Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Una terra sense amo

El recent col·lapse de l’Estat afganès en mans de les milícies talibà, tot i haver rebut el suport dels EUA durant pràcticament vint anys, ha contribuït una vegada més a popularitzar aquest país com “el cementiri dels imperis”. En el màxim del seu poder, el 1841 les tropes britàniques cediren Kabul (la capital afganesa) als mal preparats rebels i poc després foren massacrades quan intentaven fugir a l’Índia; més recentment, el 1989 l’exercit soviètic es replegà davant la pressió de la insurgència, sense haver perdut mai una batalla. Que passa perquè els grans imperis mundials caiguin a l’Afganistan? Que té d’especial aquest país? En aquest article donaré algunes claus sobre la particular idiosincràsia nacional, parant especial atenció a la seva formació com a Estat.

Com molts altres indrets de l’Àsia Central, el que avui coneixem com Afganistan estava caracteritzat per ciutats estratègicament col·locades a la vora de les grans rutes comercials que travessaven Àsia d’est a oest (la coneguda Ruta de la seda), que vivien bàsicament d’allotjar els viatgers o de la compravenda dels productes que hi arribaven. Kabul a l’est, Kandahar al sud, Herat a l’oest i Balkh al nord, han estat des de l’edat mitjana generalment les ciutats més fortes.

Durant bona part del segle XVI el poder polític a l’Afganistan estava molt atomitzat i cap de les quatre grans ciutats compartien un sobirà. Elaboració de l’autor

Sobre les àmplies extensions de terreny que envoltaven les urbs, les seves autoritats tenien un control difús, especialment pel que fa a les comunitats pastorals. Dos pobles de parla indoirànica dominaven demogràficament les ciutats i els seus hinterlands: els tadjiks (o perses) al nord, i els paixtus al sud. Els hazara es concentraren a les muntanyes del centre del país, a l’Edat Moderna lluny de qualsevol centre urbà políticament rellevant; i a les estepes del sud, que avui fan frontera amb Pakistan i l’Iran, els balutxis eren el grup més fort.

En aquell moment els regnes centreasiàtics estaven envoltats per dos grans imperis multinacionals, liderats per elits d’ascendència turca i administrats seguint el model tradicional persa. El de l’Índia era conegut com el mogol, la capital del qual es trobava a Delhi, amb una població de quasi 100 milions de persones, era un dels principals emporis comercials del món; per la seva banda la Pèrsia safaví, des d’Esfahan i Tabriz, i amb una població de menys de 10 milions d’habitants, compartia amb els estats centreasiàtics la protecció de les rutes caravaneres. 

Al territori de l’actual Afganistan hi conviuen pobles ben diferents: a la dreta trobem els paixtus, dominants a les ciutats del sud i de confessió sunnita; mentre a l’esquerra veiem els hazara, xiïtes que habiten el muntanyós centre del país. Font: Viquipèdia

Les primeres invasions de l’Edat Moderna

La mort del rei de Kabul el 1585 i la presa d’aquesta ciutat pels indis ens pot servir com a data que marca l’inici de la intromissió d’imperis estrangers a la zona, quan les elits urbanes i els seus aliats-vassalls de la perifèria perderen capacitat d’influència exterior. Mentre a Balkh i altres ciutats del nord s’implantava un govern aristocràtic uzbek d’arrel turca, no com els seus vassalls tadjiks; l’imperialisme dels perses occidentals retingué el control d’Herat, així com els indis ho feren amb Kabul, sent Kandahar una peça en disputa entre Pèrsia i l’Índia.

Els paixtus, grup majoritari del sud del país i que també era conegut a l’època com afganesos, no acceptaren fàcilment la imposició del nou ordre imperial en el qual perdien influencia política i sobre tot control sobre els beneficis del tràfic caravaner. L’emperador indi Akbar (1542-1605), que desconfiava de la lleialtat tants dels afganesos que vivien al subcontinent com d’aquells que acabava de sotmetre a l’àrea de Kabul, confiava que el seu nombrós exèrcit i la seva potent artilleria serien suficient per a mantenir-los dòcils i allunyats de les principals rutes comercials que passaven per les muntanyes de l’Hindu Kush cap a l’oest.

 Fou un dels pocs cops que Akbar infravalorà els seus adversaris: tribus paixtus descontentes prengueren passos estratègics com el de Khyber i convertiren la vall del Swat en un continu camp de batalla. No desitjant perjudicar els interessos dels seus mercaders, Akbar envià onades de soldats i fins i tot establí aliances amb cabdills hazara, però quan una tribu era derrotada, al cap de poc temps sorgien nous esclats de revolta. La rodalia de Kabul no fou pacificada ni els camins assegurats fins que el seu fill Jahangir no va arribar al poder, amb una política més amistosa cap als líders paixtu.

