La formació del SOE

Format el 1940 en estricte secret per ordre del llavors Primer Ministre del Regne Unit Winston Churchill, l’Special Operations Executive (SOE) fou un servei secret britànic dedicat a realitzar actes de sabotatge i operacions encobertes arreu de l’Europa ocupada per l’exèrcit Alemany, així com també a seleccionar, formar i equipar els futurs agents, que podien ser britànics o d’altres punts del continent (en el cas de la resistència txeca o noruega es van instruir diversos dels seus membres). Una de les obsessions dels caps del SOE era que els diferents membres de l’organització dedicats a les tasques de camp poguessin passar com a civils autòctons del lloc de l’operació, cosa que implicava un coneixement impol·lut de la llengua i els costums, així com del vestuari. Així doncs, es formaren grups d’agents secrets encarregats de donar suport tant als grups de resistència locals com a les diferents forces d’operacions especials, principalment als Royal Marines Comandos i l’Special Air Service. També podien executar accions d’espionatge i actuar com a guerra de guerrilles.

La data oficial de fundació del SOE és el 19 de juliol de 1940, quan feia 10 mesos que Anglaterra havia declarat la guerra a Alemanya, moment en el qual Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França ja es trobaven sota la influència —o sota el control directe— del III Reich. Tot i així, ja al març de 1938, esperonat per l’annexió d’Àustria a l’Alemanya Nazi, l’Almirall Hugh Sinclair, com a cap del SIS (o MI6), havia contactat amb un oficial de l’exèrcit, el Major L.D. Grand, per iniciar una nova organització de serveis secrets que s’anomenà Section D (“secció D”) i que hauria de propulsar ofensives secretes. Per fer-ho s’havien de perfeccionar diversos mètodes que podien anar des de l’agitació laboral a maneres de fer pujar la inflació en territori enemic; en resum, qualsevol mena de sabotatge que servís per debilitar l’enemic.

Igualment, el propi govern britànic, també arran de l’Anschluss, començà a intuir el perill al qual podia estar sotmès a causa de l’expansionisme Nazi. Per aquest motiu decidí investigar l’ús de la propaganda en l’esforç bèl·lic contactant amb Sir Campbell Stuart (qui més tard esdevindria  director del diari The Times), expert en comunicacions, que s’encarregà de la secció CS, ubicada dins de la Secció D, que tenia la seva base a Electra House, coneguda com a S.O1.

En aquest context, en el qual es temia per la integritat del Regne Unit, Winston Churchill va reunir un consell de guerra extraordinari format pels caps de l’Estat Major que arribà a la conclusió que una forma efectiva d’aturar la maquinaria de guerra Nazi seria fomentar revoltes i accions subversives als territoris ocupats. Aquest gabinet va elaborar un projecte d’organització dedicada a coordinar tota aquesta tasca subversiva i sabotejadora, que va dur a la signatura de l’ordre de creació del SOE el 19 de juliol del 1940.

Hugh Dalton, ministre d'Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial

Hugh Dalton, ministre d’Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial

Hugh Dalton, ministre d’economia per la guerra, que va justificar que romangués independent d’altres serveis militars per treballar en secret i sense interferències externes emmirallant-se en el Sinn Fein, es posava al capdavant del SOE creant el que ell considerava cinquenes columnes que havien de suscitar el caos a l’Europa ocupada. Dalton va comptar amb el seu propi servei d’informació comandat pel Major Norton, amic personal de Churchill i va ocupar el càrrec fins al 1942, quan va ser rellevat per Lord Selborne.

Sota control del SOE, Churchill va reunir els dos serveis ja existents per l’anomenada guerra irregular; El Military Intelligence Research (MIR), depenent del Departament de Guerra, amb l’objectiu de desenvolupar armament i la Section D abans referida, que estava formada per tres subseccions, la S.O1 (electra House, propaganda negra), la S.O2 (sabotatge) i la S.O3 (investigació). Aquestes organitzacions doten l’Special Operations Executive de llur Estat major, primers comandaments militars, bases per la doctrina, entrenament, equipament, armament i experiència en operacions clandestines.

