Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

En commemoració del 850è aniversari de l’assassinat de Tomàs Becket, arquebisbe de Canterbury, l’editorial Anem va publicar a principis de l’any 2020, de la mà de Carles Sánchez, Una tragèdia pintada, un treball sobre la ràpida implementació de la veneració del màrtir principalment a la península Ibèrica i els diversos factors que hi contribuïren, donant èmfasi a l’estudi del cicle pictòric de Santa Maria de Terrassa dedicat a l’arquebisbe. Tanmateix aquesta obra no està escrita en clau de divulgació, sinó més aviat es tracta d’un estudi científic que, com molt bonament fa l’autor, requereix una contextualització històrica prèvia amb la intenció de fer entendre el culte a aquest màrtir.

L’autor ens introdueix a la vida de Tomàs de Becket per entendre com un arquebisbe acaba sent assassinat per quatre nobles que formaven part del cercle íntim del rei d’Anglaterra Enric II. Ens situa a mitjans del segle XII, quan Tomàs de Becket, després d’un període de formació, és nomenat arxidiaca de Canterbury, sota el govern de l’arquebisbe Teobald. Fou llavors quan despertà interès del rei Enric II, que el designà canceller l’any 1155. Posteriorment, l’any 1162, Enric II va lliurar la seu episcopal de Canterbury a Becket amb l’objectiu de tenir un suport incondicional per part de l’arquebisbe. Tanmateix, tal com diu l’autor, Tomàs de Becket va passar de ser un amic del rei i conseller fidel de la cort, a l’oposició absoluta. Aquest canvi en la seva relació fou degut al fet que Becket defensava la independència de l’Església anglesa de la corona. Aquest enfrontament va fer que Becket marxés de Canterbury sota la protecció del rei de França, Lluís VII, curiosament aquest també en disputa amb Enric II pels dominis del territori dels Plantegenet. Tal com fa l’autor, és interessant recordar com després del divorci de Lluís VII i Elionor d’Aquitània, aquesta va contraure matrimoni amb Enric II d’Anglaterra, i amb aquest enllaç s’unien també els territoris d’Anjou, Maine, Normandia i els regnes d’Anglaterra.

 Finalment Becket i el rei Enric II, van firmar la reconciliació de Fréteval i Becket va retornar a Canterbury. Tanmateix la relació amb el rei no va millorar, i poc després del seu retorn, el rei va pronunciar les paraules que van decretar el destí de Becket: “Quins miserables traïdors he alimentat i educat a casa meva, que deixen que el seu senyor sigui tractat amb aquest vergonyós menyspreu per part d’un clergue!”. Fou llavors quan els cavallers van seguir les paraules del rei, de la forma més literal, i aleshores van dirigir-se fins a l’abadia de Canterbury on van propinar cops a Tomàs Becket fins a assassinar-lo al transsepte de la catedral. Posteriorment, el rei Enric II va fer penitència pública davant la seva tomba, fet important per entendre la popularització del culte de Tomas Becket, sobretot als regnes de Castella i de Sicília, i al ducat de Saxònia, territoris on hi regnaven les filles del monarca.

L’autor ens presenta el context d’aquests luctuosos fets per tal d’entendre millor el tema representat en el conjunt pictòric de Santa Maria de Terrassa. Aquest fou descobert el 21 de setembre de l’any 1917, quan s’executaven unes obres de restauració i de neteja. Després de descriure el conjunt pictòric de forma exhaustiva, ens comenta com la interpretació d’aquesta representació per part dels contemporanis és possible gràcies a la gran quantitat de relats hagiogràfics de Becket, com per exemple els nombrosos textos de les Vitae que s’escrigueren, copiaren i difondrien, i també del gran nombre de testimonis visuals que hi hagué en el moment dels fets.

Seguidament, l’autor se centra en l’atribució de l’obra tradicionalment feta al mestre d’Espinelves, autor del frontal d’altar d’Espinelves, pel parentiu formal entre les dues obres. Aquest destaca el motiu floral de quatre pètals que apareix en les indumentàries de Crist i Becket, en el cicle de Terrassa, i en la Mare de Déu, Crist, els profetes i dels dos Mags, en el frontal d’altar d’Espinelves. El següent argument a favor d’aquesta autoria, és en relació amb l’ús de la colradura d’estany al cicle de Terrassa, un recurs usat en la pintura sobre taula i detectat en el frontal d’Espinelves. Un últim aspecte que dóna suport a aquesta atribució és la relació que hi havia entre la catedral de Vic i la comunitat de Terrassa, dos centres importants en la implantació de la reforma canonical impulsada a través de la congregació de Sant Ruf d’Avinyó. Finalment, l’autor comenta la datació de les pintures, que considera òptim pensar que fou entre la dècada de 1180 a 1190, molt condicionada per la datació del frontal d’Espinelves.