Després d’anys de guerra entre els imperis veïns, l’Afganistan es convertiria en un gran territori fronterer. En general les relacions van ser amistoses pel bé del tràfic comercial, amb breus conflictes pel control de riques ciutats com Kandahar. Elaboració de l’autor.

Kandahar, la ciutat que tots dos imperis cobejaven i que havien disputat per les armes, a començaments del segle XVIII es trobava fermament sota control persa, els quals a més tenien la rica ciutat d’Herat. Els subordinats del xa persa a la regió, creient que podrien gestionar Kandahar sense la necessitat de la tribu paixtu dels Ghilzai, retallaren l’assignació que se’ls hi donava en concepte de “protecció” de les rutes comercials; ben aviat el sud de l’Afganistan es revoltà, i cabdills tant del poble paixtu com el balutxi, marxaren contra els seus antics amos.

Acostumats a una perifèria tranquil·la, el sistema militar persa s’ensorrà ben aviat davant els pobrament armats rebels i, davant una atònita “comunitat internacional”, la mateixa capital imperial fou saquejada (1722). Les conseqüències colpejarien durant anys la regió: sorgí a Pèrsia un líder militar, Nader Xa (1688-1747), el qual derrotà els rebels Ghilzai i, amb la voluntat de consolidar el seu poder personal, atacà amb èxit l’Índia. Poc després la inestabilitat política enfonsaria tant l’Iran com el subcontinent indi.

Neix l’imperi afganès

Al final d’aquestes dècades de guerra, la tribu que havia sortit més ben parada era la dels paixtus Durrani, la qual havia estat durant molt de temps una eficient col·laboradora de l’imperi persa a Herat. Ahmad Xa (1723-1777), el líder d’aquests afganesos, havia participat en les nombroses expedicions militars de Nader Xa i obtingut a l’Índia un tresor considerable amb el qual, mort el seu patró iranià, podia comprar la lleialtat de la resta de tribus de la regió.

Influït per la cultura aristocràtica persa, Ahmad Xa pretengué intitular-se com a hereu imperial d’aquests; però des de la seva seu a Kandahar comprengué que la seva influència es limitava a les bel·licoses tribus paixtus i que, tret d’un conflicte sagnant, poc podia esperar de l’Orient Mitjà. Els caps tribals reunits en assemblea el confirmaren com a xa de l’Afganistan (“terra dels afganesos/paixtus”), caracteritzada la seva dinastia per la possessió del diamant Koh-i Nur (“muntanya de la llum”).

Ahmad Xa Durrani fou el primer emperador dels afganesos si bé, els seus dominis, incorporaren uzbeks, hazara, tadjiks o panjabis. Font: Viquipèdia

Dècades d’inestabilitat política havien malmès les rutes comercials que creuaven els joves dominis d’Afganistan per la qual cosa, a fi de disposar d’efectiu per a garantir el seu nou imperi, Ahmad Xa hagué de continuar fent ràtzies als territoris dels antics imperis d’Iran i l’Índia. Fou en aquest darrer indret, a la batalla de Panipat (1761), que el líder paixtu incorporà als seus dominis el que avui coneixem com Pakistan.

 Afganistan, el primer imperi modern de la regió liderat per elits locals i que posava, per primera vegada en segles, les ciutats de Kabul, Kandahar, Balkh i Herat sota la mateixa autoritat, ben aviat hauria de caure en una precipitada decadència. Tot i que el sistema imitava l’etiqueta i la complexa burocràcia persa, les problemàtiques lleis de successió al tron (molt igualitàries) i la gran autonomia de l’aristocràcia dirigent paixtu, feren desaparèixer en poques generacions el gran imperi d’Ahmad Xa.

Des de la capital imperial a Kabul, els següents sobirans no pogueren atraure els cabdills balutxis, hazara o uzbek, com tampoc sotmeteren a les disperses confederacions tribals del camp. A començaments del segle XIX, perderen tota la influència a l’Iran i foren expulsats del subcontinent indi, quedant l’imperi reduït a les quatre ciutats de l’interior. Quan els primers europeus arribaren a la regió (anglesos i russos) trobaren un aïllat i empobrit imperi, estratègicament important però impossible d’aglutinar. (Per saber-ne més llegir: El Gran Joc. El repartiment anglo-rus d’Àsia (I))

La regió a l’orient de Balkh exportava a tot el món el famós lapislàtzuli i els rius que voregen tant Kandahar com Herat permetien generar un excedent agrari, malauradament això no fou suficient per a mantenir operativa una Cort centralitzada a Kabul. Sense una relació comercial privilegiada amb el subcontinent indi, el model polític tradicional de les tribus paixtus s’imposà, així que les ciutats i els pobles començaren a mirar més cap a protectors locals o estrangers.

