Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El sexe femení, societat i religió

Sabem que la religió i la societat a l’antiga Grècia eren dos aspectes que s’interrelacionaven enormement. Per aquest motiu els rituals i cultes formaven part de la vida diària de les persones. D’altra banda també es coneix que dones i homes socialment ocupaven llocs diferents i molt diferenciats. Concretament, les dones vivien relegades a la zona de la casa anomenada gineceu -o zona de les dones-, una àrea que solia localitzar-se al primer pis o bé en la part que estigués més apartada del carrer i l’exterior com fos possible. Si havien de sortir fora, mai ho feien soles. Estem parlant evidentment de dones filles i esposes de ciutadans; estrangeres i esclaves mereixerien un article apart.

Curiosament però, coneixem l’existència de festes religioses o càrrecs dins d’alguna festa que eren ocupats única i exclusivament per aquesta població femenina més aristocràtica que precisament era la que vivia amb els límits més estrictament marcats i definits. Com podia ser si resulta que restaven excloses de la vida pública? Aquí veurem alguns dels casos que se sap que es produïen a la polis d’Atenes a l’època clàssica.

Gerro grec ambuna representació de la dona al Gineceu tenint cura d'un nadó amb la seva dida. Font British Museum
Gerro grec ambuna representació de la dona al Gineceu tenint cura d’un nadó amb la seva dida. Font: British Museum

El fet que existissin festivals exclusivament femenins ha provocat nombrosos debats i estudis del perquè (Pomeroy, 1999, 96). Hi ha qui afirma que les celebracions són un vestigi del matriarcat que hauria hagut anteriorment. D’altres, en canvi, sostenen que aquests ritus provenen de les connexions antigues entre el femení i la fertilitat, ja que tenien com a objectiu aconseguir una bona propera collita.

És interessant a més, saber que en l’àmbit religiós els grecs consideraven a les dones com un important factor mediador amb les divinitats. Especialment les parthenoi tenien un paper destacat en els cultes, ja que normalment eren les encarregades de portar els instruments per al ritual. També ballaven i cantaven en honor a les deïtats. Aquests càrrecs però, els ostentaven les no-casades. No només per la seva condició de “puresa” segons els grecs, sinó també perquè encara no tenien responsabilitats. Un cop convertides en esposes, un paper públic com aquest segurament seria poc apropiat per elles com a dones de ciutadans atenesos (Dillon, 1963, 72).

El següent fragment de Lísistrata, una de les més famoses comèdies del grec Aristòfanes, mostra prou bé la participació que podia tenir una nena atenesa dins les festes de la seva ciutat:

«És natural, perquè em va criar esplèndidament, a mi, que sóc una noia refinada. Als

set anys ja vaig fer d’arrèfora; als deu, vaig moldre blat per a la coca consagrada a la

nostra patrona; després, ja vestida de groc, vaig fer d’óssa a les Braurònies; i quan ja era

una noia ben maca, vaig ser canèfora, agençada amb el collaret de figues seques».

(Aristòfanes. Lisístrata. 638-645. Traducció de Joan Pagès Cebrián).

S’enumeren tres càrrecs que en els propers apartats s’explicaran: les arrèfores, ser “óssa” a les Braurònies i les canèfores. Cal dir que en tots els casos eren escollides un nombre reduït de noies per participar-hi, i per tant solien ser aristòcrates, per motius evidents. Al text, deixa clar ja al principi que qui parla és una noia de bona família, doncs es defineix com a «refinada». Tot i així, és molt poc probable que una mateixa parthenos arribés mai a ostentar tots aquests honors religiosos, ja que el més corrent seria que aquests es repartissin entre les aspirants.

La confecció del peple d’Atena: el cas de les arrèfores

Comencem per les arrèfores, que és el primer terme mencionat al fragment. Eren quatre nenes escollides per l’arcont rei, d’entre uns 7 i 11 anys. Haurien estat seleccionades les considerades més indicades per al càrrec, per tant eren les “millors” que la seva comunitat podia oferir i s’encarregaven de practicar un dels arts considerats típicament femenins que era el de teixir. En concret confeccionaven el peple per oferir més tard a Atena durant les Panatenees, la festa anual dedicada a la deessa i patrona de la ciutat. Totes quatre arrèfores vestien sempre de blanc i eren instruïdes per igual, encara que en la realitat només dues treballaven en la confecció del peple i participaven en el ritual nocturn corresponent (Dillon, 1963, 57). Les altres dues eren una reserva per si era necessari substituir a les designades “principals”.

