El 28 de juliol de 1345, el convent de la Santa Creu de Nàpols estava ple a vessar de persones que volien dir l’últim adéu a una de les reines que més havia fet pel regne napolità. Sança de Mallorca havia arribat als últims dies de la seva vida i moria intitulada com a reina consort de Nàpols, infanta de Mallorca, reina de Jerusalem i Sicília als seixanta-un anys. Fou una dona estimada i adorada, tant pels framenors, altrament anomenats franciscans, com per tota mena de col·lectius religiosos o espirituals de signe pauperístic, és a dir, aquells ordes religiosos que es van dedicar en cos i ànima a tota una vida entregada a la pobresa, a deslliurar-se de tota mena de béns materials i al perfeccionament de l’esperit, posat a prova contínuament al món terrenal. Les despulles de la sobirana foren dipositades en un sarcòfag amb una doble imatge que exercia alhora una doble funció performativa al monestir de la Santa Creu, però avui dia aquesta peça artística roman desapareguda. Malgrat això, disposem d’algunes il·lustracions que Caroline Bruzelius, una historiadora americana, es va encarregar de copiar de les imatges que es conserven a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, unes imatges que es trobaven dins d’un àlbum de Seroux d’Agincourt (Tresserra i Castellano, A; 122; 2013).

El sepulcre és, sempre basant-nos en les imatges que apareixen a l’obra de Bruzelius titulada La pietre di Napoli: l’architettura religiosa nell’Italia angioina: 1266-1343, una tomba amb imatges ben diferents de la reina a cadascun dels seus laterals. En una de les cares es pot veure Sança representada com a reina, amb posat hieràtic, asseguda al seu tron, amb la corona, una túnica i un mantell lligat al pit amb un camafeu, una representació que li confereix una imatge de “Maestà”. A la seva mà dreta porta una esfera. Al seu voltant, s’hi agrupen deu figures de frares mendicants i deu de monges agenollades que miren la reina en senyal de veneració. Si observem ara l’altra cara del sepulcre, veurem que s’aprecia la figura de la reina, sempre al centre de la imatge, però vestida d’una forma molt diferent de l’anterior. Sança es va fer representar com a monja i mare protectora de les monges clarisses i els monjos franciscans. Hi ha una característica molt curiosa a destacar d’aquest lateral de la tomba i és que l’escena que veu l’espectador el transporta inevitablement a l’escena del Sant Sopar de Jesús i els apòstols, de manera que enlloc de veure Jesús al centre de l’escena, hi trobem la reina, mentre que els apòstols han estat substituïts per monges clarisses (Tresserra i Castellano, A; 122; 2013).

tomba-cara-reina

tomba-cara-monja

Les il·lustracions que Bruzelius va copiar de les representacions que es van fer de la tomba de Sança. A dalt un lateral de la sobirana representada com a reina, a baix l’altre lateral amb la sobirana representada com a monja i vestida de penitent. Imatges extretes de: Bruzelius, Caroline (2005) Le pietre di Napoli. L’arhitettura religiosa nell’Italia angioina, 1266-1343, Roma: Viella. p. 170

Aquesta tomba aporta una gran quantitat d’informació sobre la vida que va dur la reina Sança: la seva política vers els ordes mendicants, les seves tasques fundacionals de monestirs a Nàpols, les seves accions de poder exercides al costat del seu espòs i, sobretot, que és segurament el que més s’ha destacat de la seva biografia, tant la seva forma de relacionar-se amb Déu com la seva profunda espiritualitat i devoció.

