Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Avui fa trenta-tres anys de l’assassinat del president revolucionari burkinès, Thomas Sankara. El 15 d’octubre de 1987 “el Capità”  va ser víctima d’un cop d’estat encapçalat pel seu millor amic i camarada Blaise Compaoré. Tenia trenta-vuit anys. Es creu que darrere el complot criminal també hi estaven implicats diversos agents internacionals. L’assassinat del líder Tom Sank presenta una de les majors incògnites de la història recent de l’Àfrica. Són moltes les teories, hipòtesis i suposicions que s’han fet entorn qui va matar l’estimat President del Faso. Si bé sí que se sap quines persones van disparar per posar fi a la vida de Thomas Sankara – i 12 membres més del govern- encara no s’ha resolt el veritable l’enigma: Qui va donar l’ordre? Qui hi havia al darrere d’aquest complot? Quins van ser els motius per eliminar el dirigent burkinès?

Entre 1983 i 1987, Thomas Sankara (1949-1987), juntament amb el Consell Nacional de la Revolució (CNR), va impulsar un seguit de mesures per treure al seu país de la misèria en què es veia sotmès després de seixanta-quatre anys d’ocupació colonial. El carismàtic dirigent va ser -i encara avui en dia és- un exemple per tots els burkinesos que somiaven amb un món més just i, ràpidament, va esdevenir un referent de la lluita socialista i panafricanista a escala mundial.

D’origen humil i catòlic, Thomas va ingressar a l’escola militar de Kadiogo amb setze anys per tal de poder rebre una educació superior. Al llarg dels anys va adquirir una sòlida formació marxista i anticolonialista que van fer créixer dins seu el descontentament vers el govern imperialista de França. En la ràbia que sentia cap a la metròpoli, els empresaris, els terratinents i polítics locals col·laboracionistes, va trobar la complicitat d’altres oficials subalterns, entre ells Blaise Compaoré, amb qui va fundar l’organització secreta “Regroupement des Officiers Communistes” (ROC).

La seva trajectòria militar el va portar a assumir un càrrec governamental, però els seus discursos desafiants i les seves accions-protesta li van costar anar a presó dues vegades en poc més d’un any (1982-83). Tot i això, no van impedir que el 4 d’agost de 1983 liderés una revolta militar per acabar amb el règim corrupte d’Ouedraogo i posar en marxa la Revolució per tornar al país la verdadera independència. Thomas Sankara va esdevenir el president del nou CNR i va inaugurar un període revolucionari que portaria la millora de la vida dels treballadors, camperols, les dones i els joves del país. No obstant això, les seves fermes conviccions socialistes i el seu programa ambiciós van provocar una forta oposició dels líders petits-burgesos tradicionals, així com el recel de França.

Thomas Sankara. Font: Archivos de la Historia

L’assassinat de Sankara va ser un cop esfereïdor per tota la societat, tot i que la població ja sabia que Compaoré estava al darrere i ho tenia planejat des de feia temps. Segons sembla, Sankara era massa revolucionari. En arribar al poder, Blaise Compaoré va justificar l’assassinat del seu camarada dient que s’estava desviant dels principis de la revolució i ara tocava impulsar un període de “rectificació.” I així ho va fer: Compaoré va revertir totes les polítiques socials fetes, va reprimir qualsevol intent de resistència i es va posar al servei de la Françafrique durant més de vint-i-set anys. El nou president es va instal·lar al tron fins al 2014, quan les idees de Sankara van recobrar força entre les noves generacions i van sortir al carrer per oposar-se a la seva reelecció. El mateix any, després de diverses mobilitzacions, Compaoré es va exiliar a Costa d’Ivori.

L’etern procés judicial

La presidència de Blaise Compaoré ha estat, sense dubte, un impediment per avançar sobre el cas Sankara. En un inici, el cas va ser portat a jutges del Tribunal Superior de Burkina Faso, però aquest es va desmarcar de la investigació i simplement va proposar una indemnització a la família. No la van acceptar. Ni tan sols havien rectificat el certificat de defunció “per mort natural”. Davant la negativa de la justícia burkinesa, es va crear un òrgan internacional, el Comitè Internacional de Justícia per a Sankara que va presentar el cas al Comitè de Drets Humans de l’ONU l’any 2006, però el van tancar dos anys després sense haver començat cap investigació. Més endavant, el 2015, el nou govern de transició burkinès, pressionat per milers de joves que es reivindicaven Sankaristes, va autoritzar la justícia a fer-se càrrec del procés per començar a tancar files sobre l’assassinat del Capità.

Avui dia encara no s’ha fet justícia per l’assassinat del líder, però la seva gent no desisteix. El procés judicial engegat per la família el 1997 ha topat amb diferents impediments al llarg dels anys fins a l’actualitat, però sembla que s’acosta el dia de jutjar-ne els culpables.Després de quatre anys d’inactivitat, el gener d’aquest 2020 s’ha reobert la investigació del cas i les autoritats judicials de Burkina han rebut documents desclassificats per França.

Tanmateix, arran el destronament i exili de l’expresident, sembla que nous testimonis han anat perdent la por a parlar, però cal que parli l’home que ho sap tot: Blaise Comparoé. Sobre ell ja pesa una demanda d’extradició i detenció internacional emesa per un jutge de Burkina Faso.

El projecte revolucionari de Sankara

Per entendre la devoció que desperta Thomas Sankara, cal tenir present totes les polítiques i campanyes que va dur a terme: va combatre la gana, l’analfabetisme i algunes malalties, així com va plantar cara a la imposició imperialista, la corrupció i l’opressió de la dona. La petjada del colonialisme no era fàcil d’esborrar, però en només quatre anys, la revolució va fer miracles.

Mapa de Burkina Faso. Font: Wikimedia Commons

Quan Sankara va arribar al poder, el país de Burkina Faso -l’antiga colònia d’Alto Volta (1919-1983)- es trobava devastat. Denunciava que França es va veure obligada a atorgar la sobirania nacional i territorial per mantenir els seus interessos i, per això, el 1960 va declarar la independència de l’Alto Volta. Una reforma democràtica que pels revolucionaris no va ser més que un simple canvi en les seves formes de dominació i explotació. L’any 1983, després de vint-i-tres anys de suposada independència, Burkina Faso seguia sent un dels països més pobres del món amb una taxa d’analfabetisme del 92%, una pagesia que es moria de gana i 1 metge per a cada 48.000 habitants.

La primera reforma que va dur a terme el CNR va ser el canvi de nom del país, la creació d’una nova bandera i un nou himne, un avenç simbòlic respecte el colonialisme. Alto Volta passaria a dir-se Burkina Faso, que en les dues llengües més parlades del país vol dir “Terra d’homes íntegres”. En segon lloc, va acabar amb els luxes de la classe dirigent i va substituir les limusines oficials de l’Estat per Renault 5, el cotxe més barat del mercat. Va crear noves estructures de poder per trencar amb l’antiga administració colonial i va fer partícip a tot el poble amb la creació dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), inspirat en l’exemple de Cuba.

Sankara, tocant la guitarra. Va compondre l’himne nacional de Burkina Faso. Font: Archivos de la Historia

Sankara va defensar els drets de les dones de manera persistent, entenent que sense l’emancipació real d’elles, la revolució mai triomfaria. Per això mateix, va incorporar dones en els alts càrrecs del govern, va denunciar la mutilació genital femenina i va aplicar un nou codi de família que les situava en un mateix pla d’igualtat de condicions vers els homes.

 “La revolució i l’alliberament de les dones van juntes. Parlar de l’emancipació de la dona no és un acte de caritat o un rampell d’humanisme. És un requisit fonamental per al triomf de la revolució. Les dones sostenen l’altra meitat del cel.”

