Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La manifestació de l’onze de setembre de 1976 a Sant Boi és potser la imatge més icònica del que representava l’Assemblea de Catalunya: el zenit d’un ampli moviment popular orquestrat per uns partits polítics que, unànimement i de manera convençuda, es dirigien cap a la llibertat del poble de Catalunya. Si bé aquesta era la situació de l’antifranquisme poc després de la mort del dictador, el desenvolupament de l’oposició democràtica catalana fou un camí tortuós d’encerts i errors que, a còpia de batzegades, anà dibuixant el camí a seguir cap a la restitució de les llibertats a Catalunya.

Read More

El sorgiment del feminisme

Fets històrics tan importants com la Guerra Civil espanyola i el règim franquista que la va succeir van contribuir a l’aparició de diversos factors que esdevindrien clau per a la creació d’un sentiment d’identitat  col·lectiva femenina, format per dones que, quan consideraven que no s’estaven respectant els seus drets, la seva consciència femenina les duia a ocupar l’espai públic, transformant així les seves reivindicacions privades en consciència política. El primer d’aquests factors va ser la misèria, la qual les dones van combatre desenvolupant un paper molt important en matèria de solidaritat. El segon factor, la repressió, va significar la diferenciació entre la lluita  femenina, aquelles mobilitzacions que, dedicades a les reivindicacions per al conjunt de la  societat, provenen de la mà de les dones, i la lluita feminista, dedicada a la reivindicació dels drets  de la dona com a individu en condició igualitària als homes. 

Durant la dictadura les dones patien, d’una banda, la repressió política sistematitzada pel règim franquista, dedicada a tota aquella part de la població identificada com a vençuda i a tothom que en pogués tenir una mínima relació, per tal d’eliminar qualsevol possible resistència. D’altra  banda, sobre les dones requeia també, independentment del bàndol polític amb el qual fossin  identificades, una repressió de gènere que, no només va provocar que perdessin els drets polítics  aconseguits durant els anys de la II República, sinó que les va excloure de la ciutadania civil i social, recloent-les en l’àmbit exclusivament domèstic i sotmetent-les a la tutela de l’home.

El primer d’aquests dos tipus de repressió és el que no només va dur a les dones republicanes, a participar en la lluita antifranquista dirigida pels antics líders d’esquerres i sindicals durant la dictadura, sinó que, amb els homes com a presos polítics a centres penitenciaris d’arreu del país, elles van saber esdevenir la massa del moviment social i fer seva la lluita.

El paper femení durant el règim franquista 

És en aquest context que l’anomenat espai ‘barri’, entès com una prolongació de la domesticitat a la qual quedaven relegades les dones, va adquirir gran importància per a la lluita femenina, establint-se com a l’espai polític i social de les dones. I és, de fet, en les relacions solidàries,  desenvolupades gràcies a la creació de l’espai ‘barri’, on apareix la important figura de les ‘dones de pres’. Aquesta englobava a totes aquelles esposes, mares i filles de presos polítics que, empeses  per la necessitat d’ajudar els seus familiars, van acabar organitzant col·lectivament una xarxa  assistencial dedicada als presos i a les seves famílies, centrant les seves demandes en una millora  de les condicions dels presos, la carestia de vida a la qual havien de fer front les famílies dels  presos i, sobretot, l’amnistia política.  

Paral·lelament s’inicià també un activisme femení en el món laboral, protagonitzant vagues, protestes col·lectives i conflictes en defensa dels seus drets laborals. Aquestes protestes i mobilitzacions es duien a terme en circuits específicament femenins, com ara els mercats, de manera que s’aconseguia superar la separació entre l’espai públic i l’espai privat i com a resultat de la doble responsabilitat domèstica i laboral que els pertanyia. 

És el protagonisme adquirit per les dones a les vagues laborals i les protestes el que cridà l’atenció dels dirigents de partits antifranquistes, com el Partido Comunista Español (PCE), i els portà a  plantejar-se la possibilitat d’orientar la militància femenina cap a la lluita dels barris. En aquest punt s’inicià una nova estratègia dedicada al sector femení del partit, per tal de crear una plataforma àmplia que, des d’un discurs moderat, atragués el nombre més gran possible de dones, encomanant a les militants del partit la creació de xarxes que posessin en contacte les dones de pres amb les camarades que treballaven amb les cèl·lules del partit.

Com a resultat d’aquesta nova estratègia va néixer a Madrid la que esdevindria la primera organització femenina en plena dictadura: el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) el 1964, de mans de Dulcinea Bellido i Carmen Rodríguez, ambdues militants i dones de presos. Amb ell, aquestes dones pretenien assentar les bases d’una organització que vinculés el debat polític i la lluita contra la dictadura amb una reflexió en profunditat sobre els problemes que afectaven a les dones.

Dulcinea Bellido a un míting del PCE. Madrid, 1978. Font: Biblioteca de la UCM

La finalitat de l’MDM es va establir, doncs, en una doble lluita: al voltant de, d’una banda, la lluita política, desenvolupada a l’antifranquisme i de l’oposició al règim, a través de la lluita pro amnistia i a favor dels presos  polítics, i de l’altra, la lluita social, a partir de la recerca i la pugna per un reconeixement  social de la dona basat en la igualtat.

Dins d’aquesta doble lluita, seguint les pautes establertes pel PCE, els objectius de l’MDM es van projectar en tres àmbits diferents. En primer lloc, l’àmbit solidari, centrat sobretot en el suport als presos polítics i a les dones de pres, i en la lluita per l’amnistia, la qual era, per al PCE, un important instrument deslegitimador del règim. En aquest camp, el paper de l’MDM es va reflectir en la creació de la Comissió de Solidaritat (1968), amb l’objectiu d’ajudar  els presos polítics i les seves famílies, estenent el seu abast fins arribar als casos d’acomiadaments per vagues i a l’assistència jurídica i mèdica en casos necessaris, i la creació, també, de diverses Associacions de Mestresses de Casa, ja que aquest col·lectiu era, per a l’MDM, el sector més injustament discriminat i alhora el més nombrós. Les Associacions de Mestresses de Casa van esdevenir peces essencials de l’engranatge del moviment ciutadà i per a la seva captació s’apel·lava principalment a les reivindicacions de barri, és a dir, la carestia de vida i l’amnistia dels presos polítics, però sense entrar pràcticament en les concepcions i reivindicacions de gènere.

En segon lloc, trobem l’àmbit polític, el qual era, des d’un primer moment, l’objectiu prioritari de moltes militants de l’MDM i, sobretot, el del PCE a l’hora de crear el moviment. A causa d’això, la finalitat del moviment era aconseguir que les dones se sentissin prou afectades per la política repressiva del règim i útils des del punt de vista de les mobilitzacions socials, perquè  s’unissin a la lluita antifranquista. 

Per últim, com a resultat de la pròpia iniciativa d’una part significativa de la direcció de l’MDM, i fora ja de les pautes establertes pel partit, el moviment es va endinsar en un tercer àmbit, el  feminista, ja que, a través del seu nou paper dins de l’MDM, moltes de les militants del partit van entendre quin era realment el paper que els dirigents del PCE havien ideat per a elles, de recolzament i complementari, i van decidir que el seu poder anava més enllà de donar suport a la lluita dels homes i que eren capaces d’apuntalar i sostenir la seva pròpia lluita

Per tal que els objectius de l’MDM es poguessin dur a terme, el PCE va defensar la creació de grups i cèl·lules de l’organització a les principals ciutats del país. Aquesta implantació territorial es va aconseguir, però, d’una manera molt irregular i, en general, dèbil, ja que podem parlar només  de cinc punts clau al llarg del país en els que es van desenvolupar els grups més nombrosos i actius: Madrid, Astúries, Saragossa, Galícia i València.

Primera plana del segon número del butlletí “A Muller e a Loita”, publicat per l’MDM gallec, 1971. Font: ADHUC, Universitat de Barcelona

En els casos particulars, l’MDM asturià reflectia una doble identitat molt representada per les dues generacions que el componien, fet que, com veurem, esdevindrà un greu problema en la seva aparició a la resta de grups del moviment. L’MDM de Saragossa, per la seva banda, en va centrar sobretot en l’acció solidària i va aconseguir captar l’atenció de les mestresses de casa, i la conscienciació de les dones. En el cas de Galícia, el grup creat per l’MDM va acabar caient, de nou, en els mateixos problemes identitaris interns que s’han exposat abans referents a l’MDM asturià. Finalment, a València es va aconseguir crear un grup  força homogeni, molt semblant a l’original de Madrid, però a petita escala, ja que va comptar amb el suport d’una minoria molt significativa.

