Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. El cas és que, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

← El desenvolupament dels Estats Units (II): democràcia, guerra i expansió cap a l’Oest

Si (Andrew) Jackson va ser el primer en signar un nou contracte amb la democràcia, la premsa va tenir un paper crucial en la seva redacció”.

Paul Johnson.

Imacon Color Scanner
Andrew Jackson, retrat de Thomas Sully

Una de les  figures crucials a la història dels Estats Units va ser Andrew Jackson. A l’anterior article vam parlar de la seva actuació durant la guerra amb la Gran Bretanya, on va ser decisiu per una victòria nord-americana que semblava impensable. La duresa contra els indis, la disciplina, a vegades extrema, que va implantar dintre l’exèrcit estatunidenc, i la seva gran victòria a Nova Orleans el van fer un personatge aclamat pel poble. Paral·lelament a l’ascensió de la seva figura, trobem la decadent imatge que va anar prenent la classe política americana. No només ens referim a l’embarcament en una guerra evitable i desastrosament gestionada -recordem que l’exèrcit britànic va entrar a Washington sense trovar-hi oposició–, sinó també a casos lamentables com l’assassinat de Hamilton a mans de Burr. Jackson no era aliè a aquesta situació, i va proposar-se renovar la política, proposar mesures per millorar l’eficàcia i evitar la corrupció.  Però com va arribar Andrew Jackson a ser president dels Estats Units?

L’any 1824, la cursa per la Casa Blanca va acabar amb una victòria de Jackson sobre John Quincy Adams, fill de l’expresident John Adams. En xifres, Jackson va aconseguir 40.000 vots populars més que el seu adversari, i 15 vots més de col·legis electorals. Però tot i això, no va poder accedir a la presidència. Per què? La clau la trobem a la Dotzena Esmena a la constitució, que especifica que si cap dels dos candidats aconsegueix una majoria absoluta en vots de col·legi electoral, ha de ser la Cambra de Representants qui esculli el vencedor. Henry Clay va esdevenir la figura clau per decidir qui seria el proper president dels Estats Units, i va decidir vendre’s al millor postor. És a dir que, entre Jackson i Adams, qui li oferís el millor càrrec seria el nou president. Seguint amb la seva política implacable contra la corrupció imperant a Washington, Andrew Jackson es va desdir de qualsevol oferta: “diguin als senyors Adams i Clay que, si ocupo la cadira presidencial, ho faré amb les mans netes”. Aquest va ser l’inici de la victòria de Jackson a les eleccions de 1828.

Adams va ser el President dels Estats Units a partir de 1824, amb Clay com a Secretari d’Estat. La sensació que va quedar entre els electors va ser de total engany: el candidat que havia rebut més vots havia estat apartat del poder pels que representaven la decadència de la política americana. Un fet que no feia més que reforçar les idees de Jackson, i que resultava especialment greu en uns temps en què cada vegada més habitants podien exercir el seu dret a vot, en ple procés d’expansió de la democràcia.

Propaganda de la campanya d'Andrew Jackson
Propaganda de la campanya d’Andrew Jackson

Des del moment de la seva derrota, Jackson va començar a preparar el terreny per a les properes eleccions. Això va significar l’inici de la campanya electoral perpètua i constant, secundada pels mitjans de comunicació. Tots els partits tenien un diari que els donava suport a Washington, i els republicans comptaven amb el United States Telegraph, que al cap i a la fi era només el més visible d’una xarxa de 50 diaris. I també va significar l’inici de la oposició sistemàtica degut a les fortes desavinences i la tensió entre els polítics partidaris de Jackson i els d’Adams.  Si penseu que, avui dia, les eleccions es converteixen en un conjunt de crítiques d’uns partits cap als altres, hauríeu de veure què va succeir als EEUU el 1828. Directament va ser un joc brut. La campanya contra Jackson va ser dura i, en certs aspectes, certa. Els seus rivals el titllaven de sanguinari, i les seves accions en les guerres contra els indis així ho demostraven. El partit Demòcrata-Republicà havia entrat en crisi amb la nova democràcia després de les eleccions de 1824, i Jackson va decidir crear un nou partit per arribar a la presidència. Aquest no era altre que l’actual Partit Demòcrata, tot i que no va adoptar aquest nom fins a 1834 –fins aleshores s’acostumava a anomenar ‘jacksonià‘. Existia el temor que Jackson es convertís en un Napoleó, però no comptaven amb una de les seves característiques: era un acèrrim defensor de la democràcia. Mentrestant, els partidaris de Jackson acusaven sense cap mena de rubor a J. Quincy Adams, amb arguments que anaven des del pacte corrupte amb Clay fins a la malversació de fons públics. Els mítings es van estendre arreu del país durant la campanya electoral pròpiament dita, i Jackson arribava amb un lema nou, a banda de ‘netejar Washington’: pacte corrupte. Jackson es mostrava partícip de limitar el poder del govern federal i augmentar el dels estats, proposta molt ben acollida al Sud, però va haver de mantenir-la en equilibri amb les seves idees unionistes. El seu programa tenia en compte mesures que desmantellaven el sistema americà imperant fins aleshores, com ara la rotació de càrrecs públics, una proposta que finalment no es va acabar produint.

