Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. El cas és que, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l’arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D’altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l’intent d’accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L’or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s’hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

“Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus.”

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l’Atlàntic, això excloïa la Corona d’Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d’eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n’agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l’Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l’Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure’s per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d’era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l’esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d’esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d’esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d’esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d’esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l’urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l’Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n’adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d’altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l’illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d’un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

“El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.”

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l’administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també…que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa… també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l’objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d’un preu en or elevat o d’una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors… tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval.
Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d’un subsaharià. La representació, d’inicis del segle XV, és un reflex de la presència d’esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla… però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d’esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts… hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

“Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.”

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses… hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina… i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

“Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus.”

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d’aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat… si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals… amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit… tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

“el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.”

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules… la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m’equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians… a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s’anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

Read More

 

 

Pràcticament tan antiga com l’Egipte dels faraons, la regió africana que avui dia coneixem com a Etiòpia fou coneguda des de l’època dels romans com a Aksum i el seu rei Ezana (320-360) fou un dels primers sobirans del món a convertir-se al cristianisme. A diferència del que succeí a l’Europa Occidental, els territoris de l’antiga Etiòpia depengueren religiosament del Patriarca Ortodox d’Alexandria, aleshores sota l’imperi Bizantí, el qual tenia a Aksum un delegat religiós conegut com a Abuna (podríem comparar-lo amb un arquebisbe). La vinculació dels etíops amb la Bíblia és tan gran que, quan l’any 1270 Yekuno Amlak pren el tron, es declara descendent del famós rei jueu Salomó i de la reina de Saba (segle X aC.), “restaurant” una dinastia que fins a Haile Selassie (1892-1975) regnaria a Etiòpia.

A inicis del segle XVI, però, la situació de la dinastia salomònica i del cristianisme etíop era molt fràgil a causa del creixement d’Estats musulmans al seu voltant fortament militaritzats. L’emperador Dawit II (1501-40) en la guerra amb el sultanat d’Adel, aconseguint en una emboscada matar a l’emir Mahfuz (1517), provocant un caos intern del qual va reeixir un dels senyors militars d’Adel, Ahmed al-Ghazi (1506-43), més conegut pels etíops com Granh (“l’esquerrà”). Aquest senyor de la guerra assumí la pacificació dels sultanats musulmans, empresa que coronà amb l’èxit i que li valgué el títol d’Imam dels creients. Després de la victòria de Sembera Kure (1529), Granh proclamà la gihad contra Etiòpia amb la voluntat d’ocupar el territori d’una manera efectiva. Si bé Dawit combaté enèrgicament Granh, aquest li anà guanyant terreny a poc a poc, atraient-se paral·lelament el suport de la noblesa etíop.

 

Disposició de les zones d’ocupació d’Aksum i Adel.

 

 

La violència amb connotacions religioses que es vivia a l’Africa la primera meitat del segle XVI no era pas exclusiva. En aquelles mateixes dates, l’emperador Carles Habsburg (1520-58) lluitava contra el soldà otomà Solimà el Magnífic (1520-66) pel control del Mediterrani. I no només era una lluita entre musulmans i cristians, sinó que també existien conflictes armats oberts entre les branques d’una mateixa confessió: a l’Alemanya l’emperador catòlic Carles es barallava contra els seus vassalls protestants i, a l’Orient Mitjà, el sunnita Solimà lluitava aferrissadament contra el xa persa xiïta. Cal assenyalar que, en una societat tan religiosa com era la del segle XVI, els sobirans assumien un rol militant i no dubtaven a l’hora de liderar una campanya militar si aquesta havia estat beneïda per les institucions religioses.  

Cristofano_dell’Altissimo,_Portrait_of_Lebnä-Dengel__c__1552-1568
Emperador Dawit II. Pintura feta per Cristofano Dell’ Altissimo.

Però les raons que van dur els portuguesos al corn d’Àfrica varen ser ben diferents. Bloquejada la ruta de Suez pels otomans i desconeixedors de l’existència d’Amèrica, exploradors portuguesos iniciaren el camí cap a les espècies de l’Extrem Orient vorejant Àfrica; la seva intenció era establir una ruta marítima i controlar en exclusiva el comerç d’aquestes espècies amb Europa. Malaca (actual Malàisia) era un dels punts d’on extreien les matèries
primeres, establint al llarg de la ruta a Europa una sèrie de posicions fortificades des de les quals protegir els seus carregaments d’altres intrusos, i al mateix temps, extorsionar els comerciants locals amb la seva poderosa armada (el mateix rei de Portugal reconeixeria el 1506 que les operacions corsàries a l’Índic tenien com a objectiu forçar acords comercials amb els governs locals). Al Golf Pèrsic i al Mar Roig, Alfonso de Albuquerque (1453-1515) dissenyà un ambiciós pla per al control total dels mars, enfrontant-se directament amb els turcs otomans. Una sagnant competició que es reeditaria no pocs cops.

