Després de 5 anys de conflicte a Síria molts de nosaltres ens fem una idea més o menys clara de quin és l'estat actual del país i quins són els bàndols que formen part del tauler d'escacs geopolític. Per arribar a aquest punt, cal destacar tres processos claus que van succeir a la zona: en primer lloc el procés de descolonització amb la corresponent configuració de les fronteres, en segon lloc la creació i popularització del partit Baas i finalment el conflicte que va portar a Hafed Al-Assad, pare de Bashar, a apoderar-se del poder gràcies a un cop d'estat. Un bon punt de partida per parlar del naixement de l'estat del llevant és la descomposició de l'Imperi Otomà després de la primera guerra mundial, quan a partir de l'acord Sykes-Picot es marca la línia imaginaria que l'administració francesa i britànica que van dibuixar per repartir-se el territori. [caption id="attachment_3406" align="aligncenter" width="600"]mpk1-426_sykes_picot_agreement_map_signed_8_may_1916 Mapa de la partició del territori d'Iraq i Síria corresponent als Acords de Sykes-Picot. Font: Wiki Commons.[/caption] El posicionament de la França de Vichy com a aliada del tercer Reich durant la segona guerra mundial i la possible utilització de la Síria colonial per a un desplegament nazi van provocar la invasió britànica del territori des de l'Iraq. Es van desenvolupar diversos combats però finalment en van resultar vencedores les potències aliades i els britànics van concedir la independència a Síria. Com és freqüent en els estats després de la descolonització, la inestabilitat dels sistemes de govern eren un fet. Tant és així que en menys d'una dècada, del 1949 al 1958, es van succeir 6 governs diferents; els motius d'aquesta fragilitat eren diversos, des de les disputes del poder fins als partidaris d'una unificació amb Iraq. És en aquest moment de configuració del territori que a poc a poc es popularitzà en l'àmbit social una nova ideologia, el baasisme. Els pares d'aquest corrent van ser Michel Aflaq i Salah Bitar, un d'ells cristià ortodox i l'altre musulmà, però els dos àrabs. L’expansió d’aquesta ideologia, tant a Síria com a l’Iraq, s’entén gràcies a un context de manca de consciència nacional, a la qual es sumava una forta desafecció cap als antics poders colonials otomans o britànics. En aquesta conjuntura es va consolidar una identitat àrab que es forjava com a nexe comú entre els dos països. [caption id="attachment_3408" align="alignleft" width="156"]syrian_baath_logo Bandera oficial del Partit Baas. Font: Viquipèdia.[/caption] La Doctrina Baas tenia una forta càrrega ideològica en la qual l'estatisme i la identitat cultural eren l'eix principal. La popularització del moviment Baas va portar que els intel·lectuals i els alts comandants de diversos exèrcits de la zona assumissin la doctrina com a estructura  referencial. El punt d'inflexió va ser un principi ideològic que mai s'havia vist en el món àrab: la separació entre religió i estat. Tot i tenir un tarannà clarament socialista, el Baas no combrega amb una gran quantitat de principis del marxisme. Un dels principals és la poca importància que dóna Marx a la identitat cultural, posició que es contraposa amb la definició dels mateixos estatuts del partit “La pàtria àrab pertany als àrabs. Només ells tenen el dret a administrar-la, la seva riquesa i el desenvolupament del seu potencial”. A més a més, el Baas defensa la iniciativa privada com a tret cultural de la història Àrab, també present en els seus estatus. El fet de posicionar-se lluny de l’anàlisi marxista de la lluita de classes i atacar frontalment el capitalisme i el lliure mercat ha comportat que s'etiquetés el Baas des de les òptiques liberals com a una espècie de neofeixisme adaptat a l'Orient Mitjà. La seva consolidació durant els anys 30 i potser la similitud entre la simbologia de l'Alemanya imperial i el Baas ens porta, si més no, a pensar que existeix una influència; l’historiador Jeffrey M. Bale fa un breu estudi comparant-ne les semblances. Un cop tenim una idea bàsica de la ideologia i dels motius de la seva difusió ens redrecem a Síria; concretament al període posterior a la independència, uns anys en els quals les pugnes pel poder eren constants, però el baasisme ja marcava el camí. Un dels punts d'inflexió que va tenir el país en la seva història és un episodi poc conegut: la seva unió temporal amb Egipte. El resultat, la República Àrab Unida, la unificació de dues regions tan enormes sota el poder del jove general Nasser, ens demostra el poder del partit. Aquesta unió no va durar gaire, els diversos punts de vista regionalistes dins del mateix partit i la capitalitat d'El Caire sobre Damasc van forçar la separació des de Síria. Paral·lelament, al Partit Baas sirià, s’estaven succeint uns processos