Per una banda, fou una dona pietosa, justa i extremadament devota que va acabar erigint-se com una veritable mare protectora dels ordes mendicants (especialment de les clarisses, que és la branca femenina dels franciscans; el seu nom es deu a Santa Clara, germana de Sant Francesc d’Assís i fundadora de l’orde). Per altra banda, el seu vessant polític i el paper que va jugar al regne napolità juntament amb el rei Robert I d’Anjou porten a considerar-la com una gran governadora, que aconsella i col·labora en les diverses accions de govern estatals; exerceix de mitjancera entre diversos conflictes, presideix el consell de regència i executa les darreres voluntats testamentàries del seu marit (Jornet-Benito, N; 2013; 146). Al llarg d’aquest article, també hem cregut necessari analitzar el rol que va tenir en el camp de la teologia i, especialment, en els debats teològics a l’entorn de la pobresa espiritual que s’estaven discutint a l’Europa de la primera meitat del segle XIV, un moment extremadament delicat per l’orde franciscà, com veurem més endavant.

Una jove amb una consciència espiritual molt marcada

La futura reina de Nàpols, Jerusalem i Sicília va néixer probablement a Montpeller el 1286 i fou filla de Jaume II i Esclarmonda de Foix i, per tant, néta per part de pare de Jaume I el Conqueridor. El 1300, la tenim documentada a Mallorca per rebre una sòlida formació intel·lectual. Aquesta formació -que ja de ben joveneta fou netament marcada per influències franciscanes gràcies a les doctrines d’Arnau de Vilanova i del mestre Ramón Llull-, que va ser el primer puntal sobre el qual recolzaria el pensament i la devoció. Aquest sentit espiritual, que tant va caracteritzar la seva personalitat, es veuria reflectit en la major part d’accions que Sança duria a terme els anys posteriors (G, Musto, R; 1985; 181).

Però no només s’hauria de destacar la formació acadèmica que també va rebre dels dos filòsofs i teòlegs més importants de la Corona d’Aragó, sinó que en el si de la seva pròpia família havia existit una relació molt estreta amb l’orde dels framenors. Sança va tenir cinc germans; Jaume, que fou el primogènit i per tant era l’hereu del Regne de Mallorca però renuncià a tot això i abraçà la vida i l’ideal franciscà; Sanç, que va ser el futur rei entre 1311-1325; Ferran, que fou príncep consort i sobirà de Morea. Isabel, que va ser l’esposa del primer prosista en llengua castellana l’infant Don Juan Manuel; i, finalment, Felip que es va dedicar a la vida eclesiàstica freqüentant nombrosos cercles d’espirituals franciscans i exercí el paper de regència del Regne durant la minoria d’edat de Jaume III.

talla-en-marbre-de-sanca-al-sepulcre-de-robert-i

Talla En marbre de la reina Sança que actualment es troba al sepulcre del seu espòs Robert I, darrera l’Altar Major del convent de Santa Clara (1343-1344). Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 33

Com es pot veure, Sança tenia nombrosos parents que d’alguna forma o altra estaven estretament lligats amb els ordes mendicants, especialment els franciscans. De fet, ella mateixa, en una carta datada del 25 de juliol de 1334 i dirigida al Capítol general de l’orde franciscà reunit a Assís, es va presentar com aquella mare que volia ser pels framenors. Era plenament conscient que se sentia molt vinculada a ells, no solament per simpatitzar amb l’espiritualisme franciscà, sinó que a més va fonamentar el paper que volia exercir sobre ells en l’aspecte genealògic. Per tal que el lector pugui comprendre-ho de forma més clara, Sança justificava el llinatge que tenia la seva família i el seu parentiu per erigir-se la protectora de l’orde al Regne de Nàpols. La carta la tenim transcrita gràcies a la historiadora Núria Jornet-Benito:

Heu de saber que el senyor em va fer néixer en aquest món de tal estirp i prosàpia que va ser la meva senyora i mare, Esclarmunda, reina de Mallorca de santa memòria, filla del benaurat pare sant Francesc. Va voler també la majestat divina que jo fos germana de Fr. Jaume de Mallorca, que essent primogènit, renuncià a la corona per amor de Crist i es va fer fill de Sant Francesc, entrant a la seva religió. Va fer també l’altíssima clemència que jo fos del llinatge de la benaurada Isabel, reina d’Hongria, germana de la meva àvia, la mare del meu senyor i pare, el rei D. Jaume de Mallorca. Va fer també la divina majestat que jo tingués com a senyor i marit a Robert, rei de Jerusalem i Sicília, singular devot de Sant Francesc, fill de la reina Maria d’Hongria, la meva senyora, que va ser mare també de sant Lluís, que renuncià a aquests regnes i es va fer framenor. Carta 25 de juliol 1334 (Jornet-Benito, N; 2013; 134).