Amb els anys, en tot el moviment en general, van sorgir problemes interns al voltant de la doble identitat esmenada en referència a la cèl·lula asturiana que, finalment, desembocaren en la divisió de l’organització. Dins del mateix MDM es van diferenciar clarament dues generacions de dones  que representaven molt bé a les dones republicanes de l’època. D’una banda, les militants  originals dels inicis del moviment, que havien viscut la Guerra Civil, estaven més abocades a la  lluita política i al paper de la dona dins d’aquest món, mentre que, de l’altra, les generacions més joves qüestionaven al complet el model patriarcal del règim, i cercaven abordar la lluita feminista en tots els seus aspectes i no només en el polític. Qüestions com la defensa de  l’avortament, l’autodeterminació del cos i la sexualitat femenina van esdevenir crítiques per a l’organització interna de l’MDM. 

Són aquests mateixos problemes interns els que van impedir l’establiment, en ferm, de l’MDM a Barcelona, amb el Moviment Democràtic de Dones, de la mà del PSUC, durant els anys seixanta. L’MDD va internar infiltrar-se a l’Associació de Mestresses de Casa de la ciutat comtal, tot i que en van ser expulsades, i van aconseguir-ho amb l’associació d’Amics de les Nacions Unides, on van impulsar la creació de la Secció de Drets de les Dones dins el Departament de Drets Humans. Però les tensions entre les mateixes militants i entre aquestes i el PSUC van determinar l’esfondrament de l’MDD de Barcelona el 1969. Tot i que altres cèl·lules catalanes, com les de  Badalona o Terrassa, van aconseguir sobreviure uns anys més, l’última fins i tot va enviar representants a Madrid a la Primera Reunió General de l’MDM a inicis dels anys setanta, la dissolució de la cèl·lula de Barcelona va determinar el fracàs de l’MDD a Catalunya.  

Programa de l’MDM, 1976. Font: Biblioteca de l’UCM

Però un punt d’inflexió en la lluita feminista va ser la celebració a Madrid del Primer Congrés Internacional de la Dona, entre el 7 i el 14 de juny del 1970, organitzat per la Secció Femenina de la Falange espanyola, amb el qual el govern pretenia projectar a l’escenari internacional uns inicis d’aperturisme a la qüestió femenina i d’adaptació del discurs del règim a les noves realitats socioeconòmiques. En ell però, també van aconseguir participar representants de diferents grups republicans i feministes, a través, sobretot, de les associacions de mestresses de casa i de grups d’estudi, per tal de denunciar les discriminacions i manca de llibertats que requeien sobre les dones de mans del règim.

Tot i els esforços duts a terme per les dones de l’MDM al llarg dels anys seixanta i inicis dels setanta, a mitjans del 1975, en la seva Quarta Reunió General, el moviment va reafirmar el seu compromís amb la lluita per l’amnistia i el seu rebuig a la pena de mort i al Decret Llei Antiterrorista, deixant de banda, en certa manera, la lluita feminista en favor de la lluita antifranquista per tal de debilitar encara més una dictadura ja agonitzant en aquest moment. Amb la mort del dictador, però, a finals d’aquest mateix any, es tanca també una  etapa per a les militants de l’MDM, que acaben de perdre per complet la seva força dins de lluita  pro amnistia, ja que, des del moment en què aquesta lluita va començar a tenir rellevància social, el PCE va capitalitzar la campanya pro amnistia que el moviment havia aconseguit difondre.

El feminisme als últims anys de la dictadura 

En definitiva, doncs, podríem dir que durant la dictadura el paper de la lluita femenina va ser essencial per tal de sostenir la lluita antifranquista, i el poder de mobilització de masses de les  dones va permetre que aquesta lluita en oposició al franquisme prengués les dimensions necessàries per a convertir-se en un moviment social que pressionés fins a fer caure la dictadura.

La lluita feminista, en canvi, va esdevenir, alhora, una causa i una conseqüència d’aquesta lluita antifranquista. D’una banda, va ser el motiu comú que va unir a les dones en un primer moment, i aquesta unió les va permetre crear la seva identitat col·lectiva com a dones. D’altra banda, un cop aquesta identitat va evolucionar cap al feminisme, l’enderrocament de la dictadura i l’establiment d’una democràcia eren necessàries per tal d’aconseguir l’objectiu final d’aquesta lluita feminista, és a dir, la fi de la discriminació de la dona i la igualtat entre sexes.

Primeres Jornades Catalanes de la Dona, 1976. Font: Archivo de la Transición

Tot i els problemes interns ja esmenats de l’MDM, pocs dies després de la mort del dictador, va  tenir lloc un moment clau per al feminisme espanyol en aquests anys, com va ser la celebració de les Primeres Jornades per l’Alliberació de la Dona a Madrid, el desembre del 1975, declarat per  l’ONU com a Any Internacional de la Dona. Aquestes jornades van ser organitzades per l’MDM  i hi van arribar a participar al voltant de mig miler de dones, provinents de dinou províncies, de diferents procedències socials, culturals i ideològiques, per tal de debatre sobre el feminisme i cercar punts de trobada amb relació a les tàctiques, estratègies i reivindicacions necessàries  per a aconseguir l’alliberació femenina. Va ser aquest el moment en què es va posar en comú per fi el treball fet per milers de dones al llarg de les dècades del seixanta i setanta i va descloure el feminisme com a moviment social a Espanya.

Per últim, en el cas concret de Catalunya, tot i el fracàs en aquest territori de la implantació de l’MDM, la celebració el 1976 de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, i la participació en aquestes de  més de quatre milers de dones, indica l’existència a terres catalanes de grups i organitzacions  feministes clandestines durant, almenys, els últims anys de la dictadura franquista.

Read More

Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.

Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.

Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.

Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?

Pere Ysàs (PY) – El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.

Carme Molinero (CM) – No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.

És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?

CM – És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.

PY – A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.

Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?

CM – Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.

El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.

Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.

IMG_7534

En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?

PY – L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.

Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.

Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.

CM – El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.

Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?

CM – En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.

Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.

PY – Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.

En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?

CM – Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.

La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.

PY – L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.

El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.

En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.

Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.

IMG_7537

S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?

CM –El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.

Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.

PY – Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.

A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.

Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE
Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE

Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?

Tots dos – La qüestió territorial.

PY – El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.

Però hi ha altres temes  també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del  cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.

En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.

També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.

CM – En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.

PY – El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.

CM – Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment  el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.IMG_7530

Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?

CM –Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.

En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.

PY – Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre  Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord  amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.

D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.

CM – Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.

IMG_7533

Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?

PY – Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.

És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.

No era un reclam de l’oposició?

No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.

CM – Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.

PY – Nosaltres hem utilitzat  un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.

Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.

CM – Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.

Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?

CM – La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.

Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).
Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).

El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.

La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).

PY – A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.

Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.

El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.

Read More

L’any 1968 es va produir un fenomen polític, cultural i social protagonitzat per joves, la major part dels quals estudiants, que s’estengué gairebé per tot el planeta, tenint una especial incidència en països amb democràcies occidentals consolidades, però també en països del bloc del socialisme real, com la Txecoslovàquia d’Alexander Dubček o dictadures com l’Estat espanyol. Durant tot aquell any es succeïren un seguit de revoltes, conflictes i manifestacions que arribaren en molts casos a posar en escac l’estatus quo dels seus respectius països, o com a mínim qüestionar-ne els seus fonaments, i que trobaren ella seu punt àlgid al mes de maig i el punt més calent al centre de la ciutat de París. La guerra del Vietnam i els conflictes antiimperialistes arreu del món, la lluita pels drets civils als EUA, l’exigència de més llibertats polítiques i civils, el moviment contracultural musical i artístic o la demanda de llibertat sexual foren alhora pretext i inspiració d’un moviment heterogeni protagonitzat pels joves nascuts després de la Segona Guerra Mundial i que, en general, es rebel·laven contra tot allò que representaven els seus pares, professors i autoritats en general: la moral, valors i cultura política i social sorgides durant la postguerra i que el jovent de finals dels seixanta sentia que no els representava.

Va existir un maig del ’68 a l’Estat espanyol?