És en aquest context on podem veure Cristovao de Gama (1516-42), quart fill del famós navegant Vasco de Gama (1460-1524), i germà d’Estevao de Gama (1505-76), qui governaria durant uns anys vitals els dominis portuguesos de l’Índia. El petit de la família començà la seva carrera a les Índies l’any 1532 a les ordres del seu germà Estevao a Malaca; sis anys més tard s’integrava en una expedició naval i el 1541, novament a les ordres del seu germà, tractava de completar el pla de domini naval dissenyat per Alfonso de Albuquerque atacant les bases otomanes del Mar Roig fins a Suez. Durant la retirada a l’Índia, Isaac, un noble etíop amb el càrrec de “governador del mar” va fer arribar als expedicionaris portuguesos unes cartes de la Cort en les quals els demanaven ajut contra el Granh. I és que la situació a l’Africa era molt precària; Dawit II havia mort i el seu fill primogènit havia estat capturat pel Granh, l’emperadriu Zabelo Oanguel es trobava assetjada a la capital i el seu fill petit, el flamant nou emperador Claudi (o Gelawdewos) havia estat rebutjat pels homes del Granh a les terres altes (cal assenyalar que el paper dels mercaders catalans en aquesta història fou la de subministradors de fusells i canons al Granh). Comptar amb un regne cristià aliat era estratègicament fonamental, i no van trigar a presentar-se molts voluntaris per a encapçalar una expedició d’ajut (atrets pels beneficis econòmics i espirituals de la campanya). El noble etíop Isaac assenyalà que el país estava arruïnat i que no podrien alimentar-ne mil, per la qual cosa Estevao decidí enviar-hi només una companyia de 400 sota les ordres del seu germà Cristovao mentre ell tornava amb la resta d’homes a les seves bases.

No era pas el primer contacte entre etíops i portuguesos, els interessos dels quals no eren discordants. Abans de 1520 Sagga Za-Ab, sacerdot superior etíop, havia pelegrinat a Terra Santa i a Roma, i, com a ambaixador de Dawit II, el 1524 inicià converses amb els portuguesos fins al punt que arribà a instal·lar-se a la Cort de Lisboa del rei Joao III (1521-1557) on, a més de defensar el projecte d’aliança, prendrà part en uns fonamentals debats de teologia amb el clergat catòlic. El pare portuguès Francisco Álvares, que havia estat clau en la recepció de l’ambaixada de Sagga Za-Ab, viatjà a Etiòpia com a capellà de la delegació portuguesa i acabà retornant a Lisboa el 1527 en nom del mateix Dawit II; més tard a Roma fou rebut pel Papa en una audiència que donaria lloc (equivocadament) a la idea que l’església etíop se subordinava al patriarca de Roma. Una falsa integració al catolicisme que, probablement, va convèncer molts dels portuguesos a participar en l’expedició a Etiòpia en ajut dels seus germans de fe.

    El 9 de juliol de 1541 Cristovao i 400 soldats ben armats amb algunes peces d’artilleria s’embarcaren cap a Etiòpia; amb ells també marxaven Isaac, qui governava les terres costaneres, i el patriarca Don Joao Bermudez, que comptava confirmar la conversió al catolicisme dels etíops. Després de 14 anys de conflicte bèl·lic entre Dawit i Granh, malfiats, pocs locals s’acostaren al contingent portuguès que, com que no van trobar prou camells i mules per a carregar el seu equipatge, hagueren de carregar-lo a l’esquena, essent Cristovao un dels primers a fer-ho per a donar exemple. Nou dies després de desembarcar arribaren a Debarwa, residència d’Isaac, on els locals els aclamaren i donaren testimoni dels mals que havien patit a mans dels guerrers del Granh. Aquell dia, portuguesos i etíops connectaren empàticament i resaren junts a l’església del poble.

