- Volem menjar barato I si això no logrem, Algú pagarà el pato! Ai, ai, ai... Per les dones va ésser Una mala setmana, Quan anaven pel carrer, Cridant, ai, ai ai... Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

[caption id="attachment_9713" align="aligncenter" width="550"]Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918 Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918[/caption]

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou...– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!
[caption id="attachment_9706" align="aligncenter" width="650"]Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918 Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918[/caption]

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

[caption id="attachment_9710" align="aligncenter" width="550"]Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/ Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/[/caption]

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

[caption id="attachment_9711" align="alignleft" width="350"]Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918 Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918[/caption]

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (...) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (...) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

[gallery columns="2" size="medium" ids="9712,9708"]

Manifestació femenina a la Plaça Sant Jaume, on anaven per poder reunir-se amb les autoritats a partir de comissions íntegrament conformades per dones. Publicat a el Mundo Gráfico el 23 de gener de 1918. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

La vaga de dones de 1918: acció femenina contra la precarietat de la vida

– Volem menjar barato I si això no logrem, Algú pagarà el pato! Ai, ai, ai… Per les dones va ésser Una mala setmana, Quan anaven pel carrer, Cridant, ai, ai ai… Que tenim gana. Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva […]

IMG_7566

«A la Barcelona d’inicis del segle XV entre un 10 i un 15% de la població era esclava» – Entrevista a Ivan Armenteros

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes […]

portada (3)

“Comtes” Capítol 4: Derrota i llibertat

← “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia Un cop visualitzat el quart i últim capítol de la sèrie podem dir que ens trobem davant d’una bona obra cinematogràfica de caràcter històrico-divulgatiu. Cal tenir en compte que, tot i ser una producció de petit format, ha estat realitzada amb l’assessorament de grans noms de la historiografia catalana com […]

Screen Shot 2017-12-24 at 11.08.37

“Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia

← “Comtes” Capítol 2: O comte o res → “Comtes” Capítol 4: Derrota i llibertat El tercer capítol de la sèrie Comtes se centra en la figura del comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós, que governà els comtats de Barcelona, Girona i Osona des del 911, quan el seu germà gran Guifré Borrell morí sense descendència […]

portada (2)

“Comtes” Capítol 2: O comte o res

← “Comtes” Capítol 1: Els inicis dels inicis → “Comtes” Capítol 3: Triomf i tragèdia Avui ens ocupa el segon episodi de la sèrie Comtes: l’origen de Catalunya, dedicat al comte Guifré Borrell. Abans d’entrar a parlar en detall del capítol en concret, però, volem fer una petita valoració de la sèrie en el seu conjunt. […]

, , , Xavier Gonzalo Arango
portada

El moviment veïnal al final de la dictadura i la Transició

Fa un temps aquesta revista ja va entrevistar a Marc Andreu i Acebal, autor d’una tesis doctoral i un llibre sobre els moviments veïnals de la ciutat de Barcelona entre els anys 1968 i 1986 on es defensava una visió segons la qual els moviments veïnals i socials, i en aquest cas concret a Barcelona, […]

Imatge aèria del barri del Poblenou que ens mostra la gran concentració de fàbriques i magatzems que havia arribat a tenir.

L’allargada ombra del modernisme al patrimoni industrial de Barcelona

La ciutat de Barcelona és, sens dubte, una de les ciutats més conegudes mundialment per la seva arquitectura. L’empremta que el Modernisme hi deixà, difícilment esborrable, segueix intacta i crida l’atenció de locals i estrangers i projecta la ciutat arreu del món. És difícilment imaginable una ciutat sense la seva majestuosa presència, degudament amplificada per […]

vaporvell1920

Les arrels del sindicalisme: inicis d’una llarga lluita

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa […]

2

Notes per a una cançó política: l’Orfeó Donostiarra a Barcelona (1910)

    A vegades, en llegir diaris de fa uns anys, entre nombroses pàgines d’opinió política i articles d’economia, resulta curiós trobar-se amb reportatges dedicats a la vida cultural. Ja fossin llargues o breus, aquestes cròniques sobre concerts, recitals, funcions de teatre o d’òpera  aconseguien un lloc meritori, fins i tot, al costat dels titulars […]

mapa bcn

La maquinària repressiva borbònica en el segle XVIII

  Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona […]

Pla Cerdà

Víctor Balaguer i el nomenclàtor de l’Eixample

    El Pla Cerdà i el seu Eixample per a Barcelona van patir al llarg del segle XIX les conseqüències d’un context molt complicat a nivell polític que va allargar el procés d’obertura d’una ciutat fins al moment emmurallada, i que havia de prendre una decisió important davant la massificació del nucli antic i […]

image12

Quan el Carmel ocupava l’Ajuntament de Barcelona. Entrevista a Marc Andreu

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la […]

salt

Canvis urbanístics per a la Barcelona dels Jocs Olímpics

Les transformacions que pateix una ciutat al llarg del temps es poden deduir per el context polític, social o econòmic que l’envolten. En un article anterior parlàvem del gran canvi que ha caracteritzat Barcelona des del Pla Cerdà, el fet de decidir el destí de la ciutat per a un futur a llarg termini i […]

pesta_negra_articles-19752_recurso_jpg

Una Pesta a Barcelona enmig de la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Segadors

Enmig de la Guerra dels Trenta anys (1618-1648) i la Guerra dels Segadors (1640-1652) ens trobem dins de la monarquia de Felip IV, amb unes polítiques centralitzadores personificades en la figura del “valido” Conde Duque d’Olivares. Un exemple n’és la Unión de Armas. D’ entre tots els regnes que conformaven la monarquia hispànica es van veure […]

Això és un peu de foto de la foto que hi ha aquí.

El concurs municipal de 1859 i les Barcelones que mai van ser

En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir […]