Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (I) La darrera reforma territorial francesa ha estat l’últim episodi a posar de manifest les reivindicacions nacionals de la Catalunya Nord. Per cercar l’origen d’aquestes demandes, en la primera entrega es feia una aproximació històrica als segles XVII i XVIII, destacant-ne aquells successos més rellevants on convergia la força abassegadora de l’assimilació francesa enfront una catalanitat indòmita, decidida a preservar llur identitat. En el present article se seguiran les mateixes directrius, fent un breu repàs a la història nord-catalana del segle XIX. Convé recalcar que l’evolució política de l’Estat francès en aquest lapse de temps és complexa i està sotmesa a canvis permanents, sovint antagònics, en els règims polítics. En tots aquests processos la Catalunya Nord s’hi veu forçosament implicada. Dit això, en aquesta darrera entrega no es pretén fer una anàlisi exhaustiva sobre la situació de la Catalunya Nord en cada un d’aquests períodes. L’objectiu principal és simplificar al màxim cada etapa i traçar un recorregut històric paral·lel en el qual s’identifiqui constantment què passa a França i, a la vegada, quina és la situació nord-catalana. Els elements en els quals recaurà una atenció particular seran els mecanismes estatals emprats per fer efectiu el procés de nacionalització. Tanmateix, també es posarà èmfasi en quines han estat les apostes politicoculturals del territori per fer front als embats d’estandardització política i revertir la política d’assimilació cultural. Només així podem condensar un volum d’informació tan extens i resseguir els camins pels quals ha transitat la història de la Catalunya Nord, esbrinant alguna de les claus que l’han conduït a la situació actual. L’article anterior finalitzava al tombant del segle XVIII, resumint breument els esdeveniments de la Revolució francesa i la seva afectació en terres nord-catalanes. Cal romandre a les acaballes del segle, en plena efervescència revolucionària, per entendre de quina manera sorgeix el concepte de nació a França, condició sine qua non per desenvolupar la seva política nacionalitzadora. El segle XIX francès fou testimoni d’una transformació transcendental en la condició social dels seus habitants, que deixaren de ser pagesos per convertir-se en ciutadans. [caption id="attachment_3254" align="alignleft" width="176"]baixa Llibertat, igualtat i fraternitat o la mort. Un dels lemes usats durant la Revolució francesa.[/caption] La nació segueix articulant avui dia el sistema simbòlic més gran de representació de la dominació i la seva legitimitat. El seu origen es remunta segles enrere, però en la França del segle XVIII, especialment durant la Revolució, adquireix significat polític substituint eficaçment la legitimitat monàrquica per la racionalista republicana. És durant aquest procés quan se li concedeix una posició i unes funcions determinades. La responsabilitat d’aquesta mutació recau sobre les elits revolucionàries, sobretot les jacobines, que confluïren amb les masses populars mobilitzades en un projecte polític comú. Per fer-ho, combinaren de manera pràctica els relats mítics sobre l’origen de la comunitat política i tots aquells elements racionals de dominació i legitimació provinents del patriotisme il·lustrat. Fou en el context de crisi financera i política que travessava el regne quan les elits opositores aprofitaren per traslladar el significat de nació de la legitimitat tradicional a la racional il·lustrada. Abans de tot això, la nació era entesa pel conjunt d’elits marginades de les estructures de poder reial com la seva pròpia comunitat política, en la qual varen incloure representat tot el poble francès. En el moment en què la noblesa i el clergat varen abandonar els Estats Generals de 1789, aquesta institució canvià el seu significat per convertir-se en l’Assemblea Nacional, un gir polític decisiu orquestrat pel Tercer Estat. Els representants del Tercer Estat, una amalgama de burgesos de diverses tendències, foren des de llavors els representants de la nació, en una representació nacional que es proclamà immediatament com a única i indivisible. [caption id="attachment_3255" align="aligncenter" width="650"]couder_stati_generali Pintura de la inauguració dels Estats Generals de 1789.[/caption] Posteriorment, tot i la persistent successió de règims polítics i les pressions exteriors rebudes, que en variaren la seva articulació interna i externa, la nació aconseguí conservar la seva funció més important: servir de marc referencial per fixar l’abast i els codis simbòlics que regeixen l’accés i l’exercici de la ciutadania. L’historiador David Bell ho exemplifica de la següent manera: “Durante la Revolución los dirigentes franceses intentaron crear la nación más que reformarla. Procuraron forjar una comunidad verdaderamente nacional, dándole a sus ‘pueblos’ diversos un conjunto de principios políticos comunes, fidelidades, hábitos y un lenguaje común, en breve, una identidad compartida. Apuntaban a definir claramente quién es ciudadano francés y quién extranjero y a establecer las fronteras nacionales que regruparan a los ciudadanos. En otros términos: la idea de nación superó la de identificación de un grupo. En adelante quedó ligada a un programa político ambicioso que con justeza merece el título de nacionalista y cuyo elemento clave es la regeneración del carácter nacional”. (Bell 2001, traducció d’Eduardo J. Vior) Els nord-catalans creien que la seva adhesió cívica a França no havia d’implicar necessàriament la deserció lingüística. No obstant això, des del Comité de Salut Public va obrar-se deliberadament per eliminar les llengües vernacles de l’Estat, que foren considerades contrarevolucionàries, contràries al progrés i un obstacle per a la unió entre ciutadans diversos. La Pàtria parlava únicament en francès i sota les inexpugnables premisses dels drets de l’home, la llibertat, la igualtat i la fraternitat foren sentenciades la resta de llengües. Els règims successors salvaguardaren el prestigi i predominança del francès gràcies a l’interès de les classes benestants per conservar les conquestes materials adquirides a través de les desamortitzacions que es feren durant la Revolució. La “llengua de la llibertat” gaudia de l’interès afegit de ser la protectora de la propietat, un dret que es considerava sagrat i inviolable. Aquest és el motiu pel qual les noves fidelitats franceses estigueren assentades en bases materials. Reprenent el fil argumental de la primera entrega, ens traslladem al cop d’Estat de Napoleó del 9 de novembre de 1799, en el qual es va desballestar el directori. La passivitat nord-catalana davant els esdeveniments fou absoluta, ja que en general ningú pretenia sortir en defensa d’un règim que tant els havia desencisat. L’administració napoleònica féu que la divisió departamental com a marc territorial es perfeccionés i consolidés. Convé ressaltar l’aparició d’una nova figura de funcionari estatal: el préfet, que estava al capdavant d’un departament. La plantilla restant en els espais de decisió politicoadministrativa la seguirien conformant els antics revolucionaris moderats. La proclamació de l’imperi va suposar, de nou, un esforç per a la població: passos i lleves de tropes sumades a una pressió fiscal abusiva, en una dinàmica de confrontacions bèl·liques incessants. La tendència a les desercions i contraban tornà a accentuar-se i vingué acompanyada d’una implacable repressió. La situació s’agreujà quan el 1808 es declarà la guerra contra Espanya i afloraren de nou violentes resistències dels habitants de la Catalunya Nord, farts de les requisicions i passatges de tropes. Val la pena dir que la desfeta manu militari del projecte imperialista napoleònic i la posterior Restauració borbònica del 1814 foren vistes pels catalans amb desinterès i apatia, farts de guerres i canvis en les altes esferes polítiques que no aportaven cap solució als seus problemes quotidians. En definitiva, cap de les futures orientacions que adoptà l’Estat en el futur més immediat gaudiren de bona acollida al departament. Les restaurades autoritats reials van mantenir intactes l’estructura i els caps de les administracions. Això fou aprofitat pels burgesos