Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More

L’article ha estat redactat a partir de les investigacions fetes pel Grup d’Alta Muntanya del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Format actualment per Ermengol Gassiot Ballbè, Ignacio Clemente Conte, David Rodríguez Antón, Laura Obea Gomez, Guillem Salvador Baigues, Sara Díaz Bonilla i Niccolo Mazzucco i l’autor que firma aquest article. https://arqueologiademuntanya.wordpress.com/

Avui en dia, als Pirineus hi podem trobar part dels paisatges més emblemàtics de Catalunya. Aquest territori atrau gran quantitat de visitants tant a l’hivern per practicar l’esquí com a l’estiu per fer excursionisme o gaudir dels seus paisatges. Molts dels seus indrets, protegits sota diverses formes, ens remeten a la idea d’unes muntanyes i boscos verges que, a diferència de les zones més planes, haurien restat poc alterats per l’ésser humà fins a èpoques molt recents. De la mateixa manera, la memòria social del passat més recent ens porta a la ramaderia transhumant i una cultura i formes de fer tradicionals i conservadores poc receptives als canvis. A totes aquestes suposicions s’afegia fins a principis d’aquest segle, una manca de programes d’investigació arqueològica de camp més enllà de troballes casuals. Tot plegat ha portat al fet que els Pirineus a vegades han aparegut en els relats historiogràfics bé com a barrera natural o bé com a zona de pas però sense dades reals que permetessin saber com vivia la gent que els va habitar i com es relacionaven amb els grups veïns.

En aquest article s’exposen de manera breu els resultats de diversos estudis que des de l’arqueologia, la geografia, el paleoambient i l’antropologia han canviat la visió que es tenia dels espais de muntanya. Es resumeixen en format més divulgatiu diversos treballs científics ja publicats, les seves referències bibliogràfiques les trobareu a l’apartat «per saber-ne més».

Les dades provenen fonamentalment de les investigacions que l’equip de treball al qual pertany l’autor ha fet al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, una zona protegida, ben coneguda pels amants de la muntanya. Se situa al Pirineu de Lleida entre les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i la Val d’Aran. Conté un relleu molt típic del Pirineu Axial amb una altitud sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 1500 metres als fons de vall i vora els 3000 als cims de les muntanyes més altes. Les precipitacions són abundants i actualment, a l’hivern la neu cobreix tot el paisatge durant diversos mesos.

Les primeres ocupacions humanes

Les darreres investigacions arqueològiques han permès establir que els primers indicis d’ocupació humana al Parc Nacional es situen a inicis de l’Holocè, uns mil·lennis després del final de l’última Edat del Gel, quan els Pirineus van quedar coberts per glaceres permanents. En aquesta època a Europa no existia encara ni l’agricultura ni la ramaderia i el que coneixem són ocupacions esporàdiques de grups humans que practicaven la cacera i la recol·lecció, els testimonis que ens han deixat són molt escadussers, restes de fogar i eines de pedra. Una d’aquestes ocupacions es va localitzar a l’Abric de l’Estany de la Coveta, dins del Parc Nacional. La datació de carboni 14 d’un dels carbons va proporcionar un resultat entre el 7000 i el 6500 aC.

En els següents mil·lennis va tenir lloc un fenomen generalitzat que canviaria per sempre la vida de les persones: Es tracta de l’arribada del neolític, un període de la història en què els grups humans van adoptar l’agricultura i la ramaderia com a forma de subsistència. El pas de la vida de caçadors – recol·lectors a pastors i pagesos i les seves implicacions socials podrien ocupar desenes d’articles com aquest i encara ens quedaríem curts. Únicament cal recordar que es tracta d’unes pràctiques socioeconòmiques que van aparèixer al Pròxim Orient fa uns 11000-12000 anys i que no van arribar a Europa fins uns quants milers d’anys després. És molt destacable que als Pirineus es troben alguns dels jaciments arqueològics amb evidències de ramaderia més antics de la Península Ibèrica que es situen entre el 5500 i el 5000 aC. Es tracta de les coves de Coro Trasito (comarca de Sobrabe), Els Trocs (Vall de Benasque) i la Cova del Sardo. Les dues primeres es situen al Pirineu Aragonès entre 1400 i 1600 metres d’altura i el darrer jaciment en el Parc Nacional a uns 1800 metres d’altura. A les excavacions arqueològiques que s’hi han fet s’han descobert nombroses restes d’ossos de vaques, porcs, i ovelles i cabres provinents de la ramaderia i no de la caça que continuava existint però en un paper més secundari; a més s’han trobat nombroses restes de recipients ceràmics, objectes que a Europa Occidental s’associen a les formes de vida neolítiques.

Fotografia de les excavacions arqueològiques a la Cova del Sardo.
Font: Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

L’estudi de les restes lítiques de la Cova del Sardo ha proporcionat resultats molt interessants pel que fa a la mobilitat d’aquests primers pastors (i pastores). El sílex amb el qual es van elaborar les puntes de fletxa, falç i ganivets provenia en bona part de la Vall de l’Ebre i en menor part de vall del Roine. Tant si van arribar fins allà a través de l’intercanvi o si va ser el grup humà qui va anar a buscar la matèria primera mentre desplaçava els ramats cap a terres baixes a l’hivern, aquestes observacions proven l’existència de xarxes de mobilitat i intercanvi a distàncies relativament grans en una època com és el neolític antic, fa uns set mil anys.

Canvis en les ocupacions humanes i el paisatge al final de la prehistòria

A través dels estudis del pol·len acumulat en sediments lacustres i les restes de carbons provinents del subsòl, els investigadors i investigadores han pogut reconstruir com era el paisatge vegetal. I efectivament, ha experimentat nombrosos canvis. Al Neolític antic la cobertura vegetal era molt diferent d’avui en dia: El bosc arribava fins als 2500 metres d’altitud, molt més amunt dels 2000-2200 metres actuals i a més predominaven els arbres caducifolis (avellaners, roures, oms i en menor mesura til·lers), a diferència del bosc actual pirinenc del Parc on predominen les coníferes de fulla perenne com l’avet i el pi negre. El primer gran canvi en el paisatge vegetal provocat per l’ésser humà es documenta cap al 3300 aC. Les fluctuacions en el registre pol·línic i les restes de carbons en el subsòl indiquen una tala generalitzada del bosc i nombrosos incendis provocats a partir de 2000 metres per obrir prats destinats a l’alimentació del ramat durant el període estival. L’arqueologia també ens informa d’aquest augment de la intensitat de l’explotació de l’alta muntanya; durant el treball de camp s’ha pogut documentar fins a set jaciments arqueològics amb unes cronologies semblants, cinc en cavitats entre blocs de pedra i dos a l’aire lliure, molt probablement cabanes. Aquest augment de l’activitat humana visible en les restes arqueològiques i els indicadors pol·línics s’ha detectat també a la Cerdanya Nord, a la vall del Madriu (Andorra) i en diverses parts dels Alps.

Veient en conjunt aquestes investigacions podem parlar d’una consolidació de l’explotació agropecuària de l’alta muntanya al sud-oest d’Europa fa uns 5000 anys, en el que convencionalment es coneix com el final del Neolític i els inicis del Calcolític o Edat del Coure. Grups humans pujaven als prats alpins durant l’estiu, quan l’herba és més fresca per alimentar el ramat i es movien cap a zones més baixes amb l’arribada de les neus a la tardor, estem parlant de l’avantpassat, encara llunyà, de la transhumància.

Pel que fa als últims dos mil·lennis abans de la nostra era, al Parc Nacional només s’han pogut datar tres jaciments arqueològics amb context d’hàbitat humà, tanmateix això no vol dir que desaparegui el poblament de la muntanya. Existeixen altres restes arqueològiques que es poden adscriure a aquesta època. Per una banda existeixen dins el Parc com a mínim dos túmuls circulars de pedra o “Cromlecs” que podrien haver tingut una funció de marcador de territori i/o funerària. D’altra banda, també s’ha trobat amagatalls de recipients ceràmics en petites cavitats entre tarters o acumulacions de blocs de pedra de caiguda geològica, per la seva decoració els podem situar a l’Edat del Bronze. Cal mencionar que els registres pol·línics mostren que l’activitat humana segueix.

