“L’esclavitud és la submissió absoluta, la deshumanització i l’absència total de drets d’una persona”. Aquest és el concepte que es té generalment de l’esclavatge, però normalment només és aplicable a certes situacions i períodes on sí que s’ha portat a terme aquesta pràctica de manera tan salvatge. Les pràctiques més brutals envers l’esclavitud es realitzaren durant els segles XVI i XVII sobre la població d’esclaus d’origen africà i/o indígenes que es feien servir per treballar en les colònies americanes.​

L’esclavitud té un recorregut de milers d’anys que no és abolida fins al segle XIX i, per tant, van sorgir moltes diferències en el tracte, posició i tasques que van desenvolupar aquestes persones al llarg de la història​. 

Durant el final de la República romana (segles II-I aC) i l’Alt Imperi (segles I-II dC) bona part de la força de treball va recaure sobre els esclaus, aquelles persones que pel motiu que fos havien passat a formar part de la classe social més baixa i estaven sotmesos políticament i socialment als seus amos, persones lliures que havien comprat a una persona. Tot i que les condicions eren dures, un esclau no estava completament desprotegit de drets, ja fossin formals o informals. A continuació, farem una aproximació a la vida quotidiana d’un esclau en l’Antiga Roma, quines tasques podia desenvolupar i veurem alguns dels punts més durs de la seva vida, de quines proteccions gaudia i fins on podia arribar una persona esclava amb sort.

Camp i urbs: vida i treball

En el període antic ​és cabdal fer distincions entre la vida urbana i la vida al camp​. Durant aquest període les dues entitats viuen molt desmarcades l’una de l’altre i es duen a terme tasques i es porten ritmes de vida molt diferents. La principal diferència és l’acumulació de capital i poder polític entre ambdues. En el món urbà és on desenvolupen la majoria d’activitats polítiques i comercials creant una gran acumulació de riquesa que al final es veu traduïda en una gran varietat d’activitats econòmiques i culturals. Això fomenta l’aparició de noves formes de treball i activitats especialitzades que requereixen formació i dedicació concreta. 

En aquest context veiem com van sorgint nous llocs de treballs com arxivers, comptables, secretaris, etc. ​Moltes d’aquestes feines del “tercer sector” seran ocupades en un primer moment per persones lliures però a poc a poc, i sobretot dins del marc familiar, es substituiran per esclaus especialistes​. Un dels grans exemples d’això són els professors. L’educació en moltes famílies benestants requeia sobre esclaus de confiança i molt formats que imparteixen classes als petits de la família a més d’ocupar-se d’ells durant bona part de la jornada. ​Aquests esclaus es tenien en gran estima i eren molt valuosos.

També trobem molts esclaus destinats a la producció i a les tasques domèstiques. Aquests esclaus urbans estaven en un contacte molt estret amb la família propietària i sovint aconseguien gaudir de privilegis o més llibertat personal que els seus homòlegs del camp. Molts esclaus domèstic o destinats a activitats econòmiques concretes solien aconseguir la llibertat després d’uns anys de servei. Trobem que en els registres d’emancipació que han arribat als nostres dies el nombre d’esclaus alliberats és molt més elevat en els entorns urbans que els campestres. Aquesta simple diferència provocava un gran canvi de mentalitat en els esclaus urbans, perquè tenien l’esperança que més tard o d’hora obtindrien la llibertat si feien bé la seva feina o estaven en una bona relació amb el seu amo. Els esclaus de les finques rurals, per altra banda, no tenien tantes opcions de ser alliberats. 

Per altra banda la vida al camp girava envers la producció agrícola i ramadera. Gran part de la producció es realitzava en grans granges o vil·les que acumulaves grans extensions de terra i es treballaven amb una combinació de treball esclau i jornalers. En aquestes granges es procurava assolir l’autosuficiència el qual produïa un fort aïllament envers la resta de comunitats del món rural.​ En aquests espais les persones realitzaven tot tipus de tasques i no s’especialitzaven fins a molt grans i sovint es feia a causa un tema de salut o gènere (dones embarassades o ancians). Si bé en aquest entorn s’afavoria molt la comunicació i organització entre esclaus la realitat és que sovint els mateixos esclaus no coneixen massa més enllà de la mateixa granja i els voltants​.

