Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’apassiona parlar sobre Alexandre Magne fins al punt que, en un moment donat de l’entrevista, li comenta a l’entrevistador que pot reduir l’extensió de les respostes, a la qual cosa aquest li diu que no és necessari, ja que podria estar-se hores escoltant-lo i compartint la mateixa fascinació. De Moaña, Pontevedra, i amb un català exquisit, en Borja Antela és doctor en Història de Grècia per la Universitat de Santiago de Compostel·la (2004), i des del 2005 és professor d’Història Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fins el dia d’avui ha centrat les seves investigacions en el segle IV aC, concretament en la figura d’Alexandre Magne i en les diferents estructures de govern dels regnes hel·lenístics.

Malgrat la ingent quantitat de bibliografia que l’acompanya, Alexandre el Gran és una d’aquelles figures històriques que segueix despertant passions, no només entre historiadors i arqueòlegs, sinó també entre investigadors d’altres disciplines o el públic en general. Perquè, coincidint amb en Borja, la seva persona «inspira». D’entre tots els aspectes que configuren la seva persona ens centrarem en el món dels déus i la religiositat que visqué durant el transcurs de la campanya asiàtica (336-323 aC), aquella que, després de tretze anys, suposà la desaparició del poderós Imperi Persa. Per situar els lectors, les preguntes seguiran un fil cronològic, el qual, a banda d’estructurar la informació, permetrà constatar l’evolució de la seva religiositat al llarg d’aquests anys. Igualment, es podrà seguir el recorregut vivencial a través d’un mapa. Així, doncs, i sense més preàmbuls, procedim a presentar-vos l’entrevista sobre un jove monarca d’un petit regne que, sense cap mena de dubte, ha marcat un abans i un després en l’esdevenir històric.

La línia vermella traça el recorregut que seguiren Alexandre Magne i el seu exèrcit entre els anys 336 i 323 aC. Des de Pella (Macedònia) fins a Patala (Índia). En groc, ciutats o regions mencionades durant l’entrevista. Font: Wikimedia Commons.

La primera de les preguntes, tot i la seva brevetat, potser és la més difícil de respondre: qui va ser Alexandre Magne?

Jo hauria de respondre que no tenim ni idea de qui va ser Alexandre Magne. La humanitat ha intentat donar-li molts sentits, perquè és un personatge extremadament plàstic que s’emmotlla als temps amb una comoditat impressionant. A l’edat mitjana, per exemple, constatem que la “Vida d’Alexandre” és el llibre més llegit tant a l’islam com en el món cristià, i l’impacte que té la seva figura, fins i tot en el budisme, és colpidora. Llavors, qui va ser Alexandre? Un rei d’un regne molt petit, Macedònia, que es va menjar el món. Molta gent pensa erròniament que era un rei grec, però no és cert, era macedoni. Va somiar quelcom, i aquest quelcom a vegades ens inspira per a mons millors, però també ha inspirat mons pitjors, com el colonialisme (gairebé tots els imperis l’han tingut com a un dels referents). I clar, la seva persona esdevé una metàfora de moltes coses. Per una banda representa la voluntat de la joventut per a canviar el món (perquè Alexandre és algú que mor molt jove: a l’edat de trenta-tres anys), però, per l’altre, també ha estat considerat com una advertència per al poder: què li pot passar a una persona quan no pot dominar allò que tant li ha costat aconseguir. Llavors, ostres, diria que fins aquí una resposta “fàcil”: Alexandre ho és tot i alhora no és res més que algú que va comandar un exèrcit i va imposar el seu domini de manera fulgurant, i el temps i la vida se’l van endur. Però la veritat és que la petjada d’allò que va fer en tan poc temps (tretze anys va trigar a conquerir l’imperi persa) ha inspirat visions, revisions constants i moviments de persones de totes les cultures i totes les llengües fins ara. 

A l’antiga polis d’Eleünt, situada a la costa europea dels Dardanels, Alexandre fa un sacrifici en honor a Protesilao, el primer aqueu que desembarcà a Àsia durant la guerra de Troia; navegant cap a l’actual costa turca per a iniciar la invasió de l’Imperi Persa l’any 334 aC degolla a un bou, animal associat a Posidó, i setmanes després es produeix el famós episodi del nus gordià. Existien certs dubtes per part dels soldats del seu exèrcit sobre l’èxit de l’empresa i els volia convèncer que ell, el rei, buscava i obtenia el suport diví? 

El que busca contínuament és, no tant el suport, que ja el dona per fet, sinó la confirmació que els déus sempre l’acompanyen en les seves empreses. En general, la religiositat dels grecs i dels antics té a veure amb la percepció que el món està regit per les divinitats, les quals envien missatges i senyals mitjançant els elements naturals i el comportament dels animals, per tant no crec que hi hagués pas dubtes en cap sentit. De fet, la tasca quotidiana d’Alexandre és, com a líder i rei dels macedonis, tenir cura de la relació entre la comunitat macedònia i el que és diví. Com després passa amb els cònsols romans, o amb els reis moderns o fins i tot encara avui dia, on el vincle entre el poder i la religió està molt present. Llavors, parlem d’una part quotidiana, del dia a dia, de l’”anar fent”. Però hi ha una altra part que, efectivament, té a veure amb l’elaboració d’un discurs de poder, on s’englobaria cadascun d’aquests esdeveniments que has esmentat a la pregunta: la dedicació a Protesilao, la llança que clava només arribar a la costa que havia de ser Ilión… Hi ha un joc constant entre la tradició i la cultura macedònia i grega, però també amb la dels pobles que es va trobant a mesura que avança la campanya. Alexandre intenta, en definitiva, incorporar molts elements a la vegada per tal de fer-se amo i senyor de la memòria de tots. 

