Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests.

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de Rússia encara no.

Rússia ha estat un país determinant en la història europea dels últims 600 anys. Però quan podem parlar de Rússia com a tal?

Podríem dir que Rússia és com el déu Janus que té dues cares: una que mira a Àsia i una altra que mira Europa. A més, forma la part més important del que geogràficament es diu la Plana Sermàtica: una planura que va des dels Urals fins a França, gairebé.

Això és molt important, perquè moltes invasions provinents d’Àsia han passat per Rússia, que és un lloc de pas. Personalment, crec que tots els llocs són de pas, però és veritat que n’hi ha alguns que ho són més que altres i Rússia ha sigut sempre un pont per a tots els pobles d’origen asiàtic: des dels escites antics, molts pobles provinents d’Orient han passat per Rússia per assentar-se al centre d’Europa.

És interessant que avui considerem Rússia com un estat eslau, ja que aquests no arribarien fins als segles IV i V per ocupar un territori buit que havien deixat altres poblacions, com els sàrmates, els escites i, més endavant, el món germànic, que havien anat avançant cap el centre d’Europa.

L’arribada dels pobles eslaus a Rússia data del segle IV, però el seu gran element cohesionador seran els víkings. Riúrik, un normand del segle IX, va crear el primer principat de Novgorod i una dinastia que duraria fins al segle XVI

Aquestes tribus i pobles tenien una organització desfeta i l’element cohesionador que van fer servir va ser l’element germànic: aquell format pels “varegs” o víkings, que eren procedents de Suècia. Fins i tot en la formació del primer Estat Rus.

Riúrik, un normand que va assetjar París i més tard va arribar a Rússia, va crear el primer principat de Novgorod. A més de la vessant Occidental i l’Oriental, Rússia té una vessant sud connectada amb l’Imperi Romà d’Orient, el mal nomenat Imperi Bizantí. En aquest aspecte Rússia és molt complexe. Aquest principat poc a poc s’anirà expandint i aglutinant al voltant del nucli de Novgorod i del de Kiev.

Més tard, serà el principat de Moscou, que voldrà tenir mar al nord i mar al sud. Això farà que xoqui amb les potències de l’època, al mateix temps que bascula, com ja hem dit, entre Àsia i Europa. Quan Pere el Gran (1672-1725) creà Sant Petersburg, creà una ciutat europea. Per això diem que Moscou és una aldea asiàtica, Sant Petersburg és una ciutat europea.

Com es va formar aquest estat que acabarà sent un dels més grans i poderosos del món? Quin procés pateix?

És un procés expansiu, de mica en mica, aprofitant la feblesa dels altres. Els prínceps de Moscou són els hereus del primer estat de Novgorod i Kiev. L’element que es va fer servir per unir a totes aquestes masses va ser la crisitanització. Quan es bategen Olga de Novgorod (descendent de Riúrik) i Vladímir, Príncep de Kiev, és en època de l’emperador bizantí Constatí VIII (960-1028) en el sínode de l’Església Oriental, l’ortodoxa. A més, adopten l’escriptura cirílica, que van crear Ciril i Metodi: va ser un moment d’expansió cristiana i cultural de l’Imperi Romà d’Orient. 

Representació de Ciril i Metodi a Roma. L'adopció de l'alfabet inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l'enorme influència cultural que sempre tingué l'Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia
Representació de Ciril i Metodi a Roma. L’adopció de l’alfabet (“cirílic”) inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l’enorme influència cultural que sempre tingué l’Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia

Més endavant, començaran a passar molts pobles per la zona russa, com els mongols, els tàrtars i molts altres pobles del Caucas. Tot això acaba cristal·litzant en el Principat de Moscou i, d’allà, en surten governants que actuen en nom dels mongols, que cobren els impostos d’aquesta civilització fins que arriba Ivan el Terrible (1530-1584); però és un procés llarg, lent i ple de matances. I sobretot, protagonitzat per una gent que posseeix la terra i que, com passa sempre en la història, per mantenir les seves rendes i el seu poder pacten amb qui sigui: aquests són el boiars.

Quins eren el pobles autòctons de la zona i què els va passar?