afrancesats de Perpinyà, que incrementaren els seus guanys sota el paraigua de l’Estat. L’arribada de Lluís Felip I al tron l’any 1830, el darrer monarca amb títol reial de l’Estat francès, no va generar gaire enrenou als Pirineus Orientals, més enllà d’alguns canvis en les prefectures i alcaldies. En canvi, el que si és remarcable fou l’aparició de dos corrents de pensament antagònics: els republicans i els carlins (o legitimistes), partidaris dels borbons. Els republicans van enfortir-se per la nefasta gestió de la Monarquia de Juliol, aconseguint una influència notòria a la ciutat de Perpinyà, integrant la petita i mitjana burgesia que comptava amb el suport de petits cercles obrers i jornalers. La seva figura més destacada era l’intel·lectual català Francesc Joan Domènec Aragó, que n’era el portaveu departamental. D’altra banda, els legitimistes eren forts a les àrees rurals del Conflent, el Vallespir i a la Cerdanya, des d’on mantenien contacte amb els carlins de la península. Les seves files estaven compostes gairebé únicament per camperols i membres del baix clergat. [caption id="attachment_3256" align="alignleft" width="420"]francois_arago Retrat de l’intel•lectual nord català Francesc Joan Domènec Aragó.[/caption] Fou durant la Restauració que s’erigí l’escola com un afer d’Estat. L’aprovació de la Llei Guizot el 1833 establiria una escola a cada municipi i en permetria l’accés gratuït per aquelles famílies que no podien costejar-se’n l’ingrés. Haurien de passar encara alguns anys perquè l’obligatorietat aparegués en un projecte de llei, inconcebible per la necessitat de seguir disposant de mà d’obra infantil. Un aspecte realment rellevant fou la substitució progressiva de l’església en matèria educativa. En aquest moment, el discurs entorn l’ensenyament públic el trobem sotmès a una doble interpretació: la dels intel·lectuals progressistes, que veien en una població instruïda les bases d’un país lliure i just, i la de les classes dominants, que requerien de centres d’adoctrinament per apaivagar les pretensions de canvis estructurals esperonats per la classe obrera. Tanmateix, en aquesta llei s’assentaven les bases d’una determinada política escolar concebuda per desposseir de llurs identitats els nord-catalans.  Una dècada després, en el context de la primavera dels pobles de 1848, la revolució iniciada a Paris desbancà el monarca i es proclamà la Segona República francesa. Les manifestacions per celebrar l’esdeveniment ompliren els carrers de Perpinyà donant suport a la família Aragó, que s’havia llaurat una gran reputació gràcies a la seva vinculació amb el diari L’indépendant des Pyrénées Orientales, fundat el 1846 amb una editorial republicana. Les eleccions celebrades l’abril d’aquell any via sufragi universal masculí donaren una clara victòria a les candidatures del clan Aragó. En sortiren elegits Francesc (escollit més tard ministre a França), el seu fill Manuel, el seu cunyat Guiter i el seu germà Esteve entre d’altres. Conegut també com a François Arago, aquest burgès afrancesat fou la cara visible de la família i un referent per a la societat nord catalana. Convertit més tard en un emblema nacional, el seu ascens meteòric i la seva brillant carrera foren caracteritzades per l’enaltiment constant a l’esperit francès mentre ocultava el seu origen “provincià”. La seva figura és vital per entendre la importància de l’elit política i social en la societat nord catalana de l’època: “Arago representa l’èxit, l’assoliment social i la promoció familiar dins de França a partir d’un camí racional i espectacular. [...] La vida i l’evolució de François Arago (1786-1853) esdevé un model, en un moment històric concret, per als seus conciutadans. Home de ciències, membre destacat de la maçoneria, ocupa el càrrec de diputat i viu, amb les seves contradiccions i canvis inclosos, els processos entre republicans i monàrquics. Tot i que el 1840 encara no s’havia avesat gaire a la idea republicana, n’entreveu la importància per assolir el poder. Així, també serà diputat durant la II República, el 1848-49. [...] Van contribuir a «faire la France», la qual