Tal dia com avui de l'any 1978 es ratificava la Constitució Espanyola. Aquest document, conegut com la carta magna, ha estat la peça jurídica de més pes dels darrers 40 anys a Espanya. Però com es va arribar a plantejar i resoldre? I què va suposar?

[caption id="attachment_3550" align="alignleft" width="250"]constitucion_espanola_de_1978 Facsímil de la Constitució, versió original de 1978. Es poden apreciar varis elements com la preminència de la figura del rei així com l'àguila de San Juan franquista. Font: Wikipedia[/caption]

Per respondre a aquestes preguntes és necessari remetre'ns al context de l'època. Després de la mort de Franco el 1975, el franquisme es trobava en hores baixes, però no tenia la intenció de plegar les veles i marxar. Va ser la lluita antifranquista la que va propiciar el procés de Transició: hi havia esquerdes evidents en el sistema que contribuïen a posar les bases de quelcom diferent. Això era a principalment causa de la tasca duta a terme des les forces de tot l'espectre antifranquista. Des d'un punt de vista nacional cada cop més aguditzat, amb actors en joc com la ETA. I acompanyats essencialment d'un context socioeconòmic cada cop més magre que portà a multiplicar els ja nombrosos conflictes laborals, els quals es van haver de polititzar en no poder resoldre's en la lògica del règim. Altres actors com els GRAPO doncs, també en serien protagonistes.

A mesura que passaven els mesos els franquistes cada cop es van fer més seva l'expressió de "hacemos el cambio o nos lo hacen." Durant aquest període, com també a posteriori, no es deturà la repressió; prova d'això són els coneguts Fets de Vitòria, entre molts d'altres. Això ens indica que la situació de violència i conflicte estava augmentant de forma exponencial. A més, es constituïa La Platajunta, espai de les mateixes característiques que l'Assemblea de Catalunya, però a nivell espanyol, la qual s'havia consolidat com espai d'acció unitari entre totes les forces reformistes de caire espanyol i que intentaria incidir en el futur procés de canvi cap a una democràcia representativa. Després de descartar una reforma des de dalt de Fraga i la continuïtat del franquisme amb Arias Navarro, el rei va escollir Adolfo Suárez, un falangista que no era del sector reformista, perquè redactés un projecte llei que posés les bases d'una reforma política. Un petit parèntesi. Per entendre més bé la relació entre els màxims mandataris del moment Joan Carles I, Adolfo Suárez, Torcuato, Arias Navarro, Fraga, etc., així com els esdeveniment i accions d'aquells anys podeu consultar Els orígens catalans del Partit Popular (II) i Relacions de poder, Forces Armades i la Corona entorn al 23-F:

Fontana ens dóna un magnífic resum de com es va procedir i quina era la seva essència. "Cal entendre que el projecte de llei de reforma no significava cap ruptura amb la legalitat franquista, ja que es presentava com una nova "ley fundamental", que oferia un sistema per reformar-les totes. El problema era que, abans de sotmetre'l a referèndum havia de passar primer pel Consejo Nacional del Movimiento i després per les Corts franquistes." És interessant recordar les peripècies que es van fer per facilitar la seva aprovació, com enviar a Panamà i Cuba, una setmana abans que es votés, els senadors que havien d'oposar-s'hi. Finalment doncs, va tirar endavant, tot i que UGT i CCOO, entre d'altres organitzacions, van pressionar amb accions i mobilitzacions. El govern va superar aquestes resistències i va convocar un referèndum el 1976 que aconseguí una participació del 77,7% i un 94,1% de vots afirmatius a tirar endavant el projecte llei. Després de recórrer aquesta via, la seva ratificació es produí el 6 de desembre de 1978 amb una participació del 67% de la població i el 88% del vot favorable.

[caption id="attachment_3549" align="aligncenter" width="600"]rc78 Resultats del referèndum sobre la Constitució el 6 de desembre de 1978. Una comparativa entre els resultats generals a Espanya a i segons regions. Font: Navarraconficencial.com[/caption]

Una barreja entre l'acceptació per una part de la població de les propostes del règim, una altra part que tenia el desig de poder començar a canviar coses com abans millor, la por a una nova guerra civil, la incapacitat de trencar amb el règim per part de les forces antifranquistes i l'acord final de moltes d'aquestes forces (des dels seus mandataris per suposat), les quals després es coneixerien com les reformistes, per avalar el si la reforma, són les claus per entendre aquest resultat tan aclaparador. Sols les forces més esquerranoses i nacionalistes, conegudes també com a rupturistes, per una banda, i el búnquer franquista representat per la falange per l'altra, es van situar en posicions contràries durant aquest procés. Així doncs, aquest encarrilament podria consistir més en una correlació de febleses que en una correlació de forces. Assolirien la centralitat i l'hegemonia del procés de la transició espanyola les forces més moderades del franquisme i l'antifranquisme.

[caption id="attachment_3552" align="alignleft" width="276"]eglyaxryys5kuec_94262_6188_1-276x395 Portada del llibre La Traïció dels líders de Xirinacs. Un dels grans referents de l'antifranquisme, que va ser dels primers a criticar el paper dels polítics post-franquistes duran el procés de transició.[/caption]

Són moltes les conseqüències que es deriven d'aquest procés del 1976 al 1978 i de l'aprovació final de la Constitució Espanyola. L'inici d'un procés que acabaria per no liquidar el règim anterior, sinó transformar-lo. Es produí el que s'anomenà la traïció dels líders, ja que no només es van ajornar els objectius plantejats per part de les organitzacions antifranquistes com el PCE o el PSOE, sinó que s'hi va acabar renunciant. Prova d'això és la legalització del PCE a canvi d'acceptar la unitat de la pàtria, la bandera bicolor i la monarquia (tracte segellat en un despatx, més que per la militància). En podríem anomenar però, moltes altres. Els 82 morts per violència policial del 1975 al 1982, els Pactes de la Moncloa per part del sindicats, el maltracte a les nacionalitats perifèriques i la potenciació del nacionalisme espanyol, la manca de reconeixement en termes de memòria històrica, i un llarg etcètera que arriba fins a l'actualitat.

Recordem avui, doncs, què és el que celebrem. L'Estat i tots elements constitutius que hi pivoten, com a resultat d'aquest procés, han utilitzat aquest dia per recordar tota la significació i importància que té per ells la Constitució Espanyola. És molt interessant veure com a l'igual que avui, el 6 de desembre de cada any des de 1979, també es produeixen un altre tipus de vindicacions paral·lelament. El rebuig a la Constitució espanyola i tot el que aquesta va suposar per part de persones, col·lectius, entitats, partits polítics, ajuntaments, etc. Això és imprescindible tenir-ho present per avaluar també l'estat de salut de la constitució i el règim vigent, els quals no es troben en escac, però sí en entredit.

constitucion-1978

La Constitució Espanyola. Què estem (o no) celebrant?

Tal dia com avui de l’any 1978 es ratificava la Constitució Espanyola. Aquest document, conegut com la carta magna, ha estat la peça jurídica de més pes dels darrers 40 anys a Espanya. Però com es va arribar a plantejar i resoldre? I què va suposar? Per respondre a aquestes preguntes és necessari remetre’ns al […]

pelea-en-el-congreso

Relacions de poder, Forces Armades i la Corona entorn al 23-F

Un nou projecte La relació entre el Rei Joan Carles I i Adolfo Suárez constitueix un dels punts bàsics d’aquest article, ja que segons tots els autors consultats i el material publicat fins l’actualitat, el monarca jugarà una influència decisiva sobre el president Suárez des de que li entregarà la seva confiança després de la […]