Primer hi havia els sàrmates, que donen nom a la planura sarmàtica, i els escites, que ja apareixen en les Guerres Mèdiques entre els perses i els grecs. També hi ha una expansió del poble Khazar (originaris de la desembocadura del Volga i tot el sud del mar Caspi), que van jugar un paper decisiu a l’hora d’estendre el judaisme pel món (l’any 800, com que no sabien si convertir-se al cristianisme o a l’islam, el seu líder reuní dos teòlegs perquè enraonessin i arribà a la conclusió que ambdues religions procedien del judaisme i es convertí a aquesta religió). Però finalment van ser expulsats pels mongols i es van dispersar per Europa i l’Orient mitjà.

Aquest fet passa molt en la història. Rússia és un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics, primer amb els huns, després amb els magiars (que si no els arriba a parar Otó I, s’haguessin plantat a París). Un fet que passarà és que els diversos pobles que entren per Rússia, com els polonesos, van ser cristianitzats per occident. Per tant, els polonesos i els russos són pobles culturalment semblants, però uns seran europeus occidentals (polonesos) i els altres europeus orientals (russos), exactament igual que va passar amb els croats i els serbis.

Rússia és un lloc de pas i un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics

Primer, el Principat de Novgorod, després el de Kiev i finalment el de Moscou, que és l’hereu dels altres dos. Aquest últim és el que s’allibera del domini tàrtar i, a partir d’Ivan el Terrible, va absorbint els altres territoris. En un moment donat, Ivan queda lluitant per una banda contra els germànics i, a l’altra, contra els mongols. Aquesta serà la lluita constant de Rússia fins avui dia: o s’inclina cap a Orient o cap a Occident, però mai cap als dos alhora.

En aquesta situació, és quan el príncep de Novgorod, Alexander Nevski (1220-1263) lluita a la vegada contra tots i salva la ciutat de la destrucció i es converteix en governant de Rússia en nom dels mongols. Fa poc, Putin va celebrar el mil·lenari de Rússia, celebrant la fundació de Novgorod i intentant donar un sentiment d’unitat i d’un caràcter concret a les arrels del país.

Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia
Icona d’Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia

Alexander Nevski es diu així pel riu Neva i, de fet, l’avinguda principal de Sant Petersburg es diu la Nevsky. Al final d’aquesta avinguda hi ha el monestir d’Alexander Nevsky, on està enterrat actualment. Just al costat hi ha un cementiri nomenat “el Cementiri dels músics”, on són tots els músics importants, juntament amb els grans escriptors, com Dostoyevski: tots ben a prop de Nevsky, i no és cap casualitat. Estan allà per connectar amb les arrels, cosa molt important a Rússia. [Riu] És com si Jordi Pujol es fes enterrar a Ripoll al costat de Guifré el Pilós.

Després d’Olga, Nevsky i la formació dels principats, quan veiem Rússia com la coneixem avui dia, amb la seva cultura i el seu sentiment d’unitat? En quin moment i circumstàncies podem dir que apareix?

La identitat russa apareix amb els Romanov, al segle XVIII. Miquel Romanov, sortint del caos que hi havia, instaura una dinastia que és feble al principi, però que a partir de la figura de Pere I (1672-1725)  busca occidentalitzar el país, ja que la fortuna no està amb els tàrtars i els mongols, sinó a Occident.

Pere I, que havia estudiat a l’actual Txèquia i treballat a les drassanes d’Amsterdam, quan torna a Rússia ha de lluitar contra el rei suec Carles XII. A la batalla de Poltava (1709), Rússia aconsegueix sortida directe al mar del nord, al Bàltic.

Més tard, Catalina la Gran (1762-1796) aconsegueix sortida al mar negre lluitant contra els tàrtars, traient-los de Crimea i portant-los a la desembocadura del Danubi (per això a Romania hi ha avui dia minories tàrtars).

Per tant, la prioritat de Rússia és primer l’expansió immediata de nord i sud, i després la lenta colonització de Sibèria, buscant sortida a l’oceà Pacífic. Aquesta última la veiem molt ben retratada a la novela Michel Strogoff de Jules Verne (1876). Un cop tenen aquesta línia, al segle XIX, avancen cap al sud, en el que és avui l’Uzbekistan i el Caucas, on es troben moltes minories i ètnies, les quals, les unes contra les altres acaben provocant una gran inestabilitat i guerres en la zona. I si aquí hi afegim els turcs, tenim un còctel explosiu. A qui van ajudar, Gran Bretanya i França, en aquest conflicte? Als turcs, per aturar l’avenç rus fins a la Mediterrània. Per contra, Rússia envia tropes a Bulgària en la seva lluita per la independència per expandir la seva influència sobre l’Europa central. I tenim moltíssima influència russa a Bulgària actualment. Al cap i a la fi, com es diu la catedral de Sofia? Alexander Nevski… Els russos tenien molt clar que s’havien d’expandir cap al mar per no quedar tancats a Moscou com havia passat anteriorment.

Quines característiques polítiques tenia Rússia en els primers segles de la seva creació abans de la dinastia del Romanov, que la feia diferent dels seus estats veïns?

Bàsicament, el seu objectiu de consolidar-se. A part d’això, no és el mateix Kiev que Novgorod o Moscou. La prioritat dels prínceps de Moscou és evitar les invasions tàrtares i si això vol dir subordinar-se, no dubten a fer-ho. Hi ha un moment en què tota Rússia està dominada per l’Horda d’Or mongola, una de les quatre tribus de les que es van separar després de la caiguda de l’Imperi Mongol, que va ocupar tot el sud de Rússia. La gran lluita de Rússia és alliberar-se d’aquesta dominació i la gran fita al respecte és quan Ivan el Terrible aconsegueix derrotar-los i conquerir Khazan. A partir d’aquí començarà el període d’expansió, pròpiament, per Sibèria. L’objectiu bàsic és defensar-se: a occident, del món germànic; i a Orient, dels tàrtars.

El gran objectiu de Rússia ha sigut durant molt de temps el de consolidar-se i alliberar-se del domini mongol. És un procés molt llarg i que no es clourà fins al regnat d’Ivan el Terrible

El problema d’avui dia amb Ucraïna continua essent aquest. Ucraïna vol ser europea, però les seves arrels són russes. Crimea sempre ha sigut russa, des de la conquesta de Catalina la Gran, i ho va ser fins que Jrushchov (1953-64) la va cedir a l’estat satèl·lit d’Ucraïna. Però aquesta fase de defensar-se i consolidar-se poc a poc també passa en els estats occidentals: a Castella, la Corona d’Aragó o França; l’única diferència és la immensitat de l’estepa russa envers els petits territoris de les nacions europees. Ara mateix en quatre hores vas de París a Varsòvia; però de Varsòvia a Moscou també tardes quatre hores.

I com s’estructurava la societat en aquesta època?

Com totes: qui té la terra és qui mana i els altres són serfs de la gleva. I aquests posseïdors de la terra, els boiars, són els que pacten políticament amb els invasors per a seguir mantenint les seves propietats. El nom pot canviar, però la manera d’estructurar-se dels pobles és la mateixa a tot arreu.

Quins van ser els esdeveniments més destacats de la primera part de la història de Rússia?

Primer de tot la figura d’Alexander Nevski, el príncep de Novgorod que va alliberar-se lluitant contra els cavallers teutònics, per una banda, i els tàrtars per l’altra. Aquesta és l’arrel primordial de la història russa. Curiosament, una de les batalles més importants que van lliurar en aquella guerra contra els germànics va ser la batalla de Tanenberg; i a la Primera Guerra Mundial, contra els alemanys, en el mateix lloc n’hi va haver una altra.

Retrat d'Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l'expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia
Retrat d’Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l’expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia

Després, cal destacar la conquesta de Khazan per part d’Ivan el Terrible. Això representa l’alliberació total del domini mongol. Finalment, la pujada al poder dels Romanov i, especialment, la figura de Pere I, quan s’occidentalitza el país, eliminant tots els boiars que hi estiguessin en contra. Finalment, la culminació de l’occidentalització ve amb Catalina la Gran. El nét de Catalina va ser Alexandre I, que va derrotar Napoleó. L’entrada a París per part dels russos després de la derrota de Waterloo és un somni fet realitat per ells. Per això els grans monuments de Sant Petersburg són per a aquest trio: Pere I, Catalina la Gran i Alexandre I, vencedor dels francesos.

Cal recordar que el títol de rei a Rússia és “Tsar”, que vol dir “Caesar”, el Cèsar romà. És una herència de l’Imperi Romà d’Orient. Per això, l’escut vigent avui dia a Rússia porta l’àguila bicèfala, amb dos caps, el cap que mira a occident i l’altre que mira orient, igual que els alemanys.