Abans dèiem, “qui és Alexandre”? Algú com David Bowie, el “rei” en aquesta capacitat per establir molts llenguatges alhora. I parlar amb la població indígena que està conquerint, amb la població aristocràtica que domina aquell territori, amb els seus macedonis, amb els grecs i fins i tot amb nosaltres. I el seu llenguatge cadascú l’entén a la seva manera.

Font: Ab Origine

Situats a Egipte, Alexandre va sentir la imperiosa necessitat d’emprendre un viatge a través del desert fins al cèlebre oracle de Zeus-Amon, situat a l’oasi de Siwah. Es tracta d’un episodi detalladament narrat per les fonts en el que no falten elements fantasiosos dissenyats per a ennoblir la seva figura. Quina creus que fou la raó, o les raons, que el van portar a visitar-lo? 

Siwah està completament associada a la nostra memòria occidental dels fets envers Alexandre. Els grecs concebien Siwah a Egipte, Delfos a l’Egeu i Dodona a l’Èpir com els tres grans oracles des d’on parlar o tenir comunicació amb els déus. Coneixem tota una sèrie de personatges tan mítics (com Perseu), com històrics (Cimó, general atenenc del s. V aC i fill de Milciades) que visiten aquest santuari. Per tant, Alexandre no viatja de nou ni inventa res, ans al contrari, segueix les passes d’aquestes grans figures.

També sabem que té una obsessió important amb Homer, com tots els macedonis, atès que la cultura macedònia està molt ancorada en la retòrica de la realitat vinculada al món homèric. Llavors, és molt possible que hi hagi diversos components: primer, tal com he esmentat, refer una sèrie de camins que ja han transitat els grans herois, fet que converteix a Alexandre, un altre cop, en “gran heroi”. Per altra banda, Siwah es converteix en quelcom que marca una diferència entre Alexandre i els previs, i és que a partir d’aquest moment comença a dir-se a si mateix “fill de Déu”. Això entronca amb una tradició de les cultures del Mediterrani oriental que anomenem el “Theios Aner”, els “fills de Déu”. De fet, apareix en moltes cultures: Moisès no és un fill de Déu, però és el més semblant que tenim a la Bíblia; Jesús és evidentment el fill de Déu ja en mirada cristiana; i Aquil·les, també. I com ell el mateix Hèracles. Llavors Alexandre, aquí, entronca amb tota aquesta tradició de nou amb una polisèmia molt gran. 

Però alerta, perquè tenim dubtes de si va ser proclamat faraó o no. 

Si em permets l’incís, fins a quin punt la nostra dificultat de saber exactament que va passar. Se sap que va visitar l’oracle acompanyat de Ptolomeu, i els propis sacerdots van pronunciar unes paraules, Alexandre les va interpretar d’una manera, Ptolomeu d’una altra… Hi ha moltes versions que encara no s’han clarificat.

Exacte, Alexandre potser ha d’obrir-se camí en aquest domini de l’Egipte i requereix d’una confirmació local, que no és res més que una pràctica que ja ha fet durant els primers anys de campanya: a Gordium és confirmat rei per les divinitats locals, a Tir també, i fins i tot a ciutats gregues com Tebes. Però de nou ho estem veient tot des dels ulls dels grecs, i aquests ens anul·len la resta de lectures possibles. És importantíssim tenir clar que, malgrat l’heterogeneïtat de l’exèrcit (on trobem macedonis, grecs, tracis, epirotes, asiàtics, etc.), els conqueridors són els macedonis; i grecs i macedonis no són ben bé el mateix. Jo sempre dic que seria una distància semblant a la cultura catalana i a la castellana: tenen elements en comú i parts de concomitància (una arrel lingüística semblant, per exemple), però en el fons són diferents. I precisament trobem unes grans diferències en la cultura macedònia respecte a la grega. El problema és que no conservem informacions de Macedònia abans d’Alexandre i de Filip, el seu pare, i això provoca, malauradament, que la seva història estigui tremendament condicionada. Llavors no sabem ben bé amb exactitud quines foren les raons que el portaren a visitar l’oracle de Siwah. 

Per altra banda, Alexandre manipula les advertències divines. Ara em permetreu fer propaganda: hi ha un llibre recent d’un noi genial, el Marc Mendoza, que ha estudiat els episodis de possible impietat per part d’Alexandre. Aquells episodis en els quals maltracta als sacerdots, a les endevines, i manipula clarament el resultat. En el cas de Siwah, Alexandre arriba a un país que no és grec, i els sacerdots li diuen “Hola, fill”, i ell interpreta que es refereixen al fet que és “fill de Déu”. És a dir, hi ha una possible errada interpretativa, o Alexandre no escolta bé, però tria l’opció que més el beneficia. Per altra banda, el que comentava abans, aquesta relació amb el reconeixement de la seva divinitat. I jo segueixo pensant, i ho he pensat tota la vida, que realment un imperi com el que Alexandre va forjant, i aquí ja estem a l’Egipte, vull dir que ja s’ha menjat una bona part del Llevant, necessita com a aglutinador una religió comuna. I l’única possible era una religió que posés al governant per sobre de les divinitats i cultures locals. Que és el que fa Alexandre. 

Per completar la resposta, recomano llegir i consultar a una persona que, a parer meu, és una eminència en el coneixement d’Alexandre a l’Egipte: Cisco Bosch Puche, que ara mateix és conservador a l’Ashmolean Musuem a Oxford. Els seus treballs han sigut absolutament revolucionaris.

Segons es va submergint en les cultures amb les quals entra en contacte (egípcia, babilònia, persa, índia), Alexandre va adaptant-se a la seva religiositat. Creus que quedà seduït per aquestes cultures mil·lenàries d’Orient i refusà les teories panhel·lèniques? O més aviat va instrumentalitzar aquestes creences religioses per tal de convertir-les en gestos propagandístics “de cara a la galeria”?