sarga-dels-dos-esposos-adorant-la-creu-monestir-de-santa-croce-di-palazzo

El matrimoni regi agenollat davant la creu en una de les sarges que decorava una capella del monestir de Santa Croce di Palazzo (1345). Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 46

Aquesta quantitat d’arguments genealògics a favor de la sobirana coincideixen perfectament amb les relacions de la casa reial de Mallorca i els ordes mendicants. Els propis pares de Sança havien tingut estrets lligams amb els franciscans, i havien conegut les doctrines de Pere Olivi i Arnau de Vilanova, alhora que va tenir dos germans molt vinculats amb el moviment, fins a tal punt que un, com hem vist anteriorment, renuncià a la corona i es dedicà fervorosament a l’estil de vida framenor.

Robert d’Anjou, el futur rei de Nàpols intitulat com a Robert I, va enviudar de la seva primera esposa, Violant d’Aragó, el 1302. A l’estiu de 1304, ja s’estava concertant el matrimoni amb Sança quan aquesta tenia aleshores uns divuit anys. Els autors i historiadors que han estudiat i investigat la biografia de Sança no han pogut precisar on s’efectuà aquest matrimoni. Gabriel Alomar afirma que es va celebrar a Colliure el 19 de setembre de 1304 (Alomar, Esteve, G; 1976; 11), Ronald G. Musto diu que es va realitzar a Provença i que fou un matrimoni de conveniència de la casa d’Anjou contra la casa reial d’Aragó (G, Musto, R 1985; 185) i, finalment, Mario Gaglione proposa Nàpols com a lloc on se celebraren les noces (Gaglione, M; 2004; 30). A partir d’aquesta unió matrimonial Sança de Mallorca es convertiria en reina consort de Nàpols i les notícies que tenim sobre ella durant aquest període són escasses, fins el 3 d’agost de 1309 quan a Avinyó adquiriria, gràcies al papa Climent V, els títols nominals de reina de Jerusalem i de Sicília. A la sobirana se li obrien nous horitzons a la Península Itàlica, on desenvoluparà un paper fonamental als territoris napolitans.

Infanta de Mallorca i reina consort de Nàpols (1304-1343)

Després de ser intitulats reis de Jerusalem i de Sicília, la parella es trasllada definitivament a Nàpols per establir-hi la seva cort. La propera notícia que tenim de Sança és del 1312, quan demana al Papat l’autorització per conviure amb dues monges clarisses “in hospitio sue”, és a dir, amb ella a la cort, cosa que la seva pròpia mare, Esclarmonda, havia fet anteriorment. La parella reial, com podem veure, era perfectament conscient de la connexió genealògica que representaven per la devoció franciscana i mendicant. No només era la casa de Mallorca la que en el passat havia tingut vinculacions estretes amb els moviments mendicants i espirituals de signe pauperístic, sinó que, a més, la casa angevina, de la qual procedia el rei Robert, també havia estat lligada amb la tradició franciscana. Robert descendia de Sant Lluís (que havia sigut conegut com Lluís IX), rei de França, per línia paterna i de Santa Isabel d’Hongria per línia materna. Cal destacar també que el propi germà de Robert, el bisbe de Tolosa, anomenat Lluís, va mantenir una constant relació a través de cartes amb Pere Olivi i participà en les idees franciscanes (Jornet-Benito; N; 2013; 133). Robert mai va qüestionar les accions religioses i polítiques que Sança va dur a terme en relació als franciscans i clarisses, ja que fins i tot ell semblava tenir simpatia per aquests ordes mendicants. D’aquesta manera, doncs, aquesta devoció espiritual que es respirava a la cort napolitana durant el regnat de Sança i Robert es va plasmar de forma molt clara en les seves accions de govern entre les quals la promoció reial i el patronatge artístic van tenir un pes fonamental fins a la mort del rei el 1343.

La propera notícia que tenim de Sança és una altra carta enviada al papa Joan XXII del pontificat d’Avinyó, entre 1316-1317 aproximadament, en què li demanava permís per divorciar-se de Robert i poder entrar així en un convent. Ronald G. Musto explica que els historiadors han posat sobre la taula dues explicacions per entendre la conducta de la reina: la primera, és la que defensen Caggese i Frede, la possibilitat que Sança fos físicament estèril, cosa que justificaria que amb Robert no hagués tingut mai fills; l’altra explicació de la demanda de divorci es fonamentaria en el coneixement que la reina tenia de la relació del rei amb una amant anomenada Cantelma Cantelmo que fou vídua de Bertrand d’Artois, governador de Nàpols que morí l’any 1305 (G, Musto, Ronald; 1985; 186).

Sigui quina sigui l’explicació per aquesta decisió, el cert és que el matrimoni no tingué descendència directa i l’única línia de successió possible i per tant l’hereva al tron reial era la que havia fructificat del matrimoni anterior de Robert amb Violant d’Hongria. El fet que Robert enviudés de Violant abans de les noces amb Sança no va impedir que aquesta tingués cura dels fills que Robert havia tingut amb la reina hongaresa. Ans al contrari, ja que la reina mallorquina va tenir cura primer dels dos fills petits de Robert, que foren Carles, el primogènit, duc de Calàbria i per tant l’hereu al tron napolità, i Lluís, el segon, infant de Nàpols, que morí el 1310 a l’edat de nou anys. També ho féu amb les nétes del rei Robert, ja que el futur rei Carles va morir el 1328 i deixà orfes a Joana i Maria. Sança tindria cura de preparar el govern de Joana I quan encara era menor d’edat, i presidí el Consell de regència fins el 1343, el mateix any en què moriria el rei Robert I.

biblia-de-nicolau-dalife-la-genealogia-dels-anjou-a-napols

Pàgina de la Bíblia miniada de Nicolau d’Alif, obra de Cristòfor Orimina (1340) que es troba a la Biblioteca del Seminari de Malinas. Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 47.

En matèria de govern i política Sança es destacà sobretot per la seva habilitat administrativa, d’organització i gestió del patrimoni reial així com també del paper que exercí com a mediadora en diversos afers i, sobretot, en diplomàcia. Aquests dots administratius els assenyala molt clarament Mario Gaglione, qui afirma que alguns documents confirmen les capacitats administratives de la sobirana i la seva competència jurídica. El 1335, a jutjar per alguna notícia documental, la reina podria haver estat exercint de control administratiu del regne de Nàpols, i el 1338 el rei Robert li va encarregar la reforma de l’ofici del Mestre Racional, que corresponia a una espècie de tribunal de comptes. La reina no solament es va ocupar de reformar el funcionament d’aquest ofici, sinó també d’examinar personalment els funcionaris substituint-los o expulsant-los quan considerava que no feien correctament les seves tasques. La ordenació que va fer en aquesta precisa matèria d’organització pot ser considerada, segons Gaglione, com una de les primeres normatives en matèria arxivística (Gaglione, M; 2004; 37-38). En la matèria diplomàtica, a la qual ens hem referit anteriorment, Sança també exercí com a mediadora en alguns conflictes entre el rei i diversos senyors feudals. El 1341, Sança va ser encarregada pel rei Robert, amb l’ajuda d’una comissió especial, a obligar els barons a prestar el servei feudal i retre els comptes a la règia cúria que encara quedaven pendents de l’any anterior. Fou aquest afer el que el rei encarregà resoldre personalment a la seva esposa, segurament perquè ja coneixia les seves habilitats diplomàtiques i mediadores. En definitiva, segons el que diuen les fonts i els documents, podem veure la reina Sança al costat del seu marit treballant en bé del regne napolità, encarregant-se personalment de qüestions administratives i organitzatives de les finances, de l’arxiu i dels diversos afers d’estat que podien suposar una amenaça per a l’estabilitat de Nàpols.

