Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Introducció

Aquest article és el primer de tres que prenen com a objecte el desenvolupament institucional dels arxius i fons documentals de la Corona d’Aragó: des dels seus precedents històrics fins a la immediata actualitat.

Particularment, la present publicació té intenció d’esdevenir una síntesi historiogràfica i arxivística de la qüestió, tractant els precedents arxivístics de la Corona d’Aragó: el valor probatori dels documents, la qüestió de l’arxiu comtal de Barcelona i els precedents arxivístics previs a la fundació de l’Arxiu Reial de Barcelona l’any 1318.

Els documents i el valor probatori

Iniciant genealògicament aquesta cerca, és necessari que ens remuntem fins als segles IX-XII, on pretesament localitzem els primers precedents d’un arxiu. Abans, però, cal que intentem comprendre per què es produeix documentació i quins són els seus valors als comtats catalans durant l’Alta Edat Mitjana (i posteriorment).

En aquestes societats el dret visigòtic expressat al Liber Iudicum persisteix efectivament en el sistema judicial. Jurídicament, la prova documental esdevé essencial per demostrar i reclamar drets, és a dir: el document esdevé constitutiu de valor probatori i, en tant que prova, aquest s’emmagatzemaria i preservaria per tal de ser utilitzat quan fos escaient. Aquest semblaria el motiu que justificaria l’abundància documental en època comtal, quantitativament major que en altres regnes cristians coetanis de la península Ibèrica.

Les formes físiques i intel·lectuals dels documents i els seus valors es transformen a mesura que les societats que els creen i preserven també ho fan. Així ho evidencien l’aparició, des de principis del segle XI, de les conveniències i els juraments entre el comte de Barcelona i altres senyors. El sorgiment de noves tipologies documentals constitueixen evidències de les transformacions institucionals i de les relacions socials de poder, esdevenint essencials en l’organització de les mateixes durant el transcurs del segle XII i posteriors.

La qüestió de «l’arxiu comtal de Barcelona»

La producció de tota aquesta documentació ha estat el motiu pel qual certes visions historiogràfiques i arxivístiques han hipotetitzat sobre l’existència d’un presumpte «arxiu comtal de Barcelona».

Amb seguretat, podem afirmar que qui consolidà aquest terme fou l’historiador i arxiver Frederic Udina i Martorell, emprant-lo l’any 1951 a la seva tesi doctoral «El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos». El que seria director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara ACA) entre els anys 1961-1982 analitzà 242 pergamins comtals, custodiats la mateixa institució i produïts entre els anys 844 i 992, coincidint així amb la mort del comte Borrell II.

Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.
Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.

D’aquests 242 documents, cal fer palès que gairebé 150 provenen del monestir de Sant Joan de les Abadesses i que foren transferits a l’Arxiu Reial de Barcelona durant el segle XVII. Tenint en compte això, ens resten poc més d’una norantena de documents que constituïen el pretès fons comtal, dels quals només una vintena són estrictament relatius a la ciutat de Barcelona. La resta fan referència a Sant Martí de Provençals (20), Olèrdola (13), el comtat de Berga (4), el comtat de Manresa (5) i el comtat d’Osona (17). També esdevé aclaridor que la majoria de documentació provinent Sant Joan de les Abadesses fa referència, majoritàriament, a aquest últim.

Observant superficialment aquestes dades seria raonable hipotetitzar que la documentació referida a Barcelona és estranyament minoritària per tractar-se del fons del comtat de Barcelona. Udina és conscient d’aquesta escassetat, afirmant al respecte que «los documentos, pues, que el naciente Archivo condal guardó en los siglos IX y X debieron ser algunos más de veinte» i que «en los siglos XIII y siguientes ingresó en el Archivo gran número de documentos o escrituras pertenecientes a los siglos IX y X y posteriores».

Per Udina, aquesta mancança documental es deuria a la ràtzia califal d’Almansor de 985 a la ciutat de Barcelona, a la qual tres dels documents anteriorment citats fan referència: dos indiquen que la ciutat comtal fou destruïda (dextructa o destructa) i el restant que va sucumbir (interiit) als sarraïns. Aquesta incursió militar seria la causant de la destrucció de l’arxiu comtal de Barcelona i dels seus fons, empobrint-lo documentalment i deixant-lo en l’estat actual.