Cariàtide o dona columna vestint un peple. Font: British Museum.
Cariàtide o dona columna vestint un peple. Font: British Museum.

Començaven la seva feina nou mesos abans de les Panatenees i durant el període del seu servei havien de viure a l’Acròpolis, no gaire lluny del temple d’Atena. Se sap que allà tenien un pati on jugar a jocs de pilota, fet que no ens ha d’estranyar ja que al cap i a la fi seguien sent nenes petites. A més a més la confecció del peple en realitat no era mai completada per les arrèfores, sinó que hi havia d’altres que ho feien en lloc seu. I és que, amb l’edat que tenien no es podia esperar que fessin tota la feina elles soles. Concretament, les responsables d’ajudar a teixir el peple per a la dea eren anomenades ergastinai, doncs es tractava de noies joves que encara no s’havien casat.

Quan s’apropava el moment del festival, les arrèfores havien de realitzar un ritus nocturn que consistia en portar cistells amb els objectes secrets i sagrats que la sacerdotessa d’Atena els havia donat, i dur-los per un passatge subterrani que es creu que donava a un lloc no gaire lluny del temple d’Afrodita (Dillon, 1963, 60). El ritual tenia a veure amb Erictoni, el mític rei fundador d’Atenes: Atena va donar a les filles de Cècrops una cistella perquè la guardessin sense mirar el seu interior però aquestes no van complir la seva promesa i van fer esclatar la ira de la dea perquè havien descobert a Erictoni a dins. Hi ha certs punts foscos sobre aquest ritual nocturn ja que no es coneix què hi transportaven exactament ni quin era el trajecte en concret. Pot ser que es remetés a una iniciació en els misteris de la fecunditat humana. Es creu que la processó i el teixit del peple simbòlicament podria tenir un doble objectiu: l’entrada a l’etapa de l’adolescència amb l’adquisició de tot un seguit de coneixements i la vinculació de la dona atenesa amb el mite dels orígens de la ciutat.

Fer d’ósses a les Braurònies o el servei a Àrtemis

En segon lloc ens trobem amb les Braurònies, festival dut a terme al santuari d’Àrtemis de Brauró, situat a les afores d’Atenes i reservats exclusivament a les donzelles adolescents, d’entre 11 i 14 anys.

L’origen de la tradició està en un mite que explica com una óssa que havia entrat en els dominis de la dea va ser morta per dos nois, la germana dels quals havia estat atacada per la bèstia. Però havien despertat la ira de la divinitat i aquesta els hi va enviar una plaga. Per solucionar-ho, la polis es va haver de comprometre a enviar noies al temple d’Àrtemis, deessa que protegia els boscos i animals salvatges, perquè la servissin. El ritual va quedar anomenat arkteia, en el qual les noies eren arktoi, és a dir, ósses i duien uns vestits grocs, els krokotoi.

Àrtemis en un fresc de la vil.la Stabia (Nàpols).
Àrtemis en un fresc de la vil.la Stabia (Nàpols). Font: Wikipedia.org

Sobre el nombre de noies participants en el festival, hi ha diverses opinions. Camps i Gaset la considera la festa pre-nupcial per excel·lència en la qual participaven totes les donzelles àtiques, no només unes poques. Les noies durant un temps quedaven separades dels seus i després tornaven, fet que era una característica especial dels ritus iniciàtics. És més, requeria que el ritus es fes de manera correcta i amb molta precisió, d’aquesta manera s’asseguraven la protecció de la dea en la transició que es duia a terme. En canvi, Guettel Cole afirma que les que servien i ballaven en honor a la deessa verge eren escollides d’entre totes les noies que pertanyien a les famílies ateneses aristocràtiques i per tant no tindria l’objectiu de ser una iniciació de cap tipus cap a les joves, sinó que era com en el cas de les arrèfores, una manera de servei a una divinitat.

Les canèfores a les Panatenees, portadores de cistells en edat núbil

Per últim ens trobem amb el cas de les canèfores, literalment “portadores de cistells”. És especialment destacable tenir en compte que, almenys a les Panatenees, eren sempre noies en edat de casar-se. Duien el ganivet per al sacrifici, així com l’ordi que es necessitava per ruixar la cap de la víctima i la cinta amb què adornar la bèstia. La seva condició de parthenos (noia verge) era indispensable per poder transportar els objectes del sacrifici ja que aquests havien de romandre purs per poder dedicar-los a les divinitats.