Sankara, en el seu Discurs d’Orientació Política. 2 d’octubre de 1983

El nou president va impulsar una campanya de vacunació que va culminar amb dos milions i mig de nens vacunats en quinze dies contra la pòlio i el xarampió; va combatre la desertificació que patia el seu territori a causa de l’avenç del Sàhara engegant la campanya “Un poblat, un bosquet” i plantant milions d’arbres; va suprimir els preus dels lloguers dels habitatges durant un any, implicant a tothom en tasques de rehabilitació i construcció d’habitatges; va fomentar l’escolarització dels nens i nenes, augmentant la taxa del 6% al 22%: va nacionalitzar els camps del país i els va repartir entre els camperols afirmant que “la terra és de qui la cultiva”; i un llarg etcètera de propostes que van fer de Burkina Faso un país més digne de viure-hi.  

Sankara planta un arbre durant una mobilització per frenar l’avenç del desert. Agost de 1985. Font: Editorial Pathfinder

El “Capità” era una persona carismàtica, humil i atenta: tenia l’obsessió d’estar en contacte amb el poble, de passejar-se pels carrers i preguntar a la gent. Volia assegurar-se que la feina que feia des del govern revolucionari realment millorava la vida del seu poble. Era una figura admirada per molts sectors de la població burkinesa, però sobretot pels joves. Sankara, també anomenat “el Che africà”, encarnava la il·lusió, la saviesa i la força necessària per tirar el país endavant. El seu projecte revolucionari ràpidament va calar entre les masses, la gent més desfavorida i cansada de viure, o més ben dit sobreviure, en unes condicions nefastes. Va despertar les esperances de tota una generació juvenil que es va alçar i es va posar al costat del CNR al crit de “Patria o mort. Vencerem!”.

La seva fama va traspassar les fronteres de Burkina Faso i la seva creixent popularitat va esdevenir una amenaça per les forces imperialistes. Sankara era un personatge perillós perquè tenia un gran talent per l’oratòria i els seus adversaris ho sabien. Amb els seus discursos desafiava als poders fàctics i feia trontollar l’statu quo, no només al territori de Burkina Faso, sinó arreu de l’Àfrica i del món.  A cada lloc on anava, començava amb una frase de l’estil:

“Vinc per a portar-los la salutació fraterna d’un país de 274.000 quilòmetres quadrats, que els seus 7 milions de nens, dones i homes refusen continuar morint d’ignorància, de fam i de set, i que encara no arriben a viure de veritat fins i tot després d’un quart de segle d’existència com a estat sobirà amb un escó en l’ONU”.

Sankara, en la 39a sessió de l’Assemblea General de l’ONU a Nova York. 4 d’octubre de 1984.

Com tot comunista, Thomas, apostava fermament per l’internacionalisme perquè considerava que totes les lluites revolucionàries del món s’emmarcaven sota el mateix pretext d’alliberament. S’emmirallava en la Revolució Cubana, la figura del Che Guevara i en els consells de Fidel Castro, amb qui va coincidir més d’una vegada i va teixir bon vincle.

En un context mundial com el seu, enmig d’una Guerra Freda que durava des de feia quasi quaranta anys, tota mostra pública d’afinitat amb el Bloc Soviètic era una amenaça per les potències occidentals. Les seves denúncies contra l’imperialisme i el seu exemple de poder construir una societat africana més lliure i justa, deslligant-se de tots els vincles amb l’antiga metròpoli, molestaven a les elits neocolonials.

Darrere l’assassinat: un complot internacional

L’assassinat de Thomas Sankara, doncs, no responia a un rampell desaferrat del seu millor amic envejós i amb set de poder. Darrere d’aquest cop d’estat s’amagaven uns interessos particulars, principalment de França, Costa d’Ivori, Líbia i la Françafrique.

François Mitterrand governava amb la dreta de Jacques Chirac, que va tornar a anomenar a Jacques Foccart conseller principal sobre afers africans. La seva voluntat era acabar amb Sankara i la seva revolució socialista. Així doncs, havien de captivar a Blaise Compaoré, la mà dreta del Capità, l’únic que coneixia tots els seus costums, per planejar l’atemptat. Es creu que van comptar amb els mercenaris del liberià Charles Taylor i les tècniques secretes de la CIA.

François Mitterrand, al costat de Thomas Sankara l’any 1986. Font: Archivos de la Historia

La figura de Félix Houphouët, president de Costa d’Ivori (1960-1993) és clau per entendre el complot contra Thomas. El “Vell Cocodril”, tal com l’anomenava Sankara, tenia una relació molt pròxima amb el general Charles de Gaulle i els seus ministres de relacions exteriors encarregats de governar a l’Àfrica. Aquesta estava basada en un interès politicoeconòmic mutu: França, enmig de les pressions dels EUA i l’URSS, s’assegurava de mantenir el control de les seves colònies africanes, i a canvi, Félix -“l’home de França a l’Àfrica” i anticomunista convençut- es guanyava un lloc de prestigi i poder en l’escena africana. 

El Vell Cocodril va ser l’encarregat de presentar i emparellar a Elodie de la Fressange, filla mestissa del governador francès a l’Àfrica, amb Blaise Compaoré. Elodie pertanyia a l’alta societat, era una dona ambiciosa i amb alt poder de convenciment. De fet, es considera que va influenciar directament al seu marit perquè acabés amb el mandat de Sankara.  

Les primeres pistes sobre qui més estava implicat en el complot no van tardar gaire a arribar. L’endemà de l’atemptat, va aterrar a Burkina un avió que venia de Líbia amb un Alfa Romeo de luxe blindat. Era un regal de Gaddafi al general Compaoré. Gaddafi va invertir molts diners en la revolució de Burkina Faso i en portar a Sankara al poder, però quan va començar a reclamar el preu del seu suport, el Capità va decidir no pagar part del deute desmesurat, deslegitimant així la figura del líder de Líbia. Aquesta imprudència, junt amb moltes altres que situaven a Gaddafi en un segon pla com a revolucionari referent a l’Àfrica, poden ser motiu de participació de Líbia en el complot contra el dirigent burkinès.

Un altre possible agent involucrat és ELF, una empresa petrolífera francesa i privada, encarregada d’explorar nous territoris a la recerca de petroli. La presència de les empreses occidentals era forta arreu del continent africà i Burkina Faso, tot i no brillar per l’abundància en recursos naturals, no es va deslliurar de les urpes del capital europeu. Així i tot, Sankara es va negar a deixar el poc petroli del seu país en mans imperialistes.ELF no podia assumir que Thomas Sankara li tanqués la porta, ja que en realitat no volia el petroli de Burkina (perquè sabia que no n’hi havia) sinó que necessitava un centre d’operacions per distribuir armes.

El deute extern, la condemna a mort

La gota que va fer vessar el got però, va ser el seu discurs sobre el deute extern en una cimera de l’Organització per la Unitat Africana a Etiòpia el juliol de 1987. Va demanar a tots els països africans presents que es neguessin rotundament a pagar-lo.

No podem reemborsar el deute perquè no tenim que pagar. […] perquè no som responsables del deute […] perquè són els altres els que ens deuen el que les potències més riques no podrien pagar mai: el deute de sang. És la nostra sang la que ha vessat”.

Sankara era conscient del que estava demanant, però era un home provocador i convençut i sabia que si tots els països africans es negaven a pagar, la resta del món no restaria indiferent. Seguidament va pronunciar: “si ho fa només Burkina Faso, us puc assegurar que a la pròxima cimera de l’OUA jo no hi seré”. I així va ser. Quatre mesos després Sankara era esborrat del mapa.

Sankara fent un dels seus discursos. Font: Archivos de la Historia

L’assassinat de Thomas Sankara va ser un cop dur pels burkinesos i per tots els africans. Milers de persones arreu del continent -a Ghana, el Congo, a Níger, a Costa de Marfil, a Dakar, etc.- van sortir al carrer per mostrar el rebuig i el dol cap a la mort del Capità. Tanmateix, una setmana abans de la seva mort, Sankara, fent homenatge a Che Guevara, va proclamar que “les idees no moren encara que matin el revolucionari”.

Així doncs, avui en dia, la hipòtesi més estesa sobre l’assassinat de Thomas Sankara és que va ser una víctima d’un complot internacional organitzat per Blaise Compaoré, França, Líbia, Costa d’Ivori, la Françafrique, Charles Taylor i la CIA. Aquests són els agents dels quals es tenen més proves actualment, però no podem descartar la implicació de més dirigents anticomunistes.

