Aprofitant l’avinentesa d’aquest especial, conjuntament amb la secció permanent d’històries de l’esport en la qual escric sovint, avui m’agradaria acostar-vos la figura de Rosa Bonet, que va ser la pionera a Espanya d’un col·lectiu sempre en el punt de mira com és el dels àrbitres de futbol. Tasca que no professió, que s’envolta d’un món on les normes sembla que funcionen diferent, i la irracionalitat es confon a vegades amb la passió, cosa que fa que hi predominin i imperin determinades conductes tàcitament acceptades; per què clar, tot el que passa al camp es queda al camp i queda justificat…però qui rep sempre és el mateix.

I dintre d’aquest món on les regles i conductes són particulars, a Espanya, la dones mai han gaudit de presència ni d’un reconeixement a l’alçada dels homes. En aquest sentit, els termes dones, futbol i arbitratge casen relativament bé a molts països com França, Dinamarca, Alemanya, Noruega, però aquí costa molt de veure-hi aquesta relació. Un exemple il·lustratiu. Als camps de futbol (he sigut jugador, entrenador i àrbitre) encara sentim comentaris de sorpresa i perplexitat per part de pares i algunes mares quan una noia surt dels vestidors i xiularà als seus fills… però què farà de diferent, si es pot saber, si la tasca és la mateixa faci qui la faci? Ah, i compte quan cometi un error, escoltar la ofensa fàcil però no menys dura serà inevitable, i llavors veurem que les coses no han canviat gaire. I enmig de la desaprovació i els improperis que genera una acció del partit, es posaran al descobert pensaments d’una societat que potser segueix estancada en determinades èpoques. Sí, i avui dia això passa molt sovint.

Imaginem-nos doncs la situació a finals del setanta. Rosa Bonet volia arbitrar i es va topar amb la barrera del futbol espanyol i d’una societat que sortia d’una dictadura. Mil i una traves per evitar que pogués, al cap i a la fi, desenvolupar una tasca com la d’impartir justícia en un joc. Traves, dic, perquè tot i que les regles als anys setanta i vuitanta no impedien a les dones d’arbitrar, els directius i membres dels comitès van fer tot el possible per evitar-ho i l’animaven a desistir dient-li que l’insultarien, que la pegarien… i fins i tot que la violarien! Sembla que incomodava, i molt, que una noia de 16 anys volgués arbitrar partits de futbol. La societat espanyola dels setanta heretava unes directrius que havien definit i emmarcat els rols de gènere, aïllada de tot el que passava i canviava a la resta d’Europa o del món. Per això deia que el que encara sentim és propi d’altres èpoques, que tot sembla indicar que no estan del tot superades. Per tant, Bonet es va trobar amb traves socials molt rígides i traves burocràtiques subjectes a les socials per impedir o fer-la desistir que fos àrbitre. Què els hi feia més por: que fos subjecte de violència o que fos una dona?

L’estampa d’un camp de terra als vuitanta en un partit de regional amb els jugadors “suposadament” perjudicats agredint l’àrbitre era força habitual. És més, no em costa gens d’imaginar quan sol passar avui dia algun episodi lamentable amb la quantitat inimaginable de partits que se solen jugar cada cap de setmana (uns 20.000). Però la vocació, més que la voluntat de guanyar-se la vida d’això (que és una possibilitat molt baixa) no la va fer desistir i Rosa Bonet va anar vencent tots els inconvenients que la situació pogués comportar; fins que, ja entrats a l’any 1980, Rosa Bonet aconseguiria per fi el carnet d’àrbitre. Però, qui pensés que la lluita acabava aquí encara no sabia el que venia. Tots els àrbitres, quan comencen, van a poc a poc pujant de categories base per edats fins a xiular partits de futbol regional, passant pel futbol amateur, i potser, alguns pocs es troben amb la possibilitat remota de poder saltar al professionalisme.

Rosa Bonet va estavellar-se de nou amb el comitè d’àrbitres, quan després de portar uns quants anys arbitrant partits fins a juvenils (última categoria del futbol base), va voler fer un salt més i saltar al futbol amateur regional. Però una “suposada” normativa espanyola en base als estatuts que marcava la FIFA, impedia a les dones arbitrar més enllà  del futbol regional. Igualtat d’oportunitats en estat pur…

El cúmul de despropòsits va arribar quan Rosa Bonet va contactar amb la UEFA i amb la FIFA per tal de verificar i ratificar o no la suposada normativa, i per sorpresa, aquests organismes li van respondre que en cap cas existia un reglament que ho impedís. El comitè d’àrbitres espanyol, posat en evidència davant l’episodi, va eliminar la normativa a la meitat dels vuitanta i Rosa Bonet va poder estrenar-se com a àrbitre en categories regionals.

Per tant, ser la primera en aquest sentit va significar fer un pas important i desconegut. Ni va ser professional, ni va xiular a Primera Divisió, ni va acumular una xifra espectacular de partits com a col·legiada… però va ser la primera, i la que va fer el pas més difícil de tots. Ella reconeix que no era conscient d’aquesta fita, però la perspectiva al cap dels anys li ha fet adonar-se’n. Això, ha aplanat el camí per a les pròximes generacions de dones àrbitres, que cada cop han anat essent més i aconseguint fites més importants com la del professionalisme. Per posar alguns noms que ara són el mirall de moltes, María Luisa Villa i Raquel González van aconseguir professionalitzar-se en la primera dècada dels 2000, arribant a les màximes categories del futbol i del futbol sala, respectivament. I l’última que recull el testimoni, actualment, és Judit Romano, l’única àrbitre assistent a la Segona Divisió Espanyola. Encara estem lluny, però, d’altres països on el col·lectiu arbitral femení professional i amateur és més present; però, repetim, obrir el camí ha significat molt per a moltes noies que es volen iniciar en aquesta tasca, en un món arcaic i que es resisteix a canviar com és el del futbol, molt resistent i on les traves socials encara hi són molt presents.