Tot i això, aquest argument és tan sols una suposició: raonablement lògica però no demostrable. I amb tan sols una vintena de documents relatius a Barcelona produïts en el transcurs de 200 anys d’història comtal resulta bastant atrevit sostenir que existia un arxiu, sobretot quan en la documentació d’aquestes cronologies no existeix cap referència explícita al mateix.

Juntament amb Udina, altres historiadors i arxivers notables tals com Rafael Conde, Josep M. Salrach, Ignasi J. Baigues o Gaspar Feliu han seguit les seves tesis, assumint la seva concepció envers l’arxiu comtal de Barcelona i continuant la seva tasca historiogràfica i diplomàtica. Així ho evidencien les seves extensíssimes obres: «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I» (1999; III vol.) i «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV» (2010; IV vol.) on editen 963 i 1.147 documents respectivament, custodiats actualment a l’ACA.

Rafael Conde y Delgado de Molina, també director de l’ACA entre els anys 1988-1995, cita als pergamins de l’arxiu comtal la primera referència documental a un «arxiu» en 25 d’octubre de 1180, ja en època de la Corona d’Aragó. En aquesta s’hi testimonia l’assistència d’Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó i primer rei de la Corona d’Aragó (1162-1196), a un concili celebrat a Tarragona on, entre d’altres, debaté amb Pere de Lluçà sobre el caràcter alodial o feudal dels castells de Lluçà i de Merlès. Als documents aportats per Alfons per justificar-ne la condició de feu els hi mancaven la datació i validació, elements essencials per atorgar-los valor probatori. Tot i això, Alfons ho justificà argumentant que aquest era un fet habitual i que no els invalidava; i que per provar-ho posseïa documents similars al «suo archivo».

Per a Conde, aquest archivo «no pot ésser altre que el dipòsit comtal […] ha d’ésser, per necessitat, un dipòsit que continua el dels primers comtes o, si acceptem la destrucció d’aquest primitivíssim arxiu quan Barcelona fou destruïda per Al-Mansur, el que es refaria a partir de Ramon Borrell». En canvi, per a Carlos López Rodríguez, director de l’ACA des de 1998 fins avui dia, els significats i implicacions atorgats a «archivo» en aquest document són estranyament moderns pel segle XII, recordant a les fórmules i certes legislacions emprades al segle XIII. Aquestes afirmacions, que posen en dubte l’autenticitat del document, tampoc li permeten demostrar la falsedat d’aquest presumpte original.  Resultaria raonable, però, considerar-lo com a poc fiable quan la següent referència documental a un «arxiu» la localitzem l’any 1264.

Les exposades contribucions històriques i diplomàtiques d’Udina, Conde, Salrach et alii són essencials i indispensables, sobretot pel medievalisme i la diplomàtica. Però podríem dir que l’existència d’un arxiu comtal de Barcelona esdevé en aquestes més aviat una afirmació per se que no una constatació fefaent. Entenem que estableixen un corol·lari entre la documentació comtal produïda i l’existència d’un arxiu on fos custodiada i preservada. A la vegada, s’entén l’arxiu comtal de Barcelona com una genuïna institució del casal de Barcelona que es concatena, sense solució de continuïtat, amb l’Arxiu Reial de Barcelona i aquest, a la vegada, amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I tot i que existeix un evident fil conductor, aquesta visió és clarament discutible.

Per concloure aquest apartat, és interessant plantejar si en tot el que hem explicat podria existir una intencionalitat ideològica nacionalista catalana per afirmar l’existència de l’arxiu comtal de Barcelona. És popularment coneguda l’existència d’una basta tradició historiogràfica que vincula l’origen de la nació catalana amb els comtes-reis del casal de Barcelona. L’existència d’un arxiu format des de les primeres expressions de sobirania comtals bastiria una part d’aquesta gènesi nacional amb l’existència d’una institució que històricament ha esdevingut un arsenal de poder i autoritat pública dels Estats(nació). I és que no en va arxiu prové etimològicament d’ἀρχεῖον. De ben segur, seria interessant explorar en les hipòtesis dels arxius i les seves expresions en les nacions i els nacionalsimes.