Un cop arribat a la presidència, Jackson va basar la seva política en 3 eixos: neteja de corrupció, defensa aferrissada de La Unió i guerra contra els indis. Pel que fa a La Unió, val a dir que Jackson va defensar-la davant qualsevol mena d’atac. En aquesta trilogia d’articles ja hem vist com els conflictes entre Nord i Sud eren evidents, ja que es tractava de dues realitats totalment diferents. Era difícil redactar lleis des de Washington que satisfessin les dues parts, i els aranzels, reclamats al Nord i odiats als Sud, van ser un focus important de problemes. Aquests aranzels van ser modificats diverses vegades a causa del descontent popular sudista, però no van evitar els primers indicis de secessió. Va ser l’estat de Carolina del Sud qui va fer un primer pas important i va declarar la invalidació dels anomenats “aranzels abominables”, amb la conseqüent i dura resposta d’Andrew Jackson, que no va tenir inconvenients per afirmar que aquest estat seria ocupat militarment si seguia endavant amb els seus plans. Recordem que parlem d’un home que, en la seva estada a l’exèrcit, amenaçava amb afusellar a qui abandonés el front (i, de fet, va complir les amenaces en una ocasió), així que era millor no tensar massa la corda.

Respecte als indis, Jackson va passar al terreny polític la guerra que ja havia dut a terme anys abans en termes militars. Com ja vam apuntar a l’anterior article, la distribució indígena xocava amb l’organització de les noves terres dels Estats Units. John Quincy Adams, tot i que no sentia cap mena de simpatia pels indis, es va avenir a negociar amb ells mitjançant la figura de Lewis Cass. De fet, un dels problemes que presentaven aquestes tribus no era pas el salvatgisme, sinó tot el contrari: una autèntica organització, fins i tot dotada de càrrecs. Però amb l’arribada de Jackson es van tallar tota mena de contactes, i el problema indi es va intentar solucionar enviant-los cap a l’Oest amb la Llei de Trasllat de 1830, que va provocar fortes divisions entre els polítics i l’opinió pública. No se’ls podia obligar a marxar cap a l’Oest, però si decidien quedar-se als seus territoris s’haurien d’adaptar a les lleis dels Estats Units, que destruïen els seus drets i organització tribal, i podien ser envaïts legalment per colons blancs que desitgessin les seves terres. Jackson  considerava als indis inferiors, i va adquirir una actitud paternalista cap a ells. De fet, fins i tot va adoptar un nen indi.  Hem de tenir en compte que els Estats Units, de la mà del seu president, van utilitzar en bona mesura l’engany i la pressió per forçar el trasllat indi. Mitjançant accions de debilitament com ara l’extermini de la caça que permetia subsistir als indígenes, o la divisió del territori en minifundis que els feia estar exposats fàcilment als especuladors, a

Dona Cherokee. Retrat d'Edward Troye.
Dona Cherokee. Retrat d’Edward Troye.

algunes tribus no els va quedar més remei que acceptar el trasllat. Però altres s’hi van negar: els Cherokee van mostrar la seva gran disconformitat a abandonar les terres dels seus avantpassats, i fins i tot van apel·lar al Tribunal Suprem, on es van trobar amb la negativa de John Marshall. Mentrestant, els Seminoles es van decantar per la lluita armada. També s’ha de dir que els indis van tenir els seus defensors –especialment al nord–, d’aquí el debat polític i social que hem esmentat anteriorment. El senador de Nova Jersey, Theodore Frehnghuysen, admetia davant el Senat: ‘hem acorralat els indis en uns miserables acres de la nostra frontera del Sud, és l’únic que els queda dels seus boscos inabastables. I tot i això, com una sangonera, la nostra cobdícia crida… en volem més!’

Algunes decisions de Jackson van ser realment desastroses, segurament a causa de la seva poca experiència. Aquestes van venir sobretot en forma de nomenaments realitzats més amb el cor que amb el cap. Els seus sentiments cap a antics companys d’armes o velles amistats també el van dur a rebre el suport d’un grup d’amics, amb els quals es reunia informalment a la Casa Blanca. El fet és que era aquest grup qui, de vegades, prenia directament les decisions sobre com governar el país. El periodista Amos Kendall, un dels cervells més destacats –i que ve a reafirmar la importància de la premsa–, era qui escrivia els discursos de Jackson a partir dels propis pensaments del President: els suavitzava i els donava un contingut polític. Aquest grup d’amics i coneguts va ser la base de l’actual cercle de professionals que envolten avui dia al President, tot i que d’una manera encara poc ortodoxa. Una de les persones que més problemes va donar al president va ser Samuel Swartwout, responsable de la duana de Nova York, una de les que més diners comptabilitzava. Swartwout va malversar fons públics en apostes i dones, per acabar fugint a Europa amb més d’1.200.000 dòlars, una quantitat que sobrepassava tot el que hagués pogut malversar John Quincy Adams en la seva etapa com a president. Per tant, sí que és cert que Andrew Jackson va intentar mantenir-se allunyat de la corrupció, però les seves pròpies decisions va estendre-la entre membres del govern.

L’ombra de Jackson va planejar sobre el país molt més enllà dels dos mandats del President. Les seves idees van inspirar el pensament d’altres presidents com Van Buren, Franklin Pierce o James Buchanan. Aquell home al qual molts acusaven de dèspota i sanguinari, i amb part de raó, va esdevenir una figura crucial per entendre la política interior dels Estats Units com a tal avui dia, tant pel seu propi llegat com per les ments que va inspirar.

Els Estats Units van continuar amb la seva evolució econòmica, que va ser, en general, molt bona fins la guerra civil. Excepció feta per la crisi econòmica del anys 1840/41, que es va endur per davant Martin van Buren, limitant-lo a un mandat. Paral·lelament també va seguir l’expansió territorial, que va portar a una guerra amb Mèxic. Aquest país es va independitzar d’Espanya el 1821, i va patir un cop d’estat per part del general Santa Anna. Per la seva banda, Texas, on ja vivien molts nord-americans, va signar la seva independencia de Mèxic el 1836, i tot i que va demanar annexionar-se als Estats Units tan aviat com fos possible, Jackson no ho va trobar convenient degut a les tensions que podria provocar un nou estat esclavista quan la qüestió abolicionista ja era damunt la taula. Més endavant, l’any 1843, el president Tyler tampoc va decidir-se a fer el pas de l’annexió per no crear un clima d’hostilitat amb Mèxic i perquè aquell mateix any Florida s’havia incorporat a La Unió com estat esclavista, trencant així l’equilibri que existia entre esclavistes i antiesclavistes. Però un any després, ja amb James K. Polk al poder, d’orientació esclavista i expansionista, estava bastant clar quines serien les intencions dels Estats Units sobre Texas.

Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic
Entusiasme de la població davant les notícies sobre la guerra de Mèxic

Fins aleshores, el país nord americà havia aconseguit expandir-se territorialment mitjançant la negociació. Però compte, sempre es tractava de territoris perifèrics de potències occidentals. Mèxic, en canvi, era un país en desenvolupament, al qual l’única negociació que se li va proposar va ser renunciar a la meitat del seu territori, o la guerra. El país centreamericà estava empobrit, sense institucions estables, amb una població heterogènia de 6 milions d’habitants i enfrontaments entre faccions. L’exèrcit mexicà era superior en nombre al dels Estats Units, però gran part d’aquest exèrcit estava format per indis capturats i mal entrenats, que a més no posseïen drets polítics i no es veien arrelats al país pel qual lluitaven. El conflicte armat entre els dos països va durar de 1846 a 1848, i va suposar la primera guerra ofensiva i en territori estranger dels Estats Units. Fins aleshores, els conflictes  bèl·lics dels EEUU s’havien reduït  a defensar-se davant atacs britànics i francesos dins el seu propi territori, però hauríem de considerar també la ‘compra’ de Florida, que oficialment va ser una negociació, però en realitat les tropes comandades per Jackson van passar a sang i foc algunes tribus índies del territori quan aquest encara era propietat espanyola. A més, la guerra contra Mèxic també va ser la primera seguida per mitjans de comunicació, que van poder modelar la imatge que en transmetien. Les victòries nord-americanes van venir liderades per Zachary Taylor, que seria el relleu de Pock a la presidència, amb un exèrcit format per un gran nombre de voluntaris, la majoria d’ells sudistes, en busca de promoció social o econòmica. Però com més avançava la guerra, més problemes donava a Washington. I no perquè es perdés el conflicte –va resultar una gran victòria pels Estats Units–, sinó perquè van començar a sorgir debats entre els propis polítics, que pressionaven el president per acabar conquerint tot Mèxic. La postura més moderada, que va ser la que es va adoptar, recomanava lluitar només als territoris on s’havia planejat fer-ho. La població, especialment al Nord, tampoc donava ja suport a una guerra on van morir gairebé 15.000 soldats, entre ferides i malalties.

Però el cost de la guerra va ser molt més elevat del que indiquen les xifres tangibles. Els Estats Units ja es trobaven en una difícil situació interna, com hem vist, pels conflictes entre Nord i Sud i les disputes entre abolicionistes i antiabolicionistes. L’annexió de Texas i altres territoris mexicans, com San Francisco, va suposar una gran riquesa pel que fa a extensió i a recursos, però alhora va crear encara més conflictes regionals. L’equilibri entre estats esclavistes i antiesclavistes ja s’havia trencat amb Florida, i Texas va afegir més llenya al foc. Es plantejaven nous problemes: el fenomen de l’esclavitud s’unia al de l’expansió territorial, i aquesta annexió de noves terres feia decantar el pes polític cap al sud. El fantasma de la guerra començava a planejar sobre els Estats Units. Ralph Waldo, escriptor i filòsof estatunidenc, va encertar de ple en el seu pronòstic:

“Mèxic ens enverinarà”.

Read More