica i Amèrica.

Un fet que distingeix aquesta obra d’altres divulgatives que podem trobar a les llibreries és la narració al llarg de totes les guerres d’un relat sobre la política i la ideologia de l’elit davant les masses socials, en cap cas passives (però si manipulables) i que ens suggereixen dues premisses bàsiques: l’existència d’una contínua lluita de classes (Karl Marx) i que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans (Carl Von Clausewitz). Presta a més una bona atenció a l’evolució militar tàctica, així com a la tecnològica (sovint no adaptades l’una amb l’altra) sense fer-se carregant (les gestes particulars d’un comandant de tancs queden, per exemple, fora de la narració).

Escena de la rendició de la guarnició otomana de Rodes als soldats italians durant la guerra Italo-turca (1911-1912), conflicte que va evidenciar la debilitat de l'imperi otomà. Font: Wikiwand

Escena de la rendició de la guarnició otomana de Rodes als soldats italians durant la guerra Italo-turca (1911-1912), conflicte que va evidenciar la debilitat de l’imperi otomà. Font: Wikiwand

És força interessant veure com ja a la guerra russa-japonesa de 1905, les armes defensives convertien en carnisseries tot assalt massiu de soldats a les trinxeres enemigues, una lliçó que la Gran Guerra encara no s’havia après i que es reproduiria fins i tot a conflictes tan llunyans com la Guerra del Chaco, entre Paraguai i Bolívia el 1932-35. Altres episodis bèl·lics com les guerres balcàniques de 1912-13 dibuixen perfectament les causes de la Primera Guerra Mundial, així com la lluita entre polonesos i soviètics el 1919-21 ens dóna una idea de les raons de Hitler i Stalin per a repartir-se Europa Oriental.

Ja en el període de la Guerra Freda, l’autor ens proporciona, entre molts altres, un recull de les diferents intervencions dels EUA a Amèrica Llatina en els darrers cent anys, així com la curiosa Guerra del Futbol entre Hondures i El Salvador el 1969; mereix una menció especial el seguiment, tot i que breu, de les guerres que va afrontar Etiòpia l’últim quart del segle XX. Els conflictes asiàtics, tot i que més coneguts pel lector especialitzat, inclouen alguns episodis força esclaridors com la guerra xinesa-vietnamita del 1979, on les autoritats del petit país asiàtic varen tornar a imposar-se a un enemic més nombrós i amb millors medis; o la guerra d’Iran-Iraq de 1980-88, on la gran capacitat armamentística de Sadam Hussein no estigué acompanyada d’una comandància militar qualificada (tots devien el seu càrrec a la lleialtat política) i d’una anàlisi exhaustiu de les possibles reaccions del govern revolucionari iranià, portant a vuit anys d’esgotadora guerra de trinxeres.

Però l’aspecte que acompanya tota la narració són les capacitats de l’Estat més fort (i normalment invasor) per a aïllar la població civil dels combatents irregulars: així trobem el nom del general espanyol Weyler, que a la guerra de Cuba es féu conegut per la creació dels primers camps de concentració per a civils, els quals, donada la falta de medis logístics necessaris, es convertiren en un lloc de fam i pestes. Les potències occidentals copiaren aquest model en les seves respectives guerres colonials, a vegades amb èxit (Malàisia pels britànics) o fracàs (Vietnam pels nord-americans). L’autor destaca la proposta de l’oficial francès d’origen tunisenc, David Galula, en el context de la Guerra d’Independència Algeriana (1954-62), de guanyar-se a la població civil per a allunyar-la dels grups guerrillers; proposta que seria ignorada en el context algerià, però que mig segle més tard sembla ser molt útil per l’expansionisme nord-americà.

Aquest militar espanyol, destacat a Cuba a finals del segle XIX, impulsà un model de camps de concentració per a civils que marcà tendencia. Font: Wikimedia Commons

Valeriano Weyler fou un militar espanyol destacat a Cuba a finals del segle XIX, impulsor d’un model de camps de concentració per a civils que marcà tendencia. Font: Wikimedia Commons

El punt més conflictiu del llibre el podem trobar en el fet que, tractant-se de conflictes amb dinàmiques socials i polítiques molt variades, resulta que certs capítols poden semblar massa simples i/o interpretades les seves causes i conseqüències de manera molt generalitzada. En part ho fa l’aplicació ininterrompuda d’un sol esquema: el nacionalisme és, generalment, la creació d’una elit governant per a aglutinar el seu territori i crear un mercat intern; un cop assegurat aquest mercat, s’entra en una fase imperialista, en la qual aquesta elit governant arrossega la seva població a conquerir països menys desenvolupats amb l’objectiu d’extreure matèries primeres. Esquema raonable, però difícilment aplicable a totes les situacions bèl·liques del segle XX.

Resulten particularment interessants les conclusions de l’autor, així com les seves prediccions de les futures guerres: a diferència de la majoria d’escriptors, Juan Carlos Losada defensa una visió positiva del segle XX en comparació amb centúries anteriors; no seria un segle més violent, la millora dels mitjans de comunicació universalitzaren el coneixement de les barbaritats que passaven a l’altra banda del món, però aquestes no varen ser més nombroses. De fet, des d’aquella llunyana guerra el 1899 a Filipines fins a la recent guerra a l’Iraq, la població s’ha conscienciat molt sobre els mals de la guerra i és més critica amb els règims que la promouen.

Prenent com a referència guerres com la d’Afganistan (iniciada el 2001), l’autor observa que en un futur el conflicte bèl·lic habitual serà el següent: un grup terrorista d’abast internacional té refugi segur en un Estat dèbil, un Estat fort ocupa un de més modest i realitza en el seu lloc feines policials per a desactivar aquests grups terroristes. És l’anomenada guerra asimètrica, en la qual, segons l’opinió de Juan Carlos Losada, l’aplicació de les teories contra guerrilleres del francés Galula amb les quals, millorant les condicions de vida de la població civil se l’aïllaria d’aquests grups terroristes, podrà donar la victòria a l’Estat fort. L’autor, però, tot i valorar un futur més pacífic, dubta que existeixin les condicions per a acabar a curt i mitjà termini amb les guerres.

En conclusió, és un llibre molt recomanable per a aquelles persones que, ja coneixent mínimament les guerres mundials i la Guerra Freda, vulguin aprofundir més en el segle XX i informar-se sobre conceptes tan rellevants com la dinàmica imperialista (i racista) europea a principis del segle, els diferents processos de descolonització al món (on el model Gandhi fou minoritari) i l’extrema hipocresia de la política internacional, fins i tot en moments d’alineació ideològica en els blocs soviètic i nord-americà. Tampoc és una obra que farà mal al lector més especialitzat, ja que la lectura de cada capítol és independent i prou instructiva en si mateixa.