Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Com a éssers biològics, els humans ens enfrontem a la influència de virus, bacteris i patògens. Això, que sembla una obvietat des del punt de vista científic i biològic, i que ens afecta especialment degut a les pèrdues a les quals ens enfrontem en un context com l’actual, amb la pandèmia de la Covid-19, no és una justificació per laxar les mesures proposades pels experts per evitar els contagis. De fet, la desconeixença dels procediments mèdics i l’absència de mesures higièniques i de prevenció foren, en la majoria dels casos, la causa de l’alta mortalitat de les anomenades Pestis del nostre passat. 

Aquest article pretén aproximar-se a les tres grans pandèmies que assolaren l’imperi romà en l’antiguitat, molt especialment dins del context Mediterrani, eix essencial dins de les comunicacions Orient-Occident. La raó per situar el nostre petit estudi entre els segles I i VII dC recau en la presència de fonts que permeten seguir el rastre d’aquestes malalties i parlar de pandèmies en un sentit global. Com és d’imaginar, però, les pestes o malalties infeccioses no són exclusives d’aquestes dates, i el desconeixement derivat de la manca de fonts, no implica la inexistència de focus epidèmics importants al Mediterrani previs a l’auge de l’expansió de Roma. Per tant, convé esmentar que totes les civilitzacions antigues d’arreu patiren en major o menor mesura els efectes de les epidèmies i la consegüent reducció de  població que implicaven; algunes per mortaldat, d’altres pels intents de fugir dels focus d’infecció.

De fet, La Torà i la Bíblia sovint fan referència a patologies com la Lepra, que proliferava al Llevant i a Egipte. També tenim dades de pestes entre les poblacions del Mediterrani Oriental al primer mil·lenni aC (1340-1310 aC) com la Pesta dels Hitites, de les que desconeixem símptomes i procés i que afectà sobretot al regnat de Mursili II o la Pesta d’Atenes, coneguda i descrita per Diodor Sícul i que assolà la ciutat grega cap al 584 aC, causant la mort d’un terç dels seus habitants. Més tard, la Plaga d’Atenes (431 aC) de la qual sabem que afectava l’aparell digestiu i respiratori, i que arribà d’Etiòpia o de Pèrsia, va ser la causant de 100.000 morts segons l’historiador Tucídides, una xifra que s’ha de considerar amb prudència. A finals del segle V, la Pesta d’Agrigento, a Sicília, afectà sobre manera l’exèrcit cartaginès -s’ha relacionat amb un possible brot de malària-. La pesta de Siracusa, cap al 396 aC, també afectà l’exèrcit cartaginès i es considera que provocava que els soldats morissin als quatre o sis dies després d’haver-se contagiat. També la ciutat de Roma es va veure assolada per nombroses plagues entre el segles V i I aC, que van ser descrites per Cassisu Dio (els anys 22 aC i 43 aC), Suetoni, Tàcit i Orosi. També es descriuen epidèmies similars en temps de Vespasià (cap al 77-78 dC) i durant el regnat d’Adrià (117-118 dC), així com una epidèmia que afectà molt especialment el Nord d’Àfrica després d’una plaga de llagostes l’any 125 dC.

La diferència entre les “pestes” citades anteriorment és que aquestes semblaren no abandonar l’estatus d’epidèmies bastant localitzades i es donaren en un marc temporal molt concret que generalment, no superava l’any, amb la incidència de possibles rebrots entre els quatre o cinc anys següents al primer. Què provocà, per tant, que a partir del segle II dC puguem parlar de pandèmies i com arribaren aquestes a estendre’s per tot el domini romà i al llarg de marcs temporals molt més amplis? 

En primer lloc, s’ha de considerar que l’absència de fonts o d’un registre documental més o menys clar dificulten la tasca de seguir el rastre o l’impacte real de les epidèmies mencionades, el que ens obliga a no descartat la possibilitat que els efectes d’aquestes entre la població o la seva expansió fossin majors del que ens indiquen les fonts. Hi ha, però, un parell de factors que sí semblen tenir una importància determinant en la propagació de malalties infeccioses des d’Asia o Nord d’Àfrica cap a l’occident Europeu i Mediterrani: subtils canvis de clima i un augment del moviment de contingents humans, molt especialment l’exèrcit i els comerciants. Aquests dos elements seran les que expliquin la gran incidència de pestes com l’Epidèmia Antonina (segle II dC) – també coneguda com a Pesta de Galè-, la pesta de Ciprià (segle III dC), i la pesta de Justinià (segle VI dC), a les que a continuació dedicarem una descripció més detallada. 

Els factors de l’exèrcit i el comerç en la propagació de malalties infeccioses gaudeix de consens general entre els historiadors i epidemiòlegs, però en l’actualitat els avenços científics en matèries com la carpologia, la paleobotànica i la meteorologia han permès relacionar aquestes pandèmies amb els episodis de canvi climàtic que tingueren lloc a l’antiguitat. En aquest sentit, estudis com el de Kyle Harper aporten hipòtesis interessants pel que fa a la influència del clima en la propagació dels virus. Més en la línia anterior, amb l’explosió de l’arqueoantropologia o l’arqueologia forense i els estudis genètics a partir de la primera dècada del 2000, s’ha pogut seguir el rastre i els efectes biològics d’aquestes patologies més detalladament. 

L’Epidèmia Antonina o Pesta de Galè

L’esplendor del govern de l’emperador Marc Aureli no ha deixat mai de ser un tema de debat entre els experts. Per alguns, la crisi que vindria al segle III ja s’intuïa cap al final de la dinastia dels Antonins o Ulpi Aèlia. Contràriament al que la historiografia tradicional va proclamar molt de temps, l’època de Marc Aureli no va ser, sembla, el moment més feliç de Roma. De fet, durant el govern de Marc Aureli tenim notícies d’una pandèmia que sembla, pogué haver posat fi a la vida del propi emperador a Vindobona, actual Viena, mentre preparava una de les seves nombroses campanyes per estabilitzar les fronteres del Danubi i el Rhin. Qüestions historiogràfiques a part, sembla que encara que la pandèmia no fou la causa principal de la desestabilització de l’imperi, hauria estat un factor important de desequilibri cap a la crisi que estava per venir. 

Rèplica de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli al Capitoli de Roma. Font: Viquipèdia

Coneixem l’impacte d’aquesta pesta a través dels escrits de Galè, metge que visqué i descrigué els efectes de la pandèmia fins a la seva mort cap a finals dels segle II dC  i de qui la plaga rep el nom. Per Galè sabem que la pandèmia s’inicià a Àsia i que aproximadament l’any 165 dC s’havia estès cap a Àsia Menor, molt probablement per via del Mar Roig, important via comercial a l’antiguitat. Els seus efectes es deixaren notar entre els anys 165 i 180 dC a Grècia, la Vall del Nil, Nord d’Àfrica, la Conca del Danubi, La Gàl·lia, Germania, Hispània i Britània. És a dir, fins a Galícia i Escòcia, límits occidentals de l’imperi. Aquesta expansió es pot documentar posant en relació les nombroses fonts epigràfiques provinents de làpides, amb relats biogràfics com el de Galè i alguns papirs.

Els símptomes descrits per Galè fan pensar els experts que es tractava molt probablement de verola, ja que es menciona en els escrits l’existència d’erupció cutània, pústules i descamació a més dels típic malestar, dolor muscular sever, febre, vòmits i diarrees amb sang. Aquesta pandèmia hauria afectat sobretot els sectors de població més joves i ancians, a causa de la debilitat del sistema immune. Es pensa que podria haver-se iniciat per un Orthopoxvirus present en rates i que hauria mutat en els humans a l’inici de la pesta, molt possiblement entre l’exèrcit romà que en aquell moment tenia nombrosos efectius en les campanyes contra els parts a Síria i Mesopotàmia, causant una simptomatologia més severa. De fet, la Història Augusta i Amià Marcel·lí coincideixen destacar que es pensava que la pesta s’havia originat a Selèucida, actual Iraq, després que un soldat profanés el temple d’Apol·lo, del qual sortí un vaho pestilent. Es calcula que podria haver causat la mort al trenta o quaranta per cent de la població contagiada, i que la seva incidència hauria estat més potent a ciutats molt poblades com Roma, on s’hi documenta un rebrot cap a l’any 191 dC.

En el cas de la pesta Antonina, com la majoria a  l’antiguitat, el desconeixement contribuí a la seva expansió catastròfica perquè no només s’interpretava com un càstig d’origen diví, sinó que es desconeixien els mecanismes de contagi i els seus tractaments. Els metges de l’època tendien a aplicar les sangries, el que hauria empitjorat l’estat dels malalts, o aplicaven herbes i ungüents d’escassa efectivitat que contribuïen al debilitament del sistema digestiu. El sistema de cures més efectiu era simplement aquell centrat en la dieta, destinada a donar força al malalt. A les xifres de la pandèmia és probable que hi hàgim d’afegir també les morts amb diagnòstic erroni, molt possiblement causades per brots de tifus o rubèola, també força freqüents a les societats premodernes.

La Pesta de Ciprià

Parlem de pesta per adoptar el terme de la vulgata llatina, acceptat en contextos d’epidèmia i pandèmia de “Pestis” o “Pestilentia” però com he comprovat, no totes elles fan referència a la Pesta Bubònica, coneguda per haver-se propagat per l’Europa de l’edat mitjana i per causar pústules negres. En el cas de la Pesta de Ciprià no fou una pesta sinó una malaltia infecciosa com Ebola, o almenys amb símptomes molt similars, que causava una gran mortaldat entre els afectats. 

L’origen de la Pesta de Ciprià, anomenada així perquè és el Bisbe de Cartago Ciprià qui ens la documenta, s’hauria originat a mitjans del segle III a Etiòpía, propagant-se per Àsia Menor, Grècia i Nord d’Àfrica i arribant a Roma cap a l’any 251 dC. A De Mortalitate, obra en la qual Ciprià ens descriu els símptomes i els efectes de la plaga, es comenta que la pandèmia reduí la població de Cartago en un seixanta-dos per cent entre morts i fugats. Convé tenir en compte, però, que Ciprià escriu en un context de tensions entre l’església i el poder imperial, i que aprofita sovint l’excusa del càstig diví per justificar la catàstrofe sanitària esdevinguda en plena crisi del segle III dC. En aquest sentit,  el relat del bisbe dista d’abordar la pandèmia des del punt de vista mèdic com ho fa el de Galè, però malgrat tot ofereix un retrat prou fiable per apropar-nos a les hipòtesis que determinarien la possible dolència. A tall de dada curiosa, sembla que el mateix emperador Claudi el Gòtic va morir pels seus efectes.

Segons Harper, els efectes nocius d’aquesta pandèmia podrien relacionar-se amb l’adveniment de sequeres prolongades i un descens de les temperatures que haurien afectat les produccions de gra d’Egipte i Nord d’Àfrica. És el que l’expert anomena la pèrduda de l’OCR (Òptim Climàtic Romà) que predominà al Mediterrani fins a l’època i permetent que els territoris més afectats fossin àries fèrtils i indispensables per alimentar les civilitzacions mediterrànies. La pèrdua de l’OCR hauria provocat una evolució cap al clima actual de les àrees nord-africanes, més tendent a la sequera i les inundacions, alterant per tant l’equilibri del sistema de subsistència i producció de l’imperi però també el natural i biològic, propiciant les èpoques de carestia, debilitant el sistema immunitari i augmentant l’exposició a patògens i virus. Sense descartar les hipòtesis de Harper, cal recalcar, que  justificar la crisi del segle III des d’un únic punt de partida és perillós, perquè els processos històrics de desestabilització són el resultat de múltiples factors. El que venim a expressar, és que la teoria de Harper té molt de sentit des del punt de vista científic, però un cop més descartem que fos l’efecte d’una pandèmia la causa principal de la desintegració relativa de l’imperi com ara tendeixen a difondre alguns grups. 

La Pesta de Justinià

És probable que la de Justinià sigui la Pandèmia més coneguda de l’Antiguitat i és que els seus efectes es prolongaren en el temps durant quasi dos segles i al llarg de diferents indrets de l’imperi i del món. Un altre cop, l’aridesa del Nord d’Àfrica hauria tingut una influència important en la seva propagació.

Mosaic de Justinià a la basílica de San Apolinar Nuovo, a Ravenna. Durant el seu regnat
l’imperi patí una de les pitjors pandèmies de Pesta Negra documentades a l’antiguitat. Font: Viquipèdia

La pandèmia s’origina a Constantinoble cap a l’any 543 aC i constaria de fins a tres fases entre els anys 542 i 749 dC. Aquestes etapes són conegudes com, la fase Bizantina (542-600), una pausa (600-660) i la fase Ibèrica (660-749) segons el territori en el qual tingué més incidència la malaltia. Durant tots aquests anys, les fonts ens parlen de rebrots a  Constantinoble els anys 558, 573, 586, 599, 619, 698 i 747.  Coneixem sobretot els seus primers moments a través dels relats de Procopi (500-560) i Joan d’Èfes (507-586).

Per les descripcions, en aquest cas seria encertat parlar de Pesta Bubònica i s’hauria tractat d’una variant bastant mortífera, amb una mortalitat de fins al 60% dels contagiats. Estudis epidemiològics van descobrir a finals dels anys noranta del segle passat, que aquest tipus de bacil Yrsinia Pestis té l’origen a l’àrea Tibet-Qinghai de la Xina, durant el pirmer mil·leni aC i no es contagia pel contacte entre humans, sinó per la picada de les puces de rata negre que alhora haurien adquirit la mutació del virus d’un animal tipus marmota. En aquest cas, el virus també es contagiaria a animals amb efectes similars. 

Durant la plaga de Justinià, sembla que la mortalitat era tal que els cadàvers amoltonats i sense enterrar arribaren a representar un problema en els períodes de més incidència, tot i que és difícil establir un índex de mortalitat més o menys fiable a causa de l’absència de censos. Le Goff va realitzar en el seu moment un estudi interessant sobre els efectes d’aquesta Plaga, de la que sembla va contagiar-se també Justinià I, però va sobreviure, no sense veure gran part dels seus territoris afectats per una crisi que l’obligà a canviar els seus plans de reconquesta de l’imperi en més d’una ocasió.

Bacil d’Yrsenia Pestis, el patogen que causa l’anomenada Pesta Negra o Bubònica en humans. Font: Viquipèdia

Un any de pandèmia: l’estudi dels fets històrics com a mecanisme de prevenció

La intenció d’aquest article era exposar breument les característiques de tres de les principals pandèmies de l’antiguitat per mostrar que la desconeixença, la superstició i  la falta de procediment agrari tecnificat, a més dels tractaments mèdics propis del primer mil·lenni després de crist empitjoraren o  propiciaren els contagis. En l’actualitat, els estudis epidemiològics i multidisciplinaris entre historiadors, arqueòlegs i biòlegs han permès un apropament molt útil des del punt de vista cientificomèdic i del comportament social per avaluar aquells factors a tenir en compte a l’hora d’evitar errors fatals en la gestió de processos socials d’aquest tipus.

En efecte, cal apropar-se a les situacions d’emergència sanitària des d’una perspectiva social i humanística –també humanitària– per educar en la prevenció de la propagació i destacar aquells punts que foren d’utilitat en el passat i que ho poden ser en el present, amb l’avantatge que ara tenim els mitjans tècnics necessaris per fer front als “girs biològics” que es presentin. 

També és interessant destacar la perspectiva climàtica en aquest tipus d’estudis del món antic, perquè, com s’està demostrant en el nostre present, és un factor decisiu en molts dels processos històrics i ho serà ara especialment, si no posem remei o mitjans al canvi imminent que experimenten els nostres ecosistemes, aquest cop a causa de la irresponsable acció antròpica i nociva a la qual hem exposat el planeta.

La nostra és una realitat en la qual natura i història no poden deslligar-se, així com no podem deslligar-nos nosaltres de les experiències del passat, gràcies al qual hem aconseguit conviure en un equilibri relatiu amb la natura i avançar, tot i les pandèmies, cap a un futur més segur per a la nostra espècie. El repte  ja no és dominar la natura, sinó trobar l’equilibri que ens permeti protegir-la i convertir-la per tant, en un espai segur per a tots i totes, en aquest sentit, no oblidar la influència que ha tingut en el passat pot obrir una nova via de coneixement on aquesta cerca beneficiï també els estudis històrics.

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More