Jo crec que aquí, de nou, veiem la “trampa dels grecs”. Vull dir, “panhel·lènic” és un terme que en un moment donat a Alexandre li va molt bé per, sobretot, mantenir pacificada Grècia. Però el projecte panhel·lènic, el d’una coada dels grecs contra els perses per venjar-se dels crims comesos a les Guerres Mèdiques i de segles d’opressió ràpidament acaba, cau, i el mateix Alexandre es converteix en una autoritat que està per sobre d’allò que regula la lliga panhel·lènica. 

Dit això, no crec que Alexandre es vegi seduït pel món oriental, i de fet les grans crítiques al voltant d’aquestes pràctiques alienes que va adoptant al llarg de la campanya tenen molt a veure amb la visió grega. En especial amb Cal·lístenes d’Olint, el relator d’Alexandre que és el responsable d’haver-lo convertit en “fill de Déu” en les seves memòries. Els soldats grecs de l’exèrcit d’Alexandre concebien les pràctiques religioses que envoltaven el culte al rei de l’antic imperi persa com quelcom aliè a la seva cultura. Ara bé, recuperant el que comentava abans sobre que grecs i macedonis no són el mateix, desconec si aquestes pràctiques els hi eren familiars als macedonis, tenint en compte que, sobretot la reialesa macedònia, rep una enorme influència del món aquemènida (persa). Però enorme, enorme… encara l’estem acabant d’estudiar. 

A les Guerres Mèdiques, per exemple…

Clar, hem d’entendre que el regne de Macedònia era una colònia, bé una colònia, es tenen dubtes de si fou una província o no del poderós imperi persa. Una província! I llavors fins a quin punt tot aquest enrenou al voltant de les pràctiques d’Alexandre té a veure amb la percepció grega. És veritat que existeix certa hostilitat per part d’una sèrie de personatges de la noblesa aristocràtica dels macedonis al voltant d’aquest enfortiment de la figura del rei. Però clar, al mateix temps que Alexandre està reafirmant la seva divinitat, que té a veure, de nou, amb el projecte de domini “imperial” i “pancultural”, s’està duent a terme un segon procés molt interessant, paral·lel, que és el de la hipercentralització del poder. Estem davant d’una monarquia, la macedònia, on hi ha tota una sèrie d’aristòcrates territorials i nobles amb un gran poder dins el regne. El que fa Alexandre és treure’ls-hi la seva font de poder, que és el vincle amb la terra, i progressivament va reforçant l’exèrcit perquè depengui cada cop més del rei. En definitiva, va substituint als nobles territorials per nobles de confiança (els exemples més il·lustratius són Seleuc o Ptolomeu). En definitiva, està generant una nova aristocràcia que sorgeix de la conquesta i que té a Alexandre com a única direcció i únic responsable. Estem davant d’una mena d’”absolutisme”, per a fer servir un terme senzill però anacrònic, de centralització del poder. I això és el que precisament critica Clit el Negre, un dels generals més rellevants d’Alexandre que li salva la vida a la batalla del Grànic (maig del 334 aC), quan se li enfronta en un banquet a Samarcanda: que el seu govern és diferent al del seu pare. Així doncs, l’adopció de pràctiques alienes a la seva cultura, que em preguntes, no devia remoure tant entre els macedonis, bàsicament perquè, a la seva mort, els diàdocs les van anar incorporant sense grans qüestionaments. 

Font: Ab Origine

Les motivacions que van induir Alexandre a introduir la proskynesis pels volts del gener del 328 aC, ritual persa que consistia a prosternar-se davant el seu sobirà, són abundants però incertes avui dia. Era conscient de l’oposició de la noblesa macedònia envers aquesta fórmula de saludar i, tot i això, va persistir en introduir-la? 

Aquí és curiós que, des d’una visió contemporània, la majoria de nosaltres ens hem posicionat a favor d’aquells que criticaven l’augment progressiu del poder d’Alexandre. Però a dins de la seva cort hi ha un debat, com passa també amb la seva divinització, que queda molt clar en la discussió que es produeix a les satrapies nord-orientals entre el filòsof sofista Anaxarc, conegut com l’”adulador”, qui va elaborar una perillosíssima teoria de justificar el que era injustificable per a demostrar que Alexandre era un Déu en vida, i Cal·lístenes d’Olint, el seu relator, qui considerava que atorgar als homes els mateixos honors que els déus suposava rebaixar a aquests últims, un sacrilegi. En el fons, en aquesta pugna estem davant d’un enfrontament de vella aristocràcia territorial i nova aristocràcia sorgida de la guerra. Ens trobem davant d’un món en plena transformació, que és el món del Mediterrani Oriental i Àsia Central. El segle IV aC és un segle de canvis, sobretot marcat pel 323 aC amb la mort d’Alexandre, el qual cristal·litza aquesta transformació política, religiosa i cultural. Per obrir una mica el focus, no és Alexandre només, és el seu temps. Segueixo pensant que la proskynesis i tot el conflicte que es deriva d’aquesta pràctica aliena té molt a veure, com deia, amb el repartiment del poder arran de la conquesta. La noblesa, envoltada de luxe i riquesa, ja pensa com es repartirà el botí, i Alexandre, conscient d’aquesta situació, genera un nou cercle de confiança que s’ha destacat en el combat. Amb això anul·la el poder de l’aristocràcia més tradicional, que havia tingut un gran pes, sobretot, en època del seu pare.

Diem de la divinització d’Alexandre, però és que Filip, el seu pare, ja s’havia construït un passadís amb els dotze déus de l’Olimp (Zeus, Hera, Posidó, Afrodita, Ares, Atena, Hermes, Apol·lo, Àrtemis, Hefest, Demèter, Hèstia) i ell mateix com a tretzè. Vull dir que aquest procés no neix amb Alexandre, sinó que Filip ja ho va iniciar un temps abans. Fins i tot en ciutats gregues, altres personatges de la reialesa ja han començat a rebre algun tipus de culte, com ara Agesilau II, rei d’Esparta de la família dels Euripóntides que governà durant la major part de l’hegemonia espartana a Grècia (398-358 aC). Per tant, amb Alexandre cristal·litza tot aquest procés, però no ho inventa, sinó que ho porta a un límit molt proper al que va ser posteriorment la figura d’August. 

