Sobre la militarització dels cossos policials, i com revertir la tendència - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[Fotografia de portada: Membres del Grup Especial d’Intervenció (GEI) dels Mossos d’Esquadra. Font: Mossos d’Esquadra. Generalitat de Catalunya – Flickr]

El dia 11 de setembre de 2001 vàrem ser testimonis d’un canvi de paradigma en els fonaments de la llibertat i la seguretat com la coneixíem. Des de la caiguda del mur de Berlín que ningú imaginava una guerra contra un enemic capaç de subvertir el sistema democràtic-liberal. I encara menys que aquest no fos quelcom extern, d’un altre país, sinó intern. Una subversió interna, organitzada i formada dins de les fronteres del mateix sistema que pretenen destruir.

Això no és quelcom nou, hi ha precedents al respecte, sobre tendències policials de caràcter militarista o militar per tal d’escalar en el grau de contundència. Alguns exemple són: el cas dels cossos policials nord-americans durant la Llei Seca (1920-1933), on es van dotadir d’armament militar per combatre als traficants; i sense oblidar el cas dels cossos policials de les democràcies liberals després de la Segona Guerra Mundial, on s’havia de fer front no a un enemic extern, sinó a un enemic intern capaç de subvertir l’ordre vigent, els comunistes; i per últim, un fet que sobretot afecta Amèrica del Nord i Amèrica Central: la coneguda com a Guerra de les Drogues, contra els càrtels que creaven, o intentaven crear zones de no-llei dins dels Estats.

Actualment, l’enemic intern són els grups radicals, els quals, a través del terrorisme, pretenen subvertir aquest ordre social vigent. Però això va més enllà d’un enemic que comet atemptats i ja està, perquè actualment les faccions terroristes no es formen a milers de kilòmetres, vénen a atemptar, i marxen de nou. Aquesta visió quasi folklòrica ja, dels camps de formació de terroristes al nord d’Àfrica o a Kandahar, Afganistan, s’ha de donar per superada, perquè aquests “camps” de formació poden estar a dos blocs de pisos més enllà d’on nosaltres vivim. I aquí és on sorgeix la tendència actual de la militarització dels cossos policials.

L’atac terrorista a les Torres Bessones, l’onze de setembre de 2001 marcà un punt d’inflexió en els models policials. Font: 9/11 Photos – Flickr

Hi ha la mateixa mentalitat que hi ha hagut sempre sobre això: unes possibles cèl·lules dorments i uns possibles llops solitaris que un dia decideixen, sense que ningú més ho sàpiga, actuar i cometre un atemptat, o iniciar una revolta. Digueu-li subversió comunista, subversió islamista, subversió mafiosa, etc. Sempre hi ha hagut uns mateixos patrons al respecte segons en quin moment posem la lupa.

Si analitzem alguns patrons actuals sobre ús contundent de la força policial, que tenen el seu origen en l’última etapa de la Guerra Freda quan hi ha la Guerra a les Drogues, succeeixen fets com els disturbis a Los Angeles entre les comunitats asiàtiques i afroamericanes, per un problema de control territorial dels comerços locals. Un efecte de desplaçament acaba generant tal tensió social que acaba generant disturbis a gran escala. I la contundència policial que va venir després, amb la participació inclosa de la Guàrdia Nacional com a resposta a aquests, encara va empantanar més el debat sobre ordre públic.

El fet de vincular-se l’ordre social a la contundència policial, feia que es prengués als estaments militars i la seva experiència com un fet referencial. Sense poder oblidar el fet que molts policies havien servit a diferents guerres, o a la guerra de Vietnam, o a la guerra de Corea, o a la Guerra del Golf. Cal fer especial menció en això, perquè s’extrapola arreu del món uns paradigmes d’un país que ha estat contínuament en guerra, i amb una retòrica bèl·lica. I que no fou fins que tots van tenir un enemic comú, el terrorista islamista, el que connectaria i extrapolaria de nou el model nordamericà aquí. Amb la mateixa retòrica, finalitat i forma de fer. Això va provocar que com que la subversió islamista no entenia de fronteres, ni hi entén, es podia adoptar un model únic per permetre la cooperació policial més fàcilment.

Militaritzar els carrers era quelcom a evitar, perquè no és democràtic que les Forces Armades estiguin fora dels aquarteraments en temps de pau, i encara que hi hagués, i estigui havent-hi, aquesta guerra total contra el radicalisme i el fonamentalisme, no es podia percebre que realment afectés els barris i països occidentals. Això va obrir la porta a què agències civils governamentals, com la NSA nord-americana tinguessin capacitat, gràcies a la llei PATRIOT (2001), d’interferir trucades a l’atzar, o poguessin revisar les xarxes socials al respecte. S’obria la porta a què la policia anés més enllà també, i s’integrés en els paradigmes de la Defensa Nacional.