    Ben aviat Cristovao volgué contactar amb un dels puntals de la Cort, l’emperadriu Zabelo Oanguel, que arran de l’assetjament de les tropes del Granh s’havia refugiat a l’inexpugnable monestir de Dabra Damo, a un dia de camí de Debarwa. El cabdill portuguès envià dos dels seus capitans al monestir per informar l’emperadriu de l’arribada d’un exèrcit de socors i aquesta, cofoia, baixà amb les seves criades del refugi mitjançant uns cistells. En trobar-se amb Cristovao, Zabelo Oanguel l’honrà portant tota mena de sedes luxoses i destapant-se la cara una mica. Ben aviat, Cristovao i l’emperadriu es posaren a treballar en el futur de la guerra contra el Granh i arribaren a la conclusió que, pel moment, no podien comunicar-se amb l’emperador Claudi que es trobava atrinxerat en una serralada a setmanes de distancia, ja que tot just començava una estació meteorològica desfavorable per a fer marxar l’exèrcit. Cristovao suggerí a l’emperadriu que romangués a Debarwa fins a finals d’Octubre, mentrestant, ella encarregà a Cristovao de castigar les províncies veïnes rebels. I Cristovao no la decebé, dues expedicions a les terres rebels donaren com a resultat un inestimable botí en mules de càrrega i bestiar, i l’esbocinament de dos espies etíops a sou del Granh al campament espantà nous intrusos de l’Imam.

    El cinc de desembre abandonaren Debarwa, un cop acordat amb Claudi que s’havien de trobar per combatre junts l’exèrcit del Granh, si bé el contingent que acompanyava l’emperadriu era més aviat modest: 400 portuguesos més 200 etíops. Pel camí, Cristovao procedí a expulsar els cobradors d’impostos del seu enemic per la qual cosa les seves forces foren rebudes com a llibertadores i els locals no trigaren a jurar lleialtat a Oanguel; a més, Cristovao començà a enviar espies en totes direccions amb la intenció de conèixer els moviments del seu temible enemic. El primer dia de febrer es toparen amb el primer obstacle, la serralada estratègica d’Amba Canet, sota control d’un capità del Granh i 1500 guerrers. Oanguel senyalà la dificultat de guanyar el terreny als musulmans i suggerí d’esquivar l’obstacle però Cristovao, tement que el capità enemic pogués atacar les seves rutes de subministrament,  prengué la decisió d’atacar. El primer dia els portuguesos fingiren un assalt amb la voluntat de veure la capacitat de reacció enemiga i fer que esgotessin la munició per a més tard retirar-se; el segon dia, però, atacaren a uns desprevinguts defensors i aconseguiren prendre la vila principal de la serralada havent patit només 8 portuguesos morts i 40 ferits. Ràpidament, la mesquita del poble fou reconvertida pel patriarca Bermudez en l’Església de Nostra Senyora de la Victòria.

    Romangueren a Amba Canet la resta del mes de febrer perquè reposessin els ferits, la qual cosa els permeté contactar amb un enviat d’Estevao de Gama que els informà que cinc galeres portugueses eren a la costa per proporcionar-los el que necessitessin. El missatge d’un militar cristià a les ordres del Granh informant-los que els obriria les portes del seu territori induí Cristovao a abandonar la seguretat d’Amba Canet i dirigir-se cap al territori enemic, i la serralada quedà sota el control d’un noble etíop, amo d’aquelles terres i lleial a Oanguel. Reunits amb el capità cristià que els havia cridat, els informà que si no s’afanyaven, el nombrós exèrcit del Granh els interceptaria abans no poguessin reunir-se amb l’emperador Claudi. Cristovao avançà fins a Çart, a l’extrem del regne etíop de Tigre, però allà descobrí que la trobada amb el Granh era inevitable i que els locals, més proclius a l’Imam, els robarien els subministres si seguien avançant. Abans de l’imminent xoc armat, un ambaixador del Granh inquirí a Cristovao per quina raó lluitaven per a un jove babau com Claudi i el menyspreà dient que no considerava els portuguesos res més que frares i que tenien permís per a tornar-se’n a casa. El capità cristià respongué enviant un esclau vestit a la portuguesa amb el missatge que ells havien arribat en nom del sobirà de Portugal per a què ajudés el seu germà etíop a recuperar el seu regne i per castigar-lo pels seus pecats, tractant-lo, a més, de dona. Granh s’ofengué però deixà que l’esclau tornés viu al campament portuguès, admirat per la valentia d’aquests.