Recipients trobats al Parc Nacional prop del planell de Sant Esperit.
Font: Oriol clavera i Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya. Extret de Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Les ocupacions d’època romana als Pirineus centrals i l’augment de la ramaderia durant el Baix Imperi i la Tardoantiguitat

A partir del segle III dC l’explotació del medi d’alta muntanya experimenta un augment sense precedents, trobem fins a 10 jaciments arqueològics que  cronològicament es situen entre el Baix Imperi i la tardoantiguitat. Alhora apareix un nou tipus de assentament d’alta muntanya. Es tracta de conjunts de cabanes i tancats a l’aire lliure que poden arribar a sumar fins a 15 estructures. Per les seves característiques es tractaria d’unes pràctiques agropecuàries en les quals els ramats eren pasturats per moltes persones més que en els darrers segles, qui sap si famílies senceres. Hem anomenat a aquests llogarrets semipermanents “Poblats agrupats”, no són l’únic tipus d’assentament d’aquesta època, s’han localitzat també hàbitats en cova així com assentaments més modestos formats per una cabana o dues cabanes i diversos corrals. Sens dubte està relacionat amb un augment dels indicis de romanització. A la veïna Vall d’Aran, en aquesta època s’han documentat cementiris, esteles funeràries i una possible vila romana en pobles en els fons de les valls.

Els indicadors de vegetació confirmen aquest increment de l’ocupació humana en època baiximperial i tardoantiga. Disminueix el pol·len procedent d’arbres i augmenta el que està associat a herbes que es troben en prats. Tots els pisos altitudinals són desforestats per ser utilitzats com a prats per al ramat. També és significatiu el pol·len procedent de cereals als registres obtinguts a la vall de Sant Nicolau i a la Coma de Burg, lectura que ens està indicant el conreu de cereals per sobre dels 1800-2000 metres en aquest període. Arqueologia i biologia coincideixen en indicar que en aquests anys els grups humans transformen completament el paisatge talant el bosc per a l’explotació ramadera.

L’Edat Mitjana. Els paisatges del romànic

Els estudis ens indiquen que l’època medieval, juntament amb l’anterior, representen els anys de màxim impacte humà en el paisatge. Superior fins i tot a època moderna i contemporània, el senyal de pol·len provinent dels arbres arriba al seu mínim històric. Les restes arqueològiques presenten certa continuïtat amb el període anterior. Això si, els “poblats agrupats” medievals tendeixen a contenir un major nombre de tancats i cabanes que els seus predecessors. Exemples són el Despoblat de la Cova amb ocupacions datades entre els segles XI i XIII, Port de Rus (abandonat el segle XIV) i el més jaciment arqueològic més gran documentat al Parc Nacional: El Despoblat de Casesnoves, un conjunt d’un mínim de 39 recintes adossats entre ells entre els quals s’han identificat 12 cabanes, 14 tancats, 5 magatzems interpretats com caves per assecar el formatge. Aquest poblat estacional situat a 2300 metres d’altura va ser abandonat al segle XIII.

Per tant, en els segles centrals de l’Edat Mitjana, trobaríem un paisatge pirenaic sense gairebé arbres i ple de pastures utilitzades per gran quantitat de ramats. Ramats més petits que els que veiem, actualment o en les fotografies en blanc i negre de principis de segle XX però que tots junts sumarien més ovelles. Aquests poblats agrupats coincideixen en el temps amb la fundació d’esglésies romàniques actualment Patrimoni de la Humanitat com Sant Climent de Taüll entre d’altres. La seva relació amb els jaciments arqueològics de pastors seria un tema interessant a investigar en un futur.

El despoblat de Casesnoves. Font: Fotografia de Oriol Clavera.

Els últims segles de pastoralisme a l’alta muntanya

Entre els segles XIII i XIV s’abandonen els poblats agrupats i ja no tornen a ser reocupats ni se’n construeixen de nous. Al final de l’edat mitjana existeix un canvi en les formes socials a l’alta muntanya i és possible que hi hagi certa recuperació del pi en el paisatge, però els indicadors d’impacte antròpic continuaran elevats.

Arqueològicament trobem, a inicis de l’Edat Moderna, una varietat en els assentaments humans i les activitats que s’hi practicaven, coexistien cabanes aïllades amb estructures per munyir el bestiar, ocupacions en abric i cabanes amb corral. Els documents escrits ens parlen de la creació de companyies ramaderes fruit de pactes entre els grans propietaris agrícoles del Pla de Lleida i les famílies més destacades del Pirineu, les cases grans, pactes que podrien ser l’origen de la transhumància sota la forma que l’entenem avui en dia. Les dades arqueològiques actuals no permeten una resolució cronològica suficient per distingir canvis en qüestió de dècades. El que sí que podem apuntar és que sembla que en els darrers 200 o 300 anys es tendeix a una especialització en la gestió ramadera. Desapareix la varietat d’assentaments anterior i s’abandonen o deixen de ser visibles altres activitats com la producció de llet i formatge a la muntanya. Els jaciments arqueològics que pel seu estat de conservació semblen més recents consisteixen en un corral de grans dimensions acompanyat per un corral auxiliar més petit i una o dues cabanes de pastor de dimensions reduïdes, aquests vestigis corresponen a la transhumància tradicional en la qual un o com a màxim tres pastors conduïen ramats de centenars o milers de caps de bestiar propietat d’una casa gran que era qui els contractava i els hi pagava el sou. Aquest tipus de ramaderia hauria anat arraconant progressivament a la resta i és la que va ser documentada a principis de segle XX quan etnògrafs i geògrafs van començar a estudiar aquest fenomen.

Una història que no acaba aquí

Al llarg del segle XX la caiguda dels preus de la llana, de la carn i l’emigració cap a les ciutats va fer que s’anés perdent aquesta ramaderia transhumant. Únicament es van mantenir alguns ramats de vaques destinades a l’indústria de la carn que ja no calia vigilar-los. El turisme, especialment el vinculat a les estacions d’esquí, ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com la principal activitat econòmica de la zona. Tanmateix en els darrers anys la ramaderia ha experimentat una certa revifalla fruit d’iniciatives locals com [l’Escola de Pastors], que busquen formes de gestió que puguin desenvolupar l’economia de la zona d’una forma sostenible ambientalment i econòmica.  

Mirant al futur

Tot aquest seguit d’investigacions que hem intentat resumir en aquest article han canviat la imatge del passat que fa uns anys teníem del Pirineu. La transhumància tradicional ben documentada pels etnògrafs, captada en fotografies en blanc i negre de pastors amb vestits tradicionals que impressionaven al visitant de la ciutat no és pas un llegat de pràctiques mil·lenàries d’origen prehistòric. Es tracta d’un producte històric relativament modern fruit d’una llarga evolució amb importants canvis entremig. Alhora els Pirineus Axials no són una zona aïllada fins fa poc de temps sinó que la major part de canvis històrics generals afecten també a l’alta muntanya, que presenta des dels primers pobladors indicis d’una comunicació constant amb les àrees veïnes.

La recuperació de la transhumància com a eina per al desenvolupament sostenible del territori. Una pastora conduint un ramat d’ovelles a la Cerdanya.
Font: www.naciodigital.com

Les conclusions que es desprenen d’aquesta història de llarga durada impliquen també a la gestió actual dels espais muntanyencs protegits i obliguen a repensar alguns posicionaments. Els boscos dels Pirineus tenen un origen majoritàriament modern, des de fa pocs segles, i no es tracta d’una natura inalterada. Aturar l’activitat humana seria a parer nostre un error, l’element humà ha configurat aquests paisatges durant mil·lennis i suprimir-lo alteraria una part fonamental de l’ecosistema. En canvi, la recuperació i expansió de pràctiques tradicionals adaptades al context actual i sostenibles seria una millor estratègia de cara al futur. Propostes de futur que queden ja fora de la intenció d’aquest article però que esperem que l’estudi del passat hi pugui contribuir.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More

Un dilluns de març, part de l’equip d’Ab Origine ens desplacem ben d’hora al matí fins a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Des d’allà, ens dirigim al despatx de l’Esther Travé, on hem concertat l’entrevista. Ens trobem cordialment a l’hora acordada i comencem a preparar-ho tot. Un cop ens hem assentat, i després d’alguna anècdota informal, ens disposem a començar:

Fins ara hem acostumat a realitzar entrevistes molt centrades en la historiografia, sense aprofundir massa en el vessant arqueològic de la història. És possible que part dels nostres lectors/es no estiguin familiaritzats/es amb la temàtica. És per això que voldríem iniciar l’entrevista molt bàsicament, preguntant-te com definiries la ceràmica en l’arqueologia?

La ceràmica és un artefacte, és a dir: una creació humana, un producte que no existia a la natura per se, sent una creació genuïnament antròpica. Per sobre de qualsevol altra característica, la ceràmica és perenne; l’argila un cop cuita experimenta un procés de transformació irreversible. Es pot trencar però no es desfà ni es desintegra. Això implica que en els jaciments arqueològics el volum de ceràmica que trobem és molt superior en relació amb qualsevol altre tipus de material. A part d’això, la ceràmica és un material arqueològic més i com a tal té una metodologia d’estudi específica; la diferència envers altres materials és la seva característica perpetuïtat.

Precisament per la preponderància quantitativa de la ceràmica respecte a la resta  materials arqueològics, es sol utilitzar el terme “fòssil director” per parlar sobre determinat material ceràmic en les intervencions arqueològiques. Què ens aporta l’estudi de la ceràmica en relació amb la cronologia d’un jaciment o d’un període històric?

En relació amb la cronologia, sempre s’ha dit que la ceràmica és un dels elements que et permet datar un jaciment arqueològic concret o els nivells on s’està treballant. Tot i això, aquesta apreciació té un punt de relativa. És a dir, la ceràmica aporta o no cronologia en funció de tota una sèrie de paràmetres complementaris. Per exemple, el volum d’estudis que hi hagi en un període concret d’un tipus de ceràmica concreta: quanta més ceràmica coneguem d’aquell període en uns contextos més ben definits i amb un volum d’estudis major la precisió cronològica que tindrem serà molt major.

En tot cas, en aquesta precisió hi entren en joc diversos elements fonamentals com són els estils decoratius i les morfologies. Aquestes es transformen en el temps: les modes, els gustos i les maneres de fer canvien de manera més o menys arbitrària. Detectar aquests canvis és el que ens permet fer aquests talls cronològics; veure en quin moment una producció deixa d’estar de moda o de ser funcional. Per tant, la precisió cronològica de la ceràmica depèn molt de la forma i de l’estil decoratiu.

El problema el tenim amb els materials ceràmics amb formes molt homogènies, sense decoració, amb estils decoratius molt senzills o que perduren al llarg del temps. Quan tenim períodes on els materials ceràmics més abundants són d’aquest segon tipus la datació cronològica és molt més difícil. I en conseqüència, acabem dient que tenim uns conjunts ceràmics «que daten» o que aporten més cronologia que d’altres, sent aquesta una apreciació que té un grau significatiu de subjectivitat i relativitat. Per exemple, durant tota l’Alta Edat Mitjana tenim ceràmiques d’ús comú, molt poc decorades, amb molt poca variació tecnològica, que les veiem reiterades de manera continuada durant aproximadament set o vuit segles. Pensar que durant aquests segles hem de renunciar totalment a la cronologia és dur (i intentem buscar solucions en aquest sentit) però pensar que això ens donarà el mateix grau de precisió cronològica que ens pot donar la sigillata per exemple, que manté unes característiques estilístiques i ha estat molt més estudiada, ens posa davant de diferents dificultats en funció de la cronologia i el tipus de ceràmica en el qual treballem.

IMG_1978

Més enllà d’això, quines altres dades consideres que ens pot aportar l’anàlisi de la ceràmica al coneixement històric?

Potser sóc una mica ambiciosa en aquesta qüestió, però crec que pràcticament tot. És a dir, la ceràmica és un producte en el qual tots els processos que s’han dut a terme en la seva fabricació deixen unes empremptes en el material. La selecció de l’argila de la matèria primera, el procés de preparació de la pasta (si s’ha fet  amb unes eines o amb unes altres; de manera més ràpida o més curosa), el tipus de modelatge, el tipus de cocció, etc.; tots els processos que operen fins a tenir la terrissa o la ceràmica acabada deixen unes empremptes, més o menys evidents, en aquesta.

Per tant, analitzar el material sent conscients d’això (més enllà de si data o no data o de si aporta o no cronologia) ens dóna un volum d’informació molt gran. Davant d’un fragment o una col·lecció de materials sempre ens podem fer les mateixes preguntes: on, quan i com s’ha produït, amb quina tecnologia, a partir de quines matèries primeres, amb quina finalitat, quin era l’ús posterior que s’havia de donar o que es va donar a aquest producte, etc. Per tant, la informació que en podem obtenir és pràcticament absoluta, encara que després tingui les seves limitacions.

El teu àmbit de recerca és l’Edat Mitjana a l’actual Catalunya i també en altres espais de la península Ibèrica. Grosso modo, quines metodologies has emprat per analitzar la ceràmica i a quines conclusions has o heu arribat?

Pel que fa a les tècniques, n’he emprat la combinació de tres, tot i que en realitat en serien una-més-dues; n’hi ha una que la faig passar per davant de les altres perquè em permet, entre altres coses, refinar els mostrejos. Aquestes serien: la petrografia ceràmica, la fluorescència de raigs X  i la difracció de raigs X.

La petrografia, potser des del punt de vista de l’arqueologia més clàssica (en el sentit més tradicional) és la que s’assemblaria una mica més a l’observació dels fragments de tota la vida; simplement que ara ho fem a través d’un microscopi, generant un volum d’informació molt més gran. La fluorescència dels raigs X proporciona la composició química de la ceràmica; és a dir, els elements químics que la componen i en quina proporció. I la difracció de raigs X dóna informació sobre la mineralogia; és a dir, de quina manera es combinen aquests elements químics, quins minerals es troben presents a la ceràmica i la presència o absència d’aquests minerals que es formen o es descomponen a partir de la mateixa química en funció de la temperatura o d’altres factors, permetent-nos fer estimacions de caràcter tecnològic (de temperatura de cocció, etc.).

Aleshores, normalment treballo (si es pot) amb un lot determinat amb totes tres tècniques per separat i després comparant-ne els resultats. Però el que em sembla més útil seria: fer l’estudi macroscòpic (a simple vista), fer una anàlisi petrogràfica, fent-ne una selecció el més nombrosa possible i, a partir d’aquí, refinar el mostreig. Veure quina és la realitat del conjunt: quins grups de pastes tinc, quines tipologies tinc, com casen aquestes tipologies amb els grups de pastes i a partir d’aquí veure amb quina proporció apareix cada possible producció o cada grup ceràmic. En conseqüència, aconsegueixo un mostreig més precís que em permet fer fluorescències, difraccions o el tipus d’anàlisis que siguin, però tenint molt més clares les preguntes. És a dir, sé què és el que jo vull obtenir amb aquesta tècnica. I per tant, amb menys mostres (i amb menys pressupost) puc tenir uns resultats que siguin més efectius en aquest sentit.

És a dir, que et permet maximitzar els teus resultats…

Detall d'una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.
Detall d’una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.

Clar. Per exemple, a Catalunya he treballat i treballo en la qüestió dels centres productors i els circuits i espais de distribució i això m’ha permès veure diferències territorials molt significatives en la producció i el consum, ja sigui en centres productors molt més petits en un territori on n’hi ha més i on tenen un centre de distribució o un nombre de clients més reduït i en canvi en altres territoris on les terrisseries tenen tendència a ser molt més grans, amb un caràcter més industrialitzat i amb uns cercles de distribució més amplis.

En el cas de Revenga (Burgos), per exemple, només hem fet petrografia, trobant-nos encara en aquesta fase de mostreig. Però el que veiem és que en un únic jaciment estan arribant produccions força diferenciades, probablement d’un espai regional limitat (no arriben de gaire lluny). Tot i això, sí que arriben productes fets per moltes mans diferents i amb un cert grau de tecnificació. És a dir, no serien produccions de consum propi perquè el que trobem són produccions singularitzables; per tant, el que fem és posar en relació el que hi ha en un o diversos jaciments amb tot allò que està passant en el territori a partir d’aquestes anàlisis comparades.

Així doncs, trencaríem amb aquesta visió sobre l’Edat Mitjana en general i l’Alta Edat Mitjana en particular on aparentment s’entén que la producció ceràmica és de consum propi, existint realment centres productors especialitzats.

Sí. Crec que s’ha de trencar amb aquestes idees sobre l’Alta Edat Mitjana on es concep que no hi ha comerç ni relacions interterritorials i on tot funciona en un sistema d’autoabastiment. És a dir, en el món altimperial o baiximperial existeixen uns grans circuits mediterranis, interterritorials i de llarga distància que a l’Alta Edat Mitjana deixem d’observar en el mateix grau. És per això que diem que l’economia, la producció i les manufactures es regionalitzen al llarg de l’Alta Edat Mitjana.

Ara bé, si arribem a aquesta conclusió, el que no podem fer és quedar-nos aquí. Caldria superar aquesta visió negativa que fa d’aquesta situació històrica un drama on no hi ha economia (riures). Si tot això s’ha regionalitzat, nosaltres hem de canviar les maneres d’analitzar-ho i hem de baixar l’escala, ampliar el zoom sobre un territori concret, veure com funciona aquest i molts altres i aleshores comparar i analitzar els canvis. Si veiem que l’escala d’intercanvi i comercial es transforma nosaltres hem de transformar la nostra anàlisi.