És evident que hi ha uns interessos particulars per no desvelar la veritat sobre el cas Sankara, però la justícia avança amb fermesa. Malgrat que sigui tard per poder rendir comptes a qui pertoqui, aquesta vegada, amb la desclassificació d’arxius, ens trobem davant la possibilitat de poder posar punt final a l’enigma de l’assassinat. Fer justícia sobre l’assassinat de Thomas Sankara és fer justícia sobre Àfrica i la seva lluita antiimperialista.

Read More

Introducció i contextualització

En el present article tractarem de mostrar de manera sintètica quins foren els canvis econòmics més rellevants a l’illa de Cuba després del seu procés revolucionari. Aquest procés s’inicia el 1953 amb el Movimiento 26 de Julio (M-26-7), una revolta de caràcter militar encapçalada per Fidel Castro (1926-2016). Aquest moviment es definia com antiimperialista, nacionalista i demòcrata, i s’enfrontava a la dictadura presidida per Fulgencio Batista, la qual venceria el 31 de desembre de 1958. El primer de gener de 1959 es considera la data del triomf de la revolució cubana, amb la fugida del dictador i l’inici de l’establiment del govern revolucionari, encapçalat per Manuel Urrutia i José Miró.

Quan es defensava a si mateix durant l’acusació de traïció per la revolta militar de 1953, en el seu ja famosíssim discurs La historia me absolverá, Castro denunciava l’amuntegament de més de 400.000 famílies en el camp, així com que un 90% dels infants cubans no tenien accés a mesures bàsiques d’higiene, salut ni educació. Durant els anys cinquanta del segle passat, un 80% de les grans finques cubanes eren propietat nord-americana. Aquesta última dada ajuda a comprendre per què en els anys revolucionaris i els que vingueren després es continuava parlant d’antiimperialisme, ja que encara que Cuba fos un Estat independent des de 1898, mantenia lligams econòmics de sotmetiment amb els Estats Units d’Amèrica.

A continuació mostrarem, primerament, els canvis econòmics produïts a la Cuba revolucionària i, segonament, inclourà alguns dels debats produïts durant la dècada dels seixanta. Finalment, hi haurà unes breus conclusions respecte a tot plegat. Aquest ordre no és casual; creiem més il·lustratiu mostrar primerament els canvis i els seus efectes i després entrar en matèria teòrica, per poder entendre què és el que implicava el debat i els diferents posicionaments respecte del període de transició de l’economia capitalista a la socialista.

Els canvis econòmics fruits de la revolució

El 16 de febrer de 1959, Fidel Castro adquiria el càrrec de Primer Ministre i presentava el seu programa polític, que s’aniria desenvolupant durant els mesos subsegüents. Aquest programa tenia, entre altres, els següents punts:

  • Llei de rebaixa de lloguers fins al 50%.
  • Rebaixa del preu dels medicaments entre el 15 i el 20%.
  • Es decreta l’ús públic de totes les platges del país.
  • Creació de 10.000 noves aules i conversió de 69 casernes en escoles.
  • Extensió dels serveis de salut al camp i creació del Servei Mèdic Rural.
  • Salari mínim pels treballadors públics.
  • Prohibició del joc, la prostitució, el contraban i les drogues.
  • Lluita contra la discriminació racial i de les dones.
  • Pel que fa a la Reforma Agrària, s’expropiarien aquelles propietats superiors a 402 hectàrees, passant a ser propietat de l’Estat més del 40% de terres conreables.
Els comandants revolucionaris Raúl Castro, Antonio Núñez, Ernesto Guevara, Juan Almeida i Ramiro Valdés a l’Havana. Font: Infobae

Com ja hem comentat, la situació econòmica de Cuba mantenia unes relacions comercials caracteritzades per la carestia dels productes més bàsics, sense garantir educació ni sanitat a la major part de la població, subjugada en la pobresa. Pel Moviment 26-J, que a mesura que avançaven els mesos s’enquadrava més visualment dins dels paràmetres del marxisme-leninisme, l’educació de la població era fonamental pel canvi social cubà, sobretot entre els infants i el jovent.

La política econòmica dels anys 1959-60 vingué marcada per un paper crucial del govern. El 1960, Cuba va nacionalitzar companyies nord-americanes de petroli, sucre, telefònica i electrònica, així com la banca nacional i estrangera i unes quatre-centes empreses. Amb la Llei de Reforma Urbana, es construïren milers d’habitatges. L’abril de 1961, Cuba es proclamava oficialment com Estat socialista, però la transició cap aquest model econòmic només havia acabat de començar. El 1963 es realitzà la segona llei de Reforma Agrària, la qual expropiava la burgesia rural bona part de les seues propietats, però no la totalitat.

D’aquesta manera, el 1960, l’Estat comptava amb una elevada participació en els actius fixes de diferents àmbits econòmics: un 37% en agricultura, 85% en indústria, 80% en construcció, 92% en transport i un 50% en comerç a la menuda, mentre que ja controlava la totalitat dels serveis bancaris, del comerç exterior i del majorista. El 1961, la planificació es fonamentava en el primer pla fonamentat en la industrialització accelerada, amb prioritat de la demanda interna. A més a més, s’aplicà gradualment la diversificació agrícola, la redistribució dels ingressos i la reorientació de les relacions econòmiques internacionals, establint lligams sobretot amb la Unió Soviètica. El foment de les noves indústries i la incidència en el sector agropecuari pretenien disminuir les importacions i diversificar la producció interior a fi de pal·liar la dependència exterior.

Entre els anys 1961-63, fruit de la manca d’experiència i sobretot d’uns posicionaments comuns per part del govern cubà, s’hi donà un desbordament dels desequilibris macroeconòmics, produïts també per un context internacional advers –influenciat per la Guerra Freda, la caiguda del paradigma organitzatiu partit – sindicat – joventut, les transformacions del capitalisme postindustrial, etc.–, el bloqueig econòmic i la invasió de Playa Girón per part dels EUA. Si bé el 1960 hi havia un superàvit de 28 milions de pesos fruit de les nacionalitzacions i la redistribució dels ingressos, el 1963 s’havia generat un dèficit de 322 milions de pesos. Les exportacions havien caigut un 10.4% i les importacions havien augmentat un 49.5%. Entre els anys 1963-64 es donarien interessants debats respecte a com adequar l’època de transició del capitalisme al socialisme, però els comentarem més endavant; aquests debats es convertiren en urgents en aquest moment de dèficit.

El 1964, l’economia cubana troba un canvi transcendent: l’èmfasi en la substitució de les importacions és contraposat per un augment i diversificació de les exportacions en el marc de la divisió socialista del treball, fonamentada en la col·laboració fraternal i cooperativa entre estats socialistes a partir de les seues possibilitats (recursos) i capacitats (grau de desenvolupament del procés socialista cap al comunisme). Els objectius fonamentals de la divisió socialista del treball rauen a augmentar l’eficiència de la producció social, així com assolir ritmes alts de creixement de l’economia i el benestar dels treballadors dels estats socialistes, per tal de superar gradualment les diferències històriques entre els dits estats. En definitiva: crear les condicions materials necessàries perquè els estats socialistes puguen arribar al comunisme aproximadament al mateix temps, en el marc d’una sola etapa històrica. En aquest sentit, Cuba s’especialitza en níquel, cítrics i sucre –el qual vendria a un preu elevat a l’URSS–, mentre que es beneficiava del petroli a baix preu provinent del seu soci soviètic.