F.T. Davies, encarregat de la Secció D fou designat per a l’entrenament dels futurs agents i el Major George Taylor organitzà tant les primeres seccions estrangeres com les operacions inicials. Al seu torn, el Coronel Colin Gubbins (MIR), serà l’encarregat de les seccions d’operacions a la Europa oriental durant les primeres passes del SOE tot i que a finals de novembre del 1940 serà nomenat director d’operacions amb comandament a totes les seccions estrangeres (Country Sections) encarregades d’organitzar la tasca pròpia del SOE a cadascun dels territoris ocupats. La següent taula exposa les Country Sections de les que disposà el SOE a Europa:

3. Taula country sections

El Quarter General es va ubicar a Londres, al número 64 de Baker Street, no obstant, per tal d’organitzar millor la seva logística, a partir de 1944, les diferents Country Sections passen a formar part de 3 directoris en funció del territori on actuaven. Des de Londres (London Group) es controlarien les accions a l’Europa Occidental, Alemanya i Escandinàvia, el Mediterranean Operations Directorate, amb seu a El Caire, s’encarregaria de les operacions al mediterrani occidental, Itàlia, els Balcans i l’Europa Central i el GSI(k), amb seu primer Meerut i posteriorment a Ceylon, actuaria a Orient, est d’Àsia, Àfrica, Austràlia, a més de servir com oficina d’enllaç amb la Unió Soviètica i els Estats Units.

Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia

Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia

Però perquè s’escull Gubbins com a cap de les Country Sections? De natural pulcre, intel·ligent i audaç parlava fluidament francès, alemany, japonès i rudiments de Rus. Tenia experiència militar en un batalló d’artilleria durant la Primera Guerra Mundial i al 1939 inicià la revisió de les normes d’actuació que imposava el ministeri de defensa als soldats destinats al front, que considerà massa formals. Buscava arguments per defensar que en el context creat per Alemanya als territoris ocupats s’havia de desenvolupar una guerrilla amb uns mètodes menys ortodoxos. Prenia com a exemple un fet que va viure a Dublín al 1919 en el marc de la Guerra d’Independència d’Irlanda on era destinat com a major; L’èxit de les incursions armades dels homes de Michael Collins que en comptes d’anar uniformats anaven vestits de civil.

Per exposar les seves idees redacta The art of Guerrilla Warfare i “Partisan Leaders” Handbook, als quals es suma How to use high explosives de l’expert en explosius del MIR Sir Millis Jefferis. Gubbins exposava els principis generals de la guerra de guerrilles posant sempre l’accent en el factor sorpresa, agrupar els soldats entorn dels punts dèbils de l’enemic, moure’s en grups reduïts per propiciar atacs ràpids i un replegament igualment veloç i àgil, la importància de la mobilitat (tractar de no residir durant molt temps a la mateixa casa o barri), etc. Al seu torn, Jefferis explicava com sabotejar i fer explotar de la manera més eficient possible tot tipus d’elements: motors i eixos de vehicles, pistons de locomotores, caixes de comunicacions telefòniques, subestacions elèctriques…

Malgrat la utilitat aparent, el SOE, no comptà amb el beneplàcit de tota l’administració britànica, doncs sectors de l’exèrcit s’hi oposaren des d’una òptica en certa manera fins i tot lobbista. Fou el cas d’alts rangs de la RAF, que es mostraren reticents a enviar avions a sobrevolar les línies enemigues per transportar agents del SOE (que eren llançats en paracaigudes) als diferents camps d’operació. Consideraven que era un risc massa gran per a l’aviació. Igualment, veterans tant de Whitehall (Centre de l’administració del govern britànic) com de l’exercit, mostraren certa por vers les activitats que podia desenvolupar el SOE arribant a considerar els seus agents com a no legítims i més quan els identificaven amb un perfil individualista que podia posar en risc les operacions. També, s’acusà al SOE de voler duu a terme una tasca poc cavallerosa i poc decent, que a més es trobava sota l’empara del Ministeri d’Economia de Guerra, al qual Churchill va anomenar com a resposta als crítics “El ministeri de la guerra bruta”.

Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war

Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war

Reclutament i entrenament

Com ja s’ha esmentat, el SOE era una organització secreta, per tant, no es podia reclutar ningú mitjançant anuncis. Tot i així, l’executiva britànica permetia als caps del SOE estar atents a l’activitat de qualsevol persona potencialment apta pel servei ja fos un membre de l’exèrcit o bé un civil.

