Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.

Read More

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l’Occident romà. Alguns d’aquests nous horitzons mentals s’expressaran per via de l’espiritualitat. És el cas de l’expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L’èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d’expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l’organització característica d’aquests misteris, els iniciats també tindran l’oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d’aquests cultes s’ha interpretat com una reacció a l’evident incapacitat de la religió pagana “tradicional” per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s’iniciarà a l’imperi durant aquests segles.

Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV
Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d’lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l’ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d’Isis eren coneguts arreu de l’imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d’Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s’havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d’lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d’lsis, l’esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos – a excepció del membre viril – li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d’ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)
Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)

No és d’estranyar l’èxit d’aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l’angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d’un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l’esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d’una sèrie d’oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d’Egipte, la fisonomia d’Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l’aspecte d’una matrona romana. La seva “orientalitat”, queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d’un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D’entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d’aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses – almenys la seva vessant pública – tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l’estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l’obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s’inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l’obra d’Apuleu esdevé – agafada amb prudència – una de les fonts més completes per a l’anàlisi de l’organització al voltant d’aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l’any s’abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d’aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n’era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.
Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l’adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d’Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l’excusa per a la reunió d’una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l’anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d’Apuleu. Però, com en el cas de Mitra – potser amb el plus que tota la imatge externa d’aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l’estudi de les religions mistèriques.

L’oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió – tema en el qual l’epigrafia grega n’és la més abundosa i no s’absté de detalls tan curiosos com per exemple l’ofrena de pastissos – posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d’autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l’animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L’aigua era l’element més important en les libacions, el caràcter sagrat d’aquest element purificador en els cultes Isíacs s’aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l’arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L’encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l’entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d’una posició de total submissió de l’orant envers la divinitat. S’alçaven en forma de súplica i s’entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l’orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d’habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s’inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l’invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l’oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d’un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l’estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l’antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l’originari. Però la iconografia i l’arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l’imperi fan sospitar que s’havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L’aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l’hel·lenisme, ja en època imperial l’absència de documents d’època republicana així ho vindrien a corroborar.

Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC
Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC

L’obra d’Apuleu s’ha d’agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l’episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L’iniciat s’hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l’abstinència, les fases següents, en les que l’iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l’arribada al coneixement de la revelació sobre l’ordre còsmic i el significat de l’existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l’experiència més transcendental i íntima per a l’iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l’èxtasi al qual arribava l’iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d’algun tipus d’al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d’un simulacre de mort que l’iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Read More

«Coneix-te a tu mateix»

-màxima dèlfica de Femona, primera poetessa-profetessa d’Apol·lo.

Lema de la paideia.

Angoixa, benaurança i salvació durant la Tardo-romanitat i l’inici de l’Antiguitat tardana

Durant els primers segles de la nostra era es produí la difusió dins l’Imperi romà d’una forma d’experimentar l’espiritualitat a la que els historiadors han anomenat com a cultes mistèric-orientals. Aquests cultes, de caire hel·lenístic, sacsejaren la societat romana especialment als territoris on els humils se sentien tiranitzats per les elits romanitzades, transmetent creences xifrades que girarien en torn als rituals d’iniciació i l’autoconeixement. Es podria dir que el cristianisme fou, de fet, un culte mistèric hel·lenístic, que acabaria vencent en la lluita d’oferta-demanda religiosa en què participaren totes aquestes sectes, molt semblants entre si.

El concepte de cultes mistèrics s’ha tractat al llarg de la història amb un clar biaix, doncs tant al segle IV com al XVI o al XIX els autors projectaren la seva pròpia ideologia alhora d’explicar el fenomen dels misteris tardo-romans. Aquesta problemàtica historiogràfica es deuria a la importància cabdal que els misteris tingueren a divulgar la retòrica utilitzada en l’intens conflicte entre grups socials. Així, els teòrics que han tractat aquest tema han identificat el seu present amb les disputes del passat, manifestant la seva pròpia agenda política en l’anàlisi dels cultes mistèrics i l’origen del cristianisme.

Estàtua de marbre de la deessa Isis. Porta els objectes propis del culte isíac: el sistre -sonall- i la gerra per l’aigua beneïda. Aquests elements s’utilitzaven en les cerimònies i festivitats del culte, com les processons sacrificials a la vora del mar en que se li dedicaven cançons sagrades a la Verge. Prové de Nàpols, del segle II (Foto: Museu d’Història de l’art de Viena, 2006)
Estàtua de marbre de la deessa Isis. Porta els objectes propis del culte isíac: el sistre -sonall- i la gerra per
l’aigua beneïda. Aquests elements s’utilitzaven en les cerimònies i festivitats del culte, com les
processons sacrificials a la vora del mar en que se li dedicaven cançons sagrades a la Verge. Prové de
Nàpols, del segle II (Foto: Museu d’Història de l’art de Viena, 2006)

Els sistemes d’iniciació ritual a la Mediterrània oriental, els misteris, provindrien dels remots temps neolítics. Des d’Egipte i d’altres indrets es difondrien per la Mediterrània, predominant la figura de la deessa Isis, la Reina dels Cels, i on l’illa egea de Delos esdevindria punt principal de divulgació. Aquestes pràctiques religioses es transformarien en abandonar el Nil, on Grècia i el Llevant jugarien un paper clau, especialment la ciutat d’Eleusis, prop d’Atenes. Durant el període hel·lenístic les necessitats institucionals, la guerra, el comerç i les migracions generarien un sincretisme religiós en què els cultes locals s’adaptaren a les noves sensibilitats d’àmbit global, expressant-se a través dels misteris hel·lenístics. Així, es mesclaren el culte al sobirà, la filosofia grega, la literatura braman -hindú-, la teologia egípcia, els tractats astrològics i les profecies orientals. L’expansió dels rituals mistèric-orientals i de les idees que divulgaven hauria penetrat Roma d’ençà d’època monàrquica, amb el culte d’Hèrcules i la lectura de les profecies sibil·lines. La presència d’aquesta fenomenologia religiosa fou prou problemàtica per a què des de la República l’administració procurés regular-la, on s’ha de mencionar el culte a Cíbele, la Gran Mare, adorada en forma de betil, un meteorit sagrat. Se succeïren les persecucions contra els misteris durant el canvi d’era com a conseqüència dels conflictes polítics, però, no obstant, els cultes nilòtics es difongueren amb força fins el segle III. La cort imperial s’interessà gradualment per l’espiritualitat mistèrica sota el regnat d’emperadors com Claudi, i sota els Severs i les Júlies la corona ja s’avocava a aquestes formes retòriques, cerimonials i de pensament per a legitimar-se. Durant la crisi del segle III prendria importància entre la soldadesca el culte mistèric al déu Mitra, el portador de llum sacrificial, on l’emperador Aurelià es vinculà a aquesta divinitat.

Relleu de marbre representant al déu Mitra en la tauroctonia -el sacrifici del brau-, envoltat per la caverna còsmica amb motius astrològics. Figura el triomf sobre el destí i la restitució de l’equilibri universal a través del poder místic del misteri mitraic. Prové de Roma, del segle II (Foto: Wikimedia commons, Museu de Louvre-Lens, 2012).
Relleu de marbre representant al déu Mitra en la tauroctonia -el sacrifici del brau-, envoltat per la caverna còsmica amb motius astrològics. Figura el triomf sobre el destí i la restitució de l’equilibri universal a través del poder místic del misteri mitraic. Prové de Roma, del segle II (Foto: Wikimedia commons, Museu de Louvre-Lens, 2012).

A partir del segle IV el cristianisme es projectà com a misteri revelat, maridant-se amb el poder polític i prenent molta força. Havia patit els mateixos canvis que bona part dels cultes mistèric-orientals a Grècia, passant pel filtre hel·lenístic, però degut a la insistència dels bisbes ortodoxes manifestaria certes diferències, adaptant-se a la nova situació. S’abolí el precepte del secretisme i s’incorporaren doctrines de caire exclusivista i literalista. És a dir, només es podia ser cristià, sense alternar aquesta creença amb d’altres devocions, i el relat de Maria de Nazaret esdevingué literal, ja no simbòlic. Així, el cristianisme, que es difongué gràcies a l’hel·lenisme i que es projectà amb la resta de misteris com un culte universal, superaria la resta de cultes orientals, convivint amb aquests especialment a Hispània i Orient, fins que s’imposà com a única religió lícita al segle V. Molts seguidores de la filosofia mistèrica foren empesos a exiliar-se a l’Est durant el segle VI, perseguits en d’altres indrets de la Mediterrània pel rigor de les esglésies cristianes. Al segle VII s’instituí un nou poder constituït, fundant-se l’islam, on es podria dir que el descontentament generat pel monopoli de l’ortodòxia i el poder polític sobre el pensament i religiositat mistèriques generà el mandat utòpic que l’islam recollí.

Una revelació exclusiva que donava accés a la redempció

L’èxit dels misteris s’explicaria pel seu component salvífic -o sotèric, del grec Σωτήρ, Sòter, el Salvador-, oferint als iniciats la possibilitat d’assolir la felicitat terrenal i la salvació post-mortem. És a dir, aquesta promesa salvífica tindria dues facetes: la primera, biològica i sensible, en la que el fidel s’integrava al culte i obtenia estabilitat anímica, posant el seu destí en mans de la secta i del santuari; i la segona, ultra-biològica i utòpica, la redempció de l’ànima i l’accés ultra-terrenal a la gloria celestial. El culte prendria el control de la vida dels fidels i de part del seu patrimoni, i alhora, a través d’iniciacions successives, el devot accediria a un coneixement secret i restringit, el misteri, el significat últim d’una sèrie d’elements retòrics, matemàtics i mitològics, abastable només per un grup d’escollits. Les cerimònies permetien, doncs, accedir a aquesta erudició xifrada i reservada, o gnosis -saviesa il·luminadora-, i a més integraven al fidel dins d’una jerarquia privada, on la posició dins la corporació mistèrica donava un rol i un sentit al sectari dins l’univers.

Aquests rituals iniciàtics, que esdevindrien els sagraments cristians, eren variats i giraven al voltant de la Passió de la deessa mare i del seu fill semidéu. Aquest procés iniciàtic progressiu culminaria amb l’ascens de l’ànima del fidel, que es redimia i assolia la transcendència, on l’iniciat era posseït per la divinitat i esdevenia finalment el mateix déu al que retia culte, l’heroi sacrificat, com el grec Orfeu, el germànic Bàlder, el siri Adonis, el frigi Atis, l’egipci Horus, el persa Mitra o el mateix Jesús. És per aquest motiu que es requeria que l’heroi mític, el semidéu sacrificat, i la seva mare espiritual, la mare immaculada, visquessin un periple de patiment per tal que el fidel s’hi mimetitzés. S’associaria la Passió mítica a la pròpia experiència del sectari de recerca de la saviesa en un món caòtic i desordenat, per assolir finalment la salvació.

Crist representat com el déu mistèric Orfeu en un fresc a la catacumba de Sant Marcel·lí i Sant Pere, del segle II, a Roma. Notis la gorra frígia pròpia del déu Mitra i les dos aus que l’envolten, representant l’equilibri. Aquesta figuració de Crist fou molt habitual a l’art del cristianisme primerenc (Foto: Wikimedia commons, 2006).
Crist representat com el déu mistèric Orfeu en un fresc a la catacumba de Sant Marcel·lí i Sant Pere, del segle II, a Roma. Notis la gorra frígia pròpia del déu Mitra i les dues aus que l’envolten, representant l’equilibri. Aquesta figuració de Crist fou molt habitual a l’art del cristianisme primerenc (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Així, els misteris giraven en torn al culte a figures llegendàries que compartien un esquema repetitiu, el del déu encarnat, fill d’una verge i de la divinitat, que mor i ressuscita, amb múltiples noms i rostres. A aquests arquetips se’ls anomena els dying and rising gods. Atès que es tractava de cultes privats i secrets, hom pot considerar que el significat concret de cada símbol i mite variava, però s’ha de dir que les representacions iconogràfiques eren molt homogènies en espais tan llunyans entre si com Dura Europos -a l’Èufrates- i Emèrita Augusta. En aquest sentit vegem el raonament del sacerdot i filòsof Plutarc (v. 45-v. 120), que explicà que les diferències entre faules que narren un mateix cicle mític serien «de la mateixa manera que afirmen els matemàtics [els teürgs] que l’arc iris és imatge del sol diversament acolorit i matisat per la reflexió dels seus rajos en els núvols, el mite […] és la imatge de certa veritat que reflexa un mateix pensament en diferents ambients» (De Iside et Osiride, XX). Aquesta veritat última seria el déu desconegut, el principi inefable. Per la filosofia hel·lenística i el paganisme culte existia una veritat última, una intel·ligència que regia i ordenava el cosmos, l’Altíssim, la Regla universal, el déu desconegut. Aquesta conceptualització filosòfica donava als déus mistèrics la categoria de supra-constel·lars, és a dir, situats per sobre del firmament, dels set déus-astres tradicionals i dels dotze zodiacals. Per tant, els fidels mistèrics es consideraven en comunió amb una divinitat més poderosa que les advocacions fomentades pel poder constituït a través del culte públic.

El paganisme, una categoria per allò inintel·ligible

D’ençà del canvi d’era els cultes mistèrics s’enfrontaren a la persecució i s’ha de dir que ja en temps de les polis gregues els filòsofs hel·lenístics i els seus seguidors, com la càbala dels pitagòrics, ja foren reprimits. La clandestinitat, doncs, constituiria un element inherent d’aquestes confraries. Això generaria una idea de segregació, on el fidel es considerava part d’un grup amb accés a fórmules secretes, amb els seus propis objectes de culte i normes per a regular el seu comportament. Aquestes pràctiques i ideologies trobarien gran acceptació a partir del canvi d’era i es divulgaren amb renovat vigor, on, com s’ha comentat, hi destacaríem els cultes de Cíbele-Atis, Isis-Horus, Mitra -fill d’un meteorit-, i Maria-Jesús, amb un fort component òrfic, dionisíac i apol·lini, vinculat també a d’altres mites orientals, com la deessa Atargatis, mare dels dracs, o la greco-budista Hariti, portadora de fortuna.

Estàtua de la deessa Demèter-Cíbele representada amb els motius de la deessa Tyche -la Fotuna-, amb la que es sincretitzà. L’acompanya el déu-nadó Plutos, portador de prosperitat. Porta una corona florida i la cornucòpia de l’abundància. El comandament del rem i la mà que el portava resten trencats. Prové de la ciutat Prusias ad Hypium -avui Düzce- a Turquia, del segle II (Foto: flickr.com, Museu arqueològic d’Estambul, 2010).
Estàtua de la deessa Demèter-Cíbele representada amb els motius de la deessa Tyche -la Fotuna-, amb la que se sincretitzà. L’acompanya el déu-nadó Plutos, portador de prosperitat. Porta una corona florida i la cornucòpia de l’abundància. El comandament del rem i la mà que el portava resten trencats. Prové de la ciutat Prusias ad Hypium -avui Düzce- a Turquia, del segle II (Foto: flickr.com, Museu arqueològic d’Estambul, 2010).

Encara que vegem al paganisme com el culte als dotze déus olímpics, el terme paganisme és un convencionalisme que abasta des dels temps d’Homer fins els de Constantí I, per tant, del segle VIII aC al segle IV dC. Un període de més de mil anys en què es produïren molts canvis en la fenomenologia religiosa greco-romana, incrementant-se notablement el seu abast geogràfic. Paganisme resulta, per tant, una categoria insuficient. De fet, el paganisme del canvi d’era i a l’inici de l’Antiguitat tardana, influenciat pel platonisme, se centrava en la creença en els set, els déus astrals, que eren decans siderals del cosmos. Les set advocacions serien les següents: Saturn-Cronos, Júpiter-Zeus, Mart, Sol -amb el paper central-, Venus-Afrodita, Mercuri-Hermes i Lluna, amb múltiples noms segons el grup ètnic-social. Cada una d’aquestes potències tenia un paper definit en el firmament i pels mistèrics actuaven com a tiranes, teixint un destí nefast per a la humanitat, protegint únicament als gentils -la noblesa greco-romana- i portant calamitat als humils. Les divinitats mistèriques els hi oferirien als seus fidels la victòria sobre el destí, on només la deessa mare i la redempció atorgada pel sacrifici del seu fill podia vèncer la fortuna teixida per les divinitats del firmament, vinculades a l’aristocràcia.

La religiositat oficialitzada tenia molt poc del que avui concebríem com a espiritualitat, i de fet, allò que anomenaríem espiritualitat es vivia a través dels cultes mistèrics, dins l’àmbit privat. La religió pública consistia en un seguit de cerimònies en què l’elit era protagonista, i en què es perpetuava o reparava l’acord entre el poder constituït i les divinitats oficials. La necessitat de desenvolupar cultes d’àmbit global, davant d’unes institucions com la imperial que es projectaven universalment, forçava a una renovació de l’antic sistema d’advocacions locals, provocant en bona mesura la pèrdua del monopoli per part de les elits tradicionals sobre l’esdevenir religiós.

Relleu de l’Altar a la Pau Augusta, Ara Pacis Augustae, d’entre l’any 13 i 9 aC. Tota la noblesa vol figurar al sacrifici públic. La cerimònia més que una qüestió espiritual sembla una qüestió política, on es manifesta l’ordre social (Foto: flickr.com, MCAD Library, 1989).
Relleu de l’Altar a la Pau Augusta, Ara Pacis Augustae, d’entre l’any 13 i 9 aC. Tota la noblesa vol
figurar al sacrifici públic. La cerimònia més que una qüestió espiritual sembla una qüestió política, on es
manifesta l’ordre social (Foto: flickr.com, MCAD Library, 1989).

Nosaltres coneixem als déus pagans a través dels seus mites, faules que eren conegudes per la societat en general, els misteris externs o exotèrics. En canvi, existien els misteris interns, els esotèrics, que només es podien conèixer a través dels rituals d’iniciació mistèrica que es tracten en aquest article, preservant-se el coneixement sobre l’esoterisme com un secret gelosament guardat. Aquest misteri, la revelació secreta del significat intern dels mites, faria referència als mites externs com a metàfores de l’existència humana i se centraria en l’autoconeixement del participant. Així doncs, entenem que existien uns misteris públics, mites coneguts per tothom, i uns misteris privats, significacions conegudes únicament pels iniciats. El neoplatònic Plotí (v. 204-270) explicà que «Com allò diví és inefable, es prohibeix parlar-ne a qui no ha tingut la sort d’experimentar-ho» (Ennèades, VI, 9, 11). Per tant, el significat últim del mite al que l’iniciat accedia, la gnosis, era una revelació sobre la que s’havia de guardar silenci i mai es donava a conèixer als profans. Es tractava d’una combinació complexa de conceptes filosòfics, matemàtics i anímic-espirituals, on els teürgs -aquells que entraven en comunió amb la divinitat- eren alhora filòsofs, científics i gurus. Així doncs, el paganisme seria un conjunt interrelacionat d’idees, rituals i corporacions religioses, molt conflictivament articulat, on els misteris hel·lenístics hi restarien inserits, i també el cristianisme, fos més o menys privat o més o menys perseguit. De fet, tant l’hinduisme, el budisme o el judaisme, així com la religió germànica, podrien considerar-se dins d’aquest gran conjunt de pràctiques homogènies, que patien al llarg del temps les mateixes mutacions, conseqüència dels canvis polítics i socials, amb patrons estructuralment equivalents. L’hel·lenisme abastaria un enorme context territorial, i el comerç i les conquestes feien difícil que no es transmetessin les noves sensibilitats.

Estatueta de bronze de la deessa Isis amb els atributs de Tyche -la Fotuna. Coronada, porta dos corns de l’abundància i el comandament del rem. Recordem que Isis fou la patrona de la navegació i dels mercaders, i alhora, oferia als iniciats el control sobre el destí. El rem tenia, per tant, un significat literal vinculat a la direcció dels vaixells, i un significat molt simbòlic vinculat a la victòria sobre el destí per part del devot. La figureta prové de Xipre, del segle II (Foto: col·lecció online del Museu britànic, 2017).
Estatueta de bronze de la deessa Isis amb els atributs de Tyche -la Fotuna. Coronada, porta dos corns de
l’abundància i el comandament del rem. Recordem que Isis fou la patrona de la navegació i dels
mercaders, i alhora, oferia als iniciats el control sobre el destí. El rem tenia, per tant, un significat literal
vinculat a la direcció dels vaixells, i un significat molt simbòlic vinculat a la victòria sobre el destí per
part del devot. La figureta prové de Xipre, del segle II (Foto: col·lecció online del Museu britànic, 2017).

El cerimonial mistèric com a manifestació de la rebel·lió intel·lectual

Així doncs, la religió mistèrica divulgava una enrevessada relació de significants i significats, que es transmetia a través de la filosofia, on la paideia i els rètors hi jugaven un paper important, que atreia als mercaders, les dones -també de la noblesa-, els artesans, els soldats lliberts i els oprimits. Tots aquests formaven un grup molt heterogeni d’individus que havien anat assolint gradualment una millor posició, però que encara restaven marginats del cerimonial públic i de les funcions civils a les seves pròpies ciutats.

Vegem com el diàleg Octavi del jurista Marc Minuci Fèlix (v. 150-v. 270) descriu al cristianisme, i per extensió a la resta de misteris, dient que aquesta «impia coalició» de «Gents que formen una conjuració sacrílega d’homes ignorants d’allò més baix de la plebs, i donetes crèdules, fàcils d’enganyar amb la facilitat del seu sexe, que s’ajunten en conciliàbuls i es vinculen entre si per dejunis solemnes i àpats inhumans, és a dir, abans un sacrilegi que per un sacrifici; casta que estima els amagatalls i fuig de la llum, muda en públic». Resulta interessant recordar que mystes -iniciat- etimològicament significa aquell que guarda silenci. El diàleg continua dient que els cristians «Menyspreen com sepulcres els nostres temples», corrompent els costums tradicionals del culte públic, doncs «es multipliquen els abominables santuaris» on aquestes confraries es reunien (Octavi, VIII). S’ha de dir, que tot i l’opinió dels aristòcrates, molts fidels mistèrics i paleo-cristians demostraren una instrucció considerable.

Es generaria així un para-estat ritual, en què es construïen noves relacions de domini, al marge dels llindars definits pels esquemes tradicionals, en què el fidel se sentia algú i gaudia de la consideració dels seus confrares, considerant-se a si mateix un escollit entre una societat d’ignorants. Una donzelleta gentil restava sotmesa al poder del seu germà decurió, un cavaller que participava del govern urbà. Un mercader acabalat, tot i la seva riquesa, no podia ni olorar l’encens cerimonial dels sacrificis públics de les diverses ciutats en què feia negocis. Un rètor, format a la paideia, culte i honest, es veia obligat a ser un simple administratiu a les ordres d’una colla d’aristòcrates corruptes que governaven cruelment. Però quan es reunien en el santuari, la donzella, el mercader i el rètor presidien un banquet ritual, en què els humils seien a taula guarnits com grans dignataris, i tots s’enorgullien de celebrar el veritable sacrifici, aquell que retia culte a la divinitat que oferia la gràcia genuïna que donava accés a la plenitud. Es pot dir que el culte mistèric li deia al fidel: Tu importes, siguis gentil o humil, grec, romà o jueu, local o estranger, home o dona, esclau o propietari, tu ets important i insubstituïble i la teva ànima té valor.

Tot plegat, generava un odi autèntic entre els conservadors, que creien que les calamitats com les pestes i les guerres es deurien a l’abandonament per part d’aquests grupuscles del culte als déus antics tradicionals. A més, l’elit se sentia molt neguitosa en veure reunir-se als marginats per realitzar rituals secrets, conversar en privat i construir el seu propi esquema de lleialtats. Es motivarien així les persecucions que, de fet, no farien més que enfortir als cultes i la certesa dels fidels d’estar en possessió d’una veritat que els corruptes desitjaven evitar que es revelés.

En futurs articles es tractarà la qüestió dels antecedents dels cultes mistèrics i del cristianisme, on els plantejaments dels filòsofs hel·lenístics dels segles VI i V aC serien font d’inspiració del pensament mistèric i dels evangelis; les reaccions institucionals davant del fenomen mistèric, des de les persecucions a la seva regulació, fins esdevenir legitimació de la dignitat imperial; el desenvolupament d’aquesta espiritualitat antiga que culminaria en la creació de l’Església, analitzant com l’exclusivisme i el literalisme s’imposaren com a doctrines cristianes, provocant el triomf del cristianisme; i l’evolució de la simbologia mistèrica, on els jeroglífics d’època faraònica i la iconografia oriental trobarien continuïtat com a representacions de la retòrica mistèrica, per esdevenir font de legitimació pels monarques imperials i post-imperials, arribant en alguns casos fins als nostres dies.

Read More