Entre el 1967-70 es visqué un agreujament en els mecanismes de direcció de l’economia per la desactivació parcial del càlcul econòmic i del SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento). A més a més, s’havien suprimit els cobraments i pagaments entre empreses públiques i desestimat les relacions monetàries, extingint-se el Ministerio de Hacienda i restringint-se les funcions del Banco Nacional de Cuba com agent secundari en les transaccions econòmiques. A més a més, els mecanismes de regulació macroeconòmics s’havien afeblit perquè se substituí el Sistema Nacional de Contabilidad per un Sistema de Registro Económico improvisat, amb l’eliminació del pressupost estatal pel sistema de controls administratius directes. Aquests alts i baixos no s’han de llegir de manera aïllada: el món socialista havia d’afrontar els canvis econòmics globals, com ara la terciarització de l’economia a Occident i la consegüent deslocalització del món fabril cap al mal denominat “Tercer Món”; la fallida de la família patriarcal i amb aquesta, l’autonomia femenina respecte del lligam familiar; el seguit de provetes de laboratori que experimentarien els Estats de Benestar com a vies d’esgotament de l’anterior fase capitalista occidental; les dictadures militars que germinarien arreu d’Amèrica Llatina durant els anys seixanta, setanta i huitanta com a materialització de la Doctrina de Seguretat Nacional estatunidenca, etc. I ho haurien de fer sense experiència prèvia, i veiem com les apostes foren diverses arreu; mentre la República Popular Xinesa apostava per les reformes antimercat, l’URSS prenia mesures de liberalització que tampoc foren eficients per fer front el dur moment econòmic que s’hi vivia.

Guerrillers armats cubans. Font: Batallas Históricas.

Tot i aquestes crisis, el PIB cubà va créixer a un ritme anual del 4,2% entre els anys 1964-70, i entre 1969-70 exportaren 8,5 milions de tones de sucre. La millora substancial vindria en el quinquenni 1971-75: es crearen les condicions per l’aplicació posterior d’un sistema de direcció i planificació de l’economia renovat, que es recolzaria en l’autofinançament de les empreses públiques i en l’ús d’alguns mecanismes de mercat en l’assignació de recursos. Resultava compatible, doncs, amb l’ingrés de Cuba el 1972 en el Consejo de Ayuda Mútua Económica, un organisme d’origen soviètic creat a fi de gestionar les relacions econòmiques de cooperació entre els estats socialistes d’arreu.

Ja entre 1976-1985, es privilegia la indústria en el programa d’inversions públiques en un context general d’integració internacional amb la comunitat socialista i d’enfortiment dels controls macroeconòmics interns. Es va establir un marc institucional que afavorí substancialment el procés de reformes econòmiques. El febrer de 1976, es proclamà una nova Constitució que reestructuraria els Organismes de l’Administració Central de l’Estat, destacant en particular la creació del Comitè Estatal de Finances, pal·liant les absències produïdes en aquest àmbit els anys anteriors. El PIB cresqué en major mesura que en els anys anteriors, amb un ritme del 5,3% entre aquests anys, gràcies a l’augment de les capacitats d’importació dels països socialistes. Tot i afrontar greus problemes com la falta d’innovació i adequació a un món cada cop més globalitzat, aquest creixement es mantingué durant els anys. Veiem la següent taula:

La particularitat de la teoria i praxi cubanes

Com bé ha quedat palès en diversos estudis, els projectes socialistes amb aspiracions comunistes suposaven un veritable hàndicap per les potències capitalistes occidentals, que travessaven un període històric molt particular en el desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Els projectes revolucionaris serien l’objectiu a fulminar per part de les potències capitalistes, sobretot pels Estats Units d’Amèrica. Hem de tindre en compte que els anys seixanta i setanta suposen l’assentament del nou món globalitzat que afrontava reptes d’una manera tan primerenca com ho feien els estats socialistes, amb el triomf de la nova societat de consum i el desmantellament gradual del moviment obrer als països occidentals. Mentre el sindicalisme s’afeblia arreu d’Europa –difuminant-se, al seu torn, en els anomenats Nous Moviments Socials– i les desigualtats s’hi agreujaven, els EUA intervindrien en múltiples països amb projectes revolucionaris o socialdemòcrates, afavorint l’establiment de dictadures militars a Xile, Argentina, o El Salvador, entre altres. Aquests projectes però necessitaven d’un gran debat intern, i al cas cubà s’emfatitzaren les reflexions entre els anys 1963-1964.

Segons Ernest Mandel, el debat se centra en quatre qüestions principals, dues d’ordre pràctic i dues d’ordre teòric. En el sentit pràctic, fa referència als problemes de política econòmica del govern revolucionari (com ara l’organització de les empreses industrials) i a la importància relativa dels estímuls materials (com ara, l’augment dels salaris i les primes) en la construcció del socialisme. En el sentit teòric, al paper exacte de la llei del valor en l’època de transició socialista i a la naturalesa estricta dels mitjans de producció estatitzats en eixa època.

Hi ha llavors una dialèctica ferma entre teoria i praxi revolucionàries i en el cas cubà hagueren d’aprendre a escollir les opcions més adients en cada cas. La pràctica doncs esdevenia l’expressió del coneixement adquirit, però aquest diàleg hauria d’afrontar els perills del pragmatisme i del dogmatisme. Una de les febleses que havia mostrat el període estalinià havia estat abolir l’autonomia relativa de la praxi respecte de la teoria sota el pretext de l’eficàcia i haver degradat la teoria al nivell del pragmatisme apologètic, traduïda en una enorme pèrdua d’eficàcia pràctica. Així, al cas cubà se li ha de reconèixer la cerca de conciliació entre l’autonomia relativa de la teoria i l’eficàcia de la pràctica immediata, amb sinceritat i seriositat en el debat.

Hi hagué, a més, dos imperatius: la voluntat de superar el maresme en què s’havia estancat la teoria econòmica del socialisme en època estaliniana i la necessitat de superar les formes de gestió de l’economia i els mètodes de planificació per adaptar-los a la realitat concreta que la Cuba socialista necessitava. En aquest àmbit, és de renom la capacitat de mantenir fidels les masses populars per l’obra revolucionària. La prioritat dels dirigents fou mantenir aquest suport actiu en tres aspectes fonamentals:

  • La mobilització de les masses per resoldre tasques concretes com l’alfabetització,
  • La tria de les masses dels quadres i membres del Partit i
  • Informar constantment les masses dels problemes que travessava la revolució, amb major o menor sinceritat.

Així i tot, la gestió de l’economia fou aliena a aquestes masses i això suposaria un problema. Pel que fa a aquest aspecte, l’autonomia financera de les empreses fou un altre punt clau del debat. Ernesto Che Guevara defensava el SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento), un model d’indústria nacionalitzada a Cuba i organitzada en trusts, dividits segons branques. Aquests serien finançats pels pressupostos dissenyats des de l’Estat, i les seves finances controlades mitjançant els ministeris d’Indústria i el de Finances. Així, la banca desenvoluparia un paper secundari d’intermediària. Els arguments a favor d’aquesta opció foren el reduït nombre d’empreses i de quadres industrials i financers capacitats, així com la necessitat d’una economia més estricta dels recursos i del seu control.

En contraposició, hi era l’opció de Carlos Rodríguez, un Sistema d’Autonomia Financera de les Empreses que desembocava en el principi de rendibilitat individual d’aquestes. A favor hi eren els arguments de l’obligació que adquirien les empreses a ser rendibles, la necessitat de descentralització, l’eficàcia més gran i el perill de la burocratització.

El primer cas defensava l’ús d’estímuls morals i el segon, d’estímuls materials. És a dir, o bé s’empraria l’educació en valors revolucionaris o bé es mantindrien estratègies heretades del capitalisme, com els incentius individuals. Guanyaria l’opció guevarista, qui argumentava que els estímuls materials enfronten els treballadors i s’oposava a tota generalització abusiva dels materials per crear efectes disgregadors sobre la consciència de les masses, que corrien el risc de la corrupció i desmoralització.

Per últim, el comandant Mora apuntava, en referència a la naturalesa dels mitjans de producció, que aquests no eren mercaderies en el socialisme, però que s’havia de defensar l’autonomia de les empreses en transició, un element contradictori. Pel que fa a la llei del valor, Mora deia que en aquesta fase transicional, seguia reglant la producció sense ser l’únic element en fer-ho. La seua acció reguladora actuaria amb la llei del pla i mitjançant la seua intervenció.