Durant molt de temps, hi hagué una clara influència de l’Imperi Romà d’Orient. Com s’estén aquesta des d’Anatòlia fins tant amunt?

Això passa a través de les tribus que creuen Rússia i s’assenten més al sud, com els búlgars. Els búlgars van fer de pont entre l’Imperi Romà d’Orient i els estats del nord amb l’expansió del cristianisme i l’extensió de l’idioma. La conversió d’Olga de Kiev (890-969) va ser vital per fer entrar el principat de Kiev i Moscou en l’òrbita romana, i això crea una estabilitat. L’estructura és germànica, la població eslava i amb la mentalitat oriental de l’Imperi Romà d’Orient. Aquestes tres bases són fonamentals per entendre la idiosincràsia russa actual. Abans d’ahir que va ser el Nadal ortodox (aquesta entrevista es va realitzar el 8 de gener del 2017) vam poder veure Vladimir Putin presidint les cerimònies a la vegada i de la mateixa manera que passava a Atenes, a Sofia o Belgrad. Aquesta “Commonwealth Bizantina” té les seves arrels en els segles IX i X, en plena Edat Mitjana. Per tant, veiem que Rússia vol ser una nació europea, però que sempre està agafada per la seva part asiàtica, que sovint pesa més que la europea.

Quins trets de la cultura russa tenen una clara vessant oriental o asiàtica?

Evidentment, si mirem ciutats de Sibèria com Irkutsk, al centre de Sibèria, veiem que és clarament més asiàtica que cap altra cosa. Si en canvi hom està en ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg, veu molt més present la penetració de la cultura occidental. Tot i això, hi ha tres elements claus propis de Rússia d’herència asiàtica: la mentalitat, la gastronomia i el vodka.

Europa es pot dividir fàcilment en tres bandes: els països del vi, els països dels fermentats com la cervesa i els països de vodka. En aquesta aspecte, Rússia té una mentalitat exagerada, desmesurada. Un bon exemple és el llibre Els germans Karamazov (1880) de Dostoyevski, on mostra perfectament la rauxa, la degeneració entre la família i els germans. Un d’ells és capellà, de vessant occidental, l’altre és militar i el tercer és un depravat. Dostoyevski descriu perfectament els estils de vida propis russos: el que prega, el que defensa i el que no fa res.

Si un va al Kremlin o al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, veu clarament el luxe d’estil oriental propi de la cultura de Tamerlan, Samarcanda o fins i tot propi de la Xina. També s’ajunta amb l’herència de l’Imperi Romà d’Orient en estil decoratiu i arquitectònic. En canvi Sant Petersburg és un una ciutat pròpiament barroca, amb avingudes rectes d’estil clarament occidental. És molt interessant i hem de tenir present que la literatura és occidental, però a tots els surt la vena oriental.

També ho veiem en la música: si agafem Músorgski o Korsakov, també veiem que és una música fortament occidental, però amb uns tocs orientals. L’únic que no té res d’oriental és Tchaikovsky, que representa clarament l’esperit rus occidentalitzat, molt concentrat en el savoir-faire de la bellesa plàstica. Però Músorgski és una música més complicada. La mentalitat de l’home és complicada, però l’oriental encara ho és més.

Read More

Sumidos en el conflicto bipolar conocido como la guerra fría, en el Afganistán dominado por la Unión Soviética se llevó a cabo uno de los conflictos más apasionantes y que mayores implicaciones tendrían para el tablero geopolítico global del Siglo XXI.

Mujahidin afgano en los años 80
Mujahidin afgano en los años 80

En el año 1979 guerrilleros musulmanes que contaban con el apoyo logístico de Pakistán desde Peshawar y que eran financiados por los Estados del Golfo Pérsico y Arabia Saudí a través de ONG y asociaciones caritativas se dieron cita en Afganistán para llevar a cabo una yihad anti soviética que acabó con la retirada del ejército soviético en el año 1992.

Como consecuencia del flujo de refugiados Afganos en Pakistán, se comenzaron a establecer una serie de escuelas coránicas dirigidas a jóvenes que se educarían bajo la ley de la sharia y el respeto a las fatwas. De este modo, a partir de la ayuda proveniente de las corrientes wahabistas saudíes que confluían en el partido islamista afgano Hekmatyar, se comenzó a educar a la futura generación de talibanes y otras organizaciones de ideología afín en suelo Pakistaní.