Com avui dia passa, els polítics imperials europeus no prendrien en consideració les greus dificultats dels indis i perses que havien intentat dominar la regió i que, a la fi, hi havien col·lapsat a causa dels seus tenaços i díscols habitants. Curiosament, després d’anys d’enfrontament tribal i ètnic, tots tenien al cap que havia nascut un país: Afganistan, el cementiri dels imperis.

Per saber-ne més

DALE, Stephen. The garden of the eight paradises (2004)

DALRYMPLE, William. El retorno de un rey. La aventura britànica en Afganistán, 1839-1842 (2017)

GREEN, Nile. Blessed Men and Tribal Politics: Notes on the Political Culture in the Indo-Afghan World (2006)

Read More

[Aquest article és la continuació de Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab http://bit.ly/2y1WzRO]

Precedents. Iran: el primer triomf de l’islamisme polític

El triomf de la revolució islamista a l’Iran en fer fora al desacreditat xa de Pèrsia, Mohammad Pahlavi (1941-1979), el 1979, va ser un xoc per al gran protector del règim del xa, els Estats Units d’Amèrica (EUA), el qual, tan absort amb l’amenaça comunista que podia representar el local Partit Tudeh, no s’havia donat del potencial revolucionari de l’islamisme que donava sortida al malestar d’una important part de la població. L’estupefacció dels serveis secrets nord-americans era màxima, ja que no entenien què estava passant allà, ni els personatges que lideraven la revolució: “Què dimonis és això d’un aiatol·là?”, preguntaria el vicepresident dels EUA, Mondale; la resposta del director de la CIA, Stansfield Turner, fou encara més reveladora: “no estic segur de saber-ho”.

Primerament, aquest islamisme tenia el suport dels antics pilars de l’Antic Règim iranià: els terratinents i el clergat, que s’havien vist desplaçats per les reformes del xa. Seguint l’exemple de la Turquia de Mustafà Kemal (1881-1938), Pahlavi havia impulsat una sèrie de reformes modernitzadores i laiques que havien marginat als antics aliats del règim. La crisi econòmica anirà portant sectors populars al camp dels islamistes.

Una escena de l'Iran de 1979. Font: Al Jazeera
Una escena de l’Iran de 1979. Font: Al Jazeera

Amb la implementació de la primera República Islamista s’inaugurava una etapa sense precedents històrics i que qüestionava el concepte de progrés tal com s’entenia fins aquell moment. De cop i volta es proclamà un nou règim, després d’un referèndum que es guanyà amb un 98% dels vots emesos, que es basava en la xara. L’aiatol·là Joemini, l’antiga figura de consens de la revolució, esdevenia el seu líder fins a la seva mort el 1989.

Aquell nou govern, que establia una teocràcia, va sobreviure a una greu crisi internacional (la crisi dels hostatges de 1979) i a una llarga i dura guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein (1980-88). Era el triomf del primer règim contemporani pròpiament islamista i esdevindria un nou referent per als països de majoria islàmica. Semblava que allà on els nacionalismes àrabs havien acabat fracassant, l’islamisme polític podia oferir noves alternatives.

El cas iranià, però, resulta un cas especial, on es barregen elements propis (a l’Iran es parla persa, no àrab, i és un país de majoria xiïta, contràriament a la majoria musulmana, que és sunnita) i fa falta tenir en compte que la seva articulació política es deu en bona part al “fet diferencial iranià”. La modernització del país en els últims trenta anys i la voluntat de construir un bloc polític propi no supeditat al projecte global dels EUA s’hauria de relacionar més al seu nacionalisme i al fet que el país disposa d’un projecte “burgès” propi, independent dels EUA, d’acord amb Samir Amin.

La consolidació de la República Islàmica a l’Iran conforma un pol d’oposició eficaç a l’imperialisme nordamericà. Permet un projecte propi no subordinat als EUA

La conformació d’un possible bloc crític dins la regió encapçalat per l’Iran potencialment en contra dels interessos nord-americans, va fer sumar punts davant de molts actors veïns, que miraven interessats el seu projecte. Però l’enemistà ràpidament amb els Estats Units, els quals varen decidir compensar la pèrdua d’influència en la regió amb una major capacitat d’intervenció militar a la zona.