Recreació de la processó de les Panatenees cap a l'Acròpolis. Font: http://blogarteehistoria.blogspot.com.es/2008/10/la-procesin-de-las-panateneas.html
Recreació de la processó de les Panatenees cap a l’Acròpolis. Font: http://blogarteehistoria.blogspot.com.es/2008/10/la-procesin-de-las-panateneas.html

Les escollides sempre formaven part de l’aristocràcia de la polis i era una manera de promoure socialment a les filles perquè les veiessin els seus pretendents o futurs marits (Dillon, 1963, 38). En aquest festival, el càrrec de canèfora manifestava l’última situació de les donzelles abans de casar-se, una constatació de les parthenoi núbils, de les que esdevindrien posteriorment –o això s’esperava– mares de ciutadans. Si a una noia se li retirava la participació, era considerat una ofensa tant per ella com per la seva família. Aquest va ser el cas de la germana d’Harmodi, a la qual de primer els fills del tirà Pisístrat li van oferir ser canèfora però després la van desestimar per no considerar-la apropiada. A causa d’això Harmodi i el seu amic Aristogitó van acabar assassinant-los en venjança l’any 514 aC, acte que els va portar a ser considerats alliberadors d’Atenes.

El matrimoni i les Tesmofòries

Un cop casades però, les dones ateneses ja no tenien cap opció de participar en les festes religioses tal com hem descrit fins ara. Primerament perquè, lògicament, deixaven de ser verges, condició indispensable fins ara. I segon perquè quan es convertien en esposes s’havien d’apartar de la vida pública, a excepció segurament de les dones de classes més pobres que havien de sortir a treballar per viure. En canvi per les de família noble, que són les que ens ocupen, era obligatori romandre a la zona del gineceu de la casa del marit.  Com més rica fos la seva família, més recloses i aïllades quedaven.

Alhora, el matrimoni implicava un estatus diferent per a l’atenesa, doncs esdevenia esposa i mare de ciutadans -elles mai ho eren!-. I com a tal podia participar en una altra festa, anomenada Tesmofòries.

Les Tesmofòries es celebraven a finals de l’estiu i era el festival femení més estès i conegut arreu de Grècia. Les participants construïen un espai religiós col·lectiu exclusivament femení, encara que no és té prou clar on estaria ubicat, almenys a Atenes. Sembla que la celebració tenia unes arrels antigues ja que el trobem generalitzat en tot el món grec però els seus ritus principals eren cerimònies secretes i desconegudes totalment per aquells que no hi participaven.

Aquests estaven dedicades a Demèter, deessa no només de la terra i els seus regals sinó també dels misteris en sí mateixos, així com un arquetip de mare i filla. En general sempre es disposava d’una atmosfera solemne durant el transcurs de les Tesmofòries. Serien una festa de sembra, garantidores del nou cicle que comença en la qual la fertilitat i la fecunditat eren confiades a les dones per a la bona marxa de la comunitat. A més, com que únicament les esposes legítimes de ciutadans tenien permís d’assistir-hi, era una manera de mostrar i comprovar qui havia contret matrimoni amb un ciutadà atenès de ple dret.

Així, la participació a les Tesmofòries consolidava l’estatus civil de la dona casada i mare d’atenesos, que tindrà la funció de transmetre aquest estatus cívic als seus descendents. Demèter actuava com a protectora de la dona en tant que component d’una família, esposa sotmesa a les lleis de la ciutat. Però es creu que no serien les milers de dones de ciutadans les que participarien en aquest festival durant els dies corresponents. Probablement només hi assistien el centenar que pertanyien al grup de mullers de ciutadans aristocràtics que es podien permetre abandonar les seves cases per dedicar-se a propiciar la bona voluntat de les divinitats Tesmòfores (Dillon, 1963, 119).