IMG_1970

Entenent aquestes diferències productives en les cronologies anteriors i posteriors a l’Edat Mitjana, on conèixer la procedència de les peces pot resultar més fàcil,  què caldria fer per esbrinar l’origen d’un lot de peces concret?

Aquesta facilitat o dificultat pot existir entre diferents cronologies a l’hora de fer estudis, sobretot de provinença o de circuits d’intercanvi comercial. No hem de perdre de vista que, tal i com passa amb la cronologia, es fa des d’un punt de vista comparatiu.

És més fàcil endevinar la provinença d’un lot ceràmic com més referències en tinguem al voltant. Per tant és molt important construir les anomenades col·leccions de referència; tu analitzes d’on ve una ceràmica concreta per comparació amb les que ja coneixes o bé amb la distribució de matèries primeres al territori. Conèixer la distribució d’aquestes en el territori és relativament senzill; implica tenir una bona cartografia geològica, fet assolit en general a Europa. Pel que fa als elements de referència, aquí és on tenim més dificultats.

Per tant, és cert que a l’Edat Mitjana les col·leccions de referència són menors que en altres períodes, però també és cert que, en funció dels materials, aquestes també es poden trobar en les mateixes dificultats. Per exemple, en el món romà hi ha determinades produccions com la sigillata que té col·leccions de referència molt més precises i treballades que les produccions comunes tardanes, per exemple. Aleshores el problema no seria del període medieval en si sinó de la necessitat de crear bones col·leccions de referència i començar a nodrir una gran base de dades (o de material publicat) a partir del qual cadascú que es posi a treballar en un lot compti amb un volum una mica superior d’informació, sent cada cop més fàcil avançar en la recerca. La clau rau en les col·leccions de recerca i en comparar els materials propis amb altres de similars que s’hagin estudiat abans.

Que hi hagi col·leccions de referència més grans o més petites no és un fet casual: han existit i persisteixen certes concepcions de tall d’antiquari que prioritzen una tipologia ceràmica o una periodització cronològica concreta. Potser la ceràmica grisa medieval i les ceràmiques grolleres i utilitàries n’han estat les grans damnades. Creus que aquesta visió i el valor teòric que atorga l’anàlisi ceràmica ha canviat?

Sí, ha canviat, però compte. El fet que unes ceràmiques s’hagin estudiat més que d’altres no té a veure pròpiament amb la tasca dels arqueòlegs o d’altres branques exclusivament. És a dir, per què les ceràmiques decorades han estat tradicionalment més estudiades que les no-decorades, alternativament anomenades ceràmiques històriques? (tot i que històriques són totes, eh?). Les que tenen un valor històric s’han contraposat amb les que tenen un valor artístic; l’òptica de l’anàlisi ceràmica no ha estat en tant que elements que han estat utilitzats sinó en tant que receptacles o portadors d’uns elements artístics.

És per això que no hem de ser ingenus de pensar que aquests estudis han respost a les preguntes que els arqueòlegs fem a les altres ceràmiques (provinença, tecnologia de producció, etc.); l’anàlisi ha anat per una altra banda (valor artístic, caràcter simbòlic, etc.) i arran d’això s’han pogut fer aquestes seriacions vinculades a la moda i al gust. Per tant, aquestes ceràmiques que són més boniques, des del punt de vista que estan decorades i que hi ha una certa expressió del seu creador en elles, han estat objecte d’estudi des d’aquest vessant de la història de l’art i de l’antiquari, des d’un punt una mica més fetitxista de l’objecte; però les preguntes que fem des del punt de vista arqueològic (sobre la tecnologia i els processos humans que han creat la ceràmica) tampoc no s’han fet. Per tant, no és que aquestes ceràmiques estiguin molt més avançades i que ho coneguem pràcticament tot.

Quan des de l’arqueologia ens aproximem a aquests materials fent aquestes preguntes és cert que, en tant que aquestes ceràmiques decorades estan en un estadi més avançat del seu coneixement, comencem per aquí per aprofitar una mica tot el que ja teníem (informació tipològica, d’estils de creació, etc.) i en aquest sentit és on es produeix el desequilibri. En la ceràmica no-decorada, comuna i sense tractaments de cap mena és on ens hem hagut de fer tot aquest estudi tipològic, formal i més clàssic amb el qual no comptàvem perquè no existeix aquest valor artístic. Però la diferència ve per aquí, depèn de l’estat de la qüestió previ al qual ens enfrontem, però les preguntes acaben sent les mateixes en un cas i en l’altre: i només les fem els arqueòlegs, perquè són les que a nosaltres ens interessen, sempre aprofitant la feina feta per les altres disciplines.

Portada de La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català; l'últim llibre publicat de l'Esther Travé per la Societat Catalana d’Arqueologia.
Portada de “La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català”; l’últim llibre d’Esther Travé publicat per Societat Catalana d’Arqueologia.

Centrant-nos més en l’àmbit historiogràfic, quina és la teva visió en relació amb el desenvolupament metodològic en l’arqueologia envers la ceràmica medieval? Creus que les aportacions fetes des de l’anàlisi ceràmica són incorporades i valorades per part de la resta de medievalistes? Perquè no tots els medievalistes són arqueòlegs i això podria ser un problema.

No sé si dir-ne problema, o realitat o repte. Fer servir la paraula problema implica que algú en té la culpa i que algú n’ha de buscar la solució. Per tant, partiria de la següent premissa: pensar que jo com a analista de ceràmica medieval aporto i poso unes dades i resultats sobre la taula i que ells, els altres, han d’agafar aquests resultats i incorporar-los als seus estudis per construir el relat històric té dues conseqüències que poden ser perilloses.

La primera és que estaria derivant a altres persones la responsabilitat que tot això s’incorpori o no al relat històric; i la segona és que m’estaria menystenint a mi mateixa. Jo sóc historiadora, estic titulada com a tal i per tant tinc el deure i tot el dret a construir el relat històric. Jo no espero que altres utilitzin les meves dades per incorporar-la als seus relats; jo construeixo el meu relat i en aquesta construcció intento utilitzar totes les fonts que em parlen d’allò que jo vull explicar, que són les societats de l’Edat Mitjana.

Dit això, de què se n’adona una mateixa quan es posa davant d’aquest plantejament? Doncs que és impossible fer-ho sola. Perquè jo sóc especialista en ceràmica però si vull construir un relat honest on s’incorporin totes les fonts he d’incorporar les meves fonts materials i també les fonts escrites, iconogràfiques, els aspectes artístics, filosòfics, culturals, simbòlic, etc. I a mi totes aquestes disciplines se m’escapen; jo puc ser bona en allò en què m’he format i en què sóc especialista però em faig mal metodològicament amb moltes altres fonts. És en aquest sentit que jo veig les meves limitacions a l’hora de construir aquest relat.

Tanmateix, això que jo observo en el meu cas no crec que sigui un problema meu, sinó que és comú a tothom: tothom coneix molt bé les seves fonts i se li escapen (com no pot ser d’altra manera) les altres. Per tant, el que crec és que aquesta construcció del relat històric no pot ser (o no hauria de ser) una tasca individual. Crec que cal generar un equip de treball interdisciplinari on hi hagi diversos especialistes en unes fonts concretes on cadascú, amb la seva metodologia i bagatge, analitza les seves i posa sobre la taula una sèrie de dades en un llenguatge mínimament normalitzat que els altres puguin entendre. I a partir d’aquí, si tots posem en comú aquestes dades i debatem i consensuem la creació del relat històric (que és el nostre objectiu últim com a historiadors) aconseguim crear un relat històric únic però no individual; fet entre quatre, cinc, deu o vint persones. En conseqüència, aquest relat serà molt més sòlid, tindrà una permanència més gran, sent més difícil de demostrar-ne la falsedat (perquè serà un relat honest) i tot i que pot ser parcial o tenir mancances serà transformat, corregit, augmentat i millorat a mesura que avanci la recerca perquè els fonaments del relat històric són sòlids.

La clau rau a superar (crec), no aquella dicotomia entre els que treballen amb fonts escrites i els que treballen amb fonts materials; o en el cas del món contemporani, entre els que treballen amb els testimonis orals i els que treballen amb els fons d’arxiu o, ara cada cop més, amb les fonts materials. La clau rau a superar la idea que l’historiador construeix el relat de manera individual. En pensar que en el món de les humanitats el procés intel·lectual és individual. És a dir, tu processes la teva informació en el teu cervell, sol, i produeixes un relat i una sèrie de reflexions. Si se supera aquesta idea del relat individual, no tinc cap dubte que els resultats que jo pugui aportar des del punt de vista de la ceramologia seran integrats, igual que s’integraran les fonts escrites, els fons d’arxiu, la iconografia, la filosofia, el pensament, la religió, etc. Perquè deixa de ser un relat d’una persona sola per esdevenir un relat interdisciplinari que analitza totes les fonts; i crec que la clau del trencament és aquí.