Tot i que cal matisar molt per a respondre a la pregunta sobre si va existir un maig del seixanta-vuit pròpiament dit a Espanya, a nivell polític i com a contagi dels fets que estaven succeint a París, podem afirmar que sí que es va produir, tot i que de manera molt més discreta i com a culminació d’un moviment polític que s’havia iniciat anys abans. L’esclat del “Maig del ’68” a l’Estat espanyol pròpiament dit, el podem situar a Madrid el 18 de maig durant un recital que va oferir el cantautor valencià Raimon al vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Universidad Complutense.

Durant tot aquell dia prop de 6.000 estudiants van desafiar les autoritats franquistes –les autoritats universitàries havien donat permís a la celebració d’aquest acte– i van omplir de gom a gom la facultat fent crides a la llibertat i solidaritzant-se amb tot allò que estava succeint des de feia dies als carrers de França. Aquest recital i la manifestació espontània que es produí després fora de la facultat i que acabà amb greus enfrontaments amb la policia franquista, que havia pres literalment la universitat, feien entreveure l’inici d’un conjunt de mobilitzacions que es produïren durant les següents setmanes en entorns universitaris, i que s’acabaren bruscament a principis de 1969 amb la promulgació per part del règim de l’estat d’excepció i l’inici d’una onada repressiva sense precedents que culminà amb la mort de l’estudiant de dret Enrique Ruano en mans de la policia en una comissaria de Madrid el 20 de gener de 1969.

Per entendre com es va arribar a aquella situació, i respondre a preguntes com per què les autoritats universitàries van permetre aquell recital que va acabar representant una de les primeres manifestacions massives universitàries contra el règim des del final de la Guerra Civil cal contextualitzar com es va arribar fins allà i quines forces socials i polítiques hi van intervenir per fer-ho possible.

Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube
Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube

Anys seixanta, noves formes de lluita i repunt de la repressió

Per entendre què va significar el maig del ’68 a l’Estat espanyol cal posar en relleu, abans que res i per diferenciar-lo del maig francès i de tants altres seixanta-vuits que es produïren al món occidental, que durant aquells anys encara s’estava en plena dictadura, i que aquesta, lluny de baixar el nivell de repressió, l’aguditzà per tal de fer front als nous conflictes polítics i socials que havien començat a sorgir amb el canvi de dècada. Els anys seixanta s’havien iniciat amb la promulgació de la “Ley de Orden Público” promulgada pel règim al 1959 i que els permetia decretar en qualsevol moment l’estat d’excepció i amb aquesta, mesures repressives extraordinàries en contra de qualsevol tipus de dissidència. Una repressió es materialitzà també en la creació, l’any 1963, del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per a jutjar els delictes de sedició política i actuà fins al final del franquisme de manera contundent, amb més de nou mil condemnats a presó, per delictes contra la seguretat interior.

Els diversos moviments polítics que sorgiren en diversos llocs del planeta al voltant del seixanta-vuit estaven formats pel jovent desconnectat de les cultures polítiques dels seus progenitors i el cas espanyol no fou diferent. El moviment antifranquista dels anys seixanta visqué una profunda renovació generacional passant a ser protagonitzat per uns i unes joves, la majoria estudiants, que ja no havien viscut la Guerra Civil i que per tant, ja veien com a llunyans els referents polítics del període republicà. A la lluita estudiantil s’hi sumaren també les protestes obreres que sorgiren a partir de la promulgació del Pla d’Estabilització de 1959 i que foren també liderades per joves. Amb aquest canvi generacional, protagonitzat per un  conjunt heterogeni de sensibilitats i ideologies a les que unia una cultura del canvi i una voluntat de construcció democràtica, noves formes de dissidència anaren veient la llum i configurant un nou antifranquisme que passava de la clandestinitat al carrer i s’erigia com la punta de llança que havia de posar en escac al règim especialment a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Un apunt a tenir en compte per entendre la heterogeneïtat del moviment antifranquista de l’època fou el canvi d’estratègia que van traçar el Partit Comunista Espanyol (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb l’objectiu d’obrir un front ampli de lluita per la democràcia i allunyat del proselitisme soviètic, que els permeté convertir-se en el referent contra el règim per a una gran majoria de la ciutadania i liderar gran part dels fronts de lluita com l’obrer i l’estudiantil i que posaren contra les cordes al règim durant bona part de la dècada.

La Caputxinada i la fundació de les Comissions Obreres, els seixanta-vuit a nivell polític de l’Estat espanyol

Quan es parla del ’68 espanyol es menciona que aquest s’avançà a tots els demés seixanta-vuits i que, de fet, es produí gairebé dos anys abans de que el moviment antiautoritari s’estengués per tot el planeta a partir de dos fets concrets que, a més, es produïren primer a Catalunya, i que resultaren clau en la configuració de l’antifranquisme des d’una vessant de renovació generacional i de noves mobilitzacions contra el règim: la formació i constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya (CONC), als anys 1966 i 1967, respectivament.

En ambdós projectes i també en l’èxit d’aquests s’hi trobava l’empremta i protagonisme cabdals del PSUC, i s’erigiren durant els darrers anys de la dècada dels seixanta com a puntes de llança en la lluita antifranquista des de les vessants obrera i estudiantil, respectivament, i també com a dinamitzadors de la resta d’una societat que estava començant a perdre la por i a organitzar-se i a plantar cara a la dictadura. Els famosos fets del 9 de març de 1966, amb el setge policial al convent dels caputxins de Sarrià on s’hi celebrava l’assemblea constituent del SDEUB i coneguts com La Caputxinada, foren el punt culminant d’una escalada de mobilitzacions i reflexió política portades a terme durant els seixanta –i que s’havia iniciat a finals de la dècada anterior– per estudiants universitaris, la majoria vinculats a la Universitat de Barcelona. Aquells fets, juntament amb la lluita política que s’engegà a partir de llavors en aquesta universitat, i que s’estengué ràpidament amb la creació de desenes Sindicats Democràtics en la majoria d’universitats de l’Estat espanyol, obrí un front de confrontació amb el règim molt profund i que el franquisme va ser incapaç d’aturar tot i l’escalada repressiva que inicià poc després d’aquests fets i que portaren a centenars d’estudiants a passar per la presó.

La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font Vilaweb
La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font: Vilaweb

La primavera de l’any següent es constituí l’altre front de lluita contra el règim, el de treballadors i treballadores agrupats al voltant del sindicat Comissions Obreres. El sindicat vertical franquista convocà, l’any 1966, unes eleccions sindicals on per primera vegada s’acceptaren candidatures externes sense que passessin el ferm control i obstrucció per part dels estaments del règim. Les candidatures properes al PCE-PSUC, que treballant des de la clandestinitat ja havien decidit a principis de la dècada començar a infiltrar-se a l’organització sindical del règim per tal de fer-lo caure des de dins, van assolir un èxit rotund en aquelles eleccions, significant-se com un autèntic estímul per seguir aprofitant les possibilitats que brindaven aquest tipus d’escletxes legals per tal d’anar desgastant la dictadura. Aquests excel·lents resultats van fer que nous treballadors i treballadores s’incorporessin a aquell moviment social, que s’acabà configurant, la primavera de 1967, com a CCOO a tot l’Estat i a Catalunya com a Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Es presentaren davant la societat catalana com a sindicat de classe i nacional, amb un projecte on la lluita social i nacional havien de servir per transformar la societat i assolir la llibertat.

El fet que les Comissions Obreres presentessin noves formes d’acció sociopolítica contra el règim on, a més de reivindicar qüestions inherents a la classe treballadora, exigissin també llibertats polítiques i drets socials per tota la ciutadania, feu que s’erigissin ràpidament com a protagonistes de la lluita antifranquista. El règim reaccionà també de forma veloç: aquella mateixa primavera de 1967 el Tribunal Suprem va declarar aquestes organitzacions il·legals, es desposseïren els càrrecs sindicals, acomiadaren centenars de representants obrers i es detingueren a moltes de les persones que s’havien implicat públicament amb les candidatures democràtiques. Tot i aquesta repressió, que s’aguditzà després de 1968 amb la promulgació de l’estat d’excepció, la CONC continuà sent la principal coordinadora de lluita obrera fins a finals del règim.

