Estem sent testimonis, des del passat dissabte 26 de novembre, de la repercussió mediàtica que acompanya la mort d'un personatge amb l'envergadura històrica de Fidel Castro. Es tracta d'una figura extremadament controvertida que genera crítiques i lloances a parts iguals. El rebombori general que ha aixecat la seva mort revela que Fidel Castro és una veritable icona de la història del segle XX i, com tota icona, està extremadament condicionada pels estereotips que l'acompanyen.

Cuba, socialisme, dictadura, puros, Che Guevara, discursos maratonians, ¡Patria o muerte: venceremos!... són els atributs i clixés més recurrents associats a la figura de Castro, però la llista és llarga i variada. El problema de tota aquesta sèrie de tòpics és que descontextualitzen al personatge i, en conseqüència, distorsionen la lectura històrica que posteriorment se'n fa al respecte. A més, per al cas concret que s'està tractant la situació s'agreuja si tenim en compte que parlar de Fidel Castro significa parlar de la història contemporània de Cuba.

[caption id="attachment_4003" align="aligncenter" width="634"] Fidel Casto, líder de la Revolució Cubana, va morir el passat 25 de novembre a la capital de la illa. Font: http://cronicadexalapa.com/muere-fidel-castro-a-los-90-anos/[/caption]

L'objectiu d'aquest article és aprofundir en els inicis del procés d'alliberament nacional que liderà Fidel Castro tot deixant al marge la lectura estereotipada del personatge. Es tracta d'endinsar-nos en una Cuba pre-revolucionària on Fidel no és altra cosa que un jove ciutadà més. Un període on les seves decisions no tenen efecte immediat sobre Cuba sinó que, al contrari, és el propi escenari polític i social del país el que afecta i condiciona les decisions del futur Comandante.

Massa sovint es pensa -danys col·laterals d'una lectura històrica estereotipada- que la Revolució cubana comença l'any 1956 amb el desembarcament del Granma a les costes orientals de l'illa i des d'on els germans Castro, Che Guevara, Camilo Cienfuegos i 78 guerrillers més pretenien dirigir la insurrecció nacional des de la Sierra Maestra.  Aquesta és una lectura errònia.

Per tal de determinar de forma esglaonada quins van ser els inicis de la Revolució que fins fa pocs dies havia liderat Fidel Castro, s'ha dividit l'article en tres parts. En la primera La Cuba neocolonial: una illa de corrupció i repressió, l'objectiu serà el de contextualitzar de forma general l'ambient polític, social i econòmic que  es vivia  a Cuba durant la primera meitat del segle XX. La segona part porta el títol de 1953. Any del Centenari i de Resistències i serà on s'exposaran els diferents moviments de resistència que s'articulen en contra de la Dictadura de Batista en un context de forta conflictivitat social. En la tercera part, L'assalt al Cuartel Moncada, s'explicarà en que va consistir aquest esdeveniment històric, veritable tret de sortida de la Revolució Cubana.

La Cuba neocolonial. Una illa de corrupció i repressió

En la majoria dels llibres d'història contemporània, l'any 1898 és assenyalat com una data clau per a la història de l'Imperi Colonial Espanyol en tant que perd la colònia més preuada del Carib, Cuba. No es pot cometre l'error de pressuposar que aquesta "pèrdua" implica la independència de dita colònia, tot el contrari. A partir de 1898 podem dir que s'inicia un període de "falsa independència cubana" degut a que tan  sols es va produir la mutació d'un sistema de dominació colonial vers un sistema d’explotació neocolonial. No es tracta d'un acte d'emancipació nacional del poble cubà, sinó d'un acte de transacció entre Espanya i els Estats Units. Dit en altres termes: comença l'època de dominació imperialista a Cuba per part dels Estats Units d'Amèrica, una època de corrupció estatal i de repressió popular. D'ocupació a ocupació.

Si hi ha un fet que ens pot ajudar a reflectir com era la nova etapa que s'obria per a la Cuba emancipada és que de forma immediata, en virtut del Tractat de París (1898), els Estats Units ocupen militarment l'illa. A més, durant la redacció de la Constitució, el poble cubà es va veure obligat a incorporar-hi una esmena molt polèmica, l'Esmena Platt. Aquest text legal reservava el dret als Estats Units per poder intervenir en aquells assumptes interns de la República de Cuba que considerin oportuns. Així versa el tercer article d'aquesta esmena:

Art. 3: "Que el Govern de Cuba consenteix que els Estats Units poden exercitar el dret d'intervenir per a la conservació de la independència cubana, el manteniment d'un govern adequat per a la protecció de vides, propietat i llibertat individual ... "

L'esmena era condició si ne qua non per l'aprovació de la constitució, en cas contrari els Estats Units passarien a implantar automàticament i de forma indefinida un govern d'ocupació tot convertint Cuba en una colònia militar nord-americana.

Amb l'aprovació de la Constitució de la República de Cuba i de la Esmena Platt l'any 1901 es posen en marxa els mecanismes d'una incipient i tutelada independència política a Cuba de la qual en sorgeix el Govern d'Estrada Palma (1902-1906), el de José Miguel Gómez (1906-1913), el govern de Mario García Menocal (1913-1921), el govern de Alfredo Zayas (1921-1925) i finalment el de Gerardo Machado (1925-1933).

Convé assenyalar que sobre aquesta sèrie de governs hi planava l'ombra del frau electoral i que es caracteritzen per la seva estreta vinculació amb els Estats Units i per les innumerables concessions que varen concedir als seus veïns nord-americans. Aquestes concessions eren fonamentalment de caràcter econòmic i focalitzades sobre la principal indústria del país: la del sucre.  El resultat final de tot plegat és que Cuba va perdre per complet el control sobre la indústria més pròspera de la qual disposava.

La indústria sucrera va experimentar un auge sense precedents a l'illa de Cuba. Amb tot, aquest auge es va experimentar en fàbriques estrangeres que operaven en territori cubà, es va incentivar la inversió de capital estranger i, finalment, va ser explotat per mà d'obra provinent de Jamaica, Haití i Espanya. Un desenvolupament de la indústria sucrera cubana on, paradoxalment, Cuba no va ser altra cosa que un simple observador.

[caption id="attachment_4004" align="aligncenter" width="650"] Treballadors tallant la canya de sucre a Cuba, l'any 1908. Font: http://pem.org/sites/alchemy/sp/constellations/[/caption]

Es tracta, a més, d'una època obscura marcada per la corrupció, la repressió i les polítiques conservadores. D'aquesta forma ho assenyala l'historiador cubà Le Riverend "en numerosas ocasiones el Gobierno norteamericano envió tropas i barcos de guerra a Cuba y se entrometía en los asuntos cubanos. (...) Lo hacían con vista a mantener en el poder a gobiernos cómplices de ellos, para aplastar la rebeldía de los cubanos”. Una pràctica que es repetiria en nombroses ocasions.

És important aturar-nos aquí ja que en el transcurs d'aquests governs han ocorregut diversos esdeveniments de gran importància a nivell internacional i convé veure quin efecte tenen en la societat cubana.

Durant la Gran Guerra (1914-1919) els Estats Units van seguir mantenint la presència militar a dins del país, el qual es veu greument afectat degut a la forta especulació econòmica derivada de l'enfrontament militar. Durant aquest període Cuba es van convertir en un important focus d'inversió estrangera, especialment nord-americana, la qual va destinar un gran nombre de milions per tal de poder controlar la indústria nacional del sucre en un moment on la demanda era elevadíssima ja que Europa n'era deficitària.

Els efectes  més immediats  de  la ingerència estrangera sobre la indústria més important del país van recaure amb ferocitat sobre la classe obrera. Aquesta no només sofria l'explotació laboral sinó que era incapaç d'accedir a molts productes de primera necessitat degut a la gran inflació de l'època.

Durant aquesta època també es produeix un esdeveniment molt important per la rellevància que va tenir a nivell social, la Revolució Russa de 1917. Aquest esdeveniment històric va començar a generar de forma progressiva un creixement de la mobilització ciutadana. Amb tot, haurem d'esperar als anys 20 per a que esclati una vigorosa irrupció de les masses populars (pagesos, obrers i estudiants) en la política i els afers socials del país. Un símptoma de tot plegat és que es funda,  pels volts de 1925, el primer partit comunista de Cuba.

Pel que fa a les reaccions davant el crac borsari de 1929 s'ha d'assenyalar que a les principals ciutats de Cuba, la conflictivitat social augmenta i s'expressa en forma de manifestacions i protestes estudiantils en contra de la  dictadura de Machado i dels efectes de la dominació dels Estats Units. El sistema econòmic estava completament debilitat i descompensat però no com a conseqüència del crac, sinó que la crisi ja venia de temps enrere. A més, aquesta és una data molt important per la proliferació de diverses organitzacions de caire marxista i es tracta també d'una data de referència degut al polèmic assassinat, per part de la Dictadura, d'un dels fundadors del Partit Comunista Cubà: Julio A. Mella.

Tal i com es pot observar l'illa de Cuba estava sumida en la inestabilitat més absoluta. Com a conseqüència, es produeix un cop d'estat per part d'un grup de militars de l'exèrcit cubà que es coneix amb el nom de Revolución de los Sargentos. Amb el cop d'estat no es buscava dirigir el país sinó destituir l'anterior president, substituir-lo immediatament i restablir l'ordre. S'inicia el període conegut com a Pentarquia.

D'aquesta nova etapa convé destacar -per la gran conflictivitat que generen- alguns governs com ara el primer mandat de Fulgencio Batista (1940-1944), el govern de Grau San Martín (1944-1948) i el de Carlos Prío (1948-1952). Les polítiques que emanen d'aquests nous governs no varien gens en comparació amb les anteriors ja que, si per alguna cosa es varen caracteritzar va ser "por un alto grado de corrupción,  se especuló sin freno con el hambre del pueblo durante la Segunda Guerra Mundial (...) y por su demagogia y represión contra los movimientos  populares”.

Durant el període de la Segona Guerra Mundial la pressió internacional i les protestes internes obliguen al Govern de Batista, que és el que estava al capdavant en aquells moments, a adoptar una faceta més democràtica. Una mostra d'això va ser l'aprovació d'una nova Constitució l'any 1940, la qual va suposar un gran avenç degut a l’heterogeneïtat política de la comissió encarregada de la seva redacció, no obstant, això no garantia que es complissin els seus articles, els quals tampoc (per pressions dels principals grups de poder) tractaven els veritables problemes de l'època com la sanitat ineficient, l'analfabetisme i la dominació estrangera del país.

[caption id="attachment_4005" align="alignleft" width="300"] Fotografia de Fulgencio Batista, militar cubà que va exercir com a President (1940-1944) i després com a dictador (1952-1959), fins a la Revolució Cubana. Font: http://arqueohistoriacritica.blogspot.com.es/2015/07/la-cuba-de-batista.html[/caption]

Després de la Segona Guerra Mundial, la situació es complica no solament a Cuba  sinó que també arreu d'Amèrica Llatina ja que des dels Estats Units es va iniciar un projecte imperialista de gran envergadura en diversos països llatinoamericans amb l'objectiu de poder controlar-ne els aspectes polítics i, sobretot, per poder controlar les respectives economies. Tal i com havien fet amb Cuba i la indústria del sucre.

Mentrestant, Cuba seguia revestida d'una façana democràtica que era completament falsa ja que, en un moment de màxima tensió on la massa popular comença a revoltar- se de nou i a gran escala en contra del govern, apareix de nou el General Batista (tal i com havia fet l'any 1933 durant la Revolución de los Sargentos) el qual inicia una insurrecció militar recolzada pels Estats Units per acaparar el control total sobre lilla l'any 1952. Aquest cop d'estat es conegut amb el nom de "el cuartelazo".

Amb Batista, es posa en pràctica una nova política de repressió sense precedents en contra del moviment obrer i les revoltes social. Al mateix temps, també s'inicia una política econòmica coneguda com la de los gastos alegres que només reportava beneficis per als membres del govern cubà i per a inversors estrangers d'origen nord- americà, tot condemnant a la societat cubana a la misèria més absoluta. En definitiva, una època de corrupció, extrema pobresa i repressió brutal.

Ingenio Tinguaro. Coleccion de vistas de los principales ingenios de azucar de la Isla de Cuba.

La Cuba neocolonial. Una illa de corrupció i repressió

Estem sent testimonis, des del passat dissabte 26 de novembre, de la repercussió mediàtica que acompanya la mort d’un personatge amb l’envergadura històrica de Fidel Castro. Es tracta d’una figura extremadament controvertida que genera crítiques i lloances a parts iguals. El rebombori general que ha aixecat la seva mort revela que Fidel Castro és una […]