d'apropiació per part d'un grup religiós, l'alauisme xiita, que gràcies als vincles locals, d’amistat i familiars va aprofitar per guanyar-se la fidelitat d’alguns sectors importants de les altes esferes de l’exèrcit. Vist aquest fet, podem començar a entendre el partit Baas no com a una unitat homogènia sinó com a un conglomerat de faccions on es contraposa la voluntat d'unificació amb el lideratge dins del conjunt. Per això, una unificació d'estats a costa de perdre poder dins del partit impedia internament el projecte panarabista. [caption id="attachment_3409" align="alignright" width="300"]sy-1 Bandera actual de Síria, les dues estrelles simbolitzen l'unió entre Egipte i Síria formant així un únic país. Font: Wiki Commons.[/caption] La rivalitat dins del Partit Baas es va fer evident arran del que la historiografia ha anomenat Setembre Negre o Guerra entre Germans. Aquest conflicte es va produir després que l’OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina) reclamés el territori jordà i l’aplicació de la seva “llei” sobre aquesta regió. Això comportà una escala de violència i l’inici d’una guerra entre dos bàndols: el primer, format per les forces jordanes amb el suport d'Iraq i d'Israel per expulsar a l'OLP, i d'altra banda les forces palestines conjuntament amb l'Exèrcit sirià, per mantenir la situació d'assentament fronterer de l’OLP. El resultat de la guerra va ser una derrota estrepitosa per a les forces síries. Les divisions blindades terrestres van quedar completament esmicolades per l'aviació Israeliana i Jordana, ja que l'aviació siriana no va enlairar-se. És en aquest moment quan ens preguntem; perquè l'aviació no va alçar el vol? La resposta és que el jove general Hafez-Al Assad, de confessió alaui, en aquell moment comandant de l'aviació, no va autoritzar el vol i les forces terrestres van quedar descobertes. La derrota estrepitosa de Síria en el conflicte va aplanar el camí dins del partit perquè el general es fes amb el control del país i pogués així consolidar el seu sistema de govern durant unes quantes dècades. [caption id="attachment_3410" align="alignleft" width="240"]hafez_al-assad_official_portrait Hafez al-Assad, anterior president de Síria, pare de l'actual. Font: Wiki Commons.[/caption] La continuïtat del president i del seu fill en el poder s'expliquen gràcies a la força amb la qual es va accelerar el procés d’apropiació d’institucions. La intrusió, que ja havia començat abans del cop, simplement va accelerar-se en els llocs clau: el partit i l'exèrcit. Els militars alauis, per exemple, tindrien preferència a les escoles militars a l’hora de fer els ascensos. Cal destacar que el fet de ser una minoria la que governa el país —diferent a la majoria sunnita— probablement  marqués el caràcter laic de l’estat per evitar disputes. Els anys de govern durant la segona meitat del segle XX es caracteritzen per un paper molt destacat en els conflictes de la zona: hi va haver un altre intent d'unificació, aquesta vegada amb la Líbia de Gaddafi. El projecte de país, anomenat Federació de Repúbliques Àrabs, va fracassar altra vegada. Aquest fet va empitjorar les relacions amb l'Iraq per la falta de connexió entre les dues repúbliques àrabs, que es barallaven per estar en constant competició pel lideratge del partit. La guerra civil libanesa entre Israel i l’OLP, va ser un conflicte en el qual Hafez va donar suport logístic i militar clau. Finalment el paper de Síria en el conflicte àrab-israelià és latent en la diverses disputes a la zona, la més destacable de les quals és amb els Alts de Golan, ocupats per Israel actualment. Hafez al Assad va morir d'un atac de cor l'any 2000. La successió de Bashar al-Assad no fou la primera intenció del pare, ja que en principi l'encarregat de ser el president havia de ser Basel al-Assad, el fill gran que havia estat preparat des de jove per ocupar el lloc. La seva mort en un accident de trànsit però, va provocar una accelerada preparació del fill menor per ocupar el lloc, Bashar, que estudiava oftalmologia a Londres i va haver de deixar els estudis a mitges per fer la  carrera militar. El paper de Síria no torna a tenir una importància cabdal fins que no es veu immersa en el procés conegut popularment com a primavera àrab, però aquest s'escapa de l'objectiu de l'article i és un tema que necessitaria d’un altre article sencer per ser tractat en profunditat.
sy-1

La Síria Contemporània, construcció del Partit Baas i el paper dels Assad

Després de 5 anys de conflicte a Síria molts de nosaltres ens fem una idea més o menys clara de quin és l’estat actual del país i quins són els bàndols que formen part del tauler d’escacs geopolític. Per arribar a aquest punt, cal destacar tres processos claus que van succeir a la zona: en primer lloc […]