El contagi dels ’68  als moviments socials: el naixement d’alternatives a l’esquerra dels Partits Comunistes a l’Estat espanyol

Si per alguna cosa es caracteritzaren els seixanta-vuits que sorgiren arreu del món, és pel seu antiautoritarisme representat per les velles elits en tots els àmbits: familiar (girant al voltant l’autoritat paterna), educatiu amb la figura del professor venerat i distant de l’alumnat, eclesiàstic i religiós i els valors morals d’aquests i també es posava en dubte l’autoritarisme institucional representat per uns polítics vells i allunyats de la realitat d’aquella joventut efervescent –Charles De Gaulle sense anar més lluny tenia 78 anys durant aquell maig francès-.

Aquest antiautoritarisme va fer sorgir noves formes de relacionar-se, d’aprendre i també de fer política i mobilitzar-se, i un dels pilars d’aquell sistema sorgit de la post-guerra europea eren, també, els vells partits polítics d’esquerres i els seus sindicats, ancorats en les seves estructures monolítiques i els seus plantejaments antiquats, almenys a ulls d’aquell jovent amb ganes de contestar-ho i contra-programar-ho tot. Al voltant de les mobilitzacions sorgides al voltant d’aquell convuls seixanta-vuit, es crearen infinitat de sigles de moviments, partits, sindicats d’extrema esquerra i revolucionaris d’inspiració trotskista, llibertària, guevarista o maoista (aquests darrers foren majoria per la incidència que tingué la guerra del Vietnam i la resistència dels pobles del sud-est asiàtic en l’imaginari col·lectiu de l’època). Aquests posaven en dubte els vells mètodes dels partits comunistes i els titllaven de reformistes i socialdemòcrates, tot cercant les contradiccions en el seu discurs i praxis política. A l’Estat espanyol, tot i que amb menor incidència que en països com França o Itàlia, també sorgí una dissidència a l’esquerra del PCE i el PSUC. Així, pels volts del ’68 es crearen, fruit en la majoria dels casos d’escissions d’aquests, sigles com el PCE(i), el PCE(ml), l’OML o OC-Bandera Roja, que es distanciaven dels partits comunistes que prioritzaven la lluita per la recuperació de la democràcia, marcant-se com a objectiu generar les condicions necessàries per iniciar una revolució.

Cal matisar que, tot i que les noves formes de lluita, organització i manera d’entendre els moviments socials sorgits d’aquestes noves organitzacions i del maig del ’68 en general van aconseguir calar  i mantenir-se posteriorment, la gran majoria d’aquestes sigles sorgides arrel del seixanta-vuit tant sols van penetrar i tenir incidència en cercles polítics molt concrets, com en la universitat o en ambients molt polititzats. En general la gran majoria de la població militant o compromesa políticament, continuà veient en l’aposta democràtica i de front ampli del PCE-PSUC el gran referent en la lluita contra el règim.

El ’68 espanyol: el gran canvi a nivell cultural

Si dels molts àmbits en què es va traduir tot el moviment juvenil que va envoltar els diferents maigs del ’68 se n’ha de destacar un que el transcendís cronològicament i servís per acabar canviant les mentalitats de mig planeta aquest fou la seva vessant contracultural.

Els canvis que es produïren en els referents musicals, la manera de vestir, els referents literaris i cinematogràfics o la manera de relacionar-se feu un gir de gairebé cent vuitanta graus i l’Estat espanyol no en fou una excepció. Abans del seixanta-vuit els estudiants havien d’anar amb vestit, americana i corbata a la Universitat, arribant a ser fins i tot obligatori els dies d’examen en moltes facultats, a partir d’aquell moment s’ompliren de melenes i texans. També es començaren a eliminar les tarimes a moltes classes, rebaixant l’estatus i dessacralitzant la figura dels professors. A nivell musical, fenòmens com Bob Dylan i Joan Baez tingueren una repercussió sense precedents en la majoria d’ambients alternatius que es crearen entre la joventut. Seguint l’estela d’aquests fenòmens musicals, el mateix maig de 1968 el Grup de Folk, format entre d’altres per Pau Riba o Jaume Sisa organitzaren el multitudinari festival de 7 hores de música al Parc de la Ciutadella de Barcelona i que aplegà gairebé 10.000 persones i on es trencà la línia divisòria entre els músics i els assistents tocant molts dels concerts a peu del públic. Aquest moviment musical i cultural es va anar consolidant alhora que es transformaven en difusors de música com a element reivindicatiu a través de lletres subversives, mimetitzant allò que succeïa als EUA al voltant de festivals com Woodstock.

Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat
Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat

A mode de conclusió, caldria destacar que, si bé és cert que el ’68 a l’Estat espanyol no tingué la importància que prengué en altres indrets, ja fos pel context de dictadura i forta repressió o perquè els moviments trencadors i de canvi generacional ja s’havien produït, com a mínim, dos anys abans, la importància que tingué aquell any en la reformulació de noves formes de fer les coses, ja fos a nivell polític, cultural o social i en la presa de consciència de tot aquella joventut que tenia ganes de canviar el món també va ser notable a l’Estat espanyol i va marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida de la seva ciutadania.

Read More

ETA durant el Franquisme (I)

El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)

Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.

Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme

ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció  – repressió  -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.

La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.

I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.

Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.

Així doncs,  la mort d’Etxebarrieta fou  un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.

Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com
Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com

La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.

El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)

L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.

El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.

Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com
Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com

El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.

Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.

Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.

Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.

L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)

El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.

Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.

 L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.

Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com
Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com

Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.

El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.

Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).

Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.

Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com
Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com

Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.

Conclusions

La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.

La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.

L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.

Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.

El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.

 

Read More

ETA durant el Franquisme (II)

Dels orígens a la IV Assemblea Nacional

Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950

Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual es caracteritzaven per ser catòliques ortodoxes, profundament patriòtiques i antiespanyolistes, a l’hora que defensava la puresa de la raça basca.

La mort de Sabino Arana va provocar que els seus plantejaments perdessin força dins el partit nacionalista basc per excel·lència, el PNB, creat el 1895 pel mateix Arana. Arran d’aquest fet, apareix una primera escissió aranista ortodoxa dins del partit, el PNB – Aberri (1921 – 1930). En aquesta mateixa línia i amb la fi de la primera escissió, el 1934 es creà Jagi – Jagi (1934 – 1937), també amb referència política de l’aranisme, però amb un projecte polític propi que tenia com a objectiu la creació d’un front nacionalista basc per la independència i una major justícia social. Cal dir que Jagi – Jagi, tot i la influència de Sabino Arana, comptava amb militància provinent d’un sector de la immigració espanyola que no negava l’existència de la nació basca, al contrari que UGT o PSOE.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van tallar de soca-rel l’evolució del nacionalisme èuscar. Durant la guerra, el PNB aconseguí la presidència del govern provisional basc, format l’octubre de 1936 en el territori basc no ocupat per tropes rebels, amb José Antonio Agirre com a primer lehendakari de la història. En aquest context, el PNB inicia la seva gran crisi interna i, per extensió, això afecta bona part del nacionalisme basc: d’una banda, el PNB mantenia el poder de l’Euskadi republicana malgrat trobar-se lluny d’alguns dels plantejaments polítics de la Segona República, que eren contraris als valors del PNB, un partit catòlic i d’ordre.

A més, és en aquest context en el qual trobem episodis polèmics protagonitzats pel PNB i encara sense un consens historiogràfic clar, com és el cas del Pacte de Santoña del 24 d’agost de 1937. Mentre Bilbao -i gairebé Euskadi al complet- estava en mans de l’exèrcit rebel, alguns individus del PNB van pactar amb les tropes feixistes italianes. Ho feren a esquena del govern feixista instal·lat a Burgos. L’acord va permetre la rendició dels batallons bascos instal·lats a Santander, juntament amb el govern basc, a canvi de facilitar l’exili dels dirigents i que els presos fossin jutjats sota la jurisdicció italiana (fet que no es va complir). Un cop consumada la rendició, el lehendakari Agirre (el qual podria desconèixer aquest Pacte, ja que no està clara la seva participació) traslladà la seu del govern basc a Catalunya, des d’on acabaria marxant exiliat a París.

La fi de la Guerra Civil a tot el territori espanyol l’abril de 1939, un PNB molt afectat per la guerra va centrar-se en el manteniment del govern basc a l’exili, amb seu a París. La derrota del feixisme l’any 1945 va fer pensar al PNB que les forces aliades intervindrien l’estat espanyol per enderrocar el règim franquista. De fet, l’òrgan executiu del PNB, l’Euzkadi Buru Batzar (EBB), va predir en un butlletí intern que Franco no duraria més enllà del març de 1946. Quan aquest fet no va succeir, el PNB va caure en una profunda crisi interna i d’inoperància, fet que esperonà el naixement d’una nova organització de joves nacionalistes a la Universitat de Deusto: el grup per a l’estudi i la formació política Ekin.

Ekin no estava vinculat al PNB, però ben aviat va començar a impartir formacions a les joventuts del PNB Euzko Gaztedi (EGI, fundat el 1904). El contacte constant entre ambdues organitzacions va permetre que l’any 1955 es produís la confluència d’EKIN-EGI. Aquesta confluència, però, només va durar 3 anys, ja que el 1958 Ekin se separa d’EGI davant la impossibilitat de conciliar les diferències polítiques. Cal remarcar que Ekin es definia com aconfessional i progressista, fet que palesava des de la seva fundació un gran distanciament ideològic respecte el PNB.

Després d’aquesta escissió, EKIN, per diferenciar-se totalment d’EGI, passa a anomenar-se Euzkadi Ta Askatazuna (ETA). Existeix un ampli consens historiogràfic que avala la relació directa que existeix entre ETA i Ekin. No obstant això, la fundació de l’organització ETA encara no gaudeix d’un acord general. Iker Casanova apunta que el nom d’ETA neix a Deba (Guipúscoa) el desembre de l’any 1958. Santiago de Pablo defuig d’una data exacta, situant la seva fundació entre desembre de 1958 i juliol de 1959. D’altra banda, es té la certesa que el manifest fundacional i primer document signat amb les sigles d’ETA el trobem el juliol de 1959.

El govern basc a l’exili de París, amb el lehendakari Agirre al capdavant. Font: basquetribune.com
El govern basc exiliat a París amb el lehendakari Agirre al mig. Font: basquetribune.com

Fos com fos, ETA, que en un principi actuà de forma totalment clandestina per no ser un objectiu policial del franquisme, començà la seva activitat el juliol de 1959, en un context totalment diferent al que s’havia trobat Sabino Arana quan va donar impuls al nacionalisme basc. El 1959 és l’any del Pla d’Estabilització del govern franquista, un període d’immigració del sud de la Península cap al nord, d’èxode rural intern i d’un consegüent creixement del moviment obrer. És en aquest context en el qual el nacionalisme basc canviarà radicalment les seves tesis. I és en aquest punt en què ETA jugarà un paper cabdal.

La fundació d’ETA i les primeres accions (1959-1962) 

L’any 1959, en el manifest fundacional d’ETA, trobem el primer canvi radical amb el nacionalisme basc de Sabino Arana. Tant és així que ETA es definia com una organització apolítica, aconfessional, democràtica i defensora del dret a l’autodeterminació. També des del primer moment ETA adoptarà una línia no intervencionista, és a dir, no intercedirà ni pactarà amb governs espanyols ni organitzacions espanyoles (ni franceses), cosa que sí feia el PNB. En aquest manifest fundacional observem una ETA primigènia que no s’assembla gens a l’organització en la qual s’acabarà convertint en els seus darrers anys, un fet que veurem al final de l’article. En aquest document no s’observa cap referència a la lluita armada, una estratègia que no es començarà a plantejar com a opció fins a l’any 1962, quan es realitza la I Assemblea Nacional.

La primera prova que fa referència als corpus ideològic etarra és el Llibre Blanc, un manual de formació d’unes 150 pàgines que pivota sobre tres eixos: patriotisme, determinació per la lluita i un programa social més avançat que el del PNB, però de marcat caràcter anticomunista. Aquests principis ideològics seran els que marcaran ETA durant els seus tres primers anys d’història. No serà fins al 1962 amb les successives Assemblees Nacionals que ETA trenca amb les concepcions fundacionals.

En el camp pràctic, ETA va centrar els primers mesos posteriors a la seva fundació a l’activitat propagandística i captació de militants, tot i que com hem dit, la clandestinitat era una de les premisses clau de la organització. Serà el desembre de l’any 1959 quan trobem les primeres accions d’ETA més enllà de les propaganda. Aquell mes, 3 petits artefactes explosius van esclatar a tres punts concrets: al Govern Civil de Gasteiz, a la redacció del diari falangista “Alerta” de Santander i a la comissaria d’Indautxu.

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikipedia
Txillardegi l’any 2007. Font: Wikimedia Commons.

La policia franquista coneix l’existència d’ETA a través d’aquests fets i Txilardegi, un dels fundadors, passa a ser el primer detingut de l’organització el maig de 1960, moment en el qual ETA comença a signar les seves accions augmentant així la seva acció propagandística. En aquest punt, la repressió augmenta i el 27 de març de 1961 es produeix la primera víctima del conflicte, Javier Batarrita, totalment aliè a ETA. Aquest home és abatut per la policia quan el seu cotxe fou confós pel d’un d’uns membres d’ETA, als quals suposadament la Guàrdia Civil esperava a l’entrada de Bilbao per crivellar-los.

El 18 de juliol de 1961 hi ha constància del que podríem considerar el primer intent de gran acció d’ETA. Aquell dia, un tren ple de falangistes es dirigia a Donostia als actes de commemoració del cop d’estat de l’any 1936. L’acció d’ETA consistia a fer descarrilar el tren en un tram concret de la via, en què havia de passar a poca velocitat. L’acció va resultar ser un fracàs i la repressió va augmentar, calculant-se que entre agost i setembre de 1961 hi ha més de 200 detinguts i les primeres denúncies per tortures.

El conflicte entre ETA i l’Estat espanyol començava a agreujar-se aquell any 1961. La repressió augmentava i ETA també apostava per vies d’enfrontament més radicals. Al seu butlletí intern, anomenat Zutik, es publica el desembre de 1961 una de les primeres referències clares a la violència, quan s’afirma que “Tot i que desitgem tot diàleg democràtic amb els espanyols, no creiem estar desencertats si (…) tenim el pressentiment que haurem de lluitar amb la metralleta a la mà, fins que es respecti la nostra existència i la nostra legalitat”. És en aquest context en el qual ETA canviarà per sempre el seu funcionament intern. Arribava el moment de les Assemblees Nacionals, que marcarien el rumb ideològic i pràctic de l’organització.

La Consolidació d’ETA: de la I a la IV Assemblea Nacional (1962-1965)

El mes de maig de 1962 Lapurdi es converteix en seu de la primera Assemblea Nacional d’ETA, amb presència de 14 delegats. Aquesta assemblea tingué com a objectius consensuar una estratègia, un sistema d’organització i funcionament (que des d’aleshores seria l’assemblearisme) i una nova base ideològica per l’organització. Les conclusions extretes del debat ideològic es publicarien al document Principis, de caràcter social democràtic.

És també en aquesta assemblea on es comença a apostar per la via armada, en cas que aquesta sigui necessària, per assolir els objectius de l’alliberament social i nacional d’Euskal Herria. Les afirmacions són les següents: “s’utilitzaran els mitjans més adequats que cada circumstància històrica dicti” o “La força és l’únic llenguatge que entenen els tirans”.

En els deu mesos que hi haurà de la I a la II Assemblea Nacional no trobem cap acció significativa d’ETA, ja que l’objectiu aleshores era l’augment de la militància i popularització del seu discurs. La II Assemblea, celebrada a Capbreton amb 17 delegats, també tingué com a objectiu l’augment de la militància, aprovant-se la potenciació del butlletí propagandístic Zutik. Aquesta era una forma d’aconseguir un altre dels objectius que ETA s’havia marcat: acabar amb l’elitisme al voltant d’ETA i obrir-se més al poble basc, prenent forma de moviment popular, més que no pas un partit polític. Acabaren per definir-se com a Moviment Socialista d’Alliberament Nacional.

Una de les característiques més importants d’aquesta Assemblea Nacional és la preparació del terreny militar. En aquesta trobada s’acorda dividir Euskal Herria en 6 zones militars seguint la doctrina militar maoista, el que ja per si mostra una nova influència ideològica que el 1959 semblava impensable. Al mateix temps, es pacta realitzar dues o tres grans accions a l’any, tot i que l’any 1963 finalitza amb 5 accions explosives, augmentant la resposta repressora.

L’1 de gener de 1964, després de l’assemblea, es fa públic un document que mostra clarament el canvi ideològic i pràctic que ETA estava experimentant des de l’any 1959. Parlem del “Manifest d’ETA al poble basc”, un manifest que fa evident la vinculació entre l’alliberament social i nacional i on s’afirma que la independència és una lluita de masses on “o s’és patriota, o s’és traïdor”. En aquest manifest, a més, també trobem una afirmació que ens ajuda a entendre la posició d’ETA dins l’antifranquisme. Deia el següent: el poble basc ha de construir el seu futur d’acord amb els drets inherents a la seva condició de nació, sense supeditar la seva política a la situació d’Espanya […] Forces nacionalistes intenten arrossegar a part del poble basc a solucionar el problema espanyol, i per tant, no basc”. Aquí llegim clarament l’aposta d’ETA a seguir utilitzant la lluita armada un cop mort el dictador.

Entre març i abril de 1964, a Baiona, tingué lloc la III Assemblea Nacional. En aquesta, es consagra la separació definitiva amb el PNB, arran de l’aprovació del llibre de formació ideològica, Insurrecció a Euskadi, on s’aposta per la lluita de masses per aconseguir la independència i una revolució gradual a Euskal Herria, tot descartant un cop més qualsevol col·laboració amb forces polítiques espanyoles. Alhora, es començaven a formar diversos sectors ideològicament diferenciats dins l’organització. Ja en aquell moment, es conformava dins l’estructura d’ETA un sector obrerista, defensor d’una praxi encarada a l’alliberament social i a ampliar els suports d’ETA a través de tasques d’aproximació a la immigració obrera espanyola. També existia un sector culturalista i socialista-humanista, encapçalat per Txilardegi, fundador històric d’ETA i més còmode amb l’ETA ideològica de 1959 i un sector nacionalista que creia que l’abertzalisme i el marxisme podien ser complementaris, però avantposant l’alliberament nacional d’Euskal Herria.

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com
Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Tornant a la III Assemblea, que fou molt important en l’àmbit pràctic, car intensifica la campanya propagandística d’ETA, alhora que es comencen a moure les primeres armes provinents d’ambients anarquistes i mercats centre europeus que s’utilitzarien per fer proves de tir i explosius, en llocs com la platja de Las Landas, al País Basc francès.

La IV Assemblea Nacional serà el preludi de l’escissió que tindrà lloc a la V Assemblea Nacional, ja que aquí, les tensions ideològiques sorgides a la III Assemblea Nacional, comencen a evidenciar-se més que mai. El juny de 1965 a Loiola es reuniren 20 militants que aprovaren les Bases teòriques de la guerra revolucionària, document pel qual ETA s’aproxima com mai al marxisme. Amb l’aprovació d’aquest document s’accepta el mecanisme d’acció – repressió – acció, pel qual una acció propagandística, porta a una repressió desmesurada que acaba provocant que la següent acció tingui una major legitimitat perquè el suport social creix reactivament.

Per engegar aquest mecanisme, ETA va aprovar en aquesta assemblea la primera estructuració d’un front militar a l’organització, a banda d’aconseguir major capacitat econòmica mitjançant l’extorsió i l’atracament a bancs.

El resultat d’aquesta assemblea va infligir una dura repressió a l’organització i un creixement de les tensions internes imparable, sobretot per les anàlisis polítiques del butlletí Zutik, que restava en mans de l’Oficina Política de l’anomenat sector obrerista. La resta de sectors d’ETA, els culturalistes i nacionalistes, els acusaven d’espanyolistes per fer anàlisis en clau espanyola, avantposant l’alliberament social al nacional.

Paral·lelament, en l’àmbit social, l’Euskadi d’aquells anys va permetre la reactivació cultural i normalització de l’euskera (batua), així com el naixement de les primeres ikastoles clandestines. Dins l’organització, val a dir, els sectors culturals i nacionalistes quedaven reforçats per aquest context.

Després d’aquesta IV Assemblea Nacional quedaven més paleses que mai les diferències ideològiques d’una organització, que si bé des de la I Assemblea Nacional de l’any 1962 havia començat a formar una complexa estructura organitzativa interna, s’apropava inequívocament cap a una gran escissió i l’inici d’una nova etapa completament diferent dins la història de l’organització.

Conclusions

En aquesta primera part de l’article hem pogut veure el procés de formació d’ETA a la dècada dels 50’s i les seves influències històriques. L’organització, nascuda entre 1958 i 1959, tindrà en aquest primer període (1959 – 1965) dues etapes ben diferenciades. La primera etapa (1959 – 1962), està marcada pel manual de formació “Llibre Blanc” i per una praxi enfocada a augmentar la militància tot realitzant activitats propagandístiques. La segona etapa (1962 – 1965) es defineix per un viratge ideològic cap al marxisme i la consegüent separació definitiva amb el PNB, una estructura organitzativa molt major i pels primers passos del front militar de l’organització.

Tot plegat ens mostra la intensa vida de l’organització en aquests primers anys, que serien un preludi de què passaria a partir de l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, on a banda de reorganitzar-se quasi per complet, assentarà les bases de la seva praxi durant els darrers anys del franquisme.

Read More

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, havien sigut protagonistes en haver aconseguit incidir en les decisions polítiques gràcies a les mobilitzacions massives d’aquella època. L’estudi del moviment veïnal permet corroborar aquesta tesi des d’una òptica d’història social, i estudiant la Transició des de la base de la societat, aspecte oblidat des de sempre per molts tertulians i autors d’articles divulgatius.

Aquesta visió de la Transició és resultat d’una sèrie d’assajos històrics en els quals l’objecte d’estudi és el moviment social. No obstant, la interpretació més generalitzada explica el procés de la Transició a través del seu final, un pacte entre individus que eren dirigents des dels seus respectius col·lectius. En aquesta interpretació existeixen uns matisos: per una banda, aquells que defensen l’establiment de la democràcia, com l’evolució natural del país a causa de la modernització econòmica i del canvi de mentalitat de les classes mitjanes i populars, però també aquells que destaquen la desmobilització com l’element fonamental que va permetre assolir el pacte o aquells que veuen en la moderació de la societat la clau del procés.

Context: la crisi de la dictadura franquista

La història del moviment veïnal que tractarem en aquest article s’ha de contextualitzar en la crisi de la dictadura franquista (Ysas, 2004). Des de finals dels anys 60, la dictadura comença a patir una sèrie de conflictes socials de prou envergadura com per comprendre internament que la pau en la qual es legitimava el seu poder s’estava trencant. La primera mostra clara d’una crisi sistèmica va ser el màxim punt de repressió de 1966 a 1969, que acabà amb el primer estat d’excepció a nivell de tota Espanya l’any 1969, un intent d’arrencar d’arrel el creixement organitzatiu de l’oposició democràtica. Però l’antifranquisme organitzat, lluny de tornar-se inoperant a partir dels anys 70, s’estengué per amplis sectors de la societat, tendí a la unitat política i utilitzà la solidaritat per fer que la repressió fos contraproduent.

La mort de Francisco Franco l’any 1975 no suposà un punt d’inflexió, ja que la gent esperava que el dictador morís a curt termini i la dictadura encara aguantà dos anys més sense eleccions. Tot i així, sí que va suposar la creença per a moltes persones que tot era possible a nivell polític i social. És a dir, es va percebre que l’estructura d’oportunitats polítiques s’eixamplava, i això alhora va portar molta gent a eixamplar, també, els límits mobilitzadors de l’oposició, una oposició que veia la mort de Franco com la possibilitat d’un canvi profund. El president del govern des de 1973, Carlos Arias Navarro, va haver de dimitir el dia 1 de juliol de 1976 després de l’ofensiva sindical i veïnal de principis d’aquell mateix any que havia posat en perill l’inici del regnat de Joan Carles I. El nou president, Adolfo Suárez aconseguí sobreviure adoptant en part i per parts el programa de la Platajunta. Va arrabassar, alhora, la iniciativa política a l’antifranquisme polític i social després d’aconseguir aprovar la Ley de reforma política, aplicar diverses amnisties i convocar unes eleccions generals el juny de 1977.

Fotografia d'un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat
Fotografia d’un safareig comunal en el Camp de Bota. Font: Barraques.cat

Els orígens del moviment veïnal

L’aparició d’aquest moviment social va estretament lligat a les corrents migratòries cap a Catalunya des de la immediata postguerra, i no des dels anys 60, i a les conseqüències d’aquesta immigració: la construcció de suburbis a Barcelona i a la resta de principals ciutats catalanes (Sabadell, Terrassa, Badalona, Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc), la construcció dels polígons d’habitatges que avui dia conformen els barris de la perifèria d’aquestes ciutats, i, sobretot, el pas del suburbi al barri (Marin, 2009). És aleshores quan es genera una petita autogestió dels veïns arran de la construcció dels serveis mínims o de les cases d’altres veïns, un procés que necessita espais i temps comuns que van més enllà de la família i connecten tots els veïns, cosa que genera una consciència que normalitza la solidaritat.

Segell de les COI. Font: barraques.cat
Segell de les COI. Font: barraques.cat

L’aparició del moviment veïnal no sols va acompanyada del greu dèficit de serveis i equipaments cívics en els suburbis (falta d’asfalt, de clavegueram, places educatives, transport públic, accessibilitat a l’aigua potable o la compra de productes de primera necessitat, la recollida de brossa i neteja municipal i, per descomptat, qualsevol equipament mínim sanitari) sinó també a l’aparició d’una consciència crítica amb les males condicions de vida: més pobresa no significa més mobilització social i per això en alguns casos el moviment veïnal fou més precoç, en altres aparegué en el moment de major expansió i en altres no aparegué mai.

En aquest sentit tenen una importància capital els “agents mobilitzadors”, aquells col·lectius que actuant legalment o no incideixen en la vida associativa emparant activitats crítiques amb la dictadura (les parròquies o els capellans obrers), tenint una hiperactivitat, fent manifestos llampec, estenent la solidaritat per les vagues obreres als barris amb Comissions Obreres Juvenils o les Comisiones de Barrio (Bordetas, 2012) i creant espais físics on organitzar activitats de tot tipus i parlar dels problemes comuns del veïnat. Mereixen una menció especial revistes com Grama o Can Oriach per convertir-se en referències comunicatives de tot un barri i facilitar, així, la construcció d’una identitat comuna.

Algunes de les accions que es realitzaren abans de l’eclosió social del moviment veïnal foren sobretot de tipus legalista, és a dir, de queixar-se mitjançant els canals legals establerts per la dictadura franquista. Moltes associacions feien enquestes o enviaven cartes i peticions a alcaldes del barri, de la ciutat o al governador.

El pas cap a la Associació de Veïns (AAVV) reivindicativa significà l’inici d’algunes lluites de caràcter massiu, ja que no totes les AAVV eren reivindicatives i el moviment veïnal tenia vida més enllà de les anomenades associacions. Aquest canvi fou degut al fet que els propis veïns organitzats s’adonaren que els sistemes legals i les peticions per condicionar dignament el barri eren inútils i que únicament una acció col·lectiva que trenqués amb la “pau social” de la dictadura, i per tant, una acció fora de la legalitat seria la solució per arreglar allò que havia generat un succés traumàtic per als veïns.

Les Associacions de Veïns en la Transició

La dècada dels 70′ a Catalunya fou d’una gran conflictivitat social, sobretot allà on els barris de barraques havien sigut substituïdes per polígons d’habitatges però amb els mateixos dèficits d’equipaments i serveis. El que cal tenir en compte en aquests anys és que entre la població d’aquests barris es desenvolupà el pensament que es podia viure amb un major nivell de vida i amb els primers conflictes veïnals veieren que es podria aconseguir. Però aquest pensament va lligat en part al salt qualitatiu de passar de viure en una barraca a viure en un pis. També lligava, en part, amb la contradicció entre la imatge que transmetia la dictadura i la palpable desigualtat social existent. Val la pena citar algunes de les accions que protagonitzà el moviment veïnal, cada cop més organitzat entorn les AAVV, i que va permetre fer un salt qualitatiu que a la vegada provocà un salt quantitatiu. Conforme s’avança en els anys seixanta, les accions esdevenen il·legals, i aquest fet era el que implícitament impugnava tot el sistema dictatorial: el sentit d’aquestes accions “il·legals” era alterar l’ordre públic per tal que les autoritats cedissin. I funcionà, a costa d’aguantar molta repressió en forma de multes i detencions. Talls de carreteres per exigir posar semàfors, segrest d’autobusos per demostrar que el transport públic podia arribar als racons més inaccessibles de la ciutat o la vaga d’impostos per exigir un bon manteniment dels pisos de protecció oficial són només alguns exemples d’aquestes accions.

Imatge d'una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com
Imatge d’una protesta veïnal al novembre de 1976. Font: manueldelgadoruiz.blogspot.com

En aquest context foren diversos elements els que provocaren una extensió del moviment veïnal. Un primer element va ser la coordinació entre AAVV per frenar els plans urbanístics que afectaven diferents zones de la ciutat o diferents ciutats: projectes com la construcció de la Gran Via de Sabadell, el Plan Metropolitano de 1976 o la multiplicació dels plans parcials que revisaven el Plan Comarcal de 1953.

Un altre punt important fou l’aparició de centenars d’AAVV, aproximadament 300 en tot el territori català (Sanchez y Bordetas, 2010), demostrant la capacitat d’aquest tipus d’organitzacions veïnals d’abraçar diverses sensibilitats dins de l’antifranquisme. A la pràctica, això es traduí en que el moviment veïnal agrupà diverses classes socials, tot i que mantenint la identitat obrera en forma de valors i mètodes de lluita, des de Sant Gervasi o l’Eixample fins a Nou Barris o el Carmel passant per el Poble Sec o Hostafrancs. El símptoma més clar d’això fou la coordinació que brindà el moviment veïnal en les lluites de professors, metges i infermers, treballadors de coll blanc que no tenien una tradició organitzativa i de lluita laboral però que foren un clar símptoma que l’antifranquisme ja no era sols activisme sinó una una forma de vida compartida per la majoria de la societat, almenys a Catalunya.

Però l’element més important en aquest període fou la voluntat de representativitat, ja que era la principal diferencia amb les comissions clandestines. Aquesta voluntat es transformava en pràctiques internes horitzontals, obertes, assembleàries i democràtiques, i convertia les organitzacions veïnals en antifranquistes de manera implícita. Gràcies a aquesta voluntat de representativitat es convertiren en interlocutors vàlids i reconeguts per part dels propis veïns, i per part de les autoritats franquistes, que reconeixien així la inutilitat dels canals d’interlocució establerts per ells mateixos. Aquesta voluntat de representació també va passar per la participació de joves, dones i jubilats en els moviment socials, col·lectius que per la seva condició de població inactiva no podien participar del moviment obrer.

Les autoritats reaccionaren amb nivells repressius que s’aplicaven des de feia bastants anys. Però aquesta repressió no funcionà per paralitzar l’activitat de la oposició gràcies als moviments socials, i en especial al moviment veïnal de Barcelona. La solidaritat s’estenia a milers de persones i feia ineficaç la repressió (aquí veiem l’èxit del salt qualitatiu de les accions col·lectives). La participació de tantes persones confirma el poc suport que tenien les autoritats franquistes en les ciutats catalanes i com afectava la crisis del franquisme a nivell local amb ajuntaments paralitzats, alcaldes aïllats socialment i governadors civils obligats a negociar concentracions de milers de persones. La dimissió de fins a dos alcaldes de Barcelona al final de la dictadura fou un altre símptoma de la crisi dels ajuntaments franquistes; coma mínim en una d’aquestes renúncies, el moviment veïnal en fou un actor fonamental en organitzar la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”.

La crisi del moviment veïnal

La crisi a la qual fa referència la historiografia és una crisi de valors i no d’activitat. L’activitat de les organitzacions veïnals continuà a un ritme semblant durant els primers anys de democràcia, però els valors de solidaritat, companyerisme o participació perderen terreny enfront a altres valors de tipus capitalista, que en aquella època s’estaven fent un lloc en la nova societat de consum.

Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat
Portada del document Plan Popular. Font: forumgrama.cat

L’anticapitalisme que representava el projecte de les organitzacions veïnals deixà de tenir visualització social en descobrir-se els límits de la Transició i, sobretot, de la política electoral ja en democràcia. El punt d’inflexió fou el moment en què els ajuntaments democràtics governats per les forces d’esquerra antifranquistes (principalment el PSUC), i que havien acollit algunes de les reivindicacions veïnals, s’adonaren del fràgil equilibri entre la pressió al carrer i el treball a les institucions. També hi va haver altres factors: en ser legalitzats partits polítics com el PSUC ja no calia recórrer a les AAVV per convocar manifestacions legals o tenir espais físics on reunir-se. Amb els bons resultats electorals en les eleccions locals de 1979 en algunes ciutats, alguns quadres tècnics i dirigents veïnals es dedicaren a temps complet a la feina institucional i, en conseqüència, el moviment veïnal va perdre part de la capacitat de seguir proposant alternatives viables a ulls dels veïns.