Ací, Guevara, sostingut per Castro, respondria que les categories mercantils sobreviuen durant la transició en la mesura que el desenvolupament insuficient de les forces productives no pot encara satisfer les necessitats fonamentals dels productors. Aquesta supervivència no implicaria que fos la llei del valor qui reglés la producció, sinó que aquesta hauria d’estar reglada pel pla. El pla, així, havia d’emprar el càlcul en valor però la seua lògica estaria funcionalment en contra de la llei del valor.

Estudio, trabajo, fusil. Mural a l’Havana realitzat per la Unión de Jóvenes Comunistas. Font: Flickr

A tall de cloenda, apuntarem que el cas cubà suposa assumir les particularitats pròpies i la no assumpció tàcita del cas soviètic com a cànon, cosa que havia suposat veritables fracassos per les democràcies populars d’arreu. Suposa, per tant, l’obligació històrica d’un projecte revolucionari determinat d’analitzar la seua correlació de forces envers les herències del capitalisme i les persistències d’aquest a escala internacional. A més a més, mostra una gran coherència interna no només pel fet de deslligar-se tot el possible dels valors heretats del capitalisme i la societat de classes, sinó per la mateixa importància donada al debat i al cap i a la fi, a la dialèctica.També, del cas cubà aprenem que les bones intencions no són sempre suficients quan no es té la força necessària per fer front als contrincants geopolítics, en aquest cas, al gegant nord-americà. A això, cal afegir-hi la rigidesa del model cubà en referència al trencament amb l’antic món que hi romania, sobretot per la falta d’innovacions més urgents en matèria industrial i terciària; és a dir, en l’empoderament pels treballadors del desenvolupament econòmic necessari passa per no dependre de potències capitalistes o de socis massa allunyats geogràficament. Amb les seues grans mancances, l’aportació cubana més reeixida potser siga la rellevància conferida a l’hàbit d’analitzar, estudiar i debatre tant al sí orgànic del partit revolucionari com als consells populars (els Comitès de Defensa de la Revolució).

Read More

Rote Armee Fraktion: enemic públic número u a la jove RFA

Després de la conferència de Postdam, Alemanya pateix una divisió. La República Federal Alemanya, bressol de la Fracció de l’Exèrcit Roig, es converteix en una de les moltes titelles de  l’Oncle Sam i el bloc occidental i es torna un Estat subsidiari intervingut militarment, econòmicament i política.

Tot fa un gir als anys 50, quan, “per fi”, la República Federal Alemanya (RFA) recupera la seva posició hegemònica dins del bloc europeu. Ara jugava un paper estratègic en el nou teatre “democràtic i rupturista”, on les mesures “benestaristes” intentaven fer caure a l’oblit l’horrorós passat nazi i evitar també la basculació cap al comunisme. No cal especificar el rerefons del pla Marshall en l’estira-i-arronsa democràcia-totalitarisme.

A més a més, el còctel Guerra Freda sumat a l’anticomunisme va fer que l’obligació d’aquest bloc fos recolzar la política de Contenció dels Estats Units (amb l’exemple del Vietnam) i el seu ferm suport a Israel amb l’ocupació de Palestina. Aquestes motivacions van jugar un paper clau a l’origen de la RAF i la resta de l’anomenada “nova esquerra”. L’exemple més representatiu van ser les onades de protestes contra la Guerra del Vietnam. Així, després de la II Guerra Mundial, nous grups d’esquerra europeus entre els quals podem mencionar les Brigades Roges (Itàlia), Les Cèlul·les Comunistes Combatents (Bèlgica) o l’Organització Revolucionària 17 de Novembre (Grècia) es van emmarcar en la lluita contra el sistema imperialista internacional al costat de la RAF.

En aquest context l’esquerra alemanya, que havia patit l’il·legalització del Partit Comunista (KPD) el 1956 (malgrat els esforços per institucionalitzar-se) no té cap altra opció que replantejar-se la lluita des dels afores institucionals. Davant la prohibició d’aquest partit, queda lliure un espai en l’extrema esquera. Així, amb una via institucional totalment vedada per l’acció política, entenem el caràcter “undergound” que va presentar l’escena revolucionària en les dècades 60 i 70.

En aquesta conjuntura política és on un grup d’estudiants universitaris, influenciats pel moviment contracultural hippy i el marxisme, s’organitzen per qüestionar tant el sistema econòmic capitalista com els instruments de dominació (fàbrica, família i escola). Així, neix tot un ventall de grups d’”extrema esquerra” entre els quals podem mencionar Oposició Extraparlamentària (APO), els K1 Commune, Cèl·lules revolucionàries

Amb l’increment de la repressió de les protestes, junt amb la conjuntura internacional (La Guerra dels Sis Dies el 1967) la periodista Ulrike Meinhof arribaria a la conclusió, després d’una fase de reflexió teòrica: “protestar és quan dic que no m’agrada això. Resistir és quan poso fi a allò que no m’agrada” (com va dir en l’article De la protesta a la resistencia (1968) a la revista “Konkret”).

El balanç cap a la “primacia de la pràctica” va aparèixer com a necessària després de l’assassinat de l’estudiant B. Ohnnesorg per la policia (agent que va quedar absolt). Les primeres sigles que reivindiquen la lluita armada són les del Moviment Dos de Juny, conegut sobretot a partir del segrest del polític socialdemòcrata Peter Lorenz. Organització que el 1970 es convertia en la Federació de l’Exèrcit Roig. Passem d’una agrupació que es limitava a assetjar els enemics de classe a una que reivindicava clarament la voluntat de prendre el poder i arribar a un objectiu clar: la victòria de la dictadura del proletariat a través de l’estratègia de la lluita armada (que reprendrem més endavant). Comença llavors la campanya de criminalització més brutal de la història post II GM a Alemanya, recolzada per mitjans de comunicació i partits tradicionals, els quals justifiquen la lluita sense caserna de l’Estat contra ells. Aquestes eines de manipulació buiden el contingut ideològic del grup, limitant-los a l’aspecte de lluita armada, terrorisme i delinqüència. La RAF, guerrilla marxista-leninista i internacionalista, és declarada enemic públic número u de l’estat.

Principals membres de la Fracció de l’Exèrcit Roig. Font: Pinterest.
Principals membres de la Fracció de l’Exèrcit Roig. Font: Pinterest.

L’internacionalisme

Justament, és aquesta última corrent internacionalista proletària la que més impacta de la RAF. Mitjançant les seves accions, la Fracció de l’Exèrcit Roig va seguir a peu de lletra l’eslògan de la internacional comunista “Proletaris del món, uniu-vos”. Confrontats als defensors del colonialisme, tenien una relació estreta amb altres grups d’esquerra europeus com Action Directe (França) o el GRAPO. Aquesta vinculació va quedar palesa, per exemple, amb la vaga de fam solidària per part de la RAF en honor als presos del grup espanyol.  Aquestes relacions s’estenien més enllà del quadre europeu ja que també mantenien contacte amb l’Organització per la Alliberació de Palestina (OLP) que els va proporcionar entrenament militar a Jordània el 1971.