El tret de sortida: Afganistan

Temorosos que els soviètics poguessin accedir al petroli iranià després de la caiguda del xa de Pèrsia, els EUA decidiren de donar suport als diferents grups islamistes (els quals, irònicament, també rebien l’ajuda del seu nou enemic, la República Islamista de l’Iran) per obligar els soviètics a intervenir en el complex conflicte afganès i allunyar-los del Golf Pèrsic. El 23 de gener de 1980, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió, el president Jimmy Carter formulà la “doctrina Carter”, on afirmava que qualsevol intent per part d’una força exterior de guanyar el control del Golf Pèrsic seria interpretat com un atac directe als interessos vitals dels EUA i rebutjat per tots els mitjans necessaris, incloent la força militar.

Per al secretari d’estat Brzezinski, un furibund antisoviètic, aquests grups islamistes eren una “potent força de canvi” que havien de finançar i proporcionar material bèl·lic contra els soviètics. Això es concretà en els acords amb Pakistan i l’Aràbia Saudita per ajudar als mujahidins, aquells freedom fighters (“lluitadors de la llibertat”) que reberen durant la dècada dels 80 “centenars de milers de tones d’armament i de material militar” (en paraules de Milton Baerden, responsable de la CIA a Pakistan) i més de 3.000 milions de dòlars. L’administració Carter s’implicà a fons en un esforç diplomàtic que també lligava la Xina, Egipte i Gran Bretanya per formar un bloc que ajudés als mujahidins.

Lluny d’interpretar allò que realment significaven (una força que lluitava contra el comunisme ateu, però també contra els valors que els Estats Units representaven), els EUA començaren una guerra que encara dura més de 35 anys després.

Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l'Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l'ISI. Font: Pinterest
Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l’Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l’ISI. Font: Pinterest

Per la seva banda, la repressió i radicalització del règim ‘comunista’ de Kabul no ajudava massa en la cerca d’un clima d’entesa o compromís amb els mujahidins, els quals disposaven d’una gran infraestructura proporcionada per molts països al seu abast. Amb els mujahidins estaven el clergat, els camperols i bona part de les tribus del país. La intervenció soviètica es va precipitar pel temor que els EUA fessin servir Afganistan com a plataforma per instal·lar-hi míssils, tal com estaven fent per aquelles dates a l’Alemanya Occidental.

Entre 1982 i 1992 la CIA i l’ISI entrenaren a 35.000 musulmans en camps nordamericans i paquistanesos

És en aquest context que apareixen figures com la d’Osama Bin Laden, fill d’una influent i pròspera família saudita (amb lligams de negocis amb la família Bush, que donaria dos presidents als EUA) el qual, juntament amb altres joves de la seva generació cridats a fer una “guerra santa”, lluitaren contra els soviètics. Bin Laden fundà el 1988 “al-Qaeda al-Askariya” (“la base militar”) a partir de voluntaris islàmics d’arreu del món, que tenia com a objectiu primordial la lluita per l’islam i l’establiment d’un califat mundial; anys després, al-Qaeda organitzaria i executaria els atemptats de les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. Molts dels que es veieren involucrats en la creació d’aquesta i altres organitzacions similars s’encarregaren d’exportar-les a diversos indrets del món amb majoria musulmana i en conflicte (Bòsnia, Filipines, Kosovo, Argèlia, Caixmir…) entre finals dels 80 i durant tota la dècada dels 90.

Tot això es feia amb el total coneixement dels serveis secrets pakistanesos i nord-americans, els quals estaven entrenant els futurs terroristes jihadistes. Es calcula que entre 1982 i 1992 s’entrenaren 35.000 musulmans vinguts d’arreu en camps controlats per l’ISI (Inter-service Intelligence) pakistanès i la CIA (als EUA, primerament; i a Afganistan després).

La guerra afganesa acabaria el 1992, una vegada retirats els soviètics, amb la victòria dels islamistes, els quals, al seu torn, foren substituïts per un govern talibà, una nova força sectària que havia rebut finançament de l’ISI i que sortia de les escoles islamistes (“madrasses”).