Tot i així, el recorregut del moviment veïnal durant la democràcia ha sigut poc estudiat i els assajos històrics que han tocat el tema aquests últims anys han demostrat la importància del moviment veïnal en la societat, en haver aconseguit paralitzar, com a mínim, una dècada la construcció  de la ciutat capitalista que avui en dia coneixem. Durant força anys, els empresaris immobiliaris i les autoritats es veieren obligades a cedir, pactar o directament anar-se’n per la pressió veïnal. Les organitzacions veïnals aconseguiren articular una alternativa de ciutat democràtica per impugnar totalment el disseny de la ciutat franquista durant el desarrollismo. Els anomenats Planes Populares es basaren en l’interès col·lectiu del sòl enfront a la majoria dominant, defensant la municipalització del sòl i dels serveis de l’ajuntament o la socialització de l’educació i la sanitat, impugnant la lògica capitalista urbana.

Read More

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, ara erigits com a nous demòcrates i sota la figura de Suárez. D’aquesta manera s’abandonaren els discursos rupturistes i s’apostà per una transició moderada.

Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

A llarg termini, la transició suposà un desmantellament imperfecte i diluït del franquisme. Tot i la prematura abolició de les principals institucions del règim (el Movimiento, el TOP…), no es depuraren les institucions ni els cossos policials, no es condemnà el passat dictatorial i s’establí la impunitat sobre els antics funcionaris franquistes que haguessin comès crims contra la humanitat. El nou sistema “democràtic” creixia sobre una hipotètica idea de reconciliació nacional i s’assentava sobre una hipotètica cohesió social basada en l’oblit del passat i la renúncia a buscar culpables.

Un primer pas va ser la Llei d’Amnistia. Aquesta era una reivindicació ben assentada en les forces antifranquistes, i s’havia convertit en l’emblema de l’oposició. La classe política, conscient de la necessitat de promulgar una llei d’amnistia per poder apropar les forces polítiques antifranquistes al nou tauler polític, va dictar aquesta llei, que alhora serviria per salvaguardar la seva pròpia gent. D’aquesta manera, la llei, aprovada el 1977 —per tant, una llei preconstitucional—, indultava “los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”. Aquesta llei representava la impunitat pels franquistes. De fet, avui en dia, els consells de guerra segueixen vigents, no s’han anul·lat els judicis franquistes.

Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República
Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República

Aquestes eren les noves normes del joc: no hi ha culpables, cal començar des de zero i construir entre (quasi)tots, però pas a pas, una democràcia. Mentre aquest era el discurs que s’intentava consolidar seguien les tortures als opositors a les comissaries de l’estat, com s’ha denunciat recentment en l’exposició “Això em va passar. De Tortures i Impunitats (1960-1978)” realitzada entre setembre de 2016 i febrer de 2017 al Born Centre Cultural.

Amb la transició, la forma política de l’estat canviava, i la monarquia parlamentària començava la seva història. En els primers anys de la democràcia, ni la classe política catalana ni l’espanyola feren cap pas endavant per engegar processos de recuperació de la memòria, demostrant una clara manca de voluntat política. D’aquesta manera, la democràcia es forjava sobre l’oblit del passat. Amb el canvi de segle aquesta situació canviarà: la societat civil, sobretot els familiars de les víctimes, es conscienciaria de la necessitat de recuperar la memòria històrica, fins que l’any 2000 es creava l’ARMH (Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica).

Les institucions seguien donant l’esquena a aquesta voluntat, i no va ser fins el 2007 que el govern de Zapatero promulgà la Llei de Memòria Històrica. Els sectors més conservadors criticaren la iniciativa culpant-la d’obrir antigues ferides: la guerra havia acabat feia temps, i no s’havia de tornar a parlar sobre vencedors i vençuts. Per altra banda, des de sectors de l’esquerra i, sobretot, des d’entitats civils, es criticava la llei, que no condemnava el Franquisme i no establia polítiques públiques concretes per iniciar la recuperació de la memòria històrica. Pel que fa l’obertura de les fosses, per exemple, el govern es comprometia a localitzar-les però no a exhumar-les. Malgrat això, aquesta llei significà el primer pas legislatiu per iniciar una desfranquització de l’estat, tot i que arribava massa tard: 32 anys després de la mort del dictador.

El seu resultat no ha estat, a més, significatiu. Deu anys més tard de l’aprovació de la llei seguim veient símbols franquistes a la via pública, topònims i noms de carrer que homenatgen personalitats rellevants de la dictadura. El Valle de los Caídos, un mausoleu construït per mà d’obra de presoners, segueix guardant els cossos de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i de Francisco Franco. Vam veure fa pocs anys un homenatge polític a la División Azul, un grup de voluntaris que anà a combatre al front rus al costat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els exemples són nombrosos, la llista podria ser molt llarga. El franquisme, en certa manera, segueix viu en tots aquests símbols: d’aquí l’expressió de la llarga ombra del franquisme, expressió que donà nom a un conjunt de conferències que es realitzaren en motiu dels 40 anys del fi de la dictadura, i que pretenien reflexionar al voltant de la manca de desfranquització de l’estat. En definitiva, l’estat ha estat incapaç de desenvolupar polítiques clares de recuperació històrica, i les iniciatives s’han hagut de desenvolupar des de les associacions privades o des dels governs autonòmics.

Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico
Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico

El desembre de l’any passat es va presentar al parlament espanyol una Proposició No de Llei per part de Podemos, amb la que es pretenia modificar la Llei d’Amnistia per tal que no s’incloguessin en l’amnistia les “tortures, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitària”. Els dos grans partits de la transició, el Partit Popular i el Partit Socialista, juntament amb Ciutadans, van frenar aquesta iniciativa.

Cal destacar, però, la sociabilitat que ha tingut tot aquest tema en els darrers anys. Els debats han sigut constants —recordem per exemple el cas de monòlit franquista de Tortosa—, alhora que la tasca de recuperació del passat de les associacions civils ha anat en augment. Veiem com la societat fa un intent per suplir el buit que deixa l’estat. Pel que fa la Generalitat, hem de destacar el Memorial Democràtic com a emblema d’aquest propòsit. El naixement d’aquest organisme canviava el paradigma, i involucrava les institucions públiques catalanes en aquesta tasca, desenvolupada i propiciada fins llavors per la societat civil. El Memorial Democràtic té com a objectiu “la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació”.

En aquest punt és important remarcar la importància de la divulgació històrica en la recuperació del passat. Memòria i història estan entrellaçades, es complementen en aquesta tasca. És necessari sociabilitzar el debat i fer partícip la societat en aquesta recerca, amb un compromís ferm de les institucions. En aquests moment, però, la voluntat política de l’estat espanyol respecte aquesta recuperació és mínima. Un cop més sembla que es vulgui posar frens a la desfranquització completa de la societat espanyola. Per contra, des de la Generalitat i la resta d’institucions catalanes —molts ajuntaments han iniciat veritables propostes de memòria històrica— la voluntat és més clara i es materialitza amb fets.

Tot i així, encara queda molt per fer i molt camí per recórrer. La llum ha d’il·luminar tots els racons obscurs del passat, i aquí els historiadors hi tenim un paper clau. La història ha de servir a la societat, i ha de tenir una utilitat. Per això també és necessària una llei de memòria històrica que permeti desenvolupar la tasca investigadora sense entrebancs. Tot i així, és evident la problemàtica temporal: molts dels protagonistes ja són morts, i això impossibilita part de la recerca, la història oral. Per altra banda, però, la distància temporal també permet analitzar els fets des d’una òptica més científica, deixant enrere possibles elements subjectius derivats d’haver viscut el moment històric.

En definitiva, cal apostar per combatre la llarga ombra del franquisme, que és present, encara avui en dia, en molts àmbits de la nostra vida. És difícil un desmantellament total del franquisme i eliminar el seu rastre sense una clara política de condemna del règim dictatorial, una condemna que sí que s’ha fet a altres països europeus —el cas d’Alemanya és paradigmàtic— i a la qual aquí estem molt lluny d’arribar.

Read More