Els segrestadors de l’organització palestina Setembre Negre van fer explotar aquest helicòpter amb alguns dels seus hostatges israelites. Atemptat dels Jocs Olímpics de Munich el 1972. Després del segrest van demanar l’alliberament dels presos palestins i també la de Baader I Meinhof, en aquell moment presos. Font: Theobjective
Els segrestadors de l’organització palestina Setembre Negre van fer explotar aquest helicòpter amb alguns dels seus hostatges israelites. Atemptat dels Jocs Olímpics de Munich el 1972. Després del segrest van demanar l’alliberament dels presos palestins i també la de Baader I Meinhof, en aquell moment presos. Font: Theobjective

La inspiració de les RAF provenia de les lluites guerrilleres com la dels Tupamaros a Uruguai o del guerriller brasiler Carlos Marighella. Noteu que la semblança entre, per exemple, l’atac del Moviment d’Alliberació Nacional (Tupamaro) que va bombardejar els dipòsits de la companyia alemanya Bayer a crits de “Morin els ianquis assassins del Vietnam… La Bayer, empresa nazi, ajuda amb gasos a la intervenció dels gringos. Fora els gringos assassins de llibertat. ¡Visca el Vietcong! ¡Visca la revolució!”… i els atacs als diversos magatzems de l’RDA pels activistes alemanys per denunciar l’explotació dels treballadors del “tercer món”. Quedava clar que la suposada finalitat de pau proclamada per l’OTAN el 49 no s’aplicava amb igualtat a tots els continents, molt menys en aquells països on es lluitava per l’alliberació nacional…

Trobant-se la batalla entre les metròpolis i les perifèries, la RAF tenia com a missió “aixecar el vel” que separava els proletaris dels dos hemisferis. Consideraven urgent que els obrers alemanys es reidentifiquessin amb la lluita antiimperialista, assimilant que els seus beneficis eren, en part, resultat de l’explotació dels seus homòlegs. Si aquests no arribaven a conscienciar-se del caràcter imperialista de l’Estat, es podria aspirar com a màxim a una revolució parcial, deixant intacte el sistema imperialista mundial. Així, davant un conglomerat de reivindicacions on la interseccionalitat és una arma clau, l’antiimperialisme era per a ells, la primera fletxa a apuntar.

Portada del llibre "Concepció de la guerrilla urbana". Font: scribd
Portada del llibre “Concepció de la guerrilla urbana”. Font: scribd

Donat que “cap classe posseïdora ha renunciat de forma voluntària als seus privilegis” la Fracció Roja enaltia la lluita armada i clandestina com a única solució possible. L’abril del 1971 veuria la llum l’escrit teòric Concepción de la guerrilla urbana, definint aquesta última com a “mètode d’intervenció revolucionaria amb forces dèbils”. Es tractava d’aconseguir el major grau d’incidència sobre la realitat amb un nombre molt reduït de forces destruint el mite de l’omnipotència i invencibilitat de l’Estat burgès. Inspirats en l’estratègia de lluita d’Ernesto Che Guevara, van posar al punt de mira les ciutats, espais anònims on es troba tant les institucions públiques com les cases privades dels dirigents, amenaçant els privilegis de la classe dominant. A més, atacar aquests centres impedia que els governants decidissin prendre mesures dràstiques d’aniquilació de l’esquerra.

Els companys de lluita

Trencant amb la preponderant visió marxista, els i les militants de la RAF estimaven que la lluita armada no podia igualar-se mecànicament a la lluita de classes. Cal preguntar-nos: no és una actuació “paternalista”, per part seva, voler anar al cap de la lluita en lloc de deixar-ho en mans de la classe proletària? Precisament en l’idea que el subjecte cridat a fer la revolució és el proletariat organitzat, i no una organització clandestina de lluita armada, és on gravita la problemàtica de les tàctiques RAF. Així escrivia Ulrike Meinhof a la Concepción de la guerrilla urbana: “No estem dient que els grups de resistència armada puguin substituir les organitzacions proletàries, que les actuacions aïllades puguin ocupar el lloc de la lluita de classes, o que la lluita armada és una precondició necessària per al posterior èxit i progrés”. Entenem que la tasca de les RAF no era organitzar el proletariat alemany per dur a terme una revolució que, unida a la revolució a la perifèria, aconseguís fer caure el sistema imperialista. La seva tasca era fer entendre al proletariat que el sistema imperialista havia de caure, encara que no els correspongués a ells enderrocar-lo. Si reprenem les seves paraules, els combatents de la RAF eren partisans “que operaven rere les línies enemigues”.

El paper de les i els estudiants també es considerava indispensable. Els militants de la RAF consideraven erroni (i fins i tot perillós) reduir la lluita proletària a una lluita merament de la classe obrera. Contemplaven que el proletariat no havia de tenir la funció directiva principal i única ja que estaven convençuts que part d’aquest sector estava influenciat per la burgesia. Les teories estudiantils eren, a parer seu, la medicina contra aquesta manipulació.

Veiem com la RAF va reconsiderar la lluita proletària en el sentit de no referir-se a aquesta com una lluita en la qual es defensa la causa d’aquells que es consideren proletaris, sinó la lluita d’aquells que el comportament dels quals s’orienta cap a les masses revolucionàries. L’objectiu? Aconseguir que el poble alliberi les energies revolucionàries latents, ja que només aquestes podien aconseguir la victòria de la revolució.

Volent trencar amb les lluites proletàries antigues del segle XIX, les forces revolucionàries havien de ser, a parts iguals, obreres, estudiants i guerrilleres.

Ulrike Meinhof a la seu de la revista Konkret. Font: Boltxe.eus
Ulrike Meinhof a la seu de la revista Konkret. Font: Boltxe.eus

Perspectives històriques

Malgrat que molts reconeguin les RAF només per la generació Baader-Meinhof, aquesta guerrilla es va prolongar al llarg de tres generacions fins que el 1998 van publicar la declaració de la seva dissolució. Encara que se’n va intentar aniquilar la memòria amb el famós (i fals) “suïcidi col·lectiu” del 77, les fotografies d’aquests militants segueixen alçant-se a les manifestacions alemanyes.

Una de les primeres reflexions que podem extreure de l’anàlisi d’aquestes organitzacions és que les tàctiques emprades no van ser realment sostenibles en el temps: va haver-hi un moment en què els mètodes de combat es van estancar i els militants no van reconfigurar noves formes per vèncer (això al llarg de les tres generacions). Es van estancar en la dinàmica cíclica d’atemptats i segrestos, de reivindicacions pels presos i el seu mètode va perdre efectivitat. En van tenir prou amb seguir desenvolupant tàctiques sense aconseguir un salt qualitatiu i el suport complet per part del poble.

A Alemanya, com en altres països que havien conegut la lluita armada, els anys 60 i 70 van constituir un curt parèntesi. Als anys 60, el context internacional afavoria una reflexió de joves intel·lectuals revolucionaris tercermundista i favorables a les causes d’alliberament com la de Palestina. El pas de la teoria a la lluita armada s’explica més tard pel fracàs del Maig del 68 que havia alimentat molta esperança. Confrontats a una brutal repressió policial i a un nou present tendent al consumisme en una societat de mercat en la que ja està arrelada l’Estat del Benestar, els moviments d’esquerra desapareixen en els anys 80.

Referint-nos a la RAF, la seva supervivència va estar marcada per la presó, les tortures i les conegudes “cèl·lules de la mort”. A tot això, cal sumar-li l’efecte contraproduent de certs assassinats (per exemple el segrest de Heins Martin Scheleyer el 1977, trobat al maleter d’un cotxe) que alimentaven debats interns sobre la justificació i eficàcia de la lluita armada. Paulatinament, els grups es troben sense suports, el somni del “grand soir” es desdibuixa: alguns militants es retiren definitivament de l’escena guerrillera vivint amb frustració el fracàs de la seva lluita, altres es refugien en l’RDA.

L’intent d’harmonitzar les lluites europees amb Action Directe o les Brigadas Rojas no produeixen efectes i l’enfonsament del comunisme Soviètic posterior a la reunificació alemanya acaben per fer escac i mat a la lluita armada, que sense el suport dels països comunistes i dels grups revolucionaris llatins, americans o àrabs, es troba desorientat en el nou món post guerra freda.

Traduït per Marina Vilà

Read More

L’any 1964 naixia a Bèlgica el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), la primera de les organitzacions sorgides de la dissidència amb els postulats comunistes defensats pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Anteriorment, el 1958 s’havia fundat el Frente de Liberación Popular (FLP), compost en bona mesura per estudiants universitaris. També a finals de la dècada dels cinquanta s’havia anat format l’organització nacionalista basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA).

L’amalgama d’organitzacions i partits que van anar sorgint i que passaren a engruixir les línies de l’antifranquisme formulaven línies polítiques que generalment s’han ubicat a l’esquerra del PCE. El seu origen el trobem en les ruptures que es van produir per part de grups de militants amb el seu tronc polític original. Els corpus polítics que van generar noves organitzacions són el comunisme, el nacionalisme, el catolicisme, l’anarcosindicalisme i l’autonomia obrera, a cavall entre el marxisme i l’anarquisme.