No podem deixar d’observar que, amb el temps, el jove rei va voler adquirir certes característiques de megalomania, entre les quals destaquen les assimilacions amb Aquil·les, Hèracles i Dionís. Que significaven aquestes tres divinitats per a Alexandre?

Aquesta és una pregunta hipercomplexa. A veure, per posar-hi ordre: adverteixo que caldria pensar a Alexandre en dos nivells, ja que hi ha una forta discussió entre si és conscient de tot el que fa. Per una banda, constatem que la historiografia alemanya parla d’un ”Alexandre racional” en el que tot emana d’un desig conceptual previ, d’una reflexió. Per tant, l’ús d’aquestes divinitats tindria un sentit utilitari i ell en trauria profit. És a dir, que en el fons no volgués ni ser Déu ni res, sinó que, simplement, fes servir aquestes divinitats per a justificar el seu poder. L’altra visió és la d’un Alexandre que, amb menys de trenta anys, es troba amb el domini del món, i per tant es converteix en un símbol absolut per a la història. Hi ha un article preciós i metafòric d’Ernst Badian que es diu: “Alexandre The Great and The Loneliness of Power”. L’autor escriu en l’època dels més grans personatges del s. XX (Hitler, Stalin i Truman), i com a veu d’una tradició molt llarga, vincula a Alexandre amb un poder extrem i amb què li passa a les grans figures de la història quan de cop es troben que han assolit aquest poder: que es corrompen, que ho perden tot, que tenen por i que se senten vulnerables. És curiós perquè la vulnerabilitat hauria de tenir molt més pes en la nostra narració dels fets a la Història, però malauradament no és així. A nosaltres ens interessa molt el poder i els personatges que són poderosos, però donem molt poca atenció a aquells/es que poden sentir-se vulnerables. Ara penso en Jesús i en aquella frase que li atribueix el Nou Testament: “Senyor, per què m’has abandonat”? Fins i tot Jesús, al qual els textos volen fer veure com a “fill de Déu”, en un moment donat se sent perdut. Aquesta és una lliçó molt forta de la Història que hauríem d’aprendre i d’agafar. Que fins i tot aquells que són capaços de dominar el món es poden sentir febles i acabar completament centrifugats per la bogeria del domini universal. Sempre diem que l’ésser humà ha de ser coherent, però l’ésser humà no està regit per la coherència, ni tan sols només per la raó, també per les emocions. La irracionalitat té una forta presència en el nostre comportament ho vulguem o no, i sovint la Història intenta encabir a la gent en el perquè, en el “què, qui, com”: de quina manera i buscar una raó. I potser la raó té més a veure amb això, amb les emocions, realitats i experiències que viu cadascú i no amb un pla. 

Font: Ab Origine

A les satrapies nordorientals, les quals esdevingueren l’última resistència de l’Imperi Persa, Alexandre aplicà una severa política fronterera, la qual tingué com a resultat la mort, captura o deportació de gran part de la població resident a la regió. Es creu que, durant el transcurs de la campanya, va escoltar diverses històries que el podrien haver animat a no abandonar: l’emplaçament de la presó de Prometeu, que els macedonis sembla que van trobar, o l’emulatio de Cir el Gran. Així doncs, l’element religiós jugà un paper determinant a l’hora de “pacificar” territoris i estabilitzar el nou Imperi? 

Tenim diferents temes: un és la política fronterera d’Alexandre, que s’assembla molt a la política fronterera de la Unió Europea: Alexandre genera deserts humans, no deserts físics, sinó franges de “terra de ningú” com fan després els romans, els quals posen allò que li diuen “estats tap”, regnes que són més o menys amics, però que en el fons serveixen de coixí o matalàs.

La “Marca Hispànica”, per exemple…

Clar, ara penso també com, en l’actualitat, Turquia juga un paper clau amb relació a l’arribada de refugiats de Síria. Una mena de supersedaç que filtra i conté poblacions. O la mateixa política fronterera entre Espanya i el Marroc. En definitiva, espais o zones que actuen com a filat, en el fons. Llavors, Alexandre genera, crec, una política de frontera en el seu imperi, la qual cosa vol dir, per tant, que no només conquereix, sinó que també planifica i organitza els nous territoris. 

Per altra banda, els motius per conquerir el que són les satrapies nord-orientals o “superiors” tenen molt a veure amb la justificació del poder. Un excel·lent professor i investigador de la Universitat de Barcelona, Manel García, m’atreviria a dir l’especialista més gran del món persa d’aquí Espanya, ha posat de manifest com l’hereu del rei persa, el seu “dofí”, acostumava a ser el governant de les satrapies superiors: de Bactria i de Sogdiana. Llavors, el fet que Alexandre també vulgui conquerir aquests territoris és una manera de fer-se “hereu” de l’antic rei quan ell ja ho és. Però és allò que comentava abans, agafa tots els “barrets”, i en aquesta polisèmia decideix parlar pels perses, que són els conquerits. I dir-los: “ei, mireu, sóc el rei legítim”. Però no perquè us hagi conquerit, sinó perquè estic demostrant que sóc aquell que pot seguir les passes de Cir, el fundador de l’imperi Aquemènida (persa) i rei de reis, aquell que reviu episodis que devien tenir un valor religiós molt potent. Clar, d’aquesta manera ja no només tens la legitimitat del present, sinó que te l’està donant l’univers, els déus i el temps. Estàs recorrent un camí que només havia recorregut el fundador abans. I això t’atorga clarament la legitimat, el favor dels déus i gairebé sembla que la gent et reclami: “si us plau, governa’ns”. Però en el fons, les polítiques en aquest territori precisament són de deportació massiva, despoblació, massacres, etc. A la frontera amb l’Índia, per exemple, hi ha unes massacres brutals sense cap mena de mercè i de compassió. Són els relats per mi més bèsties de la conquesta, amb unes pràctiques bèl·liques duríssimes on l’exèrcit sembla absolutament desfermat a la cerca de botí. Hi ha un episodi en una ciutat on la gent comença a llançar-se per la muralla quan els soldats macedonis entren al recinte urbà, però un d’ells, diu la font, agafa a una de les persones que s’està llançant del penya-segat avall simplement per a prendre-li  la roba, que és el que li interessa. Agafa la roba, la talla per quedar-se-la i llança a la persona. Els conqueridors com a metàfora del que va passar a Amèrica.