Fotografia de la Guerra de Corea (1951-53). La intervenció militar dels EUA arreu del món, constant, ha anat impregnant de bel·licisme les seves forces policials. Aquest model s’ha anat estenent per tot el món, especialment després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001. Font: Korean War in Pictures, 1951-53 – Flickr

Canvis en l’armament, en la tecnologia emprada, noves lleis de seguretat ciutadana que fixaven nous límits de la llibertat individual i col·lectiva, noves salvaguardes per intervenir allà on fos, en qualsevol moment, sota el paradigma de la prevenció i la guerra preventiva. Els governs nacionals, ja fossin democràcies plenes o sistemes de democràcies en consolidació, o directament règims constitucionals i dictadures, sota aquestes noves competències arribaven on no podien arribar, i no haguessin pogut arribar mai en temps que no fossin excepcionals. Poden convertir així el fet excepcional, en quotidià.

Això té com a conseqüència una clara tendència negativa a la desproporció policial en l’ús de la força. Un fet que podem veure a vegades arreu quan hi ha manifestacions i protestes socials, o activitats de reivindicació ciutadana. Aquí caldria diferenciar a països com Espanya, o els d’Europa de l’Est, membres de l’antic Pacte de Varsòvia, on la contundència policial és fruit d’una cultura institucional repressiva en el sentit de l’ordre, o correcció conductual. I no hi ha tant una percepció del policia-ciutadà que podem tenir a França, Alemanya, Regne Unit, Irlanda, Estats Units… sinó més aviat un funcionariat percebut com la part visible de l’Estat en el nostre dia a dia.

A més, el canvi en aquests estats ha sigut com un “efecte retorn”. Eren estats que controlaven tots els aspectes possibles de la vida pública, i ja tenien eines intrusives cap a la seva ciutadania. En períodes de transició democràtica i consolidació d’aquestes va haver-hi un relaxament de les mesures policials militaristes, i de nou amb els nous paradigmes de la seguretat preventiva, aquests han tornat per altres vies. El rol de la tecnologia ha fet que no es percebi com tan intrusiu el desenvolupament del marc de seguretat ciutadana com que no es pot veure o percebre, però en canvi podríem dir que han anat més enllà.

Així doncs, tenim dues tendències. La dels països democràtics amb models policials o de polítiques d’ordre públic amb tradició democràtica i institucional demòcrata-liberal que han patit un enduriment en les mesures, i la dels països en transició democràtica, o amb valors democràtics no-consolidats on hi ha hagut un retorn a un punt de partida per altres mitjans. Però totes dues han coincidit en la tendència actual de voler militaritzar els cossos policials en lloc de crear noves unitats militars, o directament crear un cos específic a part amb unes competències i funcions concretes.

I això també repercuteix en la percepció ciutadana al respecte, perquè cada cop dista més en aquesta allò que un ciutadà espera que sigui el cos policial que vetlli per ell, i el que acaba essent: generant descontentament, deslegitimació, malestar… i això repetit moltes vegades, acaba generant desencant i frustració social. Que s’acaba convertint en protestes contra l’anomenada violència policial, que generen disturbis, i que en l’àmbit generacional acaben provocant un efecte desconnexió: “aquesta policia no la sento com a pròpia”.

Sobre la retòrica emprada respecte a l’ordre públic també és un assumpte que cal incidir-hi, perquè cada vegada guarda més semblances amb la retòrica castrense, tant des de les institucions, com des dels mateixos cossos policials. Això també genera cert rebuig social, i també és conseqüència de l’onada militarista en la qual ens trobem actualment. El fet que la policia empri termes militars tàctics, quan la seva funció no correspon a aquestes coses en la quotidianitat, converteix de nou l’excepcionalitat en normalitat.Termes com executar, execució, alliberament, missió, nivell tàctic, unitat… entre altres.

Sobre com revertim aquesta tendència, la resposta no és descaminar els passos fets, perquè les amenaces i riscs de fa uns anys ja no són els actuals. Però sí que és cert que l’existència d’aquests nous adversaris i riscs no han de ser sinònim d’una ferotge opacitat per salvaguardar la integritat de res. Això sí que s’entén en situacions excepcionals, i s’accepta socialment en aquestes, però si estem d’acord que s’han normalitzat aquestes excepcionalitats, normalitzem també fets com la transparència, el rendiment de comptes, el control parlamentari o la revisió legislativa, entre altres.

Imatge de la Bereitschfaftspolizei, la policia antidisturbis alemanya, durant una manifestació de 2011. Font: Wikimedia Commons

Ens trobem en un moment on és necessari canviar el model policial actual per tal de preservar el millor d’aquest, abans de totes les desviacions en nom de la seguretat preventiva que hi ha hagut. No es tracta tant doncs, d’esmenar situacions puntuals, com han fet alguns països, com el fet que els policies no portin armament pesant a la via pública, no hi hagi presència de policies amb proteccions d’antiavalot pels carrers si no hi ha avalots (doncs tan sols generen hostilitat ambiental), etc.

Es tracta de fer un salt endavant per recuperar les bondats del model de seguretat i eliminar tots els excedents que han esdevingut inútils, però que se segueixen conservant pel manteniment d’una certa situació de força institucional.

Si els riscs i les amenaces han canviat, la percepció de seguretat i el que les generava també. Així doncs, és lògic acceptar que també ha de canviar allò que la garanteix, que és la funció policial.

5 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x