Fou una dona culta, que coneixia de primera mà la política del regne, alertada de tot el que succeïa i sempre amb propostes negociadores, reformadores o mediadores a la taula. Aquestes qualitats han fet que s’hagi parlat de Sança com una de les “dones excel·lents”, és a dir, dones assenyalades per la “sapientia, bonitas, potentia” que en determinades situacions intervenen, participen i són escoltades, ja sigui en matèria política d’estat o concilis religiosos discutint qüestions de fe (Jornet-Benito; N; 2013; 136). La seva forta personalitat, juntament amb la seva devoció i espiritualitat, és el que caracteritza tota la política que fa al llarg del seu regnat a Nàpols. La cort reial, amb Sança i Robert, esdevé un paradigma de cort culta on les arts adquireixen un paper preponderant. Són nombroses les notícies que tenim d’artistes, arquitectes i autors literaris movent-se a la cort napolitana durant aquest període i fins i tot la mateixa reina gaudia llegint les obres dels autors més famosos del segle XIV: Bocaccio i Petrarca. Per altra banda, la cort angevina de Nàpols fou també un focus artístic i sobretot pictòric de gran importància, però no fou el millor, ja que no podia igualar-se a les ciutats de  Florència o Siena en aquest segle. Artistes com Giotto, Cavallini, Simone Martini o Tino de Camaino van deixar petjada en nombroses obres artístiques que la pròpia reina patrocinà com una veritable mecenes cultural i que han pervingut fins els nostres dies (Alomar, Esteve, G; 1976; 16).

En aquest article s’ha resseguit una de les vessants, potser menys conegudes, de la reina Sança. Parlem de “menys conegudes” perquè la majoria d’autors i historiadors s’han centrat sobretot en el rol espiritual que va exercir al costat de franciscans, clarisses, fraticelli i altres col·lectius espirituals que vivien moments difícils. Hem vist a la Sança política, la que aconsella, la que governa al costat del seu marit, la diplomàtica i la mediadora en diversos afers d’estat. La seva figura com a reina napolitana no fou menys representativa que la del seu espòs i tot ens fa pensar que la parella reial governava colze a colze en benefici del regne, obrant amb justícia, serenor i bon enteniment. Aquesta sens dubte fou una etapa en la vida de la reina que es consolidà amb els anys, i encara havia de fer moltes més coses que traspassarien fronteres, crearia horitzons i configuraria un futur en el qual ella, a través de les seves obres, voldria deixar un testimoni difícil d’esborrar en la Història.

 

Per saber-ne més...

Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 5-36.

Bruzelius, Caroline (2005) Le pietre di Napoli. L’architettura religiosa nell’Italia angioina, 1266-1343, Roma: Viella.

Castellano i Tresserra, A (2013) “La reina Elisenda de Montcada i el monestir de Pedralbes”, dins de Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI). Universitat de Barcelona: IRCVM (Institut de Recerca en Cultures Medievals), pp. 108-130.

Gaglione, Mario (2004) “Sancia d’Aragona-Majorca. Da regina di Sicilia e Gerusalemme a monaca di Santa Croce” dins de: Archivio per la storia delle donne, I, p. 27-54.

Jornet-Benito, Núria (2013) “Sança de Mallorca, reina de Nàpols: la fundació monàstica en un projecte de consciència geneaològica i espiritualitat franciscana” dins de Redes femeninas de promoción espiritual en los Reinos Peninsulares (s. XIII-XVI). Universitat de Barcelona: IRCVM (Institut de Recerca en Cultures Medievals), pp. 131-146.

Musto, Ronald, G (1985) “Queen Sancia of Naples (1286-1245) ans the Spiritual Franciscans”, Women od the Medieval World. Essays in honor of John H. Mundy, J. Kirshner, S. F. Wemple (eds.), Oxford: Blackwell, p. 179-214.