Una màquina bèl·lica implacable…

Sí. Botí, esclaus, botí, esclaus, botí, esclaus i enriquir-se. Però curiosament els soldats d’Alexandre acabaran tots empobrits…

Els “Escuts de Plata” i els deutes que van tenir anys després, per exemple…

Clar. “Enrolate, decían…” com en els còmics d’Astèrix. T’enroles, te’n vas a conquerir el món, tens tot el botí del planeta. Alexandre es passa el dia dient: “veniu amb mi que us donaré riqueses”. Els homes hi van, i quan finalitza la campanya ho perden tot perquè Alexandre i els seus aristòcrates, mitjançant impostos i préstecs, s’han anat apropiant progressivament d’aquestes riqueses. De fet, els soldats han de pagar diners per tornar a casa! Aquí hi ha algú que els ha “trilat” clarament. Jo advoco, també, per una proletarització de la història i dubto molt d’aquesta grandesa d’Alexandre. Tot i que és un personatge fascinant i que en l’àmbit de la gestió del que és diví em sembla encisador i es pot aprendre molt de com el poder ens enganya ideològicament, per altra banda també penso que encarna tots els horrors de l’ús de la força.

I crec que aquest és el seu rol en molts sentits a la història: ho comentava al principi i per tancar una mica, Alexandre és algú que ens inspira a treure el millor de nosaltres. A mi personalment sempre m’ha resultat molt inspiradora la seva capacitat de decisió rapidíssima: “ho penso i ho faig”. I en la meva vida personal dic, “ostres, és fantàstic això”. Qui pogués tenir aquesta capacitat d’albir, no? De dir: “això és el millor i és el que faré i vaig cap allà”. I després hi ha l’altra part, que hauria de ser una inspiració en negatiu: la destrucció, la mort i la conquesta de tota una sèrie de poblacions per treure’n profit. M’agradaria més quedar-me amb Diògenes el Gos i dir-li: “escolta, aparta’t que em tapes la llum del sol”. I un món més universal on tots siguem com volia el filòsof,  germans i germanes 

Read More

Context i antecedents

Al juliol de 330 aC l’avantguarda de l’exèrcit d’Alexandre atrapà i executà a Darios III, qui en aquells moments, encara monarca de l’Imperi Persa, fugia cap a Bàctria i Sogdiana després d’haver sigut derrotat a la batalla de Gaugamela. A partir de llavors i durant més de dos anys, Alexandre es va veure empantanat en una interminable campanya militar a les províncies orientals, les quals esdevingueren l’última resistència de l’imperi. Comparades amb les tres famoses batalles d’Issos, Gaugamela i Hidaspes, l’èpic setge a Tir o la ruta pel desert egipci de Siwah, les operacions a l’Àsia Central, les quals transcorregueren entre els anys 330-327 aC aproximadament, apareixen com un anticlímax: un conjunt de rebel·lions protagonitzades per un enemic que, sovint, evita el combat a camp obert i intenta treure profit del terreny per a lluitar contra el poderós exèrcit macedoni. Desgranant la nombrosa bibliografia que hi ha al respecte, l’interès d’aquestes campanyes també radica en el fet que ens permeten conèixer a un Alexandre molt diferent dels anys anteriors. Així doncs, el següent article se centrarà en el procés d’orientalització que va patir el monarca macedoni a les satrapies [divisions territorials creades sota el govern de Cir el Gran per administrar i gestionar els tributs de l’imperi persa més eficaçment] de Bàctria i Sogdiana, el qual acabà cristal·litzant en l’adopció de rituals perses com la proskynesis, gest que consistia a prosternar-se davant el sobirà. 

Imperi d’Alexandre Magne en el moment de la seva mort l’any 323 aC. Les fletxes vermelles assenyalen les satrapies de Bàctria i Sogdiana, on es va desenvolupar la part més àrdua i feixuga de la conquesta de l’Imperi Persa. Font: Ian Maps.

Abans d’entrar en detall, cal tenir en compte que l’orientalització d’Alexandre s’ha de concebre com un procés gradual en el temps. En aquest sentit, cap al 330 aC, a Sari (antiga ciutat persa de l’actual Iran), la conducta d’Alexandre ja va començar a convertir-se en complexa i contradictòria. És molt esclaridora la descripció de Plutarc (Al. XLV, 1-3) sobre el costum de vestir-se a la moda persa, el qual va començar quan penetrà en territori part: 

[…] Va aixecar el campament militar i viatjà amb el seu seguici al país dels parts, on es va detenir a descansar. Va ser llavors la primera vegada que es va vestir amb roba asiàtica, bé perquè volgués acomodar-se als costums locals, perquè per a conciliar-se amb els homes són importants la convivència i l’adaptació als hàbits del país, bé perquè estigués fent una experiència furtiva per a introduir la prostració entre els macedonis, acostumant-los a poc a poc a tolerar el canvi i el nou gènere de vida que ell adoptava (Plut, XLV, 1-3). 