El Liber Feudorum Maior

En una data prou propera al document de 1180 s’acabà de recopilar el Liber Feudorum Maior (1192),  cartulari que copia i compila tot un conjunt de documents contractuals per tal de dotar-los d’autenticitat i fe pública. Aquest cartulari fou encarregat pel mateix rei Alfons el Cast a Ramon de Caldes, jurista i degà de la Catedral de Barcelona, el qual forçosament hagué d’accedir, ordenar i classificar la documentació a compilar, emmagatzemada tota ella en un espai o objecte destinat. I així ho denota la constatació de Ramon al pròleg del Liber, on deixa constància que la documentació dels antecessors comtals del rei es trobava «in ordinacione confusa».

Caldria pensar, doncs, que existia un espai o lloc on certa documentació s’emmagatzemava sense massa tractament. Malauradament, desconeixem quin seria aquell lloc i, com hem vist, la seva existència no implicaria per se que existeixi un arxiu. A això cal sumar els encara presents problemes de datació del cartulari i la manca d’integritat del mateix: dels dos volums originals de gairebé a 900 folis només ens n’han quedat  88 de 130 escriptures diferents.

Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia
Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia

Creació de la Cancelleria Reial i el «dipòsit documental» de Santa Maria de Sixena

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), observem molts avenços en l’àmbit arxivístic i documental. Durant el seu regnat creà la Reial Cancelleria (no se’n coneix la data però la primera referència documental a la mateixa és de 1218). Aquest òrgan administratiu unificava l’escrivania reial aragonesa i l’escrivania comtal catalana, que fins llavors generaven tipologies documentals diferents en l’exercici de les seves funcions. Podríem dir, en conseqüència, que es «normalitzaren» les tipologies documentals reials per tal de millorar el funcionament i efectivitat administrativa.

L’any 1255, Jaume I funda un  dipòsit de documents  al monestir de Santa Maria de Sixena, coincidint pràcticament amb els primers registres de la Cancelleria Reial l’any 1257. Veiem, doncs, una notable atenció i cura del comte-rei envers la documentació; probablement escollí emmagatzemar-la en aquest monestir tant pel seu caràcter sacre com per la seva situació estratègica entre els diversos Estats de la Corona. Tot i això, aquest no és anomenat «archivo» sinó que usualment se’ns parla de «archa domini regis». Segons López Rodríguez, la veu «archa» seria etimològicament més estricta fent referència a una arca, moble on s’emmagatzemaria la documentació reial fruit de l’exercici de les seves funcions. A partir de setembre de 1269 passaríem d’una «archa» a diverses «archis»; i tot i no disposar de la totalitat de les funcions del que entendríem com arxiu, sí que ho feia d’un registre d’entrada i sortida de la documentació i de servei de còpia d’aquesta.

Pocs anys abans d’aquesta ampliació, el 4 d’abril de 1264, és on trobem l’esmentada una nova referència a un arxiu. Bernat de Vic, jutge de cúria, rep ordres del Jaume I de donar «fidem plenam» a les notícies dels registres i capbreus de «nostro archivo publico», per tal d’aclarir qüestions patrimonials reials a Cerdanya, el Conflent, Camprodon i Prades. De nou, López Rodrígez insinua que la falsedat del document dient que «esta referencia a un «archivo público» que presta fe a los documentos que contiene se aproxima mucho a la mención de 1180, hasta el punto de que parece haber bebido de una misma fuente […]».

Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Huesca). Font: Viquipèdia
Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Osca). Aquest també ha esdevingut escenari del polèmic cas de compra d’obres d’art per part de la Generalitat, que acabà als tribunals amb sentència favorable al govern d’Aragó. Font: Viquipèdia

Consolidació de l’administració reial i la creació del «dipòsit documental reial» de la Casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona

L’any 1278 trobem les últimes referències documentals a l’ús del dipòsit de Santa Maria de Sixena. Durant els regnats de Pere el Gran i Alfons el Liberal l’aparell administratiu es consolidà i les referències a documents, dipòsits documentals i fins i tot arxius augmenten. Ens hem d’esperar, però, al regnat de Jaume II que s’inicia el 1291 per veure com l’administració de la Corona madura definitivament i se centralitza a la ciutat de Barcelona. Probablement Jaume II, en tant que rei de Sicília entre 1285-1291, importà del regne insular les polítiques administratives que allà feia temps que es desenvolupaven. A això cal sumar-hi també la influència administrativa i arxivística pontifícia, que probablement foren decisives en el fet que el rei Jaume II reforcés orgànicament la Cancelleria Reial. La  difusió del paper com a nou suport per a la documentació també beneficià la implantació de les seves polítiques.