Abdullah Azzam
Abdullah Azzam

Retomando el conflicto armado, una de las organizaciones que tuvieron un papel central durante la yihad anti-soviética fue la Maktab al-Khidamat, liderada por el clérigo Abdullah Azzam y financiada por el multimillonario saudí Ossama Bin Laden.
El trabajo de esta organización, en concordancia con los Estados Unidos y Arabia Saudí, se centraba en reclutar a jóvenes de diferentes países provenientes de organizaciones armadas que trataban de derrocar a los gobiernos de sus países de origen. De esta forma, guerrilleros provenientes del norte de África, Jordania o Chechenia (de entre otros), con el objetivo de unirse a la jihad anti soviética bajo la premisa promulgada por A. Azzam, acudieron a Afganistán para defender a la comunidad islámica que estaba siendo atacada por la Unión Soviética.

Con el paso de los años, y en vistas de los éxitos cosechados en el terreno, los diferentes guerrilleros islámicos, conocidos como muyahidines, arengados por las ideas de Bin Laden, se dieron cuenta que su lucha a escala local en Afganistán podría tener un gran impacto si se llevase a cabo mediante acciones coordinadas en sus diferentes países de procedencia.  

De este modo,  fruto de las diferentes experiencias de técnicas de combate militar y de control políticoreligioso derivadas de la campaña anti soviética en Afganistán, se incrementó el número número de organizaciones yihadistas que mediante acciones armadas combatieron en nombre de la Yihad y de Al Qaeda a lo largo y ancho del planeta.

En el vecino Pakistán se establecía la guerrilla Lashkar e Taiba, inspirada por el propio Abdullah Azzam; la lucha se focalizó en el conflicto histórico por el control del Cachemira situado en el norte de la India.

A su vez, centrándose en la idea de llevar a cabo la Yihad Global, en Argelia los líderes guerrilleros que combatieron en Afganistán consolidaron el Grupo Salafista para la Oración y el Combate, conocido en árabe como al-Jamā‘ah as-Salafiyyah lid-Da‘wah wal-Qiṭāl, el cual, posteriormente, en 2006, se pasó a denominar Al Qaeda en el Magreb Islámico fruto a su vinculación derivada de los lazos tejidos durante la yihad antisoviética en Afganistán.

Con anterioridad, en el año 1998, se había establecido Al Qaeda, organización que consiguió enarbolar un sinfín de ramificaciones por diferentes países árabes como el caso de Iraq o Yemen, así como conseguir llegar al sud este asiático con la franquicia local bajo nombre de Abu Suyyaf, la cual toma el nombre de un antiguo guerrillero afgano.

Osama Bin Laden en el año 1989
Osama Bin Laden en el año 1989

Es interesante comentar que, fruto de las diferentes colaboraciones entre las franquicias de Al Qaeda, el movimiento terrorista fue más poderoso al poder tener acceso a mayor capital humano, recursos así como reconocimiento internacional.
De este modo, basándose en las enseñanzas del ideólogo egipcio Sayed Qutb, y centrando su atención en los diferentes conflictos armados, Al Qaeda trata de reorientar las estrategias de las organizaciones violentas hacia su proyecto fundamentalista en el cual la creación de un estado y la interpretación del Corán conduzcan a la práctica de la ortodoxia islámica sunní.

Si la expansión internacional del proyecto de Al Qaeda fue un aspecto central de la organización, su reivindicación principal se basaba en formalizar en los diferentes países que se enarbolaba un proyecto de dominio político a través de la lucha armada.

Este proyecto está basado en las raíces históricas que se remontan al tiempo de los antiguos califatos islámicos fundados tras la muerte de Mahoma en el año 632 d.C. En estos, los líderes controlaban el poder espiritual al mismo tiempo que ejercían el control político y llevaban a cabo la estrategia militar dentro de su zona de control.

De entre las estrategias políticoreligiosas más importantes que la organización de Al Qaeda ha llevado a cabo en su historia se encuentra la promulgación de fatwas, el respeto a la ley de la sharia y la lucha contra el infiel.