Tota aquesta política règia d’introduir elements perses la resumeix a la perfecció Quint Curci Ruf (VI, 6-10) en l’ús de la diadema brodada en blanc com la de Darios III, en els vestits sumptuosos, anells per a segellar cartes, 360 concubines (nombre molt semblant a les que tenia el rei persa), etc. El luxe i els costums estrangers, si bé ja formaven part del seguici d’Alexandre Magne des de gairebé l’inici de la campanya, van començar a ser concebuts com un autèntic perill per a la noblesa macedònica. Alexandre estava creant un gran Estat Universal en que diferents elements perses desenvolupaven un paper important, i així com s’havia arribat a un sincretisme religiós formal, en el qual els déus grecs s’assimilaven als d’altres pobles, arribava ara una mescla de cultures en diversos aspectes, en especial amb els egipcis i els perses. 

També hem de tenir en compte que, a diferència del seu pare, el jove monarca només va contraure matrimoni en dues o tres ocasions, i la primera d’elles fou l’any 327 aC amb Roxana, filla del sàtrapa de la regió de la Sogdiana. Clàudia Zaragozà, en un dels capítols d'”El imperio de Alejandro” (2016), deixant de banda tota la parafernàlia romàntica utilitzada pels autors per a desacreditar la decisió del rei, considera que les motivacions foren culturals i polítiques. Com a amo i senyor d’Àsia, comenta, es va veure prou fort per a demostrar la seva intenció d’integrar els diferents territoris annexionats sota el regnat d’un monarca hegemònic, de tots i per a tots. Promovia la introducció d’elements asiàtics a diferents nivells i es congraciava amb la noblesa iraniana, la qual estava protagonitzant una aferrissada resistència a les regions més septentrionals de l’Imperi Persa.

L’adopció definitiva de la ritualitat persa

Però bé, centrant-nos exclusivament en el ritual, Pedro Barceló, historiador hispano-alemany especialista en Història Antiga, argumenta, en primer lloc, que l’adaptació als costums perses no s’ha d’entendre com un procés unívoc, ja que Alexandre promovia, paral·lelament, l’acceptació dels costums macedònics. En segon lloc, defensa que el monarca no pensava adoptar-los sense contraprestacions, sinó que més aviat obrava d’aquesta manera esperant que les elits asiàtiques col·laboressin activament amb el seu govern. Per tant, no és que Alexandre oblidés el seu origen macedoni i adoptés l’ideal persa sense prestacions, sinó, més aviat, per aconseguir la col·laboració de les esferes de poder orientals. Una altra visió dels fets ens la proporciona J.M. Blázquez, catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Salamanca, qui a banda de considerar que era una mesura política destinada a unir pobles, cultures, religions i formes de govern diferents, Alexandre convertí un gest de respecte persa en un acte de culte a la seva persona en tant que Déu. Creu, per tant, que el jove monarca va anar un pas més enllà en l’estratègia per a consolidar la seva imatge divina. No s’acontentava amb proclamar-se ell mateix fill d’Heràcles, ni que els sacerdots de Siwah el “bategessin” com a fill de Zeus-Amon; necessitava ser reconegut Déu vivent (tenia precedents com Lisandre, polític i general espartà que va comandar la flota espartana que va vèncer els atenencs a la batalla d’Egospòtamos l’any 405 aC, i Clearc, també militar d’Esparta). 

En tot cas, entre els macedonis, però sobretot entre els grecs, aquest ritual de prosternació era un honor reservat als déus i, excepcionalment, als herois. Per això, quan trobant-se a Bàctria (actual Balkh, Afganistan), pels volts del gener del 328 aC decidí implementar aquesta classe d’homenatge, la majoria de soldats s’hi va negar. Fins aquell moment, l’escenificació de la seva persona com a monarca oriental era una demostració calculada per a guanyar-se el favor dels seus súbdits perses, i els macedonis havien seguit la transformació del seu rei amb un cert escepticisme, complint amb prou feines les formes i sense pronunciar-se obertament sobre el seu contingut. Però ara Alexandre també estava reclamant d’ells mateixos l’adopció d’usos forans que resultaven, sens dubte, contraris a les seves tradicions. 

Relleu de l’Apadana de Persèpolis que mostra a Darios III de Pèrsia rebent homenatge. Alexandre adoptà aquest culte i intentà, malgrat les desavinences imposar-lo com a ritual oficial envers la seva persona.  Font: Wikipedia.

No podem reconstruir de manera exacta com es realitzava aquesta fórmula de salutació, és a dir, ignorem si era una espècie de besamans seguit d’una reverència o si simplement els que feien ús d’ella es prostraven de genolls davant el rei. Si més no, les últimes investigacions assenyalen que els perses veien en la proskynesis una afirmació natural de l’ordenament jeràrquic de la societat, i en cap cas implicava un acte de caràcter sacre ni s’equiparava a homenatjar una divinitat. Però, com hem vist anteriorment, per als grecs i macedonis la proskynesis encarnava marcades connotacions de submissió i servitud. 