cosa seria reconèixer un honor prou important per a una família «de províncies» del sud, d’una província oficialment «reputada estrangera» fins pràcticament la Revolució Francesa. [...] Aquest seria l’exemple més destacat, per no dir el que fonamenta part dels «moviments» clientelars a la Catalunya del Nord. (Forcada i Jané, 2009). La segona rèplica revolucionària de l’estiu de 1848 generà violents enfrontaments amb les forces repressives als carrers de Paris. Les autoritats sentien que el control de la situació se’ls podia escapar i respongueren amb una sanguinària operació repressiva a gran escala. La inseguretat i la por caracteritzarien aquest turbulent període del qual en sortiren reforçades les faccions conservadores. Els sectors més reaccionaris guanyarien terreny en les eleccions legislatives als republicans, per després vèncer-los en les presidencials i aconseguir investir Lluís Napoleó Bonaparte. El dret a manifestar-se, reunir-se  i a la llibertat d’expressió es veieren fortament limitats. Els Pirineus Orientals foren testimonis de com la minoria conservadora s’envigoria, per bé que el departament restava en mans republicanes. La clausura de la seu de L’indépendant des Pyrénées Orientales va suposar un cop dur pels progressistes nord-catalans, que es trobaren a partir d’aquell moment limitats per difondre els seus postulats. Només calgueren quatre anys perquè Napoleó III escombrés violentament la república i els seus representants per autoproclamar-se emperador en un ràpid cop d’estat, fent efectiva la contrarevolució en un regnat que durà gairebé vint anys. Els darrers anys del II Imperi francès estigueren marcats per les constants desfetes militars en clau de política exterior. La més rellevant de totes fou la derrota en la guerra franco-prussiana l’any 1870, on Napoleó III capitulà i fou fet presoner, suscitant un potent sentiment germanòfob que s’allargà fins a la Gran Guerra. [caption id="attachment_3266" align="aligncenter" width="657"]horace_vernet-barricade_rue_soufflot Durant les revoltes de 1848 els carrers de Paris foren convertits en autèntics camps de batalla entre l’exèrcit i el poble de Paris en armes.[/caption] El desastrós panorama estatal fou aprofitat pels republicans per reconfigurar-se i enfortir el seu espai polític, essent els únics amb suficients suports i quadres per redreçar la situació. El 4 de setembre de 1870 irromperen en l’Assemblea Nacional convocada pel govern provisional per tal de proclamar la Tercera República. El poder tornava a mans de la burgesia, tot i que les forces conservadores mantenien quasi intacta la seva capacitat d’influència i restaven a l’aguait. S’encetava una etapa legalment més laxa en la qual les lluites socials i sindicals al departament s’incrementaren, especialment les vinculades al sector agrícola. D’aquí en sorgí el fort arrelament del Partit Socialista de la Secció Francesa Internacional Obrera (SFIO). En el panorama polític català, la representació estava quatripartida: els monàrquics, els progressistes, els socialistes i els radicals. No obstant això, la direcció departamental no patí cap alteració significativa i romangué en mans d’unes poques famílies burgeses que a través de xarxes clientelars i grans consensos interns continuaren aferrats a les palanques de comandament del territori. El projecte polític nacional de la III República i la seva política escolar foren l’eina d’assimilació més efectiva. En poques generacions s’uní un conglomerat de pobles dispersos atorgant-los una potent consciència nacional. Les demandes per fixar una escola obligatòria al conjunt de ciutadans de l’Estat agafaren gran embranzida a partir del 1860. El 1872 es presentaren prop de 300.000 signatures recollides pel cercle parisenc de la lliga de l’ensenyament que reclamaven la instrucció laica, gratuïta i obligatòria. Aquesta sol·licitud va cristal·litzar-se en l’avantprojecte de llei del 28 de març del 1882 presentat per Jules Ferry, tot i que el paquet de mesures s’aniria aplicant entre el 1881 i 1886. Les resistències declarades de poc varen servir per implantar una escolarització forçosa de tots