El que em sap greu és que durant molt de temps s’ha canviat el focus del debat. Sobre les fonts escrites i materials s’ha dit que unes són més importants que d’altres, que hi ha fonts que són auxiliars i complementàries, las ciencias y técnicas auxiliares (els paleògrafs es posen les mans al cap); i em sembla que el problema és que no estem detectant el problema que hi ha realment, que és: treballo sol o treballo en equip?

Si hom és partidari de treballar sol, aquí el problema ja deixa de ser meu. El relat individual serà feble bàsicament perquè una persona sola no pot controlar totes les fonts, no pot accedir a tota la informació. Per tant, en el moment que hom assumeix la pròpia limitació i veu que necessita treballar amb algú altre perquè aquella especialitat no la domina ha canviat el focus del problema i per tant està més a prop de la solució.

Doncs bé, ja hem enllestit totes les preguntes i crec que hem completat les respostes sobradament. Hem començat definint la ceràmica i hem acabat…

Parlant de la Història (riures).

Moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat d’entrevistar-te!

I ara, a vosaltres! M’ho he passat molt bé!

Read More

A principis d’aquest juliol, part de l’equip d’Ab Origine es desplaçà fins al jaciment arqueològic de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) per trobar-se amb l’Alfred Mauri Martí. Des de fa anys dirigeix (conjuntament) les intervencions arqueològiques del jaciment, en el qual acaben d’iniciar les excavacions amb un equip format tant per professionals com per estudiants universitaris d’arqueologia i història. En aquest cas, però, acudim per conversar amb ell sobre l’arxivística: de la situació en la qual es troba actualment i de la relació que s’estableix amb la resta de disciplines històriques.

Per tal d’iniciar l’entrevista, i introduint al lector/a, com definiríeu l’arxivística? Quina és la seva tasca?

És una tasca que fins a cert punt podríem dir que ha anat evolucionant o recuperant els seus orígens. En les últimes dècades l’arxivística ha estat vista tradicionalment i popular per la nostra societat com una activitat que es situa al final de la vida dels documents.

És a dir: les organitzacions públiques, privades i les persones produïm documents que en un moment determinat es guarden; i aquesta activitat de custòdia i de recuperació dels documents un cop han finalitzat la seva vida és la imatge que s’atribueix habitualment a l’arxiu i a l’arxiver: l’arxiu com a lloc on es guarda i l’arxiver com a persona que custodia aquells documents.

Hi ha hagut un canvi important que reposiciona la figura de l’arxiver. Avui podríem dir que s’ha convertit (o s’està convertint) en l’administrador dels sistemes que dins les organitzacions gestionen la informació i els documents que la suporten.

Això representa un canvi molt important en relació amb la ubicació dels professionals de l’arxivística, tenint també té unes implicacions molt directes en relació el tipus de formació que han de tenir.

Encara ara moltes vegades la tasca arxivística és vista com una tasca auxiliar; no només en la visió de l’arxivística com a ciència auxiliar de la història sinó també dins qualsevol organització. En tant que la tasca de l’arxiu és ordenar i custodiar sembla que s’hi pot atribuir una funció molt mecànica i, en conseqüència, es pot atribuir a una persona que tingui aquestes capacitats: capaç de posar en ordre alfabètic, tenir cura dels documents, ser ordenada i poca cosa més. Per tant la formació que es demana a aquesta persona moltes vegades és sovint la d’un especialista auxiliar.

Fins i tot tenim l’extrem de trobar a l’arxiu aquelles persones que no encaixen dins l’organització; quantes vegades no ens hem trobat a un castigat o castigada en un arxiu. Aquella persona que té problemes amb altres persones o de la que no es sabia massa bé que fer-ne se l’enviava a l’arxiu. Això és un tòpic que fins i tot podem trobar en sèries de televisió i en pel·lícules.

Evidentment, però, la tasca de l’arxivística queda molt allunyada de totes aquestes visions i la formació que es necessita per exercir la professió és molt diferent de la que dicten els tòpics.

Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs.
Fotografia de l’inici de l’entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d’Estudis Martorellencs.

Enmig de la seva resposta, hem vist que la documentació prenia una posició central però, què és en si un document? Defugint dels tòpics citats, semblaria que la documentació és quelcom més extens que no només els documents històrics:

Sí. Popularment s’entén el document com un paper escrit. Avui en dia, dins l’arxivística entenem i definim un document com la informació enregistrada en un suport. Poden ser imatges, textos, etc.

Ara bé, aquest sentit de document s’amplia quan parlem del document d’arxiu. No pas perquè aquell document s’hagi de conservar (que un document sigui d’arxiu no implica que no pugui ser destruït) sinó que ens referim al document com evidència de les activitats que porta a terme una persona o una organització desenvolupant les activitats que li són pròpies.

Podríem dir, doncs, que l’objecte d’estudi de l’arxivística és qualsevol informació enregistrada en un suport?

Clar, és que a través del document el que analitzes i gestiones és la pròpia organització. És a dir: què fabrica una organització? Una organització privada, per exemple una fàbrica de cotxes, fabrica cotxes. Però aquesta fabricació està suportada per una informació que s’enregistra en documents; documents que poden ser coses molt diverses: poden ser plànols, fotografies, projectes redactats en text, gravacions de vídeo, de so, etc. Tot això constituirien documents.

Però què ens interessa d’aquests documents? Que van lligats a l’activitat que duu a terme una organització. Per això deia que avui en dia un arxiver és l’administrador del sistema. Serà un sistema més o menys eficient i organitzat, però algú gestiona tota la producció i els fluxos de tota aquesta informació i, en conseqüència, de tots els documents que la suporten.

És per això que la funció de l’arxiver en aquest moment és l’administració: de la matèria primera que és la informació fixada en els documents. Per tant el document és, per una banda, el suport de la informació i, per l’altra, l’evidència de com actua una organització o fins i tot una persona.

Per exemple, la correspondència d’una persona pot ser el seu escrit, però aquesta no només constitueix un document que és la carta escrita sinó que ens està donant informació i pautes sobre l’activitat d’aquesta persona. Per tant, el document té avui en dia un sentit molt més ampli.

Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Font: Guillem Garcia Solé
Fotografia de l’estat de l’excavació, adjacent a la masia on realitzavem l’entrevista a l’Alfred. Al centre, podem observar l’església romànica que dona el nom al jaciment. Font: Guillem Garcia Solé

Llavors entendríem que l’arxivística constitueix una ciència per ella mateixa i que deixa de ser la tòpica ciència auxiliar de la història?

Sí. Avui en dia i sense cap mena de dubte podem dir que l’arxivística s’ha consolidat com una disciplina autònoma; té un cos teòric sòlid i ha consolidat les seves pròpies metodologies. Això li permet un grau d’independència envers la seva formació i el desenvolupament de la seva activitat. Dit d’una altra manera: en relació amb allò que pot aportar a les organitzacions.

Quan parlo d’organitzacions em refereixo igual a una empresa privada (gran o petita) com a una administració pública de qualsevol nivell. L’arxivística té un cos teòric i unes metodologies que són aplicables a qualsevol tipus d’organització.

Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

De fet cap. L’arxiver administra un sistema d’una organització que està produint documents i gestionant informació. Per tant, com que gestiona aquest sistema en l’organització en modula la seva estructura i funcionament. És a dir, gestiona la pròpia organització (o almenys en part).

Per fer això disposa d’unes eines i d’una metodologia; i aquestes també les podem aplicar en un sentit regressiu. És a dir, nosaltres tenim un conjunt de documents que analitzats ens estaran explicant el context històric en el qual van ser produïts. A més a més d’aquelles tasques tradicionalment associades a l’arxivística com la preservació i la conservació d’aquests documents.

Però això també succeeix en l’arxivística moderna. Per una banda l’arxiver, si es troba en un entorn de documentació històrica, a partir de l’aplicació de la metodologia històrica podrà conèixer com era i com funcionava una organització en el passat i es preocuparà de la conservació i preservació documental. Però l’arxiver que està treballant en una organització o en una empresa que està produint documentació avui també ha de garantir que aquests documents siguin recuperables d’aquí X temps.

Són problemàtica diferents evidentment: perquè si treballa en una empresa és difícil que tingui pergamins; però en canvi sí que tindrà documents electrònics. En conseqüència, cada arxiver tindrà unes necessitats de preservació que cobrirà amb respostes i eines diferents, però que des del punt de vista conceptual seguirà incloent la preservació. Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM

En relació a tot aquest altre nou camp que s’obra: com es treballa l’arxivística a l’administració pública i a l’empresa privada? Hi ha una inclusió laboral cap aquests sectors o encara es troba en un estat primerenc?

L’administració pública és i ha estat fins ara la gran demandant de professionals de l’arxivística. Els quals ja no els ha demanat per treballar a l’arxiu històric i escriure la història d’un municipi (per trencar una mica un tòpic) sinó necessitant algú que, tot i que també pot fer aquesta tasca, contribueixi al funcionament de la pròpia organització.

Què està passant? Que l’empresa privada també s’apunta a aquest carro. Per quina raó? Perquè gestionem informació, la plasmem en documents i tenim unes exigències de tipus legal. Però també les tenim en relació amb l’eficiència. I és que la gestió ineficient dels documents surt cara. Parlant col·loquialment: quan una organització busca un document i no el troba, sigui pública o privada, té uns costos. I si aquest document va vinculat a un valor probatori, per exemple, en un tribunal, la no recuperació d’aquest document pot implicar un risc de pèrdues important.

L’empresa privada ha identificat aquest risc i està començant a demanar que una o més persones administrin els seus sistemes d’informació i documentació. De fet, actualment en ambdós àmbits una part de les directrius s’està aplicant a partir de normes ISO; estem molt acostumats a sentir parlar de normes ISO de la qualitat de qualsevol producte però en aquests moments n’hi han que defineixen com ha de ser i quins requisits ha de complir un sistema de gestió de documents.

Però això, curiosament, és una metodologia que s’apliquen a la producció dels documents avui però que els podem revertir per entendre i aprofundir en el coneixement de les institucions del passat. No solament des del punt de vista de jurídic, com moltes vegades s’ha fet, sinó per entendre com era l’organització que produïda aquests documents. Així es torna a recuperar la documentació històrica des d’un altre perspectiva.

Llavors podríem dir que segueix existint aquesta vinculació entre la tasca de l’arxivística i la història…

És més! Amb l’aplicació d’aquesta perspectiva al document històric, l’arxiu pot oferir una major qualitat d’accés a la informació i els documents; perquè ofereix a l’historiador una millor contextualització.

En aquest sentit, i en relació a la demanda de professionals de l’arxivística per part de l’administració pública i l’empresa privada, podem veure que entre estudiants i graduats d’història, arqueologia i lletres en general existeix una comprensible preocupació a l’hora d’encarar el seu futur laboral. De fet, són molts els que opten per postgraus i màsters professionalitzadors com per exemple el màster de formació de professorat. En aquest sentit, i com exdirector de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, quina és la seva opinió sobre els màsters que s’hi ofereixen? Poden ser una sortida adequada davant les actuals perspectives?

Sí, sens dubte. I aquesta era la intenció quan l’any 2002 es va posar en marxa l’Escola Superior d’Arxivística a la UAB. Ja durant la seva creació es volia que aquests actuessin com a revulsiu del sector professional: no solament millorant la formació sinó mirant d’incentivar la creació de llocs de treball. L’experiència de tot aquest temps ens demostra que això ha estat efectiu.

És cert, però, que en els darrers anys (i com tantes altres disciplines) ens ressentim d’aquesta crisi econòmica, tot i que en el nostre cas no ha minvat la inserció professional sinó que l’ha precaritzat. Tot i això, hem seguit tenint una inserció professional elevada perquè la mateixa crisi a la vegada ha evidenciat a les organitzacions el valor d’eficiència que aporta la gestió documental. Aquest fet ha mantingut i està incrementant aquesta demanda.

Perquè des de la creació dels diferents màsters de l’Escola quin ha estat l’augment dels professionals de l’arxivística a Catalunya?

El fet és que al llarg d’aquests anys s’han format a Catalunya gairebé 400 nous arxivers. I pràcticament la seva totalitat estan treballant en l’àmbit de l’arxivística, tot i que alguns no hi han volgut seguir professionalment, podríem dir que el 80-85% dels alumnes dels màsters està treballant en l’àmbit de l’arxivística: a l’administració pública o a l’empresa privada.

Clar, quin ha estat l’enfocament que s’ha donat a la formació per donar aquesta resposta i configurar un perfil que es correspongui amb aquesta visió que donava de l’arxivística en l’actualitat? S’ha seguit el model del qual anomenem com Espai Europeu d’Educació Superior. Per tant, a diferència de molts altres màsters, aquests s’articulen en 120 crèdits i no en 60. A algú li pot semblar llarg, però d’entrada són la tipologia de màsters que es cursen a la majoria d’Europa.

De fet, en el moment de definir el pla d’estudis del màster es va mantenir una relació molt estreta (que ja venia heretada de l’àmbit professional i de la mateixa Associació d’Arxivers de Catalunya) en l’àmbit internacional amb diferents universitats que oferien estudis d’arxivística en l’àmbit europeu, per tal d’incorporar aquí un model que estigués en correspondència i fos homologable amb el que s’estava fent a fora.

Per tant aquí es crea un perfil de formació del que nosaltres en diem l’arxivística integrada. Això què significa? Que el que es pretén és que l’estudiant, seguint la terminologia actual, tingui unes competències que li permetin actuar en qualsevol tipus d’organització, sobre qualsevol tipus de document, sobre qualsevol tipus de suport i de qualsevol època. És a dir: que el professional tingui una formació suficient (la bàsica, val a dir-ho) que li permeti treballar en un arxiu comarcal, en un històric o que pugui donar resposta a les necessitats de la gestió documental en l’entorn electrònic d’una empresa.

Evidentment els màsters et donen una base formativa. Després a partir d’aquí la configuració dels estudis sempre ha estat diversa en relació amb com es configuri el teu perfil professional. Pot ser que acabis en un arxiu històric i necessitis més formació per tractar i gestionar millor la documentació històrica (que això també hi ha canviat) o necessites incrementar els teus coneixements en relació la gestió dels documents electrònics. En conseqüència articulem postgraus i cursos que van complementant totes aquestes necessitats professionals.

Val a dir també que aquesta formació canvia molt ràpid. Moltes vegades es té la percepció que la formació en arxivística és molt estàtica però el pla d’estudis ha evolucionat d’una manera notable, especialment d’aquests cursos i postgraus citats (ara són totalment diferents de l’oferta que donàvem fa 10 anys). Actualment es llença la sisena revisió del pla d’estudis del postgrau de gestió de documents electrònics. Ara bé, aquests canvis no afecten només a com es gestionen els documents electrònics, sinó a com es gestiona avui en dia un arxiu històric utilitzant els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies; que no es limiten a la digitalització del document, sinó que a partir d’aquí s’obren camps extensíssims en els quals l’arxiver històric té un camp d’innovació molt gran per recórrer.

En aquesta fotografia podem observar gran part de l'espai de treball on s'introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM
En aquesta fotografia podem observar gran part de l’espai de treball on s’introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM

Seguint el fil de la darrera pregunta, i a tall de conclusió de l’entrevista, de vegades la o el graduat que es planteja entrar en aquests màsters més professionalitzadors pot sentir-se preocupat per conjugar aquesta nova vessant professional i els camps històrics en els quals havia iniciat la recerca. És això possible?

Sí, hi ha possibilitats. Sí que és veritat que és més minoritari. I també és cert que molts estudiants comencen pensant que es dedicaran més a un camp concret però s’acaben apassionant per un altre. Jo sempre recordo el cas d’una persona que provenia de la història de l’art, pensant que la seva vocació es trobava en el món dels arxius històrics i actualment és una persona destacada en el món de la preservació digital.

Ara bé, aquesta possibilitat hi és i cada vegada s’està obrint més. Perquè, tot i que abans hem estat parlant de l’administració pública i l’empresa privada, però és que ara s’estan obrint portes a una revolució claríssima en el món dels arxius històrics que va molt més enllà de la digitalització i la posada a disposició dels documents als investigadors a través d’internet. És a dir: l’accés obert a les dades, traslladat a l’arxiu històric està configurant una tipologia de servei a l’investigador que vincula d’una manera molt innovadora la relació entre l’arxiver, l’historiador i el mateix paper de col·laboració i suport entre ambdós. Això no és solament factible sinó que en els propers anys serà realment apassionant; pot ser-ho estar-ho en una empresa que gestiona documents electrònics i fa coses innovadores però la potencialitat dels camps que ara mateix s’estan començant a obrir en els arxius històrics és enorme.

Doncs bé, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i esperem realment que aquestes expectatives es compleixin:

A vosaltres!

Read More

 

El concepte de colonització no és un terme clar ni defineix ben bé el que suposa per qualsevol dels dos agents protagonistes; tenim moltíssimes varietats de colonització, la majoria d’elles definides a través dels moviments colonials i imperialistes de la segona meitat del segle XIX. Però com era la colonització que varen realitzar grecs i fenicis durant els segles VII i VI aC a la zona actual de Catalunya? Moltes vegades es confonen els termes ideologia colonialista amb colonització, o fins i tot amb intervencionisme i imperialisme. Entenem que la colonització són uns grups d’un origen diferent que van a un lloc allunyat i tenen una existència asimètrica entre la colònia i la metròpolis, des del punt de vista socio-econòmic. Potser pel cas que ens ocupa hauríem d’entendre la colonització com a contactes colonials o interacció entre cultures.

La ideologia colonialista considera que les cultures no són iguals. Això dóna peu que una cultura pugui incidir en una societat, transformant la seva economia i la seva estructura social, Aquesta mentalitat està basada en una relació de superioritat i inferioritat i que avui en dia es pretén canviar. Durant el segle XIX la idea que tenien els europeus era que les cultures superiors tendien a expandir-se i que era positiva per la difusió de la “civilització”. Aquest era l’aparell ideològic que ha dominat el colonialisme, i l’arqueologia i la història no se’n van poder deslligar. S’ha considerat els grecs com la llavor dels primers europeus que van portar a la llum la filosofia, la llengua i les noves tècniques, i que era per això que les societats indígenes sentien un atractiu cap als colonitzadors, com si fossin receptius. Aquesta és la idea que arqueòlegs catalans com Bosch Gimpera i Maluquer de Motes defensaven, la idea del difusionisme i la història cultural. És per això que des de principis del 1917 es va començar a excavar Empúries, com a icona de l’arqueologia catalana.

Figura 1
Fotografia aèria de la ciutat grega d’Empúries en les darreres excavacions.

En aquest treball intentarem explicar quines eren les dinàmiques socials de la comunitat indígena en el moment de l’arribada de grecs i fenicis, i així poder veure si varen ser tal com es pensava. Cal afegir que les dades arqueològiques actuals són molt més nombroses comparades amb les dades que es tenia fa cinquanta anys. A la zona que comprèn Catalunya s’ha aconseguit excavar moltíssim amb noves tècniques i metodologies que han permès concretar moltes de les dades que es disposava, per aquesta raó, ara es pot precisar molt més a l’hora d’entendre el funcionament de les comunitats durant el primer mil·lenni aC. A més, amb l’ajuda de l’antropologia s’han elaborat diferents marcs teòrics que ajuden a explicar el desenvolupament intern de la societat i la incidència que tenen els grups colonials, aplicats arreu d’Europa i també Amèrica.

Aquest fet ha portat a les investigacions actuals a prioritzar els estudis socials més que no pas els estrictament econòmics. Això suposa un canvi qualitatiu en matèria d’estudi per què permet diversificar les àrees de treball, posant èmfasi en el desenvolupament de l’aristocràcia, dels llinatges i les oligarquies, com a resultat de factors interns que fonamenten el canvi polític a principis de la cultura ibèrica.

La Primera Edat del Ferro (650 aC)

Abans de l’arribada dels primers pobles colonitzadors a Catalunya, les societats indígenes no estaven gaire cohesionades ni presentaven un grau de complexitat molt elevada, sinó que erensón diferents grups humans organitzats en llinatges o unitats familiars que anaven explotant el territori. De fet encara no podríem parlar d’una sedenterització, sinó d’unes àrees de captació de recursos que no impliquen la construcció d’un hàbitat exempt. Les evidències que tenim d’aquesta societat són molt escadusseres. Coneixem més bé les seves necròpolis que no pas el lloc on dormien i vivien. Això ens porta a pensar que utilitzaven encara les coves com a refugi eventual i també sabem que tenien cabanes, com les de la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) o l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès). Només el cas de Genó (Aitona) presenta un tipus de construcció amb pedra.

Figura 2
Àmfora fenícia. Recipient utilitzat per transportar el vi que les societats indígenes consumien.

Les necròpolis ens aporten unes dades significatives, denotant un increment demogràfic, com les documentades en Can Piteu (Sabadell, Vallès Occidental) i La Vilanera (L’Escala, Baix Empordà). Sembla que tothom té dret a enterrar-se, no hi ha una distinció molt clara entre les urnes que contenen les restes de la cremació ni en el seu aixovar. És cert que n’hi ha algunes que presenten armament, però rarament en trobem. Sembla que hi havia algun tipus d’autoritat o de referència, però en cap cas un poder coercitiu. A la necròpolis de la Vilanera, datada de finals del segle VII aC, s’han documentat trípodes ceràmics d’origen fenici provinents del sud de la Península Ibèrica, que acostumen a acompanyar les àmfores del mateix indret i d’altres recipients com tenalles. No només objectes ceràmics, sinó també està demostrada la presència d’elements de metall, com simupulums de bronze o un ast de ferro. Totes aquests materials podrien correspondre a objectes relacionats amb banquets. Quan es parla dels banquets o de comensalitat s’acostuma a fer referència a les pràctiques de consum alimentari ordinari, però amb una realització excepcional de caràcter festiu. El banquet és un ritual de la semiòtica dels aliments, on es consumeixen grans quantitats d’aliments, o bé, aliments de prestigi amb una circulació restringida, exòtics i luxosos o amb propietats psicotròpiques com begudes alcohòliques, especialment el vi.

Els banquets en les societats de petita escala com les en comunitats locals, són escenaris per l’acció política que determina l’organització social. Qui promou aquestes celebracions serien persones emprenedores, denominades Big Man en el qual ofereix a la població les bones collites, d’aquesta manera obté autoritat a partir de la generositat i la distribució. Així doncs, els banquets podrien ser un signe de jerarquització i consolidació del poder. La celebració de banquets és transcultural, hem de pensar que avui en dia encara en seguim realitzant grans celebracions per denotar el caràcter de la opulència i la riquesa. Michael Dietler (1996), antropòleg nord-americà proposa tres tipus de banquets depenent del tipus de societat. El primer tipus de festeig seria el que anomena entrepreneurial, que serien els banquets més habituals destinats a una promoció social com a objectiu d’adquisició d’un estatus. És molt competitiu i l’èmfasi està en aportar cervesa i carn amb molta quantitat d’aliments. No hi haurien institucions ni caps polítics, només uns individus que volen obtenir una referència de la comunitat. Els banquets patrôn-role serien aquells en el qual el personatge que exerceix un càrrec l’ha de legitimar i reforçar-lo ideològicament. Per tant, ja hi han relacions de desigualtat, que no tenen un caràcter competitiu, sinó de garantir un poder. És un banquet típic de les aristocràcies i cabdillatges. El darrer tipus de banquet és el que anomena Diacritical Feast, que té com a objectiu mantenir i incrementar el poder que ja es té, i per tant incrementar les relacions de desigualtat destacant la seva diferència. Les pràctiques de consum són d’estatus social, amb molt d’estil i una exclusivitat del que es consumeix i de la forma com es consumeix, com l’ús de vaixella fina, decorada i d’alta qualitat.

Les societats del segle IX i VIII aC són, en general, una població poc densa, amb una gran presència de recursos abundants en el territori, per això no els cal una competència per l’obtenció d’aquests. Emperò, és el moment que la població experimenta un creixement començant a denotar un canvi el sistema productiu. La falta d’aliments comporta una complexitat organitzativa per tal de gestionar-los. Quan creix la societat, part del territori s’ha de destinar a l’agricultura i per tant es canvia el sistema de producció. Aquest és un model explicat per Johnson i Earle, (2000) que és podria aplicar d’alguna manera o altre a la situació que passava a Catalunya. A nivell arqueològic es documenta un canvi en les dades faunístiques: es redueix el nombre de bous, animals difícils de mantenir per la necessitat de grans pastures, i s’incrementa l’ús d’animals petits com ovicaprins i porcs. En l’agricultura, s’abandona la tècnica de l’artigatge, ja que presenta una lenta regeneració i això produeix l’aparició d’una nova massa arbòria. Aquests canvis en l’economia suposen una sedentarització perquè és necessari un control dels recursos per assegurar la reproducció del territori, que es constaten a partir del segle VII aC.