En coherència amb això, i tal com explica López Rodrígez «con el traslado de la centralidad de la Corona hacia Barcelona, el nuevo monarca Jaime II buscó otra casa religiosa que le sirviera de depósito documental. Sijena era sanjuanista, y en la Casa de San Juan de Jerusalén de Barcelona se constituyó otro importante depósito». Els primers contactes del monarca amb la Casa de Sant Joan de Jerusalem es produeixen el 1301, establint en aquesta un nou dipòsit documental que mantindria relació tant amb Santa Maria de Sixena com amb la Cancelleria Reial quan mútuament requerissin documentació. Tot i això, el funcionament del dipòsit seria semblant al de Santa Maria de Sixena, guardant la documentació en arques (archa; archia) i armaris (archiva; archivia).

El 1308, Jaume II traslladà els fons documentals emmagatzemats al monestir de Santa Maria de Sixena a la Casa de Sant Joan de l’Hospital de Barcelona. Tot i això, la creixent documentació i la seva disgregació per espais sacres de confiança reial començà a dificultar-ne la gestió, fent-se palesa la necessitat de professionalització en l’àmbit arxivístic. És per això que Jaume II enretira tots els fons comtals i reials custodiats per les múltiples institucions eclesiàstiques i ordenà reunir-los al Palau Reial de Barcelona, acabat de reformar per Bertran Riquer.

L’any 1318 els fons foren instal·lats en un espai anteriorment ocupat per la capella del Palau Reial Major, ara lliure per la construcció d’una nova. Naixia així l’Arxiu Reial de Barcelona, que ingressava els fons generats pel comtat de Barcelona (i altres), el regne d’Aragó, la Corona d’Aragó, els produïts per la Cancelleria Reial i els requisats arreu dels Estats de la Corona a la ja desapareguda Orde del Temple (1312).

Conclusions preliminars

En aquest primer article hem descrit a grans trets el desenvolupament històric dels agents i institucions que produïren i gestionaren els documents al comtat de Barcelona i la Corona d’Aragó des del segle IX fins al 1318 amb la creació de l’Arxiu Reial de Barcelona. A la vegada, hem exposat les posicions historiogràfiques principals sobre la qüestió, intentant-les explicar críticament: algunes, probablement, més com a hipòtesis de treball que no pas com a tesis ja constatades.

Preliminarment, podríem concloure que previ a l’Arxiu Reial de Barcelona no ha existit cap «arxiu» en el sentit arxivístic i jurídic contemporani. Tot i que el terme «arxiu» és documentat prèviament a aquest, no es consolida a la documentació fins a principis del segle XIV. L’existència de l’arxiu comtal de Barcelona és exhaustivament difícil de defensar amb les actuals evidències i, de manera inversa, sembla raonablement fàcil argumentar que els «dipòsits documentals» de Santa Maria de Sixena i de la Casa de Sant Joan de Jerusalem no ho són. Tot i això, podria ser legítim considerar que la categoria d’arxiu que imposem a aquestes institucions històriques podria ser anacrònica i poc fonamentada en el seu context d’existència: plantejar-nos quins són els elements essencialment constitutius dels «arxius» històricament existents, entenent-los en el seu context, pot ser un pas que ens ajudi a plantejar solucions més explicatives.

Tot i això, el magnetisme del poder d’aquestes institucions no ens fa perdre de vista altres qüestions explicades, igualment importants i potser més fonamentals. La influència del dret romà acabà possibilitant el retorn i consolidació dels documents com a evidència jurídica i instrument imprescindible pel desenvolupament de les relacions socials. Aquests valors i usos són els que generen la preservació i emmagatzematge de la documentació, tal com hem constatat fins aquí. És aquest tractament el que possibilita l’adveniment dels arxius com a institucions que, tot i els canvis històrics, encara perduren avui dia. Quan tractem els casos de l’Arxiu Reial de Barcelona i l’Arxiu de la Corona d’Aragó podrem observar un desenvolupament històric particular que, de ben segur, els precedents aquí explicats han definit significativament.

Read More

A principis d’aquest juliol, part de l’equip d’Ab Origine es desplaçà fins al jaciment arqueològic de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) per trobar-se amb l’Alfred Mauri Martí. Des de fa anys dirigeix (conjuntament) les intervencions arqueològiques del jaciment, en el qual acaben d’iniciar les excavacions amb un equip format tant per professionals com per estudiants universitaris d’arqueologia i història. En aquest cas, però, acudim per conversar amb ell sobre l’arxivística: de la situació en la qual es troba actualment i de la relació que s’estableix amb la resta de disciplines històriques.

Per tal d’iniciar l’entrevista, i introduint al lector/a, com definiríeu l’arxivística? Quina és la seva tasca?

És una tasca que fins a cert punt podríem dir que ha anat evolucionant o recuperant els seus orígens. En les últimes dècades l’arxivística ha estat vista tradicionalment i popular per la nostra societat com una activitat que es situa al final de la vida dels documents.

És a dir: les organitzacions públiques, privades i les persones produïm documents que en un moment determinat es guarden; i aquesta activitat de custòdia i de recuperació dels documents un cop han finalitzat la seva vida és la imatge que s’atribueix habitualment a l’arxiu i a l’arxiver: l’arxiu com a lloc on es guarda i l’arxiver com a persona que custodia aquells documents.

Hi ha hagut un canvi important que reposiciona la figura de l’arxiver. Avui podríem dir que s’ha convertit (o s’està convertint) en l’administrador dels sistemes que dins les organitzacions gestionen la informació i els documents que la suporten.

Això representa un canvi molt important en relació amb la ubicació dels professionals de l’arxivística, tenint també té unes implicacions molt directes en relació el tipus de formació que han de tenir.

Encara ara moltes vegades la tasca arxivística és vista com una tasca auxiliar; no només en la visió de l’arxivística com a ciència auxiliar de la història sinó també dins qualsevol organització. En tant que la tasca de l’arxiu és ordenar i custodiar sembla que s’hi pot atribuir una funció molt mecànica i, en conseqüència, es pot atribuir a una persona que tingui aquestes capacitats: capaç de posar en ordre alfabètic, tenir cura dels documents, ser ordenada i poca cosa més. Per tant la formació que es demana a aquesta persona moltes vegades és sovint la d’un especialista auxiliar.

Fins i tot tenim l’extrem de trobar a l’arxiu aquelles persones que no encaixen dins l’organització; quantes vegades no ens hem trobat a un castigat o castigada en un arxiu. Aquella persona que té problemes amb altres persones o de la que no es sabia massa bé que fer-ne se l’enviava a l’arxiu. Això és un tòpic que fins i tot podem trobar en sèries de televisió i en pel·lícules.

Evidentment, però, la tasca de l’arxivística queda molt allunyada de totes aquestes visions i la formació que es necessita per exercir la professió és molt diferent de la que dicten els tòpics.

Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs.
Fotografia de l’inici de l’entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d’Estudis Martorellencs.

Enmig de la seva resposta, hem vist que la documentació prenia una posició central però, què és en si un document? Defugint dels tòpics citats, semblaria que la documentació és quelcom més extens que no només els documents històrics:

Sí. Popularment s’entén el document com un paper escrit. Avui en dia, dins l’arxivística entenem i definim un document com la informació enregistrada en un suport. Poden ser imatges, textos, etc.

Ara bé, aquest sentit de document s’amplia quan parlem del document d’arxiu. No pas perquè aquell document s’hagi de conservar (que un document sigui d’arxiu no implica que no pugui ser destruït) sinó que ens referim al document com evidència de les activitats que porta a terme una persona o una organització desenvolupant les activitats que li són pròpies.

Podríem dir, doncs, que l’objecte d’estudi de l’arxivística és qualsevol informació enregistrada en un suport?