En aquest article, dividit en dues parts, tractarem de resseguir l’aparició i evolució de les organitzacions i partits sorgits de la dissidència amb el PCE i el PSUC, així com la seva actuació política en el període de la Transició a la democràcia i el canvi polític a Espanya.

La historiografia ha qualificat aquestes organitzacions de manera diversa i cap denominació assoleix un consens prou ampli. En aquest article hem optat per referir-nos-hi com a esquerra revolucionària fins les eleccions generals de 1977 i esquerra extraparlamentària per al període posterior a aquestes.

Orígens

L’aparició de diversos partits escindits del PCE-PSUC entre 1964 i 1968 s’ha d’entendre com un procés condicionat per diversos factors situats a diferents nivells; alguns d’ells d’escala global o internacional i d’altres d’escala local, estatal o interna del PCE-PSUC.

Entre la segona meitat dels anys seixanta i principis de la dècada dels setanta es van formar diversos partits que en la seva globalitat configuraren una oposició al moviment comunista internacional. Així, doncs, van constituir organitzacions ubicades a l’esquerra dels Partits Comunistes oficials de cada territori. Es formaren per oposició a l’hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) mantenia en el moviment comunista internacional. Les diferents revolucions triomfants en una diversitat de països va tenir la conseqüència de la formació de nous partits, la referència principal dels quals deixava d’ésser la Unió Soviètica.

El 5 de març de 1953 va morir a Moscou Ióssif Stalin i poc després Nikita Khrusxov va obtenir el càrrec de Primer Secretari del Comitè Central del PCUS, autoritat que posseiria fins 1964. El 1956 el PCUS va celebrar el seu XX Congrés, en el qual Khrusxov va impulsar una nova política exterior en la relació de la URSS amb el Estats Units, marcada per la distensió. També es va produir la condemna a Stalin i el seu llegat i conseqüentment es va iniciar un procés de desestalinització. Paral·lelament es va produir la resolució dels partits comunistes europeus d’integrar-se en la vida política parlamentària de les democràcies occidentals. És en aquest context en el qual es comencen a formar corrents interns en els diferents grans partits de les esquerres. Són corrents que consideraven que les direccions dels seus partits havien abandonat el projecte revolucionari.

PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.
PX 96-33:12 03 June 1961 President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

El Partit Comunista de la Xina s’oposà a la nova línia que havia pres la Unió Soviètica i les discrepàncies entre els partits comunistes d’ambdós estats esclataren en el Congrés de la Federació Mundial de Sindicats celebrat a Pequín entre 1960 i 1962. La República Popular de la Xina seguia defensant la política desenvolupada per Stalin i acusava la URSS de Khrusxov de revisionisme.

Per altra banda entre 1965 i 1968 es va produir la crisi dels moviments socials als Estats Units i a Europa Occidental. En aquest context es van estendre nous moviment socials, com els moviments pels drets civils de grups marginats i sobretot el moviment estudiantil, que tingué en el maig francès de 1968 la seva màxima expressió.

A més, en les dècades cinquanta i seixanta es van produir nombroses experiències de descolonització i l’assoliment de la independència de països de l’anomenat Tercer Món. Moviments nacionals en molts casos marcats per un caràcter marxista o que adoptaren el marxisme en el procés revolucionari. Aquesta síntesi es produeix per l’evolució de la teoria de l’imperialisme formulada per Lenin, la qual permet focalitzar l’objectiu de les diferents lluites socials i nacionals envers un enemic comú unificador identificat com el capitalisme en la seva fase imperialista.

En aquest sentit els moviments tercermundistes de caràcter antiimperialista i revolucionari van esdevenir referents per a l’esquerra occidental, la qual els analitzà amb l’anhel que aquests obrissin la porta a la revolució social d’Europa, que no s’havia produït després de la revolució russa de 1917. Els quatre nous focus principals esdevenen la revolució cubana, la guerra d’alliberament d’Algèria, la guerra del Vietnam i la guerra de la Xina contra Japó. Apareixen, doncs, nous referents per a l’esquerra com són Ernesto “Che” Guevara, Fidel Castro, Mao Zedong, Fantz Fanon o Ho Chi Minh. També apareixen amb força referents d’entre estats comunistes aliens a la URSS, com és el cas de Enver Hoxha, líder de la República Popular d’Albània o líders del comunisme heterodox com és el cas d’Ernest Mandel.

En l’Espanya franquista la pràctica absència del PSOE i l’hegemonia del PCE-PSUC marcaven de manera definitòria el camp de l’esquerra política. La ruptura de part del que esdevindria l’esquerra revolucionària fou marcada per la política de la Reconciliació Nacional que el PCE va impulsar a partir de 1956 i la posterior proposta del Pacte per la Llibertat, ratificada en el VIII Congrés d’aquest partit celebrat el 1972. En aquest sentit els corrents interns i l’oberta dissidència que afectà el PCE entenia que la línia política del partit comunista oficial s’allunyava dels seus objectius originaris d’assoliment de la revolució social a Espanya.

Segons aquestes organitzacions dissidents, la dictadura havia d’ésser derrocada per una acció revolucionària que obrís el camí cap al socialisme. A més, les formacions sorgides en el camp de l’esquerra revolucionària van mantenir la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions com una línia important de la seva doctrina política. El recurs a la violència és també un component present en els plantejaments polítics de les organitzacions que més marcadament s’emmirallen en la teoria de Lenin  respecte l’estat, que se l’havia de derrocar mitjançant la lluita de classes per tal d’instaurar la dictadura del proletariat, és a dir, un estat organitzat i dirigit pel proletariat .

La conquesta de la democràcia a Espanya apareixia com quelcom secundari en els primers programes de l’esquerra revolucionària espanyola, ja que es considerava tan sols era una fase del desenvolupament del capitalisme, el qual construïa un estat burgès al servei dels interessos del capital. La democràcia, doncs, apareix com una determinada manera d’organització del poder polític i la forma per la qual la classe burgesa s’assegurava la seva hegemonia i continuïtat. Per aconseguir aquest objectiu la majoria d’aquestes organitzacions optaren per construir el partit de la revolució. Un partit format fonamentalment, tot i que no exclusivament, pels elements de la classe treballadora més formats i preparats per la lluita política, i amb un tipus d’organització interna caracteritzada per l’anomenat centralisme democràtic. El factor de la disciplina i entrega apareixen també com una part important de l’esquerra revolucionària, la qual segueix, en aquest aspecte, la teoria del partit de Lenin. A nivell organitzatiu, part de l’esquerra revolucionària prioritzava la radicalitat democràtica en la presa de decisions col·lectiva de l’organització, però el context extremadament repressiu de la dictadura va condicionar l’evolució organitzativa d’aquests partits.

Aparició i primers passos dels nous partits

Destaca la relativament precoç aparició del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) de clara inspiració maoista i pro-xinès. Es fundà a Bèlgica durant el novembre de 1964 a l’abric i protecció del Partit Marxista-Leninista de Bèlgica liderat per Jack Grippa a través de la fusió de diversos grups de militants tant de l’interior com de l’exili i agrupats entorn de diferents publicacions: Proletario, Mundo Obrero Revolucionario, La Chispa (Oposición Revolucionaria Comunista de España) i España Democrática, editada per un grup de militants residents a Colòmbia.

Imatge_2
Grups sorgits del trencament amb els troncs polítics originals. Font: CUCÓ, Josepa (2008).