    La intenció de l’Imam, atès que els portuguesos es trobaven en una posició elevada forta, era rendir per fam el contingent cristià i, en resposta, Cristovao ordenà el 4 d’abril de 1542 plantar batalla. Fingí una retirada del turó on s’havia parapetat i, quan els homes del Granh li anaren al darrere, contraatacà amb gran virulència. Els dos exèrcits lluitaren en una confosa melé fins que un afortunat tret d’espingarda ferí el Granh a la cama provocant la retirada de l’exèrcit musulmà. El saldo de la batalla d’Algol fou almenys d’onze portuguesos morts, i trenta-quatre homes del Granh caiguts (dels quals quatre eren capitans). L’Imam però, no havia renunciat a lluitar i dotze dies després del primer contacte, els portuguesos abandonaren el seu campament, trobant-se amb què, Garad Amar, capità del Granh, els atacava amb 500 genets i 3000 guerrers d’infanteria. L’artilleria dels cristians paralitzà l’ofensiva d’Amar, que es trobà aïllat amb uns pocs soldats entre les files portugueses on morí lluitant, i encara que Granh va llançar nous atacs per diferents direccions, foren rebutjats i acabaren retirant-se amb els portuguesos al darrere encalçant-los. La derrota del Granh fou considerable, forçat a abandonar el territori assetjat pels locals que, en veure’l derrotat, ja no li prestaven cap mena de suport, cosa que agreujava l’estat de les tropes de l’Imam.

    Havent expulsat el Granh del territori, Cristovao va romandre uns dies acampant a prop d’un riu perquè es recuperessin els més de 70 ferits de la darrera batalla i per esperar reforços. Al cap de dos dies aparegué el noble Isaac amb 530 soldats amb la mala notícia que les galeres que havia enviat Estevao de Gama per ajudar-los havien estat rebutjades pels vaixells de guerra otomans, de manera que s’aïllant l’expedició portuguesa. I és que, alarmat davant les darreres pèrdues, el Granh havia decidit demanar ajuda al paixà de Zabid (Iemen), reafirmant el seu vassallatge al soldà otomà i enviant molt d’or al paixà a canvi de suport militar. El paixà, la missió del qual era vigilar l’estret del Mar Roig amb els seus 3000 homes, accedí a enviar a Etiòpia uns 800 soldats, amb armes de foc i peces d’artilleria. Ben aviat es reeditaria el conflicte otomà-portuguès en un nou escenari.

    Cristovao no perdé el temps i prengué possessió de la província de Cemen, on bona part de la població és de confessió jueva i vassalla de l’emperador, amb la voluntat de trobar-s’hi amb Claudi. Tot i que el seu lloctinent a Cemen, Cid Ahmed, havia estat vençut pels portuguesos, el fet de comptar amb el reforç dels turcs otomans va animar Granh a tornar a presentar batalla a Cristovao, assaltant el seu campament el 28 d’agost de 1542. La pressió turca sobre l’estacada era tan forta que ben aviat Cristovao és veié obligat a realitzar rapides incursions a l’exterior amb les quals distreure forces, morint molts turcs i portuguesos en l’acció. Al migdia Cristovao torna a entrar al campament amb una ferida de bala a la cama; no és l’únic, la tenda de l’emperadriu, un improvisat hospital de campanya, és plena de ferits. La mort en combat de dos capitans portuguesos i l’entrada al campament de soldats turcs feu que Cristovao ordenés la retirada a la serralada, enviant el seguici l’emperadriu i del patriarca Bermudez per un camí, mentre ell i catorze portuguesos n’agafaven un altre.

    Cristovao fou capturat per un contingent de cavalleria i portat davant del Granh, que, cofoi per la seva victòria, havia promès una recompensa per a qui li dugués un cap de portuguès (de la darrera batalla ja en portava 170). Granh feu torturar el derrotat portuguès i li prometé que li perdonaria la vida si aconseguia que els portuguesos que havien pogut escapar de la massacre vinguessin a servir-lo, Cristovao es negà i Granh li tallà el cap. Els turcs del paixà s’enfadaren, ja que les seves ordres eren portar Cristovao viu al seu senyor (possiblement per a fer un intercanvi d’ostatges amb Estevao de Gama), finalment es conformaren amb el seu cap i els altres presoners vius i marxaren amb el paixà, deixant-li al Granh encara uns 200 soldats. La mort de Cristovao tingué un profund impacte en l’espiritualitat etíop, s’identificà el portuguès amb un màrtir, atribuint-se-li miracles: per exemple es diu que del seu cap tallat brollà una font d’aigua que romangué en el lloc on havia mort i que podia curar les malalties dels creients.