Clar, és que a través del document el que analitzes i gestiones és la pròpia organització. És a dir: què fabrica una organització? Una organització privada, per exemple una fàbrica de cotxes, fabrica cotxes. Però aquesta fabricació està suportada per una informació que s’enregistra en documents; documents que poden ser coses molt diverses: poden ser plànols, fotografies, projectes redactats en text, gravacions de vídeo, de so, etc. Tot això constituirien documents.

Però què ens interessa d’aquests documents? Que van lligats a l’activitat que duu a terme una organització. Per això deia que avui en dia un arxiver és l’administrador del sistema. Serà un sistema més o menys eficient i organitzat, però algú gestiona tota la producció i els fluxos de tota aquesta informació i, en conseqüència, de tots els documents que la suporten.

És per això que la funció de l’arxiver en aquest moment és l’administració: de la matèria primera que és la informació fixada en els documents. Per tant el document és, per una banda, el suport de la informació i, per l’altra, l’evidència de com actua una organització o fins i tot una persona.

Per exemple, la correspondència d’una persona pot ser el seu escrit, però aquesta no només constitueix un document que és la carta escrita sinó que ens està donant informació i pautes sobre l’activitat d’aquesta persona. Per tant, el document té avui en dia un sentit molt més ampli.

Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Font: Guillem Garcia Solé
Fotografia de l’estat de l’excavació, adjacent a la masia on realitzavem l’entrevista a l’Alfred. Al centre, podem observar l’església romànica que dona el nom al jaciment. Font: Guillem Garcia Solé

Llavors entendríem que l’arxivística constitueix una ciència per ella mateixa i que deixa de ser la tòpica ciència auxiliar de la història?

Sí. Avui en dia i sense cap mena de dubte podem dir que l’arxivística s’ha consolidat com una disciplina autònoma; té un cos teòric sòlid i ha consolidat les seves pròpies metodologies. Això li permet un grau d’independència envers la seva formació i el desenvolupament de la seva activitat. Dit d’una altra manera: en relació amb allò que pot aportar a les organitzacions.

Quan parlo d’organitzacions em refereixo igual a una empresa privada (gran o petita) com a una administració pública de qualsevol nivell. L’arxivística té un cos teòric i unes metodologies que són aplicables a qualsevol tipus d’organització.

Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

De fet cap. L’arxiver administra un sistema d’una organització que està produint documents i gestionant informació. Per tant, com que gestiona aquest sistema en l’organització en modula la seva estructura i funcionament. És a dir, gestiona la pròpia organització (o almenys en part).

Per fer això disposa d’unes eines i d’una metodologia; i aquestes també les podem aplicar en un sentit regressiu. És a dir, nosaltres tenim un conjunt de documents que analitzats ens estaran explicant el context històric en el qual van ser produïts. A més a més d’aquelles tasques tradicionalment associades a l’arxivística com la preservació i la conservació d’aquests documents.

Però això també succeeix en l’arxivística moderna. Per una banda l’arxiver, si es troba en un entorn de documentació històrica, a partir de l’aplicació de la metodologia històrica podrà conèixer com era i com funcionava una organització en el passat i es preocuparà de la conservació i preservació documental. Però l’arxiver que està treballant en una organització o en una empresa que està produint documentació avui també ha de garantir que aquests documents siguin recuperables d’aquí X temps.

Són problemàtica diferents evidentment: perquè si treballa en una empresa és difícil que tingui pergamins; però en canvi sí que tindrà documents electrònics. En conseqüència, cada arxiver tindrà unes necessitats de preservació que cobrirà amb respostes i eines diferents, però que des del punt de vista conceptual seguirà incloent la preservació. Tot i l’emancipació de l’arxivística, la relació entre aquesta i la història encara és cabdal, sobretot en l’àmbit de la recerca (oi tant!). Actualment, quines dificultats trobem entre ambdues disciplines?

Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista. Al fons, podem observar la importància de la informatització de la informació arqueològica. Font: CEM

En relació a tot aquest altre nou camp que s’obra: com es treballa l’arxivística a l’administració pública i a l’empresa privada? Hi ha una inclusió laboral cap aquests sectors o encara es troba en un estat primerenc?