Vista exterior Santa Maria de Terrassa. Font: Wikimedia Commons

Tanmateix, com s’entén la representació d’aquests fets a la Seu d’Ègara i la ràpida extensió del culte a la península Ibèrica?

L’autor ens argumenta la resposta a partir de la presència a la comunitat egarenca, entre els anys 1158 i 1201, d’un escrivà i canonge anomenat Harvey, d’origen anglonormand, que va tenir un paper molt important dins la comunitat. Aquest, es creu que procedia de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, abadia que va assumir la tutela de la canònica catalana, l’any 1113, durant la reforma gregoriana. Es creu que aquest escrivà, mantenia vincles notables amb el món anglonormand, com per exemple amb el que seria el futur papa Adrià IV, quan aquest era abat de la congregació provençal.

No gens menys, la congregació i dotació de capelles a l’arquebisbe de Canterbury no fou casual solament a Terrassa, sinó que hi ha una nombrosa llista d’exemples dins del territori de la península Ibèrica.

Dins la corona d’Aragó, aquest nombrós augment de dotacions i congregacions s’expliquen a través de la forta relació que van tenir Ramon Berenguer IV amb el que fou abat de Sant Ruf d’Avinyó i posteriorment, papa Adrià IV, i també amb el rei Enric II d’Anglaterra. El papa Adrià IV, com abat va donar suport a Ramon Berenguer IV en la croada contra els sarraïns, que va culminar amb la recuperació de Tortosa, el 1148 i de Lleida, el 1149, i com a cap de l’Eslgèsia va donar un tracte de favor a Ramon Berenguer IV, com per exemple la concessió del privilegi Sacrosanta Romana, amb el qual el compte quedava sota protecció papal davant l’ascens del poder almohade al sud peninsular.

Amb el rei Enric II la seva relació fou a partir de què aquest es casés amb Elionor d’Aquitània, cosina de Peronella, aquesta última, esposa de Ramon Berenguer IV. Aquest enllaç va suposar uns vincles favorables sobretot per la corona d’Aragó, que mantenia una disputa amb el comte de Tolosa pel territori del Llenguadoc. Amb aquest context Enric II i Ramon Berenguer IV van segellar una aliança militar contra Tolosa. Un altre fet que demostra la seva relació fou que Ramon Berenguer IV en la seva mort posà els seus fills i el seu reialme sota la protecció del monarca anglès.

Dins el regne de Castella, l’arrelament del culte va directament relacionat amb l’enllaç del rei Alfons VIII de Castella amb la filla d’Enric II, Elionor Platagenet. Aquesta, motivada per demostrar que l’arquebisbe havia perdonat al seu pare va contribuir a la difusió del culte a través de la dotació de capelles, com la situada a la catedral de Toledo, o la representació del martiri en obres artístiques com el frontal d’altar de pedra de l’església de San Miquel de Almazán (ca. 1200) o el cercle pictòric de l’església de San Nicolás a la ciutat de Sòria. Contràriament al del regne de Castella, l’autor ens comenta com dins del regne de Lleó no sembla haver-hi documentació que demostri la promoció règia del culte, i en algunes dotacions de capelles s’atribueixen a la presència de canonges de procedència anglesa, com és en el cas de Salamanca.

Cicle pictòric del martiri de Tomàs Becket a Santa Maria de Terrassa. Font: Wikimedia Commons

Finalment, l’autor conclou aquest estudi comentant i recordant com les canòniques agustinianes i cistercenques foren un dels principals actors a l’hora de fer difusió del culte a Tomàs Becket, com ja hem pogut veure en els vincles entre Terrassa i Sant Ruf d’Avinyó i altres cases subjectes a l’abadia provençal. Alhora, les comunitats cistercenques tingueren un gran paper en l’expansió del culte a través dels textos litúrgics, un exemple en són els tretze manuscrits litúrgics que es conserven del monestir cistercenc d’Alcobaça, a Portugal, que corroboren el paper protagonista d’aquesta comunitat.

Tal com ens mostra l’autor al llarg de la lectura, les relacions que es forjaven, tant polítiques com eclesiàstiques, tenien diferents repercussions, en aquest cas dins del món artístic. El paper d’Enric II i de les seves filles, de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó i de les diferents comunitats cistercenques i agustinianes, tal com demostra exhaustivament l’autor, són fonamentals en la difusió i extensió del culte a Tomàs Becket, de la dotació de capelles i de la representació i celebració del seu martiri. El treball realitzat per Carles Sánchez en aquest llibre, ens mostra com les qüestions purament formals són simplement la punta de l’iceberg i com els agents externs són alhora igual d’importants en un estudi d’aquestes característiques. Així doncs qualsevol lector que tingui interès en el cicle pictòric de Santa Maria de Terrassa, o amb el culte a Tomàs Becket, podrà fer-ho d’una manera abasta i clara amb el llibre de Carles Sánchez, des d’entendre el tema que es representa, als agents socials i històrics que contribuïren a la seva representació en la Seu d’Ègara.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>