els infants compresos entre 6 i 13 anys, vigilada de ben a prop pels inspectors que en garantien l’aplicació. L’objectiu de Ferry era clar: els centres educatius havien de consolidar la república i posar fi als problemes revolucionaris. Ordre, disciplina i patriotisme eren els valors transmesos, en francès, és clar. L’escola de la Tercera República sacralitzaria la llengua francesa en detriment dels parlars patois que es consideraven impurs i retrògrads. Aquesta política fou extraordinàriament exitosa gràcies a un Estat que vetllà constantment per nodrir de tots els mitjans materials i humans per acomplir aquest propòsit. Es construïen escoles i es formaren professors a marxes forçades. A la Catalunya Nord, com a tants altres indrets de l’Hexàgon, els mestres foren el baluard de l’assimilació. Els alumnes i els seus respectius familiars ràpidament comprengueren que només existia una via per a la progressió individual i que aquesta passava necessàriament per aprendre el francès. Les parets d’alguns centres ho recordaven en un vistós i contundent lema: “Soyez propres, parlez français” (Sigueu nets, parleu francès). Els mètodes pedagògics incloïen sovint procediments poc ortodoxos: càstigs físics, pressions psicològiques o el foment de l’acusació entre companys. Una de les activitats icòniques per dissuadir l’ús del català a les escoles en favor del francès era el joc de la “plaqueta” o “matrícula”. Tot començava quan el professor enxampava algun dels alumnes parlant en una llengua que no fos la francesa i li penjava un senyal. L’alumne per deslliurar-se’n havia de cercar un dels seus companys cometent la mateixa infracció i denunciar-lo. Al final del dia l’alumne que portava el senyal era víctima d’un càstig o burla, incrementant l’espiral de delacions per evitar passar aquest mal tràngol. [caption id="attachment_3257" align="alignright" width="422"]img_1632 Una de les parets de l’escola d’Aiguatèbia que evidencia la repressió lingüística de la Catalunya Nord.[/caption] En una regió pobra i amb poca projecció les desesperançades famílies de la Catalunya Nord  veien en l’escolarització francesa una possibilitat de millorar les condicions de vida dels seus fills: “el desig d’escolarització en francès era transversal a tot arreu del nord de l’Albera, tal com ho era també la pràctica de la llengua catalana. Aquesta postura esquizofrènica revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia galopant del conjunt dels autòctons. Imitant les classes dominants, voluntàriament afrancesades per mantenir llur posició hegemònica, les classes populars pageses i obreres de finals del segle XIX reivindicaven també l’aprenentatge del francès perquè aquesta aculturació els permetria l’ascensió social en les categories subalternes del funcionariat. L’escola primària, gratuïta i obligatòria, per als minyons i per a les minyones, i també laica, es beneficià doncs de l’adhesió del poble catalanoparlant tant per vinculació als valors ideològics de la República com per interès en els beneficis materials que això suposaria.” (Bonet, 2014) Pel que fa a l’economia, la situació nord-catalana ràpidament fou emprada com un instrument més d’assimilació. Com a resultat de la revolució industrial, l’Estat-nació va afavorir la protecció i dilatació del mercat interior per una producció de masses. Els escassos lligams econòmics basats en el contraban que els unien amb el Principat foren dissipant-se pel gir de l’activitat econòmica cap als mercats francesos. L’èxode rural fou notori i les transformacions econòmiques derivants modificaren sensiblement el teixit productiu tot i seguir aferrades en un model eminentment agrícola. La producció agrícola va beneficiar-se d’una política aranzelària i de la millora en les infraestructures i xarxes de comunicació (el 1858 la xarxa ferroviària estatal connecta amb Perpinyà), permetent que les mercaderies fossin competitives i arribessin ràpidament als principals mercats de l’Estat. Aquesta mesura no només era positiva per la burgesia rural i industrial sinó que en certa manera afavorí els interessos de la mitjana i petita pagesia, que començà a