L’administració pública és i ha estat fins ara la gran demandant de professionals de l’arxivística. Els quals ja no els ha demanat per treballar a l’arxiu històric i escriure la història d’un municipi (per trencar una mica un tòpic) sinó necessitant algú que, tot i que també pot fer aquesta tasca, contribueixi al funcionament de la pròpia organització.

Què està passant? Que l’empresa privada també s’apunta a aquest carro. Per quina raó? Perquè gestionem informació, la plasmem en documents i tenim unes exigències de tipus legal. Però també les tenim en relació amb l’eficiència. I és que la gestió ineficient dels documents surt cara. Parlant col·loquialment: quan una organització busca un document i no el troba, sigui pública o privada, té uns costos. I si aquest document va vinculat a un valor probatori, per exemple, en un tribunal, la no recuperació d’aquest document pot implicar un risc de pèrdues important.

L’empresa privada ha identificat aquest risc i està començant a demanar que una o més persones administrin els seus sistemes d’informació i documentació. De fet, actualment en ambdós àmbits una part de les directrius s’està aplicant a partir de normes ISO; estem molt acostumats a sentir parlar de normes ISO de la qualitat de qualsevol producte però en aquests moments n’hi han que defineixen com ha de ser i quins requisits ha de complir un sistema de gestió de documents.

Però això, curiosament, és una metodologia que s’apliquen a la producció dels documents avui però que els podem revertir per entendre i aprofundir en el coneixement de les institucions del passat. No solament des del punt de vista de jurídic, com moltes vegades s’ha fet, sinó per entendre com era l’organització que produïda aquests documents. Així es torna a recuperar la documentació històrica des d’un altre perspectiva.

Llavors podríem dir que segueix existint aquesta vinculació entre la tasca de l’arxivística i la història…

És més! Amb l’aplicació d’aquesta perspectiva al document històric, l’arxiu pot oferir una major qualitat d’accés a la informació i els documents; perquè ofereix a l’historiador una millor contextualització.

En aquest sentit, i en relació a la demanda de professionals de l’arxivística per part de l’administració pública i l’empresa privada, podem veure que entre estudiants i graduats d’història, arqueologia i lletres en general existeix una comprensible preocupació a l’hora d’encarar el seu futur laboral. De fet, són molts els que opten per postgraus i màsters professionalitzadors com per exemple el màster de formació de professorat. En aquest sentit, i com exdirector de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents de la UAB, quina és la seva opinió sobre els màsters que s’hi ofereixen? Poden ser una sortida adequada davant les actuals perspectives?

Sí, sens dubte. I aquesta era la intenció quan l’any 2002 es va posar en marxa l’Escola Superior d’Arxivística a la UAB. Ja durant la seva creació es volia que aquests actuessin com a revulsiu del sector professional: no solament millorant la formació sinó mirant d’incentivar la creació de llocs de treball. L’experiència de tot aquest temps ens demostra que això ha estat efectiu.

És cert, però, que en els darrers anys (i com tantes altres disciplines) ens ressentim d’aquesta crisi econòmica, tot i que en el nostre cas no ha minvat la inserció professional sinó que l’ha precaritzat. Tot i això, hem seguit tenint una inserció professional elevada perquè la mateixa crisi a la vegada ha evidenciat a les organitzacions el valor d’eficiència que aporta la gestió documental. Aquest fet ha mantingut i està incrementant aquesta demanda.

Perquè des de la creació dels diferents màsters de l’Escola quin ha estat l’augment dels professionals de l’arxivística a Catalunya?

El fet és que al llarg d’aquests anys s’han format a Catalunya gairebé 400 nous arxivers. I pràcticament la seva totalitat estan treballant en l’àmbit de l’arxivística, tot i que alguns no hi han volgut seguir professionalment, podríem dir que el 80-85% dels alumnes dels màsters està treballant en l’àmbit de l’arxivística: a l’administració pública o a l’empresa privada.

Clar, quin ha estat l’enfocament que s’ha donat a la formació per donar aquesta resposta i configurar un perfil que es correspongui amb aquesta visió que donava de l’arxivística en l’actualitat? S’ha seguit el model del qual anomenem com Espai Europeu d’Educació Superior. Per tant, a diferència de molts altres màsters, aquests s’articulen en 120 crèdits i no en 60. A algú li pot semblar llarg, però d’entrada són la tipologia de màsters que es cursen a la majoria d’Europa.