Els supervisors i administradors de les finques eren esclaus que gaudien de la confiança de l’amo i organitzaven la vida comunitària de la granja com a capatassos i passaven comptes amb el propietari entre tres i quatre cops l’any. ​Aquests capatassos gaudien d’enormes poders dins i fora la finca tot i la seva condició d’esclaus. A tots els efectes eren els representants dels propietaris i podien comprar i vendre propietats en el seu nom o realitzar aparellaments entre la resta d’esclaus segons trobés convenient​. Les tasques que s’havien de dur a terme en una granja mai s’acabaven: des de treballar els camps, segar o cuidar del bestiar fins a teixir, cosir, tasques domèstiques variades o premsar oli i vi. 

Condicions de l’esclavitud

Com hem vist fins ara la condició de l’esclau venia determinada per l’activitat econòmica que desenvolupés. Si un esclau realitzava feines delicades que requerien formació o especialització la seva condició millorava, ja que es guanyava l’afecte dels seus superiors i es feia més indispensable​. Si per altra realitzava tasques poc reconegudes o meritòries la seva condició es podia allargar tota la vida sense veure cap millora. 

Tot i aquestes distincions els esclaus eren molt conscients de la seva condició i sabien que existia una vida millor. Això va provocar un gran nombre de revoltes esclaves al llarg de la història de Roma. Totes i cada una d’aquestes revoltes documentades va ser reprimida violentament.​ La més famosa de totes van ser les Revolta Servilia entre l’any 79 aC i l’any 76 aC. En la tercera d’aquestes revoltes es va crear el mite d’Espàrtac, el gladiador esclau que va dirigir els esclaus revoltats en una lluita cap a la llibertat. Aquestes revoltes, tot i ser les més famoses, no van ser les que van produir canvis més grans. ​

Mosaic Zliten. Circa segle II dC, Líbia.
Font: Wikipedia.

La revolta més important és la Revolta del Camp de Mart durant els primers períodes de la República Romana. Esclaus i homes lliures de classe baixa van realitzar una gran “vaga”​ i es van traslladar a viure al Camp de Mart, lluny del centre econòmic de la Roma del moment. ​Aquesta vaga es va acabar amb un pacte entre les elits romanes i la plebs en establir una sèrie de lleis de protecció de les persones treballadores. Aquestes lleis es van escriure en unes taules de bronze i representaven el nucli de totes les lleis romanes escrites a posteriori.​ En aquestes dotze taules trobem una sèrie de lleis que estableixen els límits de les relacions entre esclaus i propietaris. Si ve s’estableixen càstigs per la desobedència dels esclaus, també es posen límits en els abusos que podia patir un esclau. Algunes de lleis descrites són les següents: 

Pecunium​: Tot esclau havia de rebre un estipendi per el seu treball a més del menjar, sostre i roba necessària per viure. Aquest estipendi es podia utilitzar per pagar la llibertat de l’esclau o se’n podia disposar per gastar com l’esclau trobés convenient. 

Tortura:​ S’estableix els límits dels càstigs corporals i l’aplicació de la tortura en les persones esclaves. Segons la llei es permetien aquestes pràctiques però posava els límits d’una manera similar al Codi d’Hamurabi. La tortura en principi estava reservada per les infraccions més greus com la violència cap a l’amo o com a forma de confessió per complots polítics. 

Emancipació:​ Deixa clars els criteris pels quals un esclau pot ser alliberat de manera immediata. Ja sigui per pagar la seva llibertat com per incompliment de les condicions del contracte de compra. Aquesta clàusula era molt habitual en la prostitució, ja que moltes dones eren venudes per la seva força de treball i acaben essent explotades sexualment. Si es donava aquest cas la persona explotada, passava a gaudir de la llibertat automàticament. 

Amb relació a l’emancipació hi havia quatre mètodes habituals per alliberar els esclaus: ​1) que l’esclau o esclava pagués la seva llibertat. Es portava en el registre i quedava alliberat. 2)​ Que l’amo l’alliberés per la seva pròpia voluntat. Tot i que no era massa habitual es feia quan es considerava que havia treballat prou temps o prou satisfactòriament i mereixia la llibertat com a recompensa. Això es feia sobretot en casos d’esclaus que es feien massa grans per seguir desenvolupant les seves tasques habituals. Aleshores se l’inscrivia en el registre i passava a ser un llibert. ​3)​ Que es complís el temps de servitud establert en el contracte de compra. Aquesta era una via habitual per la gent que havia caigut en l’esclavitud per deutes o en gladiadors que havien completat els anys de servei estipulats en el seu contracte.​ 4)​ Per testament. Una pràctica força habitual era que un propietari establís en el seu testament l’alliberament de part o el total dels seus esclaus com a “recompensa als serveis prestats”. Aquesta tradició es remunta als temps en què els esclaus no eren tan habituals a Roma i sovint feien de majordoms o tasques domèstiques i quasi formaven part de la família on servien. Aquesta pràctica va anar caient en desús quan la quantitat d’esclaus que es posseïen era massa gran per alliberar-los de cop i es va començar a reservar per aquells que gaudien de la confiança o el favor del seu patró.