La desestabilització del Pròxim Orient i les “guerres brutes”

Paral·lelament, Estats Units i els seus aliats al Pròxim Orient desestabilitzaren la regió per les seves contínues accions armades unilaterals. Malgrat que la meitat de les operacions secretes i guerres brutes foren executades per la CIA a Amèrica Llatina, el Pròxim Orient fou l’altre gran escenari. Sempre justificat en el marc de la Guerra Freda i fruït de la paranoia que s’havia apoderat de l’administració Reagan, el president nord-americà donà suport incondicional al seu aliat Israel contra una suposada amenaça soviètica que ell veia factible allà pel “salvatgisme” de la seva gent.

El juny de 1982, Israel envaí el Líba, en una acció que pretenia acabar amb les milícies de l’Organització d’Alliberament Palestí (OAP), humiliar Síria (on el partit del Baas s’havia oposat fins al moment a l’imperialisme ianqui i israelià) i forçar els palestins desplaçats a tornar a Jordània.

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident

La intervenció dels EUA i d’Israel propicià al Líban una complexa i sagnant guerra civil de diverses faccions armades per Síria i Israel, en la qual començaria a jugar fort l’Iran, que va ajudar grups islamistes xiïtes que constituirien els fonaments de Hesbol·là. Per la seva banda, l’hegemonia per la lluita pels drets dels palestins virà de l’OAP laica i marxista a l’islamista Hamàs, la qual segurament comptà amb el suport logístic del Mossad israelià per a debilitar l’OAP.

Conclusió: el monstre desfermat

Com hem pogut comprovar, els grups islamistes neixen com a conseqüència del fracàs dels nacionalismes àrabs laics, que foren incapaços d’aturar l’intervencionisme nord-americà i el dels seus aliats. La desestabilització de la regió, desfermada a partir de les últimes dècades de la Guerra Freda, va propiciar el sorgiment d’alternatives islamistes que varen triomfar a l’Iran i a l’Afganistan.

A més, la política exterior nord-americana es tenyí d’un fort component bel·licista i subversiu que tenia a la CIA com a braç executor, però que també se serví a bastament de diferents grups terroristes (sobradament demostrat a Afganistan) per aconseguir els seus objectius. Paral·lelament al finançament d’aquests grups, els EUA normalitzaren el “terrorisme d’estat”, que desestabilitzava encara més la regió, com demostra el bombardeig del Líban el 1986. Noam Chomsky l’assenyalà com “el primer bombardeig de la història programat perquè coincidís amb l’hora de màxima audiència en la televisió”.

Un 48th Fighter Wing. Aquest model d'avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia
Un 48th Fighter Wing. Aquest model d’avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia

La caiguda de la URSS permeté una intervenció occidental sense aturador a la zona, que es veié justificat en el “xoc de civilitzacions” i la “guerra contra el terror” que substituí la guerra per la “llibertat” i la retòrica de la Guerra Freda. Els atemptats de l’11-S marcaren un nou salt qualitatiu en el terrorisme jihadista i inauguraren una nova era en la qual els interessos globals dels EUA i els seus aliats i el creixent control social es veieren justificats en la nova “guerra” contra el terror i el terrorisme.

Un terrorisme, per la seva banda, que continua essent finançat i ajudat pels mateixos actors que s’enfrontaven ja durant la Guerra Freda i que usen els diferents grups jihadistes com a peces en el seu gran joc d’escacs mundial. Molts d’ells són aliats d’EUA i dels estats occidentals que han pres el lideratge dels antics nacionalismes àrabs laics (i els països que l’encarnaven) i que han usat l’accés que tenen al petroli com a una eina de pressió i poder polítics. Al mateix temps, propaguen les corrents més intolerants i rígides de l’Islam.

Patrick Cockburn, periodista irlandès i veterà al Pròxim Orient, ho resumia així: “La enorme riqueza de los Estados petroleros del Golfo -Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Catar y Kuwait- se ha convertido en poder político. Estas monarquías absolutas suníes ejercen actualment el liderazgo del mundo árabe, un liderazgo que hace cuarenta años estaba en gran medida en manos de Estados laicos y nacionalistas como Egipto, Siria, Iraq, Argelia, Libia y Yemen (…) En el mismo periodo (…) La riqueza saudí ha propagado la influencia de esta rama intolerante y reaccionaria del islam, que considera heréticas a las demás confesiones, como el chiísmo, y que coloca a las mujeres en una posición de sometimiento permanente con respecto a los hombres.”

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident. Això no obstant, tampoc és cert que sigui més alliberador per als seus pobles, com apunta Samir Amin recordant que l’islamisme dels Germans Musulmans s’insereix de ple en el projecte capitalista global liderat pels EUA.

Read More