La culminació del seu autoritarisme, segons alguns autors antics com els peripatètics i, també, en opinió de Montesquiu, tingué lloc l’any 328 aC, quan Alexandre va assassinar Clit el Negre, general macedoni que li havia salvat la vida a la batalla del Grànic i al qui acabava de nomenar sàtrapa de Bactriana i Sogdiana. No es pot reconstruir amb certesa qui va ser el causant de la discòrdia, però les fonts situen que, sota la influència de l’alcohol, es van dirigir improperis l’un a l’altre: Clit va acusar el seu rei de ser un ingrat i d’haver renegat del seu pare Filip II fent-se dir “fill d’Amón”; també s’atreví a defensar a Parmenió, general que, juntament amb el seu fill Filotas, fou acusat de traïció i executat mesos abans. Finalment, quan Clit el va acusar de tirà per mitjà d’una cita d’Eurípides, el rei va perdre els estrets i profundament afectat pels insults va clavar-li una llança. Nombrosos investigadors consideren que el principal delicte de Clit fou criticar l’acomodament amb les personalitats perses (podríem catalogar-lo, juntament amb Cal·lístenes d’Olint, el seu historiador, com “la cara visible del descontent macedoni”). Però, van ser realment els ànims exaltats del banquet, juntament amb les ofenses abocades, les úniques causes d’aquest tràgic episodi? Fins llavors Alexandre no havia atorgat a cap company del seu cercle més íntim el càrrec de sàtrapa. I ara, a Clit, que tenia aproximadament cinquanta-cinc anys i havia salvat la vida del seu rei a la batalla del Grànic, el nomenament degué resultar-li una degradació. A més, considerava que la manera de fer política d’Alexandre era substancialment diferent de la del seu difunt pare, Filip, a qui Clit va servir amb lleialtat fins als últims dies. Així doncs, tal estat d’ànim, exaltat pel consum de vi, va suposar un còctel perillós que va acabar en una violenta explosió de passions. Segons Quint Curci Ruf (VIII 4-30), historiador romà del segle I especialitzat en la vida d’Alexandre el Gran, la seva mort marcà el final de la vella guàrdia macedònia i també, d’una manera incontestable, la llibertat d’expressió dins l’exèrcit.

Cal reconèixer, però, que entre els aduladors d’Alexandre no només hi havia perses, sinó també macedonis, sent l’exemple més cèlebre Anaxarc, un filòsof grec d’Abdera (de l’escola de Demòcrit). Flavi Arrià (IV, 12-5), senador, historiador i filòsof grecoromà que va viure a finals del segle I, ens explica com, per causa de la seva obsessió d’imposar la proskynesis, Alexandre decidí organitzar una conferència sobre el tema, en la qual van participar Anaxarc, conegut com el “sofista adulador”, Cal·lístenes d’Olint, nebot d’Aristòtil i historiador oficial de la campanya; nobles medes i perses; i, també, companys macedonis del monarca. Anaxarc inicià la discussió dient: 

“És molt més legítim dir d’Alexandre que és un déu per a Macedònia a afirmar-ho de Dionís o Hèracles. No sols a causa del número i la qualitat de les proeses realitzades, sinó perquè ni Dionís ni Hèracles tenen cap relació amb Macedònia. És per tant més lògic per a un macedoni atorgar al seu propi rei els honors deguts als déus. A més, quan Alexandre desaparegui, està fora de dubte que els seus súbdits el convertiran en un déu. Llavors, per què no honrar-lo com a tal en vida?”

Arrià situa que els aduladors medes i perses van aplaudir les paraules d’Anaxarc, però la majoria de macedonis van guardar silenci. Llavors fou el torn de Cal·lístenes, i replicà a l’adulador amb les següents paraules: 

“La humanitat ha instituït nombroses distincions entre els honors que convenen als mortals i els que convenen als déus. Per a aquests construïm temples, elevem estàtues, reservem territoris sagrats, oferim sacrificis i libacions, escrivim himnes i davant ells ens prosternem. Per als humans, elevem una estela, escrivim elogis, però res més i, quan estem davant ells, els saludem o els fem un petó. Pot dir-se fins i tot que els herois són objecte, a més, d’altres honors. No és raonable alterar tot això, perquè atorgar als homes els mateixos honors que als déus suposa rebaixar a aquests últims, la qual cosa és sacrilegi (…). A Alexandre li indignaria, i amb raó, que un simple particular es nomenés rei i es fes honrar com a tal per a simple elecció. Quan més legítima seria la indignació dels déus veient a homes atribuir-se honors divins! Seria un comportament bo per als bàrbars, però nosaltres no ho som”. 

Calístenes, a més, formulà diverses preguntes a l’aire: quan Alexandre torni a Grècia, obligarà els grecs a practicar la proskynesis davant d’ell?, o rebrà de grecs i macedonis els honors propis dels homes i restringirà la proskynesis als bàrbars? El raonament de Calístenes va ser secundat pels macedonis més vells que, fidels als costums de la seva terra, no concebien el fet d’instaurar un culte diví a Alexandre estant aquest encara viu (Just, XII, 7-3). En tot cas, l’oposició que Calístenes va mostrar envers la pràctica de la proskynesis li va costar la vida, atès que mesos després el van implicar injustament a la “conjura dels Patges”. La situació va ser tan tibant que, finalment, Alexandre va comunicar a grecs i macedonis que quedaven exempts d’acomplir el ritual. El jove rei estava acostumat al fet que les seves ordres fossin acatades sense que ningú les contravingués, encara que aquestes, sovint, sobrepassessin el límit de la tolerància. Segurament donava per fet que aquella poderosa maquinària militar estaria sempre disposada a seguir-lo, que cada vegada més i més terres serien afegides als seus dominis, i que les metes més ambicioses, encara que semblessin inassolibles, podrien fer-se realitat si així ho desitjava. I el punt culminant en les tensions entre el despotisme i la resistència que provocava aquest comportament es va posar de manifest, sens dubte, en episodis com l’assassinat de Clit, la imposició de la proskynesis i l’anomenada “conjura dels Patges”. 

Cal tenir en compte que l’oposició contra Alexandre no només denunciava les seves maneres progressivament autocràtiques sinó que era, a la vegada, una reacció als errors de planificació i als problemes que sorgiren durant la campanya de 330 – 327. Una sèrie de reversos importants havien minat l’autoritat del rei, i aquest havia reaccionat amb pragmatisme i brutalitat. Tal com situa Borja Antela, historiador especialitzat en l’hegemonia macedònia i la figura d’Alexandre el Gran, la quantitat de temps que el jove rei va haver d’emprar per a “pacificar” aquest territori (entre 330 i 327 aC) contrasta amb la celeritat amb què va obtenir el domini sobre la resta de l’Imperi Persa (entre 334 i 330 aC), de manera que resulta evident que el pas dels macedonis per Bactria i Sogdiana fou transcendental en la configuració de la seva personalitat. El descontentament de la noblesa militar macedònia va mantenir-se i seguí creixent amb renovades forces durant les etapes més crítiques de l’expedició per l’Hindu Kush. El punt culminant d’aquesta situació s’observa l’any 326 aC, amb la negativa de les tropes a seguir avançant cap a l’Índia, i l’any 324 aC, amb el motí d’Opis. 

Ens atrevim a dir que, des que prengué la responsabilitat del govern persa, Alexandre s’havia convertit en l’home més poderós del món conegut fins aleshores. La base de la seva excepcionalitat no només la constituïa el regne argeada, sinó la multiplicitat dels drets reals que resultaven de les seves conquestes: era rei de Macedònia i Àsia, hegemón de la Lliga Coríntia, faraó egipci i senyor d’innumerables ciutats i tribus que li havien jurat fidelitat. Aquesta impressionant addició de funcionaris, medis i poders li conferí una autoritat inimaginable: podia utilitzar tropes, recursos, distribuir terres, construir flotes, imposar tributs a ciutats, etc., sempre que ho requerís. Abans de la seva arribada, els sobirans perses eren amos absoluts de les terres i les persones i, malgrat que disposessin d’una cort de consellers, s’erigien en l’última instància de totes decisions. Eren hereus de les monarquies de l’antic Orient i les seves creences religioses es basaven en el Zorostrasisme, però això no els impedia promoure o tolerar altres cultes. En aquest sentit pensem que d’una manera similar es comportà Alexandre, qui s’erigí protector de totes les cultures sota el seu govern i promogué una integració total amb els pobles mil·lenaris que conformaven el “gegant persa”. Tanmateix, aquesta voluntat xocà amb la suspicàcia de la noblesa macedònia.  

Apel·les de Colofó pintant a Campaspe de Larissa, una de les concubines d’Alexandre, en presència del monarca. (Jacques Louis-David). Font: Wikimedia Commons.

Reflexions finals

L’adopció dels costums orientals li suposà a Alexandre no poques crisis internes en fregar, a vegades, la transformació de la seva pròpia identitat, com és el cas de la proskynesis, que bàsicament coneixem per un dramàtic episodi (el banquet de Samarcanda i l’assassinat de Clit el Negre l’any 328 aC). Sens dubte aquest fet es revela com un dels més rellevants de l’ambiciosa expedició d’Alexandre, ja que, a partir d’aquell moment, l’oposició al monarca es mostrà cada vegada més ferma, fins al punt que els soldats s’amotinaren l’any 326 aC al riu Hifasis davant la voluntat del monarca de seguir fins a l’Índia. Perquè la conclusió de la seva expedició no serà, en definitiva, decisió seva, sinó dels seus companys d’armes.  

Els mètodes amb els quals assegurà el seu domini sobre els territoris demostraren ser estables i efectius, atès que, des del principi, Alexandre establí les pràctiques administratives perses i es transformà cada vegada més en un sobirà occidental sobre un tron oriental. “Babilònia en lloc de Pela”, podria haver sigut el lema de la seva nova orientació política. Tot això constatava un malestar que anava in crescendo, i es fa palès que el govern d’Alexandre es mostrés cada vegada més autoritari. Els perses del seu entorn no tenien cap mena de dificultat a l’hora de prosternar-se, atès que la proskynesis era quelcom lògic i natural (una dinàmica protocol·lària ancestral), en canvi, tant grecs com macedonis pensaven que prostrar-se era humiliant i que violava la <llei no escrita> (nómos). 

Les motivacions que van induir Alexandre a introduir aquest controvertit ritual persa són, doncs, abundants però incertes avui dia. Amb seguretat, Alexandre coneixia la doble significació d’aquesta fórmula de saludar, i tot i això va persistir en introduir-la. Esperava d’aquesta manera unificar el cerimonial de la cort per enfortir la seva legitimació com a sobirà d’Àsia? O fou la imposició de la proskynesis simplement un altre pas per adquirir trets divins? L’abundància segurament excessiva de llibres constitueix una dificultat afegida a l’hora d’apropar-se a una figura tan rellevant com la seva. I encara més si la majoria d’ells són escrits des d’una òptica occidental. Per a enriquir el relat i poder construir una història més fidedigna d’Alexandre seria interessant estudiar el procés d’orientalització des de la perspectiva asiàtica, sigui a través de l’anàlisi de restes arqueològiques o documentals, per tal de comparar els diferents punts de vista i ampliar l’objecte d’estudi d’un dels personatges més transcendentals del món antic. 

Fonts antigues consultades:

  • ARRIÀ, FLAVI, Anábasis de Alejandro Magno, trad. de A. Guzmán, Madrid, Gredos, 2001-1982, vol II.
  • QUINT CURCI RUF, Història d’Alexandre Magne, edició de F. Pejenaute en la col·lecció de Biblioteca Clàssica Gredos, Madrid, 1986. 
  • PLUTARC, Vida d’Alexandre Magne, versió de Ranz Romanillos, publicada per Planeta, 1991, Vides Paral·leles, vol. II. 

Per saber-ne més:

  • Barceló, P., Alejandro Magno (trad. David Hernández de la Fuente), Madrid, Alianza, 2011.
  • Caratini, R., Alejandro Magno (trad. Mauro Armiño), Barcelona, Plaza & Janés, 2000.
  • Ginés Ordoñez, I., Una visión sobre Alejandro Magno: identidad y alteridad, Barcelona, UOC, 2017
  • Gómez Espelosín, F. J. Antela, B. El Imperio de Alejandro. Aspectos geográficos e historiográficos. Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá, 2016.
Read More