Emitidos como edictos jurídicos en los cuales se autoriza la guerra defensiva conocida como yihad, en el año 1996, en un momento en que los talibanes estaban a punto de llegar al poder en Afganistán, Osama Bin Laden se dirigió al mundo. En primer lugar recordando los diferentes derramamientos de sangre cometidos tanto contra poblaciones musulmanas en Burma, Chechenia o Bosnia, así como recordando a ilustras figuras asesinadas como los clérigos Abdallah Azzam o Omar Abd al-Rahman, el clérigo de origen saudí denunciaba la ocupación americana de los lugares santos del Islam en Arabia Saudí. De este modo, haciendo un llamamiento a la comunidad musulmana mundial, se declara la obligación religiosa de revelarse contra la arrogancia de los Estados Unidos.

Dos años más tarde, desde su escondite en Afganistán, Osama Bin Laden y Ayman al Zawahiri emitieron una segunda fatwa conocida como el Frente Islámico Mundial.
En este nuevo ordenamiento jurídico islámico, se declaraba la obligación de asesinar a los ciudadanos americanos respecto cualquier otro infiel. Sin embargo, pese a buscar la aniquilación de la nación americana, los líderes de Al Qaeda le dieron una oportunidad a los Estados Unidos de América para que abandonaran Oriente Medio, se convirtieran al Islam y acabasen así con la inmoralidad y la anarquía religiosa de su sociedad.
Fruto de esta declaración jurídica, el informe derivado de la Comisión del 11 de Setiembre relacionó directamente a los líderes de Al Qaeda Ayman Al Zawahiri y Osama Bin Laden como los principales dirigentes que idearon los ataques en suelo americano del 11 de Setiembre.

Sin embargo, mientras que sus diferentes franquicias y aliados distribuidos por la geografía global se concentraban en librar batallas en sus países de origen contra los gobiernos nacionales, la base dirigida por Bin Laden y Al Zawahiri  planearon  el ataque al enemigo remoto, los Estados Unidos, el cual tuvo lugar en 2001.

Mapa de organicaciones afiliadas a Al-Qaeda
Mapa de organizaciones afiliadas a Al-Qaeda

No obstante, pese a que la organización de Al Qaeda haya sido una de las principales impulsoras de la Yihad Global, las diferentes organizaciones armadas adscritas a Al Qaeda y que actúan en diferentes territorios, han conseguido superar el grado de actuación, influencia y notoriedad de la base, implicando que los diferentes grupos adscritos hayan tenido un mayor grado de implicación en lo conocido como la Yihad Global.

Read More

L’harem. Què suscita aquesta paraula a la m ent de les persones? De l’harem s’ha dit de tot; s’han escrit llibres, pintat innombrables quadres, rodat pel·lícules, fantasejat, temut… Però sobretot s’ha desconegut, i actualment encara es desconeix. Tot l’interès que ens causa una concepte tan remot i exòtic com l’harem a les persones del món occidental és degut a la falta d’informació del qual en tenim. És per això que cal evitar tota especulació supèrflua per tal d’arribar a entendre la veritable idea d’harem. En aquest article, s’intentarà explicar el vertader significat d’aquesta paraula, tot aprofundint en la seva arrel etimològica i la seva presència al llarg de la història.

Per començar, la paraula harem prové de l’àrab, i més concretament de la paraula haram, que és allò il·lícit i prohibit. El contrari és halal, que es refereix a allò permissible i acceptable.[1] Altres definicions de la paraula haram són “lloc prohibit”[2], “santuari”[3], “dones i concubines”[4], o “cambres de les dones”[5]. Per altra banda, també trobem altres paraules àrabs pertanyents al mateix camp semàntic, com ara harim, que vol dir “dones”, i que també es relaciona amb la mateixa idea[6]. Altres orígens de la paraula harem els trobem a harama, que és literalment “estar prohibit”[7]. També cal destacar que el conjunt de les lletres H-R-M és una manera comú en àrab per denotar quan quelcom està prohibit [8], i es pot veure clarament la relació fonètica que s’estableix amb la paraula tractada. En català, per denominar l’harem s’utilitzava la paraula serrall, provinent de l’italià seraglio, que prové al seu temps de la paraula turca serai, que vol dir “residència”, “allotjament” i “bordell”[9].