De fet, en el moment de definir el pla d’estudis del màster es va mantenir una relació molt estreta (que ja venia heretada de l’àmbit professional i de la mateixa Associació d’Arxivers de Catalunya) en l’àmbit internacional amb diferents universitats que oferien estudis d’arxivística en l’àmbit europeu, per tal d’incorporar aquí un model que estigués en correspondència i fos homologable amb el que s’estava fent a fora.

Per tant aquí es crea un perfil de formació del que nosaltres en diem l’arxivística integrada. Això què significa? Que el que es pretén és que l’estudiant, seguint la terminologia actual, tingui unes competències que li permetin actuar en qualsevol tipus d’organització, sobre qualsevol tipus de document, sobre qualsevol tipus de suport i de qualsevol època. És a dir: que el professional tingui una formació suficient (la bàsica, val a dir-ho) que li permeti treballar en un arxiu comarcal, en un històric o que pugui donar resposta a les necessitats de la gestió documental en l’entorn electrònic d’una empresa.

Evidentment els màsters et donen una base formativa. Després a partir d’aquí la configuració dels estudis sempre ha estat diversa en relació amb com es configuri el teu perfil professional. Pot ser que acabis en un arxiu històric i necessitis més formació per tractar i gestionar millor la documentació històrica (que això també hi ha canviat) o necessites incrementar els teus coneixements en relació la gestió dels documents electrònics. En conseqüència articulem postgraus i cursos que van complementant totes aquestes necessitats professionals.

Val a dir també que aquesta formació canvia molt ràpid. Moltes vegades es té la percepció que la formació en arxivística és molt estàtica però el pla d’estudis ha evolucionat d’una manera notable, especialment d’aquests cursos i postgraus citats (ara són totalment diferents de l’oferta que donàvem fa 10 anys). Actualment es llença la sisena revisió del pla d’estudis del postgrau de gestió de documents electrònics. Ara bé, aquests canvis no afecten només a com es gestionen els documents electrònics, sinó a com es gestiona avui en dia un arxiu històric utilitzant els recursos que ens ofereixen les noves tecnologies; que no es limiten a la digitalització del document, sinó que a partir d’aquí s’obren camps extensíssims en els quals l’arxiver històric té un camp d’innovació molt gran per recórrer.

En aquesta fotografia podem observar gran part de l'espai de treball on s'introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM
En aquesta fotografia podem observar gran part de l’espai de treball on s’introdueixen i es normalitzen totes les dades provinents dels processos de treball arqueològics. Font: CEM

Seguint el fil de la darrera pregunta, i a tall de conclusió de l’entrevista, de vegades la o el graduat que es planteja entrar en aquests màsters més professionalitzadors pot sentir-se preocupat per conjugar aquesta nova vessant professional i els camps històrics en els quals havia iniciat la recerca. És això possible?

Sí, hi ha possibilitats. Sí que és veritat que és més minoritari. I també és cert que molts estudiants comencen pensant que es dedicaran més a un camp concret però s’acaben apassionant per un altre. Jo sempre recordo el cas d’una persona que provenia de la història de l’art, pensant que la seva vocació es trobava en el món dels arxius històrics i actualment és una persona destacada en el món de la preservació digital.

Ara bé, aquesta possibilitat hi és i cada vegada s’està obrint més. Perquè, tot i que abans hem estat parlant de l’administració pública i l’empresa privada, però és que ara s’estan obrint portes a una revolució claríssima en el món dels arxius històrics que va molt més enllà de la digitalització i la posada a disposició dels documents als investigadors a través d’internet. És a dir: l’accés obert a les dades, traslladat a l’arxiu històric està configurant una tipologia de servei a l’investigador que vincula d’una manera molt innovadora la relació entre l’arxiver, l’historiador i el mateix paper de col·laboració i suport entre ambdós. Això no és solament factible sinó que en els propers anys serà realment apassionant; pot ser-ho estar-ho en una empresa que gestiona documents electrònics i fa coses innovadores però la potencialitat dels camps que ara mateix s’estan començant a obrir en els arxius històrics és enorme.

Doncs bé, moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista i esperem realment que aquestes expectatives es compleixin:

A vosaltres!

Read More