La remuneració del treball esclau era obligatori en tots els casos, però segons algunes fonts molts rebien només una part del que els corresponia o se’ls enganyava​. Aquests casos es donaven sobretot en l’entorn rural, on les institucions judicials tenien molt menys pes i un esclau difícilment podia presentar queixes més enllà del seu capatàs. Aquests sovint feien cas omís de les queixes dels esclaus, puix els seus privilegis depenien de la satisfacció de l’amo amb la producció i eficiència de la finca. De fet, moltes vegades eren els mateixos capatassos els que posaven traves a l’hora de cobrar els estipendis d’aquests esclaus per engreixar els comptes de la finca i quedar en bona posició davant de l’amo. ​En els entorns urbans aquestes pràctiques eren més difícils de dur a terme i sovint tenien assignacions més elevades, cosa que els permetia millorar les seves condicions de vida amb relativa facilitat​. Tot i això els esclaus urbans no estaven exemptes de la seva condició base i podien rebre càstigs físics o la tortura i s’esqueia. 

Relació del treball i propietaris amb l’esclavitud

Aquestes condicions, sumades a les diferents revoltes al llarg de la història de Roma podem veure que l​es classes benestants de la societat romana fiaven gran part de la força de treball en l’esclavitud. Es complementava amb les persones que formaven part de la plebs i altres treballadors lliures, com jornalers, artesans i comerciants. Això creava una xarxa humana de contactes i serveis difícil d’establir en les classes socials habituals​ i, en cap cas, entren la piràmide social habitual en els períodes posteriors.

Mosaic “La parella”. Circa segle I dC, Herculano.
Font: Wikipedia.

Tot i això ​trobem una clara relació entre productors i no productors de les tasques econòmiques on la força de treball es compra junt amb la persona que la desenvolupa​. La relació entre ambdós blocs és explosiva i difícil d’equilibrar, però els propietaris tenen molt clar de qui depèn que es realitzin totes les activitats econòmiques essencials. En alguns períodes la mateixa classe noble romana es vigília mútuament per assegurar-se que el tracte que reben els esclaus és prou dinge per assegurar-se una estabilitat social i econòmica. En aquest període trobem que els privilegis de la noblesa es moderen com per exemple la prohibició de l’ús del palanqui en les dones romanes durant les Guerres Púniques i es redueixen les hores de la jornada en els esclaus i s’apliquen un mínim de càstigs físics. 

Alguns autors romans com Varron (​Sobre l’agricultura​ 2.10) o Ciceró (​Verrinas​ 2.3.50) descriuen ​la importància de la figura del capatàs i els comandaments intermedis entre el propietari i la resta d’esclaus​ pel bon desenvolupament de l’activitat econòmica, en especial, en el món rural. ​Aquestes figures eren imprescindibles per mantenir l’ordre i el funcionament del sistema esclau, sobretot en la producció alimentària.​ L’amo no necessitava (ni podia) estar present en tots els aspectes de la seva economia. ​

És rellevant, però, que es deixés en mans de pròpiament esclaus la direcció de grans equips d’esclaus,​ tot i que això té dues explicacions: la direcció i repressió per part d’un membre de la mateixa condició que l’explotat feia que el rancor caigués sobre la figura del capatàs i no en la classe social superior i, per altra banda, creava l’imaginari que tot esclau podia millorar dins d’uns certs límits i millorar la seva condició encara que sense obtenir la llibertat.

Podem veure que algunes dinàmiques i relacions d’explotació i treball no s’han vist del tot alterades pel temps​. Quan la mà d’obra esclava comença a disminuir i encarir-se durant els segles III i IV d.C. les tasques econòmiques i l’explotació de la mà d’obra recau sobre la gent lliure, però pobre que veuen la seva condició convertida a serf a causa de l’Edicte de Teodosi (333 dC) i com perd drets envers les generacions anteriors per assegurar-se que la terra se segueix treballant. ​Aquests serfs seran els substituts dels esclaus i tindran unes dinàmiques de treball i una relació amb els seus senyors amb moltes similituds amb els esclaus​, tot i que l’esclavitud no serà oficialment abolida fins ben entrat el segle XIX.