Quan els oficials de reclutament advertien un potencial agent (tan a través del contacte d’un altre membre del SOE com a través de la filtració d’un servei militar) el contacte en qüestió rebia una carta emplaçant-lo a una reunió, que solia tenir lloc a una habitació reconvertida en despatx del Londinenc hotel Victoria. En aquesta reunió, on l’oficial de reclutament ja disposava d’un informe complert de l’aspirant a agent, aquest posava a prova els coneixement en geografia i llengua del territori on hauria d’operar  l’entrevistat, que havia de ser quasi bé de nivell nadiu així com llur opinió al voltant de la ocupació Nazi. També es posava especial interès en les tasques que realitzava com a civil, com era la seva família… a grans trets es tractava de fer aflorar qualsevol informació que permetés traçar un perfil per determinar si el candidat era òptim pel SOE.

L'agent Jacqueline Nearne recreant l'entrenament d'agents al Film School for Danger (1947). Font: SOE: Churchill's secret agents

L’agent Jacqueline Nearne recreant l’entrenament d’agents al Film School for Danger (1947). Font: “SOE: Churchill’s secret agents”

Les entrevistes duraven al voltant de 20 minuts i es tenia molt en compte l’aspecte físic del candidat, doncs es volia que el subjecte fos el més semblant al tipus prototípic del lloc on operar. No obstant, algunes excepcions podien tornar-se avantatges com en el cas de Francis Cammaerts. Aquest agent destinat a França, de cabell ros i 1,95 metres d’alçada no s’adequava al prototip de francès. Malgrat tot, s’adonà que a causa del seu imponent físic quan es trobava davant d’un soldat alemany sí s’estava ben dret i amb cara de pomes agres, per exemple en el control dins d’un vagó de tren, sovint el soldat passava de llarg cercant normalment personatges amb un físic més aviat jueu. Això era important, ja que l’agent podia ser de qualsevol nacionalitat mentre complís els paràmetres indicats. Normalment, si el futur agent seria capaç de passar com a autòcton es determinava ja en la primera entrevista, malgrat que podia decidir-se en diverses. Cal remarcar que les persones amb possibilitats de ser reclutades eren emplaçades a l’entrevista seguint diverses tretes com per exemple l’emprada amb Violette Szabo, que creia que se la citava per a tractar al voltant de la seva pensió de viudetat.

L’habilitat essencial que havia de tenir un futurible agent del SOE era Passing Skills, és a dir, la capacitat de passar desapercebut allà on fos enviat. Per això era molt important el coneixement profund de la llengua del lloc on s’havia d’actuar a banda d’una coneixença relativament amplia dels costums i normes socials del territori en qüestió, motiu pel qual la quantitat de possibles agents fou més o menys limitada.

Bona part dels que complien el perfil no pertanyien a l’exercit sinó que provenien de sectors civils: La banca, les assegurances, el comerç de compra-venda, la borsa, educació, periodisme… és a dir, del sector serveis i no pas de la indústria o la manufactura, quelcom a tenir en compte negativament tenint present que aquestes persones havien de sabotejar, entre d’altres, equipament industrial.

Majoritàriament provenien de classes mitjanes o mitjanes altes en tant que a l’època eren les que més fàcil tenien l’accés a una educació superior i a les llengües estrangeres així com la possibilitat d’haver viatjat, aspectes bàsics atenent a les exigències del personal de reclutament. De tota manera, agents com Violet Szabo o Andrée Borrell provenien d’un context obrer. Tampoc es feien distincions de religió, filiació política, raça, edat, estat civil o procedència a l’hora d’escollir agents. La tònica imperant era de pragmatisme absolut, havent-ne també d’homosexuals.

D’aquí rauen les acusacions d’amateurisme fetes contra el SOE pels caps de l’MI6, que van comportant l’aplicació d’un entrenament exprés (només disposava d’uns 10 mesos i segons les necessitats podia ser molt menor) malgrat que molt intens i a consciència. L’entrenament es feia en diferents cases de camp distribuïdes per diversos indrets de l’interior del Regne Unit, on hi residien tant els futurs agents com els formadors i cada secció del SOE n’ocupava diverses en funció de les necessitats del seu entrenament específic.

La primera part de l’entrenament, que es feia a les cases de camp situades a Wanborough Manor (Special Training Schools), consistia en exercicis de fitness, en especial rutes que es feien corrent, rudiments en lectura de mapes, iniciació al codi Morse i una introducció al tir amb pistoles i subfusells. Fet això, s’entrenava els futurs agents en tècniques de comando.