El retorn de Persèfone, de Frederic Leighton (1891). Actualment exposat en el Leeds Museums and Galleries de Leeds, Gran Bretanya
El retorn de Persèfone, de Frederic Leighton (1891). Actualment exposat en el Leeds Museums and Galleries de Leeds, Gran Bretanya. Font: Wikipedia.org

A Atenes i les altres polis, el festival simbolitzava una commemoració del retorn de Persèfone amb Demèter després que hagués estat raptada per Hades i portada al Inframón. Els tres dies que durava les dones romanien separades dels seus marits. Per simbolitzar aquest distanciament entre els esposos i l’abstinència sexual que implicava, les participants afavorien la mala olor i utilitzaven una herba anomenada aloc, amb les branques de la qual es feien el llit on descansaven. D’aquesta manera conformaven un espai zelosament tancat a qualsevol presència masculina (a excepció del sacrificador en un moment puntual).

Cal destacar també que Demèter era protectora de les matrones, dea a la qual rendien culte les mares i les acabades de casar que es preparen per ser-ho. En el ritual de les Tesmofòries es commemorava el mite de Persèfone i es reproduïa la desesperació en la qual la deessa de l’agricultura es va sumir davant de la pèrdua de la seva única filla (Iriarte, 2002, 135). Cadascun dels tres dies d’aquesta festa es dedicava a una activitat:

  • En el primer dia, es feia l’ascens al santuari de les dues dees, moment en què es duria a terme el sacrifici dels garrins, considerats un símbol de fecunditat;
  • La segona jornada, era quan es realitzava el dejuni i les participants romanien assegudes al terra la major part de l’estona, reproduint la tristesa de la mare davant la pèrdua de la seva filla. El dol i el dejuni es duien a terme com a símbol de que la llavor i la vida semblava que havien desaparegut, encara que en realitat es trobés sota terra i renasqués posteriorment, com Persèfone en el mite;
  • Per últim, el tercer dia, es dedicava especialment a la propiciació de la fecunditat humana, a través d’un sacrifici i l’àpat final en comú comportaven un moment de joia i de celebració, doncs representava el retorn de Persèfone.

Els rituals que acompanyaven el festival de les Tesmofòries eren molt significatius. L’èmfasi que mostraven en propiciar la fecunditat i la fertilitat indica que es tractava d’una festa destinada a assegurar la continuïtat no només de la polis atenesa amb el naixement de nous ciutadans, sinó també d’una estructura política en concret i alhora es garantia la subsistència col·lectiva.

Participació femenina sí, però amb límits i en casos concrets

La intervenció de les dones ateneses en la religió, com hem vist, era prou significativa si tenim en compte que els hi era vetat la condició de ciutadanes de ple dret i que vivien recloses a la llar. D’altra banda, és interessant observar que la seva presència en els festivals es duia a terme en contextos molt específics i clarament no-mixtes (arrèfores, braurònies, tesmofòries), és a dir, exclusivament femenins. L’única excepció que hauríem observat aquí seria el cas de les canèfores, un càrrec que precisament estava lligat a un objectiu social: ser vistes pels possibles pretendents i familiars. També és molt simbòlic el fet que durant la infantesa i joventut, mentre eren parthenoi, participessin en festes relacionades amb deesses verges com són Atena i Àrtemis. I posteriorment al convertir-se en esposes i mares en canvi, passessin a celebrar les Tesmofòries i rendir culte a Demèter, model de mare.

Els festivals femenins analitzats en el nostre article, cal dir, són els més coneguts dins el context escollit, que és l’atenés. En cap cas implica que no poguessin haver existit d’altres tant en la polis que ens ocupa com en la resta de ciutats-estat. El més significatiu dels citats espais no-mixtes era la possibilitat excepcional que tenia la dona casada allà de relacionar-se amb les seves semblants fora de l’àmbit pròpiament familiar. És poc probable que tingués una altra oportunitat com aquesta en el seu dia a dia, degut a que des del seu matrimoni vivia generalment reclosa a casa. No sabem tampoc què en pensaven elles mateixes del seu mode de vida, ja que no hem trobat textos coneguts que parlessin sobre les dones aristocràtiques en primera persona. Hi estarien acostumades i acomodades? O més aviat resignades? De moment ens és impossible saber les seves impressions…

Tant socialment com cultualment doncs, hem pogut observar els dos únics estatus que arribaven a assolir les dones gregues “ciutadanes” al llarg de la seva vida i que eren marcats pel gran punt d’inflexió que era el matrimoni. Aquesta no era sinó una manera més d’assegurar-se que la dona, considerada un mal ambigu, es mantenia dins de l’ordre civilitzat, de la família i de la sexualitat legítima.

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More