El PCE(m-l) va aconseguir establir una bona connexió amb el Partit Comunista Xinès a través dels consolats que aquest tenia a Europa. De fet va ser el receptor d’ajudes econòmiques l’objectiu de les quals eren la formació d’un partit marxista-leninista oposat a la influència soviètica. El PCE(m-l) va mantenir bones relacions amb el Partit Marxista-Leninista Belga i va establir contacte amb el Partit del Treball d’Albània. Va tenir la capacitat d’atraure el finançament d’aquests partits, els quals havien dipositat en el PCE(m-l) la voluntat de construir el partit d’àmbit espanyol de la seva esfera d’influència. Més tard el PCE va restablir la bona relació amb la República Popular de la Xina i el PCX va deixar d’ajudar econòmicament els marxistes-leninistes espanyols.

Els plantejaments polítics del PCE(m-l) van prendre un caire anticolonial i conseqüentment formularen la necessitat que Espanya recuperés la seva sobirania, que consideraven que havia quedat absorbida per la dominació de l’imperialisme estatunidenc aliat del règim franquista. Per fer front a la dominació estrangera es proposava construir, conjuntament amb el partit d’avantguarda, un front popular ampli. Aquest front havia d’ésser capaç de desenvolupar una guerra popular prolongada amb l’objectiu d’instaurar la democràcia popular; plantejaments molt influenciats per la teorització dels comunistes xinesos. Era una guerra que, provinent dels medis rurals, havia de prendre el poder en les ciutats.

Tanmateix l’activitat que el PCE(m-l) va ser capaç de desenvolupar en l’interior d’Espanya fou molt reduïda. Els primers anys de vida de la nova organització van estar marcats per la inestabilitat i una multiplicitats d’escissions van afectar negativament l’evolució del partit, que a més hagué de fer front a les onades repressives dels cossos policials de l’estat. A nivell sindical el PCE(m-l) va impulsar l’Oposición Sindical Obrera. Finalment el 1971 va formular la proposta del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP), aparell armat que havia de portar endavant els plantejaments de guerra popular prolongada.

Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.
Bandera del FRAP. Font: Wiki Commons.

El 1967 un grup d’estudiants i treballadors integrats en el PSUC i que havien sigut influenciats per les corrents marxistes-leninistes oposades a l’ortodòxia soviètica van escindir-se del partit fruit del Comitè Executiu del PCE d’abril de 1967. En aquest Comitè els comunistes van aprovar una resolució que explorava la possibilitat de buscar pactes amb el sector evolucionista del règim franquista en el camí de la consecució de l’establiment de la democràcia a Espanya. Els escindits s’agruparen entorn Unidad, un òrgan de premsa des del qual expressaven les seves crítiques a la línia política adoptada pel PCE-PSUC, de qui consideraven que s’havia apartat d’una política revolucionària. Seguint el plantejament de la necessitat de construir un partit d’avantguarda entre 1967 i 1969 es va dur a terme el procés constituent del PCE(internacional).

Tanmateix el 1968 un conjunt de militants va abandonar el projecte per constituir l’organització Bandera Roja. El 1969 encara es va produir una nova escissió en el PCE(i), l’anomenat PCE(internacionalista), tot i que tant sols es va mantenir fins 1971, any en què es dissolgué. El mateix 1971 es va produir una nova ruptura en les files del PCE(i) que va donar lloc al PCE(internacional) Línia Proletària. Aquesta formació acabaria anomenant-se PCE(i) quan el PCE(i) original es transformà en el Partit del Treball d’Espanya (PTE).

Els principals referents teòrics que el PCE(i) va adoptar van ser Lenin, Stalin i Mao Zedong, així com l’estudi de la revolució cultural xinesa i l’espai que la lluita armada ocupava en les seves reivindicacions (Martínez, 2013). A mitjan 1968 el PCE(i), després d’enfrontar-se amb el PSUC, va decidir abandonar les Comissions Obreres per tal de bastir una nova organització sindical anomenada Comisiones Obreras Revolucionarias. Aquesta orientació no es va revelar com un èxit i passat l’inicial període de desestabilització va assolir un cert nivell d’implantació territorial també fora de Catalunya. Entre 1972 i 1973 va dur a terme un replantejament del projecte que va donar com a resultat una línia d’acció política de masses, la fita més important de la qual fou el reingrés de la seva militància a CCOO, tot i que també destaca la formació de la Joven Guardia Roja de España i, anys més tard, la Unión Democrática de Soldados. Manuel Pérez Martínez, militant responsable polític de la direcció, fou detingut i empresonat. A la presó va abandonar el PCE(i) i el 1971 va ingressar a la Organización de Marxistas Leninistas Españoles (OMLE).

Per altra banda, Bandera Roja va adoptar com a referència principal el maoisme i es va implicar en el treball de masses. Especialment actiu en l’activisme veïnal, Bandera Roja va mantenir un prolongat debat sobre la seva constitució o no en partit. El 1973 es fundà el nou partit anomenat Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, tot i que un gruix important de la militància propugnava la necessitat de reintegrar-se al PCE-PSUC. En successives ocasions la OCE-BR va patir traspassos de militància cap al partit original.

Fruit de la divisió del moviment comunista internacional encara en va néixer una altra organització política. Grups de militants descontents del PCE s’havien anat agrupant entorn de petites organitzacions que es van fusionar el 1968 a Brussel·les. És el cas del Comité de Coordinación de Mundo Obrero, els Comités de lucha por el Pueblo Vietnamita i la Unión de Comunistas Marxistas-Leninistas Españoles. La nova organització prengué el nom d’Organización de Marxistas-Leninistas Españoles (OMLE) i, igual que el PCE(m-l), es fundà a Bèlgica, tot i que en aquest cas amb nul·la presència efectiva a l’interior de l’Estat espanyol. Els plantejaments inicials de la OMLE eren la reconstrucció del Partit Comunista a Espanya sense el revisionisme que segons la nova formació caracteritzava el PCE. Entre 1969 i 1970 grups de militants es van traslladar a Espanya per estructurar les noves cèl·lules de l’organització a l’interior. Amb l’entrada de Manuel Pérez Martínez a la direcció interior del partit les discrepàncies amb la direcció exterior s’agreujaren. Va ser aleshores quan la direcció madrilenya va prendre l’hegemonia dins la OMLE i començà un procés de construcció partidària de tipus leninista en l’interior.

Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).
Manuel Pérez Martínez, “Camarada Arenas”. Font: Resistencia. Órgano del Partido Comunista de España (reconstituido).

El tercermundisme, els plantejaments de Mao Zedong i el moviment estudiantil del maig francès de 1968 van ser elements determinants per a l’OMLE. Manuel Pérez Martínez, més conegut com a camarada Arenas, juntament amb destacats dirigents es van dedicar a seleccionar els militants més capaços de l’organització per tal d’integrar-los en la nova direcció. Una direcció de revolucionaris professionals que s’havien de dedicar en exclusiva a les tasques internes de l’organització. Aquest fet restà dels moviments socials a actius membres de l’OMLE, fet que repercutirà en l’allunyament d’aquesta organització de la massa social. Progressivament l’OMLE anava submergint-se en la clandestinitat. El 1973 s’organitzà la primera acció armada del grup. Fou l’atracament d’un banc per aconseguir fons per cobrir les despeses de la Primera Conferència Nacional, que havia de tenir lloc el juny de 1973.

A diferència del PCE(m-l), que considerava a Espanya un país colonitzat i tercermundista, l’OMLE considerà que Espanya era un país capitalista dirigit per un sistema polític feixista que s’havia d’enderrocar mitjançant una insurrecció armada popular per imposar un govern provisional revolucionari. A diferència d’altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, l’OMLE refusava participar en organismes no controlats, com és el cas de CCOO, les quals identificaven amb el PCE, i, per tant, consideraven revisionistes.

I en la segona part de l’article…

En la segona part de l’article veurem l’evolució del PCE(m-l), el PTE i l’OMLE en els últims anys de la vida de Franco i en la Transició. Un lapse temporal en què les noves organitzacions ja havien assolit una consolidació organitzativa i una estabilitat interna que els permetia desenvolupar les seves línies polítiques. L’actuació de les tres organitzacions fou prou diferenciada i els seus resultats, prou diversos. Veurem també com es prepararen per a la participació electoral en les eleccions a Corts Generals espanyoles de 1977 així com la gestió que feren dels seus resultats.

Read More