Tot i així, aquests canvis no milloren la qualitat de vida dels grups humans. Se’ls exigeix més feina, però perden rendiment per la falta de regeneració del camp i en conseqüència una pèrdua de la qualitat de l’aliment. Tot i així, la població té capacitat per seguir creixent, ja que els aliments no s’exhaureixen. És en aquest moment que comencen a estructurar-se en formes polítiques per tal de gestionar l’aliment i evitar d’aquesta manera una crisi generalitzada a la societat. L’excedent que s’obté es destina a la celebració de banquets, i és així com la societat comença a canviar. A la zona del curs inferior del riu Ebre s’ha seguit un corrent d’estudi molt proper a les tesis relacionades amb els banquets (Sanmartí et al, 2009). Són els casos de les excavacions d’Aldovesta (Benifallet, Ribera d’Ebre), on es va trobar un edifici residencial amb gran presència d’àmfores fenícies. És una casa indígena, destinada a l’acumulació de productes alimentaris amb una àmplia convocatòria social, probablement per agrupar la gent en dinàmiques comensals. Els habitants d’allà tindrien funcions i rangs socials encara no consolidats. També és el cas del Jaciment de Sant Jaume Mas d’en Serrà (Alcanar, Monstià), on es documenta un presència enorme d’àmfora fenícia i amb conjunts de vaixella, un servei probablement destinat a una determinada pràctica del festeig. El material que arriba en abundància a les costes catalanes són sobretot àmfores fenícies al segle VII aC, segurament carregades de vi per al consum en aquests banquets que monopolitzen les elits, però d’altra banda, la presència de vaixella és molt petita.

Així doncs estem veient com la societat indígena està canviant just en aquest moment quan arriben els fenicis i grecs; ja tenen una certa organització social per efímera i incipient que sigui. Els llinatges elevats creen un sistema de dependència als altres grups, generant així un sistema de clienteles, per tant, creant una situació de privilegis vers d’aquests. És una dinàmica recíproca entre grups, generant així una dependència estructural en base als objectes de prestigi arribats d’aquest comerç mediterrani. Només aquestes elits poden subministrar béns de prestigi, i depenen d’aquest sistema per seguir creixent. Aquests grups apoderats distribueixen aquesta riquesa i els nous productes, mantenint d’aquesta manera la cohesió de la societat. Aquests objectes de prestigi són béns de difícil obtenció o d’un accés restringit (exclusiu del comerç) i de caràcter no utilitari, com fíbules, joies, ceràmiques, etc. Aquests objectes s’acostumen a trobar en les necròpolis, o bé en assentaments ben conservats gràcies a la seva destrucció, que ha permès segellar la informació. La violència que es comença a constatar, doncs, és símbol de la competència entre grups o entre masses i elits, per tant, un impuls en el procés de jerarquització de reafirmació de la identitat i poder. Tanmateix, el comerç té una vessant activa, en ajudar a la legitimació de les elits un cop obtenen productes que cap altra persona pot adquirir.

Ibèric Antic i Ibèric Ple (450 – 195 aC)

Les dades aportades de les necròpolis són molt més minses que no pas en el període anterior, això indicaria un descens de la població. Costa molt pensar que hi hagi una conservació diferencial de les restes. Per altra banda, augmenten el nombre i les dimensions dels assentaments d’aquestes cronologies, per tant hi hauria un creixement demogràfic. Una interpretació que s’hi pot donar és el canvi de les pràctiques funeràries de la societat, és a dir, que no tothom rebi el mateix tractament ritual. Aquest fenomen assenyala una jerarquització, entesa des de la perspectiva de les elits, les quals s’enterren amb una voluntat de denotar el seu caràcter superior mentre que, en canvi, la resta de la societat s’enterra d’una manera que no s’ha pogut conservar, com deixar podrir el difunt o altres pràctiques conegudes a través de l’etnografia.

Figura 3
Vas ceràmic (rhyton) sud-itàlic que imita el cap d’una bou del segle IV aC. Està destinat al consum de vi de les elits.

Un altre tret característic d’aquest període és que els fenicis i grecs comencen a deixar d’importar àmfores i grans contenidors, almenys en grans volums, i comencen a importar altres tipus de recipients d’una naturalesa més fina (Figura 3). Es comencen a documentar copes jònies i àtiques, elements molt elitistes i amb un component evident de prestigi i ostentació. Aquest factor ens indica com les elits indígenes han arribat a una fase de jerarquització, en el qual canvien les seves dinàmiques socials, i ja no els fa falta competir en banquets perquè han aconseguit un estatus que ara els cal consolidar. També s’observa una jerarquització d’assentaments, amb àrees poblacionals molt grans que superen l’hectàrea i d’altres més especialitzats per a activitats econòmiques concretes. És en aquest moment on es documenten les primeres fortificacions, que tenen com objectiu indicar la distinció social; és a dir, les elits comencen a construir un paisatge del poder. La importació d’elements de vaixella fina es deu segurament al fet que comencen a practicar banquets diacrítics, on aquestes elits han de destacar la seva preeminència per sobre de la resta de població.

Aquestes dades encara contrasten més amb les de fases posteriors com l’ibèric ple, a partir del 300 aC, en les quals només coneixem dues tombes gairebé principesques, com la necròpolis de Dos Pins (Cabrera de Mar, Maresme) i de Puig de Daró (Ullastret, Baix Empordà). En el sentit de la interpretació d’abans, veiem com l’accés a una sepultura cada vegada més està restringit, només un tipus de persones s’hi poden enterrar, i aquestes serien les elits ja constituïdes en un ple poder institucionalitzat. No és d’estranyar que les dues necròpolis s’hagin trobat en aquests indrets, a la vora dels assentaments més grans que coneixem de la cultura ibèrica: el jaciment de Burriac a Cabrera i el de Puig de Sant Andreu a Ullastret d’unes 10 hectàrees cadascun. Aquests nuclis poblacionals constitueixen unes veritables capitalitats d’un estat regional en base a clienteles. Caldria conèixer en profunditat què passa en el camp de Tarragona, ja que l’ocupació posterior en època romana no ha permès conèixer el subsòl de la ciutat ibèrica, tot i que tenim constància d’un assentament de grans dimensions. És evident que hi ha una elit marcada amb les fortificacions, les tombes i la vaixella d’importació, que ha de demostrar la seva diferència. Són societats molt estratificades, on només s’enterren uns pocs. Ha canviat la ideologia ja que hi ha un poder que no es discuteix i no se’l qüestiona, un poder institucionalitzat que condueix la societat en una forma d’Estat.

Consideracions finals

Fins fa relativament poc, la investigació interpretava el paper i l’impacte d’aquestes importacions entre les societats receptores com un fenomen comercial de “caràcter civilitzador”, de manera que es suposava que les novetats aportades per aquests grecs i fenicis eren acceptades sistemàticament pel seu atractiu. Però com hem volgut explicar, es proposa un nou sentit a l’arribada de productes forans, especialment aquells atribuïts com a béns de prestigi, bàsics per a consolidar la preeminència social de les elits emergents segons les teories post-colonialistes. El paper dels colonitzadors és el de donar un impuls a les dinàmiques que ja s’estaven manifestant en les comunitats locals, i són probablement les elits que veuen una utilitat en seguir comerciant per adquirir uns objectes que els facin destacar per sobre de la societat.

És per això en que en moments més avançats, a partir de l’ibèric antic es comença a canviar la naturalesa del comerç, canviant els productes per la demanda d’aquestes elits. Això provocaria uns canvis en relació al poder dels grups locals, ja que podrien ser demandes concretes dels pobles indígenes. Per tant, no és una colonització física, sinó que funciona amb l’oferta i la demanda que respon a uns contactes per l’intercanvi de productes, no una subordinació ni un control polític de la societat que no estan constatats arqueològicament. Tan sols coneixem dos enclavaments pròpiament colonials, Empúries i Roses, que respondrien a un model comercial foceu, però que no va suposar que les comunitats indígenes quedessin supeditades. Els grecs tenien el seu emplaçament sense generar una confrontació amb la societat autòctona, i no va implicar la pèrdua del territori i poder ibèric, sinó una manera d’obtenir productes de difícil obtenció que beneficiava a les elits per mantenir un control a la seva població.

En definitiva, hem pretès en aquest text posar de relleu la importància dels estudis de les societats indígenes per sobre dels apriorismes del colonialisme. Encara queden moltes dècades d’estudi i aquest article només presenta algunes de les dades més significatives, però no s’ha entrat en qüestions massa concretes, essent conscients de que cal estudiar molts més àmbits d’aquest comerç i de la societat autòctona, com la naturalesa dels productes, l’efectivitat  d’aquests banquets i l’intercanvi de coneixement, com les tècniques gregues i fenícies. Només cal afegir, doncs, que aquests són els nous models teòrics que s’estan incorporant a nivell científic per estudiar les societats del passat de l’actual Catalunya.

 

Read More