En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, poc conegut, resulta molt significatiu per entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Lligams que vénen d’antic…

El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços entre els mercaders i nobles d’una i altra banda del mar. En aquell temps, l’illa es trobava dividida en 4 estats sobirans nascuts de la descomposició del poder bizantí i que s’anomenaren “Jutjats”. D’entre aquests, només el Jutjat d’Arborea havia aconseguit mantenir la seva plena independència, ja que la resta havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova.

Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els judikes (sobirans) arboresos s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant, així, una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i estableix un pacte feudal amb el rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment, els pals vermells de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

Un pacte winwin per a les dues parts

El rerefons d’aquest acord fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II (1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i abandonés la seva guerra contra el regne de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea, Hug II, sobre el seu Jutjat i els territoris enllà d’aquest a canvi de l’ajuda militar de la seva mainada i el seu jurament de fidelitat.

El pacte era convenient per a les dues bandes. Per a la Corona d’Aragó controlar Sardenya suposava disposar d’un punt estratègic en els conflictes mediterranis, ports on fer escala en les rutes cap a Orient i recursos com el gra, que podria apaivagar les fams que patia Barcelona, així com jaciment argentífers, sal i corall. A més, la conquesta del territori permetia repartir noves terres entre els membres de la noblesa. Per als Arborea, la corona catalano-aragonesa era una poderós protector a l’ombra del qual era possible realitzar el somni d’unificar tota l’illa.

La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)

La llarga i sagnant guerra de Sardenya serà un joc de forces que no es decanta fins a la batalla de Seddori (1409)

De la sintonia al recel…

El mateix any 1323 l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa a l’illa. El 1326 els pisans són derrotats definitivament i cedeixen totes les possessions que tenien a l’illa als catalano-aragonesos. Per la seva banda, el sobirà arborès sotmet les famílies italianes que s’havien revoltat al nord. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra…

A mesura que va conquerint territoris, el sobirà de la Corona d’Aragó els va repartint en feus entre els seus nobles, imposant una organització institucional a imatge i semblança del Principat. Fins llavors a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com l’europeu, fet pel qual aquests canvis no agradaren gens a la població sarda. A banda, la conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la corona catalano-aragonesa (1353) preocupa al nou sobirà arborès, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya.

Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any, quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei de la Corona d’Aragó, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en el setge de l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control de l’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.

A partir de la seva presa, l’Alguer – juntament amb Càller – serà el cap de pont de la conquesta catalano-aragonesa de Sardenya.

Sang, pesta i xantatges

L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pels nous barons feudals, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada.

Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà capturat i empresonat a Barcelona en saber-se que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.

En els darrers anys la reivindicació del passat medieval a Sardenya s’ha vist reflectida en esdeveniments de reconstrucció històrica.

L’últim desafiament d’Arborea

Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra.

Desatenent l’amenaça del rei de la Corona d’Aragó Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Seddori, 1409. Una victòria amb gust amarg

Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols es preparen per a l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit ben preparat i organitzat, mentrestant Guillem III baixa des d’Oristany amb una host més nombrosa però força heterogènia, formada per sards, francesos, genovesos i llombards. El 30 de juny de 1409 es produeix la batalla, prop de la vila de Seddori. Després d’unes hores de lluita, Martí el Jove esberla l’exèrcit d’Arborea i el derrota, massacrant-ne una part. Guillem III aconsegueix escapar, però les víctimes en el seu bàndol es compten a milers.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.

Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns anys al nord de l’illa. Sota la Corona d’Aragó, s’imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros.

Després d’aquesta batalla, Arborea perd el seu territori històric i queda tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Seddori el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Seddori i l’entregaren al príncep, que hauria esgotat les seves darreres forces per “excés d’amor”. La mort sense descendents de Martí l’Humà, un any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent – per bé o per mal – al Compromís de Casp (1412).

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller, on fou enterrat

 

Per saber-ne més...

Carbonell, J; Manconi, F. (coords.) (1984) Els catalans a Sardenya. Milà: Amilcare Pizzi

Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau

Farinelli, M. (2014) Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex