Introducció

Aquest article és el primer de tres que prenen com a objecte el desenvolupament institucional dels arxius i fons documentals de la Corona d’Aragó: des dels seus precedents històrics fins a la immediata actualitat.

Particularment, la present publicació té intenció d’esdevenir una síntesi historiogràfica i arxivística de la qüestió, tractant els precedents arxivístics de la Corona d’Aragó: el valor probatori dels documents, la qüestió de l’arxiu comtal de Barcelona i els precedents arxivístics previs a la fundació de l’Arxiu Reial de Barcelona l’any 1318.

Els documents i el valor probatori

Iniciant genealògicament aquesta cerca, és necessari que ens remuntem fins als segles IX-XII, on pretesament localitzem els primers precedents d’un arxiu. Abans, però, cal que intentem comprendre per què es produeix documentació i quins són els seus valors als comtats catalans durant l’Alta Edat Mitjana (i posteriorment).

En aquestes societats el dret visigòtic expressat al Liber Iudicum persisteix efectivament en el sistema judicial. Jurídicament, la prova documental esdevé essencial per demostrar i reclamar drets, és a dir: el document esdevé constitutiu de valor probatori i, en tant que prova, aquest s’emmagatzemaria i preservaria per tal de ser utilitzat quan fos escaient. Aquest semblaria el motiu que justificaria l’abundància documental en època comtal, quantitativament major que en altres regnes cristians coetanis de la península Ibèrica.

Les formes físiques i intel·lectuals dels documents i els seus valors es transformen a mesura que les societats que els creen i preserven també ho fan. Així ho evidencien l’aparició, des de principis del segle XI, de les conveniències i els juraments entre el comte de Barcelona i altres senyors. El sorgiment de noves tipologies documentals constitueixen evidències de les transformacions institucionals i de les relacions socials de poder, esdevenint essencials en l’organització de les mateixes durant el transcurs del segle XII i posteriors.

La qüestió de «l’arxiu comtal de Barcelona»

La producció de tota aquesta documentació ha estat el motiu pel qual certes visions historiogràfiques i arxivístiques han hipotetitzat sobre l’existència d’un presumpte «arxiu comtal de Barcelona».

Amb seguretat, podem afirmar que qui consolidà aquest terme fou l’historiador i arxiver Frederic Udina i Martorell, emprant-lo l’any 1951 a la seva tesi doctoral «El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos». El que seria director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara ACA) entre els anys 1961-1982 analitzà 242 pergamins comtals, custodiats la mateixa institució i produïts entre els anys 844 i 992, coincidint així amb la mort del comte Borrell II.

[caption id="attachment_9222" align="aligncenter" width="461"]Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección. Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.[/caption]

D’aquests 242 documents, cal fer palès que gairebé 150 provenen del monestir de Sant Joan de les Abadesses i que foren transferits a l’Arxiu Reial de Barcelona durant el segle XVII. Tenint en compte això, ens resten poc més d’una norantena de documents que constituïen el pretès fons comtal, dels quals només una vintena són estrictament relatius a la ciutat de Barcelona. La resta fan referència a Sant Martí de Provençals (20), Olèrdola (13), el comtat de Berga (4), el comtat de Manresa (5) i el comtat d’Osona (17). També esdevé aclaridor que la majoria de documentació provinent Sant Joan de les Abadesses fa referència, majoritàriament, a aquest últim.

Observant superficialment aquestes dades seria raonable hipotetitzar que la documentació referida a Barcelona és estranyament minoritària per tractar-se del fons del comtat de Barcelona. Udina és conscient d’aquesta escassetat, afirmant al respecte que «los documentos, pues, que el naciente Archivo condal guardó en los siglos IX y X debieron ser algunos más de veinte» i que «en los siglos XIII y siguientes ingresó en el Archivo gran número de documentos o escrituras pertenecientes a los siglos IX y X y posteriores».

Per Udina, aquesta mancança documental es deuria a la ràtzia califal d’Almansor de 985 a la ciutat de Barcelona, a la qual tres dels documents anteriorment citats fan referència: dos indiquen que la ciutat comtal fou destruïda (dextructa o destructa) i el restant que va sucumbir (interiit) als sarraïns. Aquesta incursió militar seria la causant de la destrucció de l’arxiu comtal de Barcelona i dels seus fons, empobrint-lo documentalment i deixant-lo en l’estat actual.

Tot i això, aquest argument és tan sols una suposició: raonablement lògica però no demostrable. I amb tan sols una vintena de documents relatius a Barcelona produïts en el transcurs de 200 anys d’història comtal resulta bastant atrevit sostenir que existia un arxiu, sobretot quan en la documentació d’aquestes cronologies no existeix cap referència explícita al mateix.

Juntament amb Udina, altres historiadors i arxivers notables tals com Rafael Conde, Josep M. Salrach, Ignasi J. Baigues o Gaspar Feliu han seguit les seves tesis, assumint la seva concepció envers l’arxiu comtal de Barcelona i continuant la seva tasca historiogràfica i diplomàtica. Així ho evidencien les seves extensíssimes obres: «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I» (1999; III vol.) i «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV» (2010; IV vol.) on editen 963 i 1.147 documents respectivament, custodiats actualment a l’ACA.

Rafael Conde y Delgado de Molina, també director de l’ACA entre els anys 1988-1995, cita als pergamins de l'arxiu comtal la primera referència documental a un «arxiu» en 25 d’octubre de 1180, ja en època de la Corona d’Aragó. En aquesta s’hi testimonia l’assistència d’Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó i primer rei de la Corona d’Aragó (1162-1196), a un concili celebrat a Tarragona on, entre d’altres, debaté amb Pere de Lluçà sobre el caràcter alodial o feudal dels castells de Lluçà i de Merlès. Als documents aportats per Alfons per justificar-ne la condició de feu els hi mancaven la datació i validació, elements essencials per atorgar-los valor probatori. Tot i això, Alfons ho justificà argumentant que aquest era un fet habitual i que no els invalidava; i que per provar-ho posseïa documents similars al «suo archivo».

Per a Conde, aquest archivo «no pot ésser altre que el dipòsit comtal [...] ha d’ésser, per necessitat, un dipòsit que continua el dels primers comtes o, si acceptem la destrucció d’aquest primitivíssim arxiu quan Barcelona fou destruïda per Al-Mansur, el que es refaria a partir de Ramon Borrell». En canvi, per a Carlos López Rodríguez, director de l’ACA des de 1998 fins avui dia, els significats i implicacions atorgats a «archivo» en aquest document són estranyament moderns pel segle XII, recordant a les fórmules i certes legislacions emprades al segle XIII. Aquestes afirmacions, que posen en dubte l’autenticitat del document, tampoc li permeten demostrar la falsedat d’aquest presumpte original.  Resultaria raonable, però, considerar-lo com a poc fiable quan la següent referència documental a un «arxiu» la localitzem l’any 1264.

Les exposades contribucions històriques i diplomàtiques d’Udina, Conde, Salrach et alii són essencials i indispensables, sobretot pel medievalisme i la diplomàtica. Però podríem dir que l’existència d’un arxiu comtal de Barcelona esdevé en aquestes més aviat una afirmació per se que no una constatació fefaent. Entenem que estableixen un corol·lari entre la documentació comtal produïda i l’existència d’un arxiu on fos custodiada i preservada. A la vegada, s’entén l’arxiu comtal de Barcelona com una genuïna institució del casal de Barcelona que es concatena, sense solució de continuïtat, amb l’Arxiu Reial de Barcelona i aquest, a la vegada, amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I tot i que existeix un evident fil conductor, aquesta visió és clarament discutible.

Per concloure aquest apartat, és interessant plantejar si en tot el que hem explicat podria existir una intencionalitat ideològica nacionalista catalana per afirmar l’existència de l’arxiu comtal de Barcelona. És popularment coneguda l’existència d’una basta tradició historiogràfica que vincula l’origen de la nació catalana amb els comtes-reis del casal de Barcelona. L’existència d’un arxiu format des de les primeres expressions de sobirania comtals bastiria una part d’aquesta gènesi nacional amb l’existència d’una institució que històricament ha esdevingut un arsenal de poder i autoritat pública dels Estats(nació). I és que no en va arxiu prové etimològicament d’ἀρχεῖον. De ben segur, seria interessant explorar en les hipòtesis dels arxius i les seves expresions en les nacions i els nacionalsimes.

El Liber Feudorum Maior

En una data prou propera al document de 1180 s’acabà de recopilar el Liber Feudorum Maior (1192),  cartulari que copia i compila tot un conjunt de documents contractuals per tal de dotar-los d’autenticitat i fe pública. Aquest cartulari fou encarregat pel mateix rei Alfons el Cast a Ramon de Caldes, jurista i degà de la Catedral de Barcelona, el qual forçosament hagué d’accedir, ordenar i classificar la documentació a compilar, emmagatzemada tota ella en un espai o objecte destinat. I així ho denota la constatació de Ramon al pròleg del Liber, on deixa constància que la documentació dels antecessors comtals del rei es trobava «in ordinacione confusa».

Caldria pensar, doncs, que existia un espai o lloc on certa documentació s’emmagatzemava sense massa tractament. Malauradament, desconeixem quin seria aquell lloc i, com hem vist, la seva existència no implicaria per se que existeixi un arxiu. A això cal sumar els encara presents problemes de datació del cartulari i la manca d’integritat del mateix: dels dos volums originals de gairebé a 900 folis només ens n’han quedat  88 de 130 escriptures diferents.

[caption id="attachment_9220" align="aligncenter" width="467"]Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia[/caption]

Creació de la Cancelleria Reial i el «dipòsit documental» de Santa Maria de Sixena

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), observem molts avenços en l’àmbit arxivístic i documental. Durant el seu regnat creà la Reial Cancelleria (no se’n coneix la data però la primera referència documental a la mateixa és de 1218). Aquest òrgan administratiu unificava l’escrivania reial aragonesa i l’escrivania comtal catalana, que fins llavors generaven tipologies documentals diferents en l’exercici de les seves funcions. Podríem dir, en conseqüència, que es «normalitzaren» les tipologies documentals reials per tal de millorar el funcionament i efectivitat administrativa.

L’any 1255, Jaume I funda un  dipòsit de documents  al monestir de Santa Maria de Sixena, coincidint pràcticament amb els primers registres de la Cancelleria Reial l’any 1257. Veiem, doncs, una notable atenció i cura del comte-rei envers la documentació; probablement escollí emmagatzemar-la en aquest monestir tant pel seu caràcter sacre com per la seva situació estratègica entre els diversos Estats de la Corona. Tot i això, aquest no és anomenat «archivo» sinó que usualment se’ns parla de «archa domini regis». Segons López Rodríguez, la veu «archa» seria etimològicament més estricta fent referència a una arca, moble on s’emmagatzemaria la documentació reial fruit de l’exercici de les seves funcions. A partir de setembre de 1269 passaríem d’una «archa» a diverses «archis»; i tot i no disposar de la totalitat de les funcions del que entendríem com arxiu, sí que ho feia d’un registre d’entrada i sortida de la documentació i de servei de còpia d’aquesta.

Pocs anys abans d’aquesta ampliació, el 4 d’abril de 1264, és on trobem l’esmentada una nova referència a un arxiu. Bernat de Vic, jutge de cúria, rep ordres del Jaume I de donar «fidem plenam» a les notícies dels registres i capbreus de «nostro archivo publico», per tal d'aclarir qüestions patrimonials reials a Cerdanya, el Conflent, Camprodon i Prades. De nou, López Rodrígez insinua que la falsedat del document dient que «esta referencia a un «archivo público» que presta fe a los documentos que contiene se aproxima mucho a la mención de 1180, hasta el punto de que parece haber bebido de una misma fuente [...]».

[caption id="attachment_9225" align="aligncenter" width="674"]Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Huesca). Font: Viquipèdia Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Osca). Aquest també ha esdevingut escenari del polèmic cas de compra d'obres d'art per part de la Generalitat, que acabà als tribunals amb sentència favorable al govern d'Aragó. Font: Viquipèdia[/caption]

Consolidació de l’administració reial i la creació del «dipòsit documental reial» de la Casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona

L’any 1278 trobem les últimes referències documentals a l’ús del dipòsit de Santa Maria de Sixena. Durant els regnats de Pere el Gran i Alfons el Liberal l’aparell administratiu es consolidà i les referències a documents, dipòsits documentals i fins i tot arxius augmenten. Ens hem d’esperar, però, al regnat de Jaume II que s’inicia el 1291 per veure com l’administració de la Corona madura definitivament i se centralitza a la ciutat de Barcelona. Probablement Jaume II, en tant que rei de Sicília entre 1285-1291, importà del regne insular les polítiques administratives que allà feia temps que es desenvolupaven. A això cal sumar-hi també la influència administrativa i arxivística pontifícia, que probablement foren decisives en el fet que el rei Jaume II reforcés orgànicament la Cancelleria Reial. La  difusió del paper com a nou suport per a la documentació també beneficià la implantació de les seves polítiques.