Un cop trobada l’arrel etimològica de la paraula en qüestió, falta per veure la seva definició. En resum, la paraula harem fa referència a dos conceptes diferents però que alhora estan estretament lligats. En primer lloc, es refereix a les habitacions de la casa on no hi tenien accés els homes que no eren de la família, eren les estances privades dins una casa en les quals vivien les dones durant els segles XVI i XVII a molts països musulmans situats a l’Orient Mitjà[10]. Al mateix temps, la paraula també fa referència al conjunt de dones que habitaven aquestes estances. Aquest grup estava format per les esposes legals, concubines i servents que posseïa el musulmà propietari de la casa. Tanmateix, dins els harems també trobem esclaus eunucs que servien a les dones[11].

Pel que fa a la història de l’harem, és bàsic desmentir en primer lloc la idea que el fet de reunir o tancar dones a mercè d’un home poderós és característic només del món islàmic. En absolut. De fet, trobem diverses cultures anteriors a la islàmica que ja feien ús de l’harem a la seva manera. Un bon exemple es podria trobar en l’Antic Egipte. Els egipcis tenien l’anomenada “La Casa Jeneret”, que era la institució que s’encarregava d’educar als prínceps i princeses de l’Antic Egipte. En aquest harem egipci hi habitaven “la mare del faraó, la gran Esposa Reial, les esposes secundàries i els fills i filles de totes les reines i concubines; es trobava al costat del palau.”[12]

Escena familiar en el gineceu (430 a.C.)
Escena familiar en el gineceu (430 a.C.)

També podem trobar harems al món de la Grècia Clàssica. Els grecs tenien una part de la casa on només vivien les dones. Aquest harem grec s’anomenava gineceu. Les dones del gineceu no podien participar en cap esdeveniment intel·lectual i, pràcticament no en podien sortir. Els harems més importants però, són els de l’Imperi Otomà.[13]

 

 

 

 

L’harem otomà és el més important de tots els harems que hi ha hagut al llarg de la història. De fet, la definició estricta d’harem es correspon ambels harems otomans.

Els harems de l’imperi otomà van ser construïts durant els segles XV i XVI. A l’imperi governava el Sultà que, a més tenia el títol religiós de Califa i tenia el poder absolut. En la cultura otomana, la compra de concubines o esclaves sexuals era molt comuna, a més de l’esposa legal. Va ser així com, durant els segles XV i XVI, partint de la cultura otomana, es van començar a construir els harems.

Els harems eren un recinte dedicat especialment a les dones, situat dins del palau del Sultà. A les estances reservades a les dones de l’harem només hi tenia accés el Sultà o senyor de la casa, i els eunucs o servents. Durant l’època del sultanat turc en què va governar Murad III (1574-1595)[14], de fet, van arribar a viure més de mil persones dins l’harem.[15]

És important destacar que els harems no van ser només “palaus sexuals” sinó que van ser institucions amb un pes polític important. En la política i les decisions de l’Estat intervenien les dones més poderoses de l’harem, com la Dive Sultan (la mare del Sultà). Per això, aquest període es coneix com el “Període del Regnat de les dones” o Kadinlar Sultanati.

Odalisque à la culotte rouge, Matisse (1921)
Odalisque à la culotte rouge, Matisse (1921)

En resum, els harems són un clar exemple d’una idea percebuda d’una manera tergiversada per aquelles persones les quals no han estat degudament informades. Són molt més que allò que diu l’opinió pública, i juguen un paper imprescindible a l’hora d’entendre la cultura, societat i història d’una regió com és l’Orient Mitjà i Sud Àsia.

[1] MERNISSI, Fatema. El harén en occidente. Pàg. 24

[2] Ibídem, pàg. 25

[3] Ibídem, pàg. 25

[4] Online Etymology Dictionary: http://www.etymonline.com

[5] Ibídem

[6] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 149

[7] Oxford Dictionary Online: http://www.oxforddictionaries.com

[8] Ibídem

[9] Etimología Castellano: http://www.elcastellano.org/palabra.php

[10] Institut d’Estudis Catalans: http://www.iec.cat/

[11] BRAMON, Dolors. Ser dona i musulmana. Pàg. 150

[12] El Almanaque: http://www.elalmanaque.com/Amor-sexo/haren.htm

[13] Metapedia: http://es.metapedia.org/Harén

[14] Arte e Historia: http://www.artehistoria.jcyl.es/v2/contextos/1774.htm

[15] Mundo Árabe: http://www.libreria-mundoarabe.com/Boletines/n%BA72%20Jun.09/MitosRealidadesHaren.htm

Read More