Els aspirants a agents que passaven aquestes proves preliminars eren enviats quatre setmanes a Escòcia, a la zona d’Arisaig, a les escoles de Grup A, on rebien entrenament paramilitar, aprenien a fer servir explosius i eren formats en l’ús de l’armament més popular o més utilitzat a la zona on havien de ser destinats. Se’ls ensenyava a muntar, netejar i carregar les armes així com a disparar en situacions diverses: de nit, de dia, en moviment, quiets o després de sortejar obstacles. A més, en aquesta segona fase d’entrenament els instructors desenvolupen la tècnica del Silent Killing (matar silenciosament) barrejant tècniques de Ju-jitsu i karate.

Acabada la segona fase, els agents en formació eren enviats a les escoles de Grup B com la ubicada a Beaulieu, on es practicava el salt en paracaigudes i rebien formació específica en relació al seu destí. Se’ls exposava l’organització dels cossos policials, la seva relació amb les forces d’ocupació Nazis, les formes més útils de passar els seus controls i com actuar en cas d’interrogatori. De cara a donar la màxima versemblança a aquest aspecte de l’entrenament, els instructors (que sovint solien ser agents amb experiència en missions) recreaven interrogatoris com els que els futurs agents podrien trobar-se, disfressant-se de membres de la Gestapo o la Abwehr (servei d’intel·ligència alemany) i despertant els alumnes en plena nit, arribant fins al punt de colpejar-los. També van existir altres formacions específiques com la necessària per a esdevenir operador de ràdio o aquelles relacionades amb la propaganda negra, emprada per desmoralitzar l’enemic i posicionar la població civil en la seva contra mitjançant informació falsa o exagerada.

Agents del SOE entrenant amb paracaigudes.

Agents del SOE entrenant amb paracaigudes. Font: Pinterest

Per finalitzar l’entrenament existien les Finnishing School. Allà, l’agent era dotat d’un nom en clau i una història personal com a coartada. Per posar-los a prova  i comprovar si estaven preparats i també amb la intenció de duu els agents al límit, se’ls conduïa a alguna de les poblacions de la zona de Beaulieu on durant 48 o 72 hores els instructors recreaven tot tipus d’accions que s’haurien de realitzar en la missió real com contactar amb un altre agent fent valer la coartada, establir amb discreció un espai per transmetre missatges per ràdio, etc. També es recreaven possibles situacions de perill que poguessin esdevenir mentre es realitzaven els sabotatges com per exemple ser descoberts per l’enemic.

Finalment, el SOE comptava amb un equip d’experts en cirurgia plàstica que podien afegir als agents, entre d’altres, cicatrius falses emprant Culloden, una substància semblant a la cera ja que era molt important lligar l’aspecte físic a les històries de coartada i al lloc d’activitat. Per això, eren comuns els tintats de cabell i els canvis de pentinats segons les diferents modes. Igualment s’ha de destacar un aspecte cabdal en l’entrenament: Homes i dones eren entrenats sense distinció emprant els mateixos mètodes. L’única diferencia és que les dones no solien rebre entrenament específic en l’ús d’explosius malgrat rebre’n la formació bàsica. Per qüestions de Passing Skills abans esmentades, normalment, eren formades en radio-transmissions.

 

Per saber-ne més...

  • CROWDY, Terry. SOE: Churchill’s Secret Agents. Shire Publications Ltd. Oxford, 2016
  • FOOT, M.R.D. SOE: The Especial Operations Executive 1940-46. British Broadcasting Corporation. Londres, 1984.
  • MACKENZIE, W.J.M. The Secret History of SOE: The Special Operations Executive 1940-1945. Ermin’s Press. Londres, 2002.
  • NEVILLE, Wylie (Editor). The Politics and Strategy of Clandestine War: Special Operations Executive, 1940-1946. Routledge Taylor & Francis Group. Abingdon, 2012.
  • PATTINSON, Juliette. Behind enemy Lines: Gender, passing and the Special Operations Executive, 1940-1946. Manchester University Press. Manchester, 2011.
  • SEAMAN, Mark (Editor). Special Operations Executive: A new instrument of war. Routledge Taylor & Francis Group. Abingdon, 2006.