associar la idea de prosperitat amb l’Estat francès. El cos de funcionaris i les diverses ocupacions que oferia l’Estat foren interpretades ràpidament com un mecanisme de promoció personal per a la població de la Catalunya Nord. Les bacants en les forces repressives franceses foren aprofitades pels catalans per trobar feina i àdhuc crearen grups de pressió i amicals per afavorir la contractació i promoció interna dels seus compatriotes. A molts d’ells els nomenaren fora de la seva terra natal per abandonar els seus orígens i diluir la seva identitat en altres indrets on la consciència nacional fos plenament francesa, el famós melting pot. En relació a aquest període, no tot foren retrocessos en clau nacional. En efecte, la inflexió del canvi de segle fou un estadi en el qual es visqueren dues onades de la Renaixença a la Catalunya Nord. En la primera, situada entre el 1880 i 1890, l’estesa utilització del francès no feia minvar l’aposta per recuperar la llengua i literatura pròpies. Els Jocs Florals de 1882 que s’havien de celebrar a Barcelona són prohibits i es traslladen a Banyuls de la Marenda, superposant-se amb el sorgiment de nombroses publicacions d’autoria nord-catalana com ara les de mossèn Rous, Justí Pepratx, Pere Talrich o Antoine Joffre. L’aparició sobtada de la Catalunya del Nord en l’escenari cultural català estimula una reformulació ideològica i nacional del territori, però no arriba a quallar perquè reproduïa esquemes culturals més propis del Principat. Els patriotes nord-catalans reclamaren una descentralització de l’Estat i més poder regional, però sense un projecte sòlid i sense les eines de difusió pertinents, les demandes no arribaren a materialitzar-se mai. La segona ona, que fou vigent fins a la Gran Guerra, comptà amb la creació d’un òrgan de premsa anomenat La Clavellina, una revista literària. S’apreciaren modificacions en les formes, en la utilització idiomàtica i en una consciència catalana ajustada als paràmetres del nord de l’Albera. La figura més rellevant d’aquesta represa renaixentista fou Joan Amade, l’impulsor del terme “regionalisme” a la Catalunya Nord, atiant la plena recuperació de la cultura i llengua local. Amade fou a la vegada secretari general de la Revue Catalane, fundada el 1907 i vinculada a la Société d’Études Catalanes (fundada quasi simultàniament a l’Institut d’Estudis Catalans). El moviment regionalista sacsejava tota França esperonant el patriotisme, la descentralització, la creació d’universitats i institucions culturals, les llengües pròpies i la importància del món rural. Tot i no especificar si el desenvolupament d’aquests elements s’havien de concretar en el marc de l’Estat o adherir-se al conjunt de Catalunya, Amade considerava que s’havien de promoure en la seva terra natal per la seva trajectòria històrica i pels vincles etnicoculturals que existien. Fent un balanç general del segle XIX nord-català ens adonem que l’erosió a la seva identitat assoleix un punt de no retorn. La resistència dels segles anteriors deixa pas a la resignació. L’estat-nació francès es troba en el seu punt àlgid i passa com una compactadora per sobre de la cultura i llengua catalana amb la voluntat d’extingir-les. El segle XX segueix reafirmant aquesta tendència, reforçada pel gran impacte de les dues guerres mundials i la necessitat imperiosa dels catalans d’assimilar-se per tal de garantir la seva prosperitat. No obstant això, tal i com veurem en la tercera i última entrega, ressorgiren noves iniciatives encoratjades en recuperar l’esperit nacional català per normalitzar l’ús de la llengua i adquirir drets polítics per defensar la seva condició de nació històrica.  
maniperpinya

Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (II)

← Occitanie-Pays Catalan: qüestió de supervivència (I) La darrera reforma territorial francesa ha estat l’últim episodi a posar de manifest les reivindicacions nacionals de la Catalunya Nord. Per cercar l’origen d’aquestes demandes, en la primera entrega es feia una aproximació històrica als segles XVII i XVIII, destacant-ne aquells successos més rellevants on convergia la força […]