En coherència amb això, i tal com explica López Rodrígez «con el traslado de la centralidad de la Corona hacia Barcelona, el nuevo monarca Jaime II buscó otra casa religiosa que le sirviera de depósito documental. Sijena era sanjuanista, y en la Casa de San Juan de Jerusalén de Barcelona se constituyó otro importante depósito». Els primers contactes del monarca amb la Casa de Sant Joan de Jerusalem es produeixen el 1301, establint en aquesta un nou dipòsit documental que mantindria relació tant amb Santa Maria de Sixena com amb la Cancelleria Reial quan mútuament requerissin documentació. Tot i això, el funcionament del dipòsit seria semblant al de Santa Maria de Sixena, guardant la documentació en arques (archa; archia) i armaris (archiva; archivia).

El 1308, Jaume II traslladà els fons documentals emmagatzemats al monestir de Santa Maria de Sixena a la Casa de Sant Joan de l’Hospital de Barcelona. Tot i això, la creixent documentació i la seva disgregació per espais sacres de confiança reial començà a dificultar-ne la gestió, fent-se palesa la necessitat de professionalització en l’àmbit arxivístic. És per això que Jaume II enretira tots els fons comtals i reials custodiats per les múltiples institucions eclesiàstiques i ordenà reunir-los al Palau Reial de Barcelona, acabat de reformar per Bertran Riquer.

L’any 1318 els fons foren instal·lats en un espai anteriorment ocupat per la capella del Palau Reial Major, ara lliure per la construcció d'una nova. Naixia així l’Arxiu Reial de Barcelona, que ingressava els fons generats pel comtat de Barcelona (i altres), el regne d’Aragó, la Corona d'Aragó, els produïts per la Cancelleria Reial i els requisats arreu dels Estats de la Corona a la ja desapareguda Orde del Temple (1312).

Conclusions preliminars

En aquest primer article hem descrit a grans trets el desenvolupament històric dels agents i institucions que produïren i gestionaren els documents al comtat de Barcelona i la Corona d'Aragó des del segle IX fins al 1318 amb la creació de l'Arxiu Reial de Barcelona. A la vegada, hem exposat les posicions historiogràfiques principals sobre la qüestió, intentant-les explicar críticament: algunes, probablement, més com a hipòtesis de treball que no pas com a tesis ja constatades.

Preliminarment, podríem concloure que previ a l'Arxiu Reial de Barcelona no ha existit cap «arxiu» en el sentit arxivístic i jurídic contemporani. Tot i que el terme «arxiu» és documentat prèviament a aquest, no es consolida a la documentació fins a principis del segle XIV. L'existència de l'arxiu comtal de Barcelona és exhaustivament difícil de defensar amb les actuals evidències i, de manera inversa, sembla raonablement fàcil argumentar que els «dipòsits documentals» de Santa Maria de Sixena i de la Casa de Sant Joan de Jerusalem no ho són. Tot i això, podria ser legítim considerar que la categoria d'arxiu que imposem a aquestes institucions històriques podria ser anacrònica i poc fonamentada en el seu context d'existència: plantejar-nos quins són els elements essencialment constitutius dels «arxius» històricament existents, entenent-los en el seu context, pot ser un pas que ens ajudi a plantejar solucions més explicatives.

Tot i això, el magnetisme del poder d'aquestes institucions no ens fa perdre de vista altres qüestions explicades, igualment importants i potser més fonamentals. La influència del dret romà acabà possibilitant el retorn i consolidació dels documents com a evidència jurídica i instrument imprescindible pel desenvolupament de les relacions socials. Aquests valors i usos són els que generen la preservació i emmagatzematge de la documentació, tal com hem constatat fins aquí. És aquest tractament el que possibilita l'adveniment dels arxius com a institucions que, tot i els canvis històrics, encara perduren avui dia. Quan tractem els casos de l'Arxiu Reial de Barcelona i l'Arxiu de la Corona d'Aragó podrem observar un desenvolupament històric particular que, de ben segur, els precedents aquí explicats han definit significativament.

467px-Liber_feudorum_maior

Els precedents arxivístics comtals i reials de l’Arxiu Reial de Barcelona (segles IX-XIV)

Introducció Aquest article és el primer de tres que prenen com a objecte el desenvolupament institucional dels arxius i fons documentals de la Corona d’Aragó: des dels seus precedents històrics fins a la immediata actualitat. Particularment, la present publicació té intenció d’esdevenir una síntesi historiogràfica i arxivística de la qüestió, tractant els precedents arxivístics de […]