 

Escena de la mort de Cristovao da Gama

 

    L’emperadriu Zabelo Oanguel, tot i la gravetat de la derrota, aconseguí unir novament etíops i portuguesos sota la seva bandera i marxar junts cap a la província de Cemen on, deu dies després de la derrota, aparegué l’emperador Claudi amb un modest exèrcit. L’emperador lamentà la mort de Cristovao, qui s’havia fet molt popular arran de les victòries contra el Granh, però contra el desig de revenja dels portuguesos supervivents preferí romandre a la serralada de Cemen fins que no tingués un exèrcit prou fort. El 6 de febrer de 1543, havent reunit 8500 soldats i coneixent la retirada de bona part del contingent otomà, accedí a anar contra el Granh, qui aleshores es trobava al regne de Dambia, a les ribes del Nil. Claudi s’instal·là en un lloc anomenat Wayna Dag i la resposta del Granh fou immediata: anà contra ell amb uns 13000 homes (entre els quals s’incloïen els 200 turcs), durant dies hi va haver escaramusses per les dues bandes amb intervencions claus dels darrers 70 portuguesos capacitats per al combat. Si bé Claudi no estava gens convençut de la victòria, tement que una retirada suposaria la deserció de bona part de la noblesa, decidí atacar Granh el 21 de febrer en un sagnant episodi en el qual, per l’interès que tenia l’emperador en conservar l’aliança amb Estevao de Gama, no es deixà que els portuguesos lluitessin sense una nombrosa escorta d’etíops. El Granh, que lluitava al capdavant de les tropes amb el seu fill, fou reconegut pels portuguesos que el cosiren a trets d’espingarda. La mort del Granh suposà la retirada total dels seus soldats, molts dels quals se sumaren al seguici de la dona de l’Imam que aconseguí escapar amb el botí; només el contingent turc romangué a la seva posició, essent massacrat pels vencedors.

    Tot i que aquesta victòria retorna la iniciativa de la guerra a l’emperador etíop, la fugida de la dona del Granh amb el botí indicava que no seria senzill reconquerir el territori perdut de l’imperi. En conèixer la derrota de l’Imam, el pare d’Isaac, que havia servit al Granh amb tanta lleialtat fins al punt que aquest li havia confiat la protecció d’un dels seus fills, va suggerir a l’emperador a través d’Isaac que, si li perdonava la vida, li entregaria el fill de Granh, a la qual cosa aquest va acceptar. Poc després un altre gran capità que havia servit els musulmans va demanar també el perdó, a la qual cosa Claudi va acceptar malgrat el que l’altre havia fet. Malauradament per aquest capità i tot i que l’emperador s’havia compromès a respectar-li la vida, va permetre que un parell de portuguesos es colessin a la seva tenda i vengessin Cristovao cosint-lo a punyalades. I és que Claudi era un dirigent molt pràctic en la seva forma de governar: concedí un funeral molt digne a Cristovao en l’aniversari de la seva mort i proporcionà molts honors als portuguesos supervivents, però quan el patriarca Bermudez volgué divulgar el catolicisme, Claudi preferí evitar el conflicte amb el clergat etíop i cridà un Abuna d’Alexandria, expulsant un indignat Bermudez. Les victòries militars donarien a Claudi l’oportunitat de ser un dels monarques més forts de la història d’Etiòpia, soscavant el poder de la noblesa i estenent la seva influència entre el clergat i els governadors locals.

    Els conflictes a la zona s’allargaran durant generacions, tant contra sobirans musulmans com contra pobles animistes com els Galla, el mateix Claudi morí en una batalla el 1559. La presència de portuguesos creixerà molt els següents 50 anys, especialment a través de missions religioses de l’ordre dels jesuïtes, essent Pedro Páez (1564-1622) un dels principals testimonis d’aquests contactes entre l’Església romana i l’etíop. L’èxit de les missions jesuïtes es manifestà amb l’apropament al catolicisme d’un parell d’emperadors etíops a finals del segle XVI, si bé amb la pujada al tron de Fasilides (1603-1667), els jesuïtes foren expulsats de l’imperi i els catòlics (també els descendents de portuguesos) obligats a convertir-se a l’Església etíop. I és que, quan regnava Claud,i l’amenaça més immediata era un Granh recolzat per l’imperi otomà mentre que, un segle després, Europa era vista com el perill més immediat